SENSATION

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,Picoté pas les blés, fouler l’herbe menue :

Rêveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds.Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :Mais l’amour infini me montera dans l’âme,

Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,Par la Nature, - heureux comme avec une femme.

ARTHUR RIMBAUD

Dedico aquest llibre als tutors que han fet el seguiment d’aquest treball, la Montserrat Pellisé i el Salvador Escudé.

I també a ma mare, que ha estat per a mi una tercera tutora, la que més canya em posava.

LA CIUTAT DE LA LLUM

per

Alexandra Beltran

Nevava.El maquinista va fer sonar la campana i va posar el tren en marxa rumb a París, la ciutat de la llum.

La Gisé es va arraulir vora la finestra i va recolzar el cap al vidre. A fora, veia passar amb rapidesa els arbres coberts de neu. Aviat deixarien els Pirineus enrera, fusionats amb l’horitzó, i per la nit arribarien a París.No tenia arguments racionals que justifiquessin el seu viatge ni el perquè del lloc on es dirigia. Amb divuit anys, tot just acabats de fer, sentia l’impuls de marxar.La decisió havia estat espontània, sense prèvia meditació, tan sols s’havia aixecat de bon matí amb l’ànim de fer la maleta. Potser volia conèixer la bohèmia parisenca de la que tant li havia parlat el seu avi...Va pujar els peus al seient i va recollir les cames tot abraçant-se, deixant anar un sospir curt empès per una esgarrifança.

6 7

- Que potser vol una manta, la passatgera? Fa un fred que pela.Li parlava el revisor del tren, un noi no gaire més gran que ella que es recolzava a la porta del seu compartment. A la Gisé li van cridar l’atenció els seus ulls; eren d’un blau tan clar que s’hi podia veure reflectida com si es tractés d’un mirall. Aquell noi tenia una mirada simpàtica i desperta.- Doncs sí, gràcies!El revisor va fer mitja volta i al cap de pocs segons tornà amb una manta a les mans. La Gisé li agraí i tot seguit va preguntar:- Vostè no és francès, oi? A l’etiqueta de la vostra americana hi diu Giuseppe, i a jutjar pel vostre accent deveu ser...- Io sono italiano, se! E voi? Sou de París?- No, de Perpinyà.- I com es diu vostè? Puc saber-ho?- Gisé, Gisé Broussard.- M’ensenyeu el bitllet senyoreta Broussard?- Ah, si.Després de mostrar-li, el revisor se’n va anar i la Gisé s’acomodà sota la manta a punt per tancar els ulls.

8

La grandesa de París s’escapava dels límits de la seva imaginació. La Gisé va contemplar amb els ulls esbatanats aquella ciutat que reposava tota blanca, amb els carrers i les teulades amagats sota una fina capa de neu.Es va sentir de cop petita, perduda i sola en un lloc que no coneixia. Pas rere pas, però, va anar avançant pels carrers i endinsant-se en una mena de somni.París..., ciutat de l’amor i la bohèmia...L’aire que respirava semblava propiciar una gran aventura.

El so d’una guitarra la va atreure fins al peu d’una gran escalinata. Allà, assegut al terra, un jove d’aspecte descurat tocava una cançó amb els ulls tancats. - És teva? – va preguntar la Gisé.- Què? –el noi se sobresaltà.- La cançó, és teva?- Sí... – el músic va apartar la guitarra i li va dirigir una mirada encuriosida – T’agrada?- Sí. Com es diu?- Doncs encara no té nom... acabo de composar-la...- No, deia vostè, com es diu?El noi va guardar silenci mentre observava la Gisé amb desconfiança, els seus llavis dibuixaven una ganyota d’incredulitat. La Gisé s’adonà llavors de la seva actitud descarada.- Perdona. No sóc d’aquí. A les ciutats sou tant recelosos...- Ets de poble, eh? - el noi es va relaxar i va esbossar un gran somriure -. Vens gaire sovint a París?- No, és la primera vegada.- Segur que no saps ni on estàs... ara mateix els teus peus trepitgen Montmartre, el famós barri bohemi de Paris! – aleshores el noi s’aixecà i estirà el braç cap a ella- Em dic Dídac.

Després d’encaixar les mans, la Gisé també es va presentar. En Dídac va començar a pujar per l’escalinata i li va fer un senyal amb la mà per a que el seguís.- T’ensenyaré Montmartre – li va dir -. Quan has arribat?- Aquesta mateixa nit.- Aleshores no has vist res, encara! Amb el teu permís, puc ser el teu guia?No s’ho va pensar dues vegades, la Gisé assentí amb entusiasme i avançà cap al seu costat. Mentre caminaven, en Dídac li explicà coses de la ciutat.- Has de veure el Moulin Rouge, la catedral de Notre-Dame, la Torre Eiffel, el pont d’Alexandre III... però no pateixis! Em conec París com el palmell de la meva mà!- Au va, és impossible! Exageres.En Dídac va desviar la mirada cap a un altre lloc abans de contestar:- Bé, potser una mica – i es va ficar a xiular.

12 13

- El meu avi em deia que a París havia sorgit un noumoviment cultural que buscava la bellesa i creia en l’amor. Definia els bohemis com artistes i intel·lectuals inconformistes...- Exacte! Inconformistes! Mira al teu voltant Gisé... mira aquesta gent, mira’m a mi, si vols... portem una vida pobra, idealista... la nostra actitud no és més que una resposta en contra de la societat! No ens agrada aquest món materialista en què els diners ho regeixen tot... sabem, però, divertir-nos i desentendre’ns d’allò que ens angoixa.

De la mà d’un estrany la Gisé va conèixer els racons més insòlits del barri de Montmartre. De nit, la bohèmia parisenca inundava els carrers i emplenava bars, cafès i clubs nocturns, en què la festa, acompanyada d’alcohol i música, era la principal protagonista. En un moment donat, sortint d’un llogaret ple a vessar, en Dídac li va xiuxiuejar a cau d’orella:- Tota aquesta disbauxa no és més que el reflex de la tristor d’aquesta gent, són les penes ofegades amb optimisme.- Què vols dir? La pregunta de la Gisé va fer sospirar en Dídac, que va dir.- L’esperit bohemi va més enllà de l’art, Gisé...; què és el que en saps de tot això?

14 15

Les paraules d’en Dídac van fer ressò en la ment de la noia durant tota la nit. Un cop a l’hostal, agitada al llit d’una habitació fosca, la Gisé va rememorar un a un tots els moments viscuts a Montmartre, i va descobrir, perplexa, com cada un d’ells li omplia el cor de calidesa. Conscient de l’endemà esgotador que li esperava, va aparcar els pensaments i va tancar els ulls.

16

L’endemà, banyat per la llum d’un Sol tímid, en Dídac portà la Gisé a veure la catedral de Notre-Dame. Pel camí, un ancià barbut amb la mirada perduda va agafar en Dídac per l’espatlla i li va dir:- Aquesta olor... sí, ets tu, ets en polisson! Què passa? Ja no em saludes quan em veus?Era un vell amic d’en Dídac, en Boris.- En Boris és pintor – va dir el noi a la Gisé -. No t’enganyis, encara que sigui cec aquest vell és un geni.- Per què et diu polisson? - “Bergant”, “petit dimoni”... em diuen així perquè...- Perquè el noi certament ho és, un petit dimoni...! – va tallar-lo en Boris – Si veiessis com li pren el pèl a la policia... no té escrúpols, en polisson...! Però el que roba ho comparteix amb nosaltres, així que a mi ja m’està bé!L’ancià va començar a riure i en Dídac el va fer callar, una mica nerviós; després es va mirar la Gisé intentant endevinar què li passava per la ment.

- Així que ets un lladre! – va exclamar ella – Però no cal que posis aquesta cara, creus que et delataré a la policia o què? - No ho crec, de totes maneres, tampoc podrien atrapar-me. Sóc molt ràpid, saps?- Ja ho pots ben dir, polisson, ja ho pots ben dir! Si la policia t’atrapés algun dia et ben asseguro que farien una gran festa a comissaria! Ets el seu pitjor malson...En Boris estigué parlant durant tot el camí fins arribar a Notre-Dame.

18

La famosa catedral va deixar la Gisé amb la boca oberta. Els arcs, els pilars, els capitells, les gàrgoles... tot li va semblar formar part d’un somni.- És impressionant – va dir en un xiuxiueig.Tant en Dídac com en Boris van esbossar un somriure.A l’entrar a la catedral el vell pintor començà a parlar una altra vegada:- Hem entrat per la porta del Judici Final. Notre-Dame fou construïda en honor a la verge Maria, iniciada l’any

1163 i acabada al 1345. Observeu el seu estil gòtic... Dídac! – va cridar- Ensenya-li a la Gisé el magnífic òrgan Cavaille-Coll!

La Gisé no va poder evitar sentir llàstima pel vell. Per a una persona

que estimava l’art tant com la pròpia vida havia de ser dur perdre per sempre la llum dels ulls. No obstant, en Boris somreia i mirava

a tots costats com si realment pogués veure l’esplendorosa catedral.

Durant els dies vinents la Gisé va continuar recorrent la ciutat de Paris al costat d’en Dídac. De vegades elsacompanyava en Boris i, d’altres, en Fréderic, un noi orfe de dotze anys que admirava en Dídac i el seguia a tot arreu. Aviat aquell trapella acabaria convertit en un altre lladre.Gairebé sense adonar-se’n, havien passat dues setmanes d’ençà que la Gisé arribà a la ciutat. En aquest temps, la noia havia vist i après moltes coses, i havia fet nous amics.

Una tarda, en Dídac i en Boris la van portar als Champs-Elysées. En Boris, com de costum, va explicar-los tot el que sabia d’aquell indret.- Gisé – va xiuxiuejar-li en Dídac a cau d’orella -. Gisé, marxem d’aquí, vine amb mi.- I deixem en Boris? – va respondre-li ella també amb veu baixa.- Ens ho perdonarà. Encara no has vist la Torre Eiffel, volia ensenyar-te-la al final, en una ocasió especial. Véns?

Els dos nois es van aixecar sense fer soroll i a poc a poc es van anar allunyant del vell pintor, que va quedar-se sol, abstret amb la seva explicació.

22 23

Des de dalt de la Torre Eiffel es podia veure gran part de París. La Gisé va fixar-se en el cel i en la sorprenent posta de Sol que es reflectia en les aigües del Sena i il·luminava la ciutat de vermell.- Vull quedar-me a París per sempre... – va dir sense apartar la mirada de l’horitzó.En Dídac va somriure i, suaument, per darrera, va abraçar-la per la cintura. La Gisé no es va moure ni es va incomodar, després de dues setmanes intenses els dos sabien perfectament què sentia l’un i què sentia l’altre.- Doncs queda’t.A poc a poc, la Gisé es va girar i les seves mirades es van quedar enfrontades. Aleshores en Dídac li va robar un petó, i després un altre, i un altre més... fins que el Sol va haver desaparegut del tot rere la línia de l’horitzó.

La Gisé es va despertar i, un dia més, s’afanyà per sortir al carrer i rebre la benvinguda de París. Aquell dia, però, se sentia estranya. La boira cobria els carrers i l’aire que respirava era tan fred que li feia mal.Va apressar el seu pas cap a Notre-Dame, en Dídac l’estaria esperant.

A l’arribar, se’l va trobar ajagut a terra tocant la seva guitarra. Va evocar sense voler el primer cop que el va veure, en aquella gran escalinata del barri de Montmar-tre, i va esbossar un somriure. - Au, vinga, anem!En Dídac es va aixecar d’un salt i va córrer fins al seu cantó. Junts van caminar fins a la vora del riu Sena i van recolzar-se al petit mur de pedra. Tot al seu voltant tenia un caire d’allò més irreal... La Gisé va arrufar de cop les celles i va prestar atenció. Li havia semblat escoltar algú que cantava.- Què ho sents? – li va dir a en Dídac.- El què?- Una noia que canta, sembla venir del riu.La Gisé es va inclinar cap endavant per veure millor el seu cabal; a baix, però, no hi havia ningú. No obstant, aquella veu continuava allí, trista, dèbil i monòtona, com el corrent d’un riu. La Gisé hagués jurat que aquell cant sorgia de les aigües si no fos perquè era del tot impossible.

- Jo no sento res – va dir en Dídac.- Què estrany...La Gisé va fer mitja volta i va fixar els seus ulls en una figura que s’acostava lentament. Amb un caminar brusc i maldestre, en Boris arribà fins a ells clavant-los una mi-rada albina i inquietant.- Hola, nois – va dir.La Gisé es va fixar en les fines obertures que separaven peça per peça la pell d’aquell personatge. Els seus ulls, petits i blancs, havien adoptat una brillantor cristal·lina, pròpia del vidre, i la seva boca, sense llavis, es

desencaixava cap avall per parlar. Perplexa, va seguir amb la mirada els fils que movien aquell titella,

però desapareixien més enllà de la teulada de boira i núvols que cobria París. Aleshores va ofegar un crit i es va posar a córreresperitada lluny d’en Boris i en Dídac, que semblava no haver-se adonat de l’estrany canvi del pintor.

28 29

La Gisé va alentir el seu pas quan es va veure perduda en mig de la gran ciutat. No havia sigut una bona idea deixar en Dídac enrere, però sabia que tot allò era un malson i que tard o d’hora despertaria, així que va aturar-se de cop i va mirar al seu voltant, esbufegant. No hi havia ningú. Tot seguit, es va posar a nevar. I la neu va donar vida a les estàtues de París.- Aaahhh...! Que bé...! Per fi puc gratar-me l’espatlla! La Gisé va fer mitja volta i va dirigir la seva mirada cap a una plataforma de marbre, on un cavaller de pedra estirava els braços tot badallant. Amb la mà dreta empu-nyava una espasa i amb l’esquerra, sostenia un casc que presentava una gran esquerda. - Doncs jo per fi puc tocar la meva lira – va dir una altra veu.Era un àngel. L’estàtua d’un àngel. Vestia una llarga túnica i lluïa unes ales esplèndides. La Gisé va fixar-se en la lira que tocava; malgrat ser de pedra, sorgia d’ella una melodia encisadora. Al seu cantó, pentinant-se els cabells, una donzella mig nua va dir:- Tinc fred... l’Hivern no va bé a la meva pell, l’erosiona més ràpidament.- Sempre t’estàs queixant – va dir-li el cavaller des del seu replà -. Portes dos-cents anys sent un corcó. Ets una estàtua, amb el temps et desgastes, assumeix això d’una vegada.- Calla, brètol.

- Calla tu, beneita!En mig del carrer, les dues estàtues van posar-se a discutir acaloradament.- Bergant!- Ordinària!- Truà!- Vulgar!- Pallús!- Lletja!- Silenci! –va cridar l’àngel amb un to dictatorial. Aleshores els seus ulls es van clavar en la Gisé, que estava dreta al seu davant observant-los estupefacta-. Esteu espantant aquesta pobra humana.L’àngel va batre ben fort les ales i va abandonar el seu lloc per aterrar al costat de la Gisé. La noia va repetir-se interiorment que tot formava part d’un somni.

30 31

A la Gisé li va molestar el to autoritari amb què l’àngel li havia parlat, però no va dir res; va fer mitja volta i es disposà a continuar caminant. La veu del cavaller, però, la va aturar:- Abans de marxar, humana... podries dir-nos el teu nom?- Em dic Gisé.Per tota resposta, les tres estàtues es van mirar amb els ulls esbatanats. La Gisé va observar com l’àngel tornava a clavar els seus ulls en ella, uns ulls, però, que aquest cop semblaven més humils.- Gisé - Va dir -. N’estàs segura?- Com no n’he d’estar segura? És el meu nom!- va exclamar ella amb els ulls replets d’incredulitat.- Tens raó – L’àngel va abaixar el cap en senyal de disculpa -. Perdona... Gisé. Resulta que tenim un missatge per a tu.- Quin?La donzella va avançar-se a les altres dues estàtues i va dir-li:- Reuneix-te amb els fills de la revolució al barri de Montmartre, en Sírius t’està esperant.

- Et saludo, humana. Què et porta per aquí, a voltar per aquest lloc encantat?La Gisé va agafar aire i va respondre:- Estava fugint. Però ara m’he perdut.- Entenc. I, explica’m, de què fugies, humana?- De... d’en Boris. S’ha convertit en un titella. Però sé que tot això és un malson - Va dir sacsejant el cap -. Tu... tu tampoc ets real. Va sospirar i va deixar caure les espatlles.La donzella i el cavaller li van dirigir una mala mirada, però l’àngel va somriure abans de contestar-li.- No sóc real, eh?- No –va reafirmar-se la Gisé, provocant una altra vegada la irritació de la donzella i el cavaller.- Molt bé. Doncs no hi ha res més a dir, humana. Pots marxar.

32 33

La Gisé temia que les estàtues li haguessin pres el pèl. Tampoc sabia qui era en Sírius, ni si es referia als bohemis quan havia dit “fills de la revolució”. No obstant, caminava cap al barri de Montmartre, un lloc, almenys, que coneixia. Havia decidit que no es tornaria a sorprendre si passava de nou alguna cosa estranya, es dedicaria a seguir el seu somni de forma desinteressada, deixant que les circumstancies guiessin els seus passos i la portessin a qualsevol lloc. És més, intentaria passar-s’ho bé en aquell món de bojos.Caminant, caminant, va arribar per fi al barri de Montmartre. No tenia res estrany, era exactament igual al que coneixia, envoltat per un caire misteriós i fosc que no invitava a entrar aquells més refinats. Però a la Gisé li agradava; per a ella aquell barri era tot un espectacle. Un cau de persones al·lucinants i històries amagades sota cada llamborda, contades amb xiuxiueigs des de les cantonades i difoses per les teulades a orelles de tothom. Dins de la ment de la noia, Montmartre era com un circ, l’aire que respirava feia olor de crispetes i el silenci que omplia els seus carrers durant el dia estava carregat d’ecos de rialles. Aleshores queia la nit i s’obria el teló. L’escenari s’omplia de personatges extravagants: el pin-tor, l’escriptor, el dansaire, el músic, el cantant, el poeta i l’actor. Entre música i riures, el barri es convertia en un torrent de colors.

34 35

A simple vista els bohemis podien semblar borratxos que llençaven la seva vida per la finestra, però aquells que s’aventuraven pels carrers de Montmartre i es deixaven seduir per la seva màgia, sabien que cada un d’ells guardava una història sorprenent i un amor pel seu art admirable. Eren pobres, però llestos. Borratxos, però tenien talent. Marginats, però inconformistes. Lladres... però somniadors.

La Gisé es va endinsar pels carrers de Montmartre sota un cel que començava a fosquejar.

36

- Bu! La Gisé va fer un salt cap enrere i va mirar al seu davant amb el cor palpitant. Un nen d’ aproximadament dotze anys acabava de saltar des d’un balcó per espantar-la. La Gisé de seguida va reconèixer aquells ulls tan foscos i profunds: eren els d’en Fréderic, aquell noi orfe que seguia en Dídac a tot arreu.- Fréderic! Tu també ets dins del meu somni?- Hola Gisé – va ser la resposta del nen -. Porto esperant-te tot el dia... ets terriblement lenta, ho sabies?- Doncs sí. Dius que m’esperaves?- Hem d’anar a veure en Sírius!En Fréderic la va agafar de la mà i va començar a estirar-la amb impaciència. Van caminar una bona estona abans d’aturar-se davant de la porta d’un teatre. La nit ja havia engolit la ciutat i els fanals s’havien encès, i banyaven els carrers amb una llum taronja repleta d’ombres sinistres.La Gisé va aixecar el cap per observar l’imponent edifici que s’alçava davant seu.

Era vell, i semblava abandonat, però tot i així no havia perdut el seu encant. La porta de fusta era una magnífica peça de marqueteria; perfectament tallada, mostrava un decorat de flors i fades que deixava bocabadat qualsevol que la mirés. Les parets del teatre eren de pedra blanca, i hi havia dues pilastres que finalitzaven sota un capitell que antany havia estat pintat de colors.- És bonic... – va xiuxiuejar la Gisé.- En Sírius t’espera a dins – va afanyar-la en Fréderic.- Però qui és en Sírius?El noi, però, no li va contestar. En comptes d’això, s’avançà a obrir la porta fent un gest d’impaciència.- Entra ja... lenta.Resignada, la Gisé s’encongí d’espatlles i creuà la porta aguantant-se un sospir. No entenia per què, però estava d’allò més nerviosa.

38 39

La Gisé va entreveure una figura asseguda en una de les moltes butaques de la sala. La foscor impedia que la pogués veure amb exactitud, però per la forma de les espatlles va endevinar que era un home. No hi havia ningú més. La Gisé s’acostà a ell lentament i a mesura que s’apropava va veure que estava assegut amb les cames estirades damunt d’una altra butaca. La Gisé s’aturà al seu costat i digué:- Ets en Sírius?

Per tota resposta, aquell home desvià els seus ulls cap a ella i li va dedicar un somriure encantador. La Gisé va sentir com alguna cosa es removia en el seu interior. En Sírius li va fer un gest convidant-la a asseure’s, ella ho va fer i els dos es van quedar mirant el teló vermell que es tancava davant d’ells. Aleshores en Sírius va dir:- Gaudeix de l’espectacle, petita.El teló es va obrir i va aparèixer un home vestit d’esmòquing damunt l’escenari. Amb els braços oberts i una veu eixordadora, va presentar l’actuació: - Senyores i senyors, sigueu benvinguts a aquest teatre! Us suggereixo que us acomodeu i que obriu bé els ulls, per-què qui trepitjarà l’escenari a continuació és una eminència en l’art de la dansa, ni més ni menys que la ballarina Rouse!L’escenari es va omplir de fum i una llum vermella va il·luminar-ho tot.

40 41

Rere la fumarada, la Gisé va albirar una silueta alta i esvelta, amb els braços alçats i els peus en punta, restant immòbil i amb silenci. El melòdic so d’una flauta dolça va inundar la sala. La Gisé va mirar a tots costats, però no va descobrir d’on procedia la música; era una melodia que venia de tot arreu, que s’endinsava fins el més profund de les entranyes i se sentia dins del cor. La Gisé es va incorporar al seient una mica incòmoda, tenia la sensació d’estar completament desprotegida, nua..., es va portar els braços al pit tot abraçant-se. De nou, va mirar a l’escenari. La ballarina era una dona de cabells ondulats i del color de les flames. Somreia i sovint tancava els ulls deixant-se endur pel balanceig dels seus peus al compàs de la música. Es movia amb elegància, bellugant els braços lentament des de la cintura cap amunt i a l’inrevés, torçant els canells com si dibuixés en l’aire. A cada volta que feia, la Gisé se sentia més i més meravellada. No obstant, alguna cosa dins seu no la deixava tranquil·la i li posava la pell de gallina. Era la presència d’aquells dos personatges, en Sírius i aquella ballarina, Rouse. Qui eren?

Quan la música es va aturar i la ballarina es va inclinar en una gràcil reverència, la Gisé va sentir la freda mirada d’en Sírius posar-se sobre ella. Es va girar cap a ell i va estudiar el seu rostre sota la nova llum de la sala. Aparentava ser més jove del que segurament era; la Gisé l’hagués pres per un home de trenta anys si no fos per les canes i les petites arrugues al voltant dels seus ulls que delataven la seva vertadera edat, uns quaranta i pocs anys. Va observar amb les celles arrufades els ulls blaus d’aquell individu, tan semblants als seus, i el cabell castany i rebel que coronava el seu semblant de faccions quadrades. Ell l’esguardava amb tendresa, no obstant, i no semblava incomodar-se per l’arrogant mirada de la noia.La Gisé va desviar de cop els ulls cap a l’escenari. La Rouse la mirava asseguda al prosceni, amb un mig somriure pintat als llavis i una mirada tan tendra com la d’en Sírius. S’assemblaven. La ballarina i ella s’assemblaven. Les galtes rodones i rosades, la pell més aviat blanca, la forma dels llavis i l’expressió de la cara. Ni el cabell ni el color dels seus ulls eren el mateix, però ambdues tenien unes faccions molt similars.- Qui sou...? – va dir gairebé de manera imperceptible.

42 43

La Gisé no sabia què dir, què pensar, què fer, si sortir corrents o quedar-se asseguda immòbil com un estaquirot. La seva ment, tot i anar molt ràpid, no aconseguia assimilar la breu sospita que creixia tímidament dins del seu cap. Alterada, va tancar els ulls amb força i va concentrar-se en despertar, però en comptes d’això, li va venir al cap un record del seu avi...

- Petita – digué en Sírius amb un somriure.- Ha sigut casualitat que amb divuit anys viatgessis, precisament, a París? – afegí la ballarina. No era una pregunta que esperés resposta, més aviat era un pensament dit en veu alta.- Ves per on, tu també t’has sentit atreta per la vida bohèmia!- Com tu i jo, eh, Sírius?Ambdós adults es van mirar amb una brillantor estranya als ulls.

d’un dia plujósen què li va parlar dels seus pares.

44 45

>>

- No, criatura, és clar que no! –va dir el seu avi canviant de cop l’expressió. Havia premut ben fort els llavis i la mirava seriosament -. Els teus pares t’estimaven molt! Va ser la mala fortuna que se’ls endugué lluny...- Però van marxar sense mi.El seu avi va sospirar. La nena tenia els ulls brillants i una expressió d’amargura; les galtes, més rosades que de costum, semblaven dos globus inflats i els llavis molsuts es premien en una lletja ganyota. L’avi l’agafà de la cintura i l’alçà per acomodar-la als seus genolls.- Eres una petita menuda i ploranera que encara no sabia parlar. Un viatge tan llarg no et podia fer bé. Per això els teus pares et van portar aquí, amb mi, per a que tingués cura de tu mentre ells estaven fora –va explicar -. Saps què? Anaven a visitar els teus altres avis, Gisé, els pares de la Rouse. Vivien a Espanya!

La nena, però, seguia posant la mateixa cara. L’avi es remogué nerviós a la cadira i després digué, mirant al cel: - Que no m’estimes, criatura?Aquella pregunta va agafar la Gisé per sorpresa, que es va girar de cop cap al seu avi amb els ulls esbatanats.- Sí, sí que t’estimo avi...!- Jo també, criatura, jo també, i dono gràcies per no perdre llavors l’únic que ara tinc...La nena el va abraçar ben fort i mai més van tornar a parlar d’en Sírius i la Rouse. <<

46 47

- Però sospito... que hi havia alguna cosa més... – va dir la Gisé arrufant les celles – L’avi em va dir que, com que era una recent nascuda, vau decidir deixar-me a Perpinyà per no haver de patir un viatge tan llarg. Però... no pot ser cert, hi ha una cosa que no quadra... Per anar a casa del meu avi vaig haver de viatjar un bon tros, de París a Perpinyà, així que no crec que la vertadera raó fos aquesta.En Sírius es reincorporà a la butaca amb un somriure divertit.- Es veritat, la raó era una altra! –va exclamar posant-se a riure- Era massa aviat per presentar-te els teus avis materns, creu-me, per això no vas venir amb nosaltres.- Què?La Rouse apartà la mirada, incòmoda, però en Sírius va continuar explicant: - Eren unes persones... especials. La teva àvia m’odiava... buf! No saps quant! Però ho podia entendre. Que la seva filla es relacionés amb un revolucionari pobre i volgués pertànyer a la bohèmia... era inacceptable! – digué amb sorna -. Ells, que eren rics burgesos, ens van donar l’espatlla; a mi, a tu i a la seva filla.

- Els meus pares guardaven l’esperança que el meu amor per en Sírius fos passatger – La Gisé va girar-se per mirar la seva mare. Escoltava, atenta, amb la boca mig oberta-. Pensaven que... tard o d’hora maduraria i tornaria a casa. Ho vaig fer, però amb en Sírius, i les notícies que portava no els van agradar: havia tingut una filla. Vaig ser molt clara, els vaig dir que...

48 49

>> - Em quedaré a viure a París.- Insultant, in-sul-tant...! – va esbufegar la seva mare, portant-se les mans al cap.- No és cap insult, mare, és la vida que jo trio. Volia que us ho repenséssiu, i ho acceptéssiu. - Com vols que fem una cosa així? Sóc la teva mare, Rosa, només miro el... el millor per a tu!La Rouse va sospirar, abaixant les espatlles amb un gest de decepció. La seva mare estava molt nerviosa, la còlera no deixava que veiés les coses des d’un altre punt de vista. Ho odiava. Odiava aquella ment tan tancada dels seus pares. - Aquí t’hem ofert una vida resolta, Rosa – digué llavors el seu pare -. Has tingut sort de nàixer en aquesta família, et podem donar diners, uns bons estudis, un futur; i tu ho desaprofites! Però no és això, és la teva actitud, com pots ser tan arrogant i dir que no ho vols? Tu, que has sigut afortunada, menysprees el que molts no tenen.- Estic d’acord –va dir la Rouse alçant el cap -, però el meu cor segueix uns altres ideals que no podreu entendre mai. I no només això, deixant de banda aquestes diferències de... pensament, hi ha una altra cosa que m’empeny a fer el que faig, i ho sabeu. És en Sírius. Ell és la persona amb qui vull fer la meva vida, ell i la meva filla.

- I els teus pares, què? – va començar a cridar la seva mare entre llàgrimes -. A nosaltres sí que ens pots abandonar!- Sou vosaltres qui m’abandoneu a mi...Però ho va dir amb un murmuri, de manera quasi imperceptible, i no la van sentir. Excepte en Sírius, que havia estat tota l’estona recolzat al llindar de la porta amb expressió ombrívola. Es va reincorporar i va avançar fins una Rouse petita i compungida, que es mirava l’escena amb un vel als ulls. La va agafar de la mà i va endur-se-la d’allà sense dir ni una paraula, entrellaçant els seus dits amb els d’ella. Un cop a soles, la va abraçar ben fort.

<<

50

- Vam agafar el tren per tornar al teu costat, però...- Vam tenir un greu accident – va finalitzar en Sírius -. Això ja ho sabies, no?La Gisé va tardar en reaccionar, quan se n’adonà de la pregunta va sacsejar el cap amb força per treure’s l’embadaliment.- Sí, sí.Tots van abaixar la mirada. La sala del teatre va quedar submergida en un silenci acollidor, però trist, no obstant. Per primera vegada en molta estona la Gisé recordà que tot allò era un somni, i una ombra d’incertesa li creuà la mirada. Encara que estigués somniant, els seus pares eren reals, i tot el que li havien dit, també. Com ho sabia?, es va preguntar. Ho sabia, i punt.El silenci va començar a fer-se incòmode i tots tres van encreuar les mirades amb un cert nerviosisme. Finalment, la Gisé veié de reüll que en Sírius s’aixecava de la butaca i s’encaminava, a pas lent, cap a la Rouse.- Pare – va cridar-lo. Aquella paraula resultava estranya als seus llavis: ella mai havia tingut un pare o una mare per anomenar-los així. En Sírius es va aturar i va girar-se en mig del passadís, trepitjant l’estreta i llarga catifa vermella -. A què et dedicaves tu?- Aaah... això...! –va deixar anar amb un somriure. Va fer mitja volta i mentre prosseguia el seu camí entre les butaques, va dir: - Jo era lladre.Ho va dir com si fos la cosa més natural del món.

La Gisé va somriure recordant en Dídac, aquell lladre amant de la música que havia aconseguit fer-li bategar el cor més de presa amb una sola mirada.- Però també escrivia – va afegir -. I ho feia molt bé. Tothom coneixia els meus contes.Havia arribat ja al peu de l’escenari i es recolzava entre les cames de la Rouse que, asseguda en un nivell més alt, creuava els braços sobre el pit d’aquest.- És hora de dir-nos adéu –va dir la seva mare.La Gisé va somriure. Tenia raó, ella també pressentia que el final d’aquell somni estrany estava a punt d’arribar.La sala fosca del teatre es va envair d’una boira espessa. Aquella nebliina se li posava a les parpelles i amb el seu pes li tancava els ulls a poc a poc. Abans d’adormir-se, però, i despertar en un altre lloc, va sentir la veu d’en Sírius.- Estem orgullosos de tu, petita!

52 53

EPÍLEG- Gisé.La Gisé va fer mitja volta i va clavar els seus ulls blaus als d’en Dídac, del color de la llenya. Aquell noi tenia una mirada tan càlida...La noia va esperar que ell parlés.- Et vull ensenyar una cosa, vine.Ella li va fer cas, encuriosida. En Dídac la mirava amb un somriure d’orella a orella, com un nen petit.La Gisé es va asseure al seu costat i va seguir esperant. - Bé... he estat... quan em vas dir que... – va callar, molest. Semblava que no sabia com començar -. He estat buscant, aquests dies, per tu... Oh, és igual! Millor t’ho ensenyo i ja lligaràs caps!Davant la mirada estupefacta de la noia, en Dídac va traure una llibreta d’una bossa i li va donar amb un somriure tímid.- És... és una llibreta del teu pare, aquí té escrites moltes de les seves històries. Mira – va dir obrint la llibreta per la primera pàgina –, està firmada, posa Sírius B. És, indiscutiblement, d’ell. El tenia guardat un poeta, antic

amic seu, i m’assegura que aquests són els contes d’en Sírius Broussard. La veritat és que no m’ha costat massa trobar-los, els teus pares tenen molt renom entre la gent més adulta. Veuràs que... – va seguir passant pàgines- veuràs que en algunes històries apareix la teva mare... I tu! Tu també surts, cap al final, llegeix l’última pàgina.La Gisé, encara sense poder reaccionar, va observar les lletres negres que omplien fulls i fulls d’aquella llibreta. L’estil de lletra li recordava al seu: lletres en cursiva, lligades i petites... En Dídac va senyalar-li un paràgraf, l’últim, i ella el va llegir:

54 55

- “Era molt petitona, tenia les galtes rosades i uns llavis petits i molsuts que es contreien en diverses ganyotes. Vaig mirar-la embadalit. Tenia els meus ulls. Blaus, com el cel... En aquell moment començava a badallar, deixant caure les parpelles, i vaig veure com s’adormia als braços de la seva mare. Llavors vaig fer una promesa. Jo m’encarregaria que aquella petita fos feliç, li ensenyaria a mirar el món des dels meus ulls, apreciant la bellesa i cercant la llibertat, la llibertat d’un mateix, el seu benestar, perquè és això, i no una altra cosa... la vertadera felicitat.Vaig apropar un dit al seu nas menut i vaig xiuxiuejar-li: “dorm, petita”.”

En Dídac la va mirar preocupat. Dels ulls de la Gisé queien gotes d’aigua immenses, lliscaven per les galtes enrogides i aterraven a la seva roba. Tot i tenir els ulls velats per un mantell de llàgrimes, ella semblava no haver-se’n adonat, ja que continuava mirant la llibreta que reposava a les seves mans amb una expressió que en Dídac no va saber llegir.- Gràcies – va dir de sobte.La noia se li va llançar a sobre mimosa i ploranera, i en Dídac, perplex, va acariciar-li els cabells esperant fins que es calmés.Quan ho va fer, es van reincorporar i en Dídac agafà la seva guitarra. La Gisé es va aixecar i va començar a ballar al ritme de la música. En Dídac no es va sorprendre, ho feia moltes vegades...

La va mirar i va pensar que l’estimava amb bogeria.

56 57

AGRAÏMENTS:

Vull agraïr la col·laboració d’algunes persones sense les quals aquesta història no hagués estat la mateixa. Primer de tot, gràcies a la Montse i al Salvador, els meus tutors, que m’han aconsellat, apremiat i guiat per un bon camí. Gràcies a la meva mare per posar-me les piles i reanimar-me una i altra vegada. També gràcies a tots aquells que apareixeu dins del llibre representant un altre paper, ja sigui protagonista o secundari: àvia Espe, Paco, pare, germanet, Núria, Àbac, Navas, Roger, Mariàngels, Marta, Júlia i Oriol. I, per últim, vull agraïr a l’Oriol, la Flora, la Cris, el Guerau i, un altre cop, a la meva mare, les seves opinions i crítiques sobre la història.