tem;:.

w

Ex-libris original d'En Modest de Casademunt.

S U M A R 1: Paisatges espirituals. Del temps, per Oriflama. — L'Angelus, per Josep Cardona, pare. -La geografia 1 la llengua catalana, per Francesc Pujols. — Rondallistica educativa, per Francesc Flos i Cal-cat. — Les Verges de la nit, per Ramon Ribera. — Res no és mesquí..., per J. Salvat-Papasselt. — A la don-zella del tranvía, per Josep Carner i Ribalta. -- Els Ex-llbris d'En Modest de Casademunt. — Contes de lavora del roc. El Pare Barba de Cdrnum, per S. Sabater Oliver. -^,Bibllografia, per Esteve Serra.

A y 11. SABADELL, 1 ABRIL 1921 NÚM. 12.

PAISATGES ESPIRITUALS

DEL TEMPS

/vul no sabríem escriure d'altra cosa, perquè l'impressió del temps ens ha estat

avui fortament punyidora. La literatura d'emocions sempre conté una in-equívoca condició de vitalitat perquè no és sinó una reproducció matisada de laNatura. Dies enrera llegírem un àtic comentari, ple de metzina d'ironia, estranyantel fet que després d'unes pluges persistents ningú no hagués retret, estampant -los,uns versos de Verlaine que tots sabem. Aquell comentari ens féu una mica de penaper l'especulació práctica que entranyava i, també, perquè no es reconeixia corn,àdhuc sense escriure al marge dels dies i de les coses, les ànimes també poden no-dular els versos dels poetes. Però, en fi, avui, alliberats dels nostres abrigalls, enshem trobat submergits en un resplendent dia de primavera, i això és el que volemconsignar, que al mati l'aire era ple de prometences, el jardí era tot un esmalt dellàgrimes de rou, l'emparrat ostentava uns botons d'esmeragda i en el roser tresroses-rosa hi eren esclatades ardidament. Unes noies de vestits clars, en saludar-nos ho han fet amb un somriure beat, i no hem pogut evitar d'aturar-nos vora elmur d'un pensionat d'on sortia una delitosa fressa de mainada, les finestres ober-tes i les parets exhornades per uns enraúnats de flors de color morat : les veus enl'esbarjo eren clares i sonores 1 del fons es percebien uns fondament melancònicsacords d'un harmonlum invisible. I després de la primera impressió matinal el nos-tre petit món ha devingut canviat, que per tot hi havem albirat un imperatiu deprimavera. I és per això que avui la nostra ánima és tota commosa i canta unhimne nupcial, bo 1 sentint un apregonat sentiment per una dona-mare que ens ésconeguda i que mai encara no ha estat besada per l'espòs.

ORIFLAMA.

GARBA

L' ANGELUS

Entrí al Museu.Davant del quadre del Beat Angèlic,

hauria flectat genolls al veure que tangentilment ho feia l'arcàngel Gabriel, alsaludar amb un ram de lliris a la mà, a lasanta Verge.

Entre la polsina d'or que feia visible unraig de sol que venia d'una vitralla, emsemblà que hi voleiava l'ànima de l'ar-tista.

El llenç envellit pel temps se'm tornavamés clar a l'esguard i, dins el silenci quem'embaumava en la llarga sala del Mu-seu, restava extasiat per l'harmonia delquadre que eni feia sentir : Ave Maria,plena de gràcia.

Sortia del Museu, servant l'impressiód'aquella pintura emotiva i evocava el re-cord de poetes i artistes que s'han inspirat,corn el Beat Angèlic, en Madona Verge.

Tocaven les dotze. Del vell campanarrajaven acompassadament tres batallades.

Mai a mig jorn m'havia parlat tant alcor l'Ave Maria.

Talment m'apareixia veure a l'ArcàngelGabriel com entrava, radiant de llum, perla o envidriada de l'antiga església que ala vora hi havia; i també al Beat Angèlic,seguint el seu vol, amb una paleta a lamà per a traslladar a la tela els colors que,a la salutació angélica, eixien de la carade la Verge.

I em plavia fer esment de l'Angelus delmatí que havia sentit tocar, mantes vega-des a muntanya, confonent-se la veu ar-gentina del cloquer amb els bels de lesovelles i el mugir dels bous i amb el so-roll de les eines del mas; alternant aquellstres tocs, de punta d'aurora, anib la pri-mera oració de la llar.

No sé si el Beat Angèlic s'inspirà enl'Angelus del matí o en el del capvespre;però sí que a l'hora que comencen a par-pellejar estels a l'espai i els camperols,venint del treball, tornen a les masies, ohlen aquella hora misteriosa i quieta, sentir,anant de camí, la campana de l'oracióvespertina, és sentir com la natura s'a-guanta el respir per a escoltar el Déu vossalve Maria plena de gràcia, beneita sóuentre totes les dones, mentre sembla veu-re's al fons dels celatges ponentins a l'Ar-càngel Gabriel, vestit amb robes de cel,caigudes ses ales, com cansat de tant vo-lar, i amb un genoll posat en terra davantla santa Verge qui va estenent son man-tell per l'infinit espai. L'Angelus semblaunir, com una flor a altra flor, la idea dela Mare-Verge amb la idea del ser que ensva animar amb la sang de les seves venesi ens va nodrir amb el néctar dels seuspits i ens va guardar com pollets al niu,davall les amoroses ales de son amor ma-ternal. D'aquí el que ens sembli que tambéla nostra mare siga verge, perquè el pri-mer pensament ens la presenta tal com lavoldríem : besant-se en ella la puresa i lafecunditat.

Perxò el dogma de la Mare-Verge s'im-posa, tant perquè el sent el cor, com per-què l'ensenya la fe. I si tota la natura apares commogui al toc de l'Angelus, és per-què, com fills de piare que soni, no podemmenys que sentir joia immensa a l'éssersaludada la Mare de tots amb l'Ave Maria.

El Beat Angèlic no ens hauria llegat tanbell quadre si no fós així, ni el toc del'Angelus parlaria tan dolçament com araal cor dels cristians.

JOSEP CARDONA, PVRE.

GARBA

LA GEOGRAFIA I LA NOSTRA LLENGUA

S i la situació geogràfica de Catalunya, posada entre França, Itàlia i la resta

d'Espanya, que la volten per tots quatrecostats, per sota i per sobre, a dreta i es-querra, encara que hi hagi el mar, es potconèixer i determinar en tot, com perexemple en el dret que a casa nostra par-ticipa en gran manera del classicisme ro-mà i del gòtic del dret francès i castellà icom en la poca o molta música que tenima Catalunya, que és la sardana, que estàposada entre l'equilibri italià de la melo-dia i el ritme, i la dominació del ritmemarcat de la música espanyola pròpia-ment dita, no hi ha res com la llenguaque parlem per marcar d'una manera justael grau intermedi entre França i Espanya,perquè si a França les paraules són ple-nes d'ombra i de boira corn totes les cosesque vénen del cantó del Nord i a Espanyaen la llengua castellana són més claresque el sol que ens il'luinina perquè no hitoca ni una gota d'ombra ni un alè deboira, llueixen en la boca del que les diucom la blancor de les dents, a Catalunyatenim aquesta mateixa claror que ens surtde la boca com la claror del migdia, netai pelada com un palet de riera que relliscaper la llengua, calmada de tant en tantper l'ombra de la tarda com l'ombra del'ala del barret damunt del front del queva pel sol perquè, entre les vocals claresque ens omplen la boca de claror, de tanten tant n'hi posem una de mig fosca, queno arriba mai a ser muda com certes i de-terminades vocals franceses que es que-den a la boca del que enraona com leslletres que es queden al tinter del que es-criu, i així tenim que, si, per exemple, i,posem per cas, els francesos diuen flam-

me, amagant la a entre les quatre conso-nants que hi posen com si l'amaguessin ala gola que és fosca com una cova i esfu-men la e que es fon en l'aire i s'esvaeixcom l'alè, i els castellans diuen llana,amb totes les lletres obrint les dues ascona un balcó de bat a bat, perquè hi en-tri tota la claror del dia, els catalans, queen tot fem ni la teva ni la meva, diem fla-ma, obrint la primera a com els castellansque se n'omplen la boca i tancant la se-gona com la a de la flamme dels france-sos, que amb la flama a la boca tot justen deixen sortir una guspira de resplendorque quasi no es veu; al revés dels caste-llans que la fan sortir tota com si tregues-sin foc pels queixals mentres els catalans,posats al mig per la mateixa geografia dela terra, només en deixem sortir mitja quel'una meitat surt a fora i l'altra se'ns que-da a dintre perquè no es perdi tot, sentdel cas fer avinent pels que no ho sàpi-guen, que com més ens acostem a Fran-ça, com al Rosselló, les vocals catalanescada vegada són més fosques, com si elsol s'hi pongués, com més ens acostem ala resta d'Espanya, com a València o alcantó de Lleyda, són més clares, com sihi sortís el sol, i per això a Barcelona queés a mig camí, el punt precís que teniml'honor de fer veure nosaltres, és allí on ésmés clar i Inés marcat, perquè si les pa-raules de la llengua castellana són rebla-des amb raigs de claror, més durs que eldiamant i les paraules franceses són fosesamb ombra i boira, les nostres paraulessón fetes i pastades amb ombra i clarorcom les estrelles.

FRANCESC PUJOLS.

4

GARBA

RONDALL1STICA EDUCATIVA

EL POLLET 1 LA GUILLA

Heus aquí que una vegada un polletmolt imprudent, desobeYnt a la seva mare,se n'anava lluny del galliner sense fer casdels renys de la pobra gallina que en vasempre es queixava.

—Si la guilla l'atrapa — deia la bonagallina — a ben segur que el matarà.

—I la guilla el va trobar.—Hola, senyor pollet. Quina alegria tinc

de veure'l. ¿A qué és deguda la sort d'ha-ver-lo trobat ?

—Res, feia bon sol i he volgut sortir decasa amb tot i la por de la meva mareque sempre voldria tenir-me engarjolat.

—Bé, molt bé ha fet vostè en sortir:perquè sense vostè jo m'hauria quedatsense esmorzar.

I tirant-se-li a sobre se'l va menjar en eltemps de dir «Jesús >.

Nois i noies : Tingueu-ho en compteque la desobediència sempre troba el seucàstic.

EL NAP 1 LA CEBA

Era d'hivern. El nap, pobret, estava des-pullat i patia molt de fret. Tot tremolant,va dir a la ceba :

—Germana meva, deixa'm per caritatun dels teus tels per a abrigar-me del gel.

La ceba s'estava tota repapada entreles seves fulles i no n'hi va volguer donarcap, i li diu :

—Ara no puc. Espera't fins a demà. -Va arribar l'endemà, però també arribà

el cuiner i agafant naps i cebes els arrencai els posa a coure.

No espereu mai demà per a fer un bé.¿ És per ventura nostre el dem ?

QUI TOT HO VOL...

El goç d'un caçador que va aixecardues llebres d'un cop, va empenyar-se enseguir un troç a l'una i un troç a l'altra.

Però corrent d'aqui i d'allà, totes duesse li varen escapar.

Allavors, tot amoïnat, amb la cua entreles carnes, se'n va al costat del seu arno iaquest li diu :

—T'està bé, per tanoca. El qui tot hovol, tot ho perd. Apren.

SINCERITAT

Un poeta escocès refereix la històriad'una noia que era l'ídol de quantes per-sones la coneixien.

Havent-li un dia algú preguntat :—,En què consisteix que tothom te vol

tant?—Jo crec,—féu la noia,—que és perquè

jo també estimo tant a tothom. $s ben veritat. Estimeu, doncs, i sereu

estimats.

ELS RESSAGATS

Deia un calmós pessimista :—Hi han persones que es donen el gust

de menjar taronges i jo tinc la malastru-gança de relliscar amb la pell que sensecap mirament llencen per 1'acera.-

I li respon un actiu optimista :— Això ho fa perquè tu vas darrera

d'ells. Procura sempre anar al davant i tucolliràs i menjaràs les taronges, i la pellserà pels ressagats.

Tot lo que puguis fer avui, no esperisa demà.

GARBA

LA IRA

La Marieta va olorar un dia una rosafresca i flairosa tan tost oberta. Però unaabella, tapada pel fullam, va sortir desobte i li va picar el cap del nas.

La xicota va fer un gros crit, i després,cega d'ira, agafa un grapat de terra i lava rebatre amb fúria contra el rusc, queera molt a la vora.

Allavors, les abelles irritades, es llen-çaren totes d'un plegat sobre la noia. I lacara de l'enfurismada Marieta tot seguites va inflar, tant, que semblava la llunaal ple.

Penseu sempre que la ira és mala con-sellera.

LA CIGALA I EL GRILL

Heus aquí que una cigala després decantar tot el sant dia, va fer silenci.

Allavors es posa a cantar el grill entrel'herba, i la cigala li diu :

—No siguis tan amoïnós. ¿Vols callar?—I tu, intolerant. ¿ No he suportat fins

ara la teva mortificant cantarella ? Apa,doncs, aguanta tu ara el aneu ric... ric... -

La tolerància és una gran virtut per aviure com cal en societat.

UN XERRAIRE

Era un subjecte quelcom ric, però quepecava de molt xerraire i de tenir benpocs modos. Tant i tant atabalava amb laseva xerrameca, que en certa ocasió se lipresentà un subjecte el qual li digué :

—Company, voleu un bon consell ?— Digueu.—Doncs, poseu-vos l'or a la boca i fi-

queu la vostra llengua a la vostra bossa.Val més parlar poc i bé.

BEN XAFAT

Una vegada un home que es creia sergraciós en tot, es burlava d'un savi per logrosses que tenia les orelles.

—És veritat, — va contestar el savi, -que jo tinc les orelles molt grosses per ahome : però vós heu de confessar que lesteniu massa petites per a ase.

Sempre les burles fan com les proces-sons.

FRANCESC FLOS I CALCAT.

De la conferèncla que donà el conegut pedagog alCentre Catalá, el dia 19 de març prop-passat.

G A R B A

LES VERGES DE LA NITIMPRESSIONS DE BOIRA BAIXA )

EL JovE. De on veniu, oh Verges, aixíesbojarrades?

LES VERGES. Venint de les muntanyesinconegudes. Des de la nostra naixença,una força poderosa fa deambular-nosper la terra, i per allá on passem hi neixl'alegria i la festa.

EL JOVE. I qui sóu ?LES VERGES. Som les Verges de la nit:

l'Amor que passa!Ei JovE. Oh, l'Amor; jo us beneeixo 1LES VERGES. En nostres llavis la rialla

sempre hi esclata fresca i oferim pròdi-gament l'estridència dels nostres som-riures i la llumenació serena de les nos-tres mirades. Tu, Jove, que vius ena

-morat bojament de la donzella encarainconeguda, frueix els efluvis que por-tem en aquesta nit plaenta; frueix la fe-licitat d'aquesta hora, recollint una gus-pira de l'Amor que passa...

EL JOVE. El meu esperit, al primer mo-ment de veure-us, s'ha identificat ambvosaltres. Jo us beneeixo 1

LES VERGES. Al fer-se dia ja no les desit-jaràs a les Verges; la llum desvaneixeràl'ardència de la passió teva.

EL JovE. Sóu un somni, doncs?LES VERGES. Som l'Amor que passa...

Nosaltres desvetllem a les joventuts queclormen en la indiferència i en el desco-neixement dels plaers del món. Som lesVerges de la nit! Som l'amor que passa!

EL JovE. Si l'Amor sóu vosaltres i ambvosaltres hi troba recolliment l'ànima,obriu els braços i ompliu-me d'abraça-des fins a confondre'm. Volgueu apagararnb la vostra frescor, tota l' ardència

dels meus llavis no acostumats a besar.Calmeu el desig de l'ànima bojamentenamorada i assereneu-me amb clarorsnoves i amb un somriure franc.

LES VERGES. Vina amb nosaltres, Joveenamorat. Amb tu no sentirem la bui-dor als braços, ni els llavis restaranmuts. Amb tu, la Vida será més plaen-ta que un somni lleu i la trobaremmenys indefinible. El nostre curt repo-sament será més dolç i la caminada, in-segura dessota la blava volta, tindràuna suprema beatitud i, grogues del sol,atravessarem les inuntanyes i els mars.El teu front esdevindrà ple de lluïssorsniorenques; tos ulls esdevindran blausen la nit i negres en el dia. Tu reposa-rás sempre entre nosaltres, esbullant-nos les llargues cabelleres; tu obiraràsl'espectacle sublim de Natura i la im-mensitat de les regions serenes.

EL JovE. Oh, quin goig reposar així lameva testa damunt dels vostres pitsgonflosos! Amb vosaltres tota ánima esretorna com un ocellet a dintre la pi-trera. Jo us trobo franques com la màben oberta, i a cada gest despreneu unaolor ubriagadora, una olor de carn sensmácula... Oh, qui pogués quedar-s'hiadormit per sempre entremig de vosal-tres!... Vosaltres seríeu la llum i l'ànimadel meu somni 1...

LES VERGES. Iguals són els nostres desit-jos, Jove enamorat de la Bellesa! .. .Iguals són els nostres volers, Jove ena-morat de les coses inconegudes! Mes,al fer-se dia, a 1'enlluernar tos ulls elsraigs primicers, fugiràs de nosaltres com

GARBA

d'una cosa fetillada, car sols ens voldràsa les nits, quan es veuen els estels quetitil'len i semblen apropar-se més a laterra.

EL JOVE. No, Verges, no; en les lloressolemnioses, davall d'un cel arborat, lameva ànima mantindrà els mateixosdesitjos, sense deixar-vos els braços so-litaris. Jo viuré sempre per vosaltres...Jo us beneeixo!

LES VERGES. Som l'Amor que passa...EL JOVE. Sóu l'Amor que passa per a re-

collir a la joventut amorosa.LES VERGES. Per a desvetllar solament

als cors que encara dormen.EL JovE. I res més ?LES VERGES. Segueix-nos amb la mirada.EL JovE. I deixeu de besar-me el front ?

I desenllaceu els vostres braços? Oh,

Verges que haveu arborat la flama i ha-veu rosat el meu rostre de petons 1

LES VERGES. Adéu, Jove enamorat! En laagonia de la nit, esbullem les llarguescabelleres.

EL JOVE. Oh, jo us vull 1...LES VERGES. La claror ja apunta. AdéL'l...EL JovE. Heu sigut una visió 1LES VERGES. Som les Verges de la nit

portades per la boira baixa... La nostracaminada, indefinible, despertarà joven-tuts futures. En altres terres, quan lallum que ara neix s'extingirà, reposaremvagaroses...

EL JovE. Oh, visió, com t'estimo ara queem deixes!

LES VERGES. Adéu, Jove enamorat, adéu!EL JovE. Vosaltres aneu als cims; jo em

quedo en la terra baixa!

RAMON RIBERA.

RES NO ÉS MESQUÍ...

Res no és mesquíni cap hora és isarda,ni és fosca la ventura de la nit.I la rosada és claraque el sol surt i s'ull preni té delit del bany :que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,i tot ric com el vi i la galta colrada.I l'onada del mar sempre riu.Primavera d'hivern—Primavera d'estiuI tot és Primavera :I tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,perquè els dies no passen;i no arriba la mort ni si l'heu demanada.I si l'heu demanada us dissimula un clotperquè per torna a néixer necessitem morir.I no som mai un plorsinó un somriure fique es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquíperquè la cançó canta en cada bri de cosa.—Avui, demà i ahirs'esfullarà una rosai a la verge més jove li vindrà llet al pit.

i. SALVAT-PAPASSEIT.

8

GARBA

A LA DONZELLA DEL TRANVÍA

Quina primaveral rebequeria,

donzella de l'ull blau, us ha portat

dins la mesquina tanca del tranvia,

esquerp i cridaner, i al meu costat ?

I qui sóu, la dolça inconeguda,

dintre !'ignota vida de ciutat,

vós, que serveu dintre ma boca muda

la clara dita d'un secret rosat ?

Quina donzella sóu dintre la cleda

d'aqueix poble de gaudis encisers :

si fóreu la del cor pres en tenebra ?

si fóreu la dels besos riolers ?

Si fóreu pas la dama, dissortada,

que es maridà als divuit i sense amor

—vós, que dueu acerba la mirada

com l'amarga escomesa del dolor

aquella que amà les violetes

—en duia també un pom tot esbullat-

i que plorà en ses oracions secretesla pia remembrança d'un amat ?

O sóu aquella nina somniosaque Schumann féu plorar al violí

o aquella delicada consirosaque aneu a llegir versos al jardí ?

Mes, no... la dolça dona inconeguda,

que a vós us riu la vida de ciutat,

vós qui serveu dintre una boca muda

la clara dita d'un secret rosat,

i així haveu sofert l'escapolida

d'una lleugera espurna de somrís

i de l'avar capell—que us té junyida

la cabellera—el vol d'un ris,

i per això deveu ésse' apel'ladaIfigènia o un altre nom bonic

i dueu tricot de llana esborrimada

i ensenyeu mitja mà del vostre pit,

i dueu un collaret que flairacom enfilall de besos esvaïts

i aqueix llibret que si l'estimeu gairerapissarà el dormir de vostres nits.

Mes... oh parleu ! la dolça inconeguda,la de l'ull blau que seu al meu costat,— vós que serveu dintre una boca mudala clara dita d'un secret rosat -quina delícia sóu, inconegudadintre !'ignota vida de ciutat ?

josEP CARNER I RIBALTA.

GARBA

Els Ex-libris d'En Modest de Casademunt

L exposició d'Ex-libris d'En Modest de Casademunt instal'lada en el saló-

biblioteca de l'Acadèmia Catòlica, s'havist extraordinàriament visitada, haventsigut objecte de merescuts elogis.

Nostre apreciat amic En Miquel Carre-ras, a l'ocupar-se d'aquesta exposició, diu:

« El mot llatí «ex-libris. es tradueix ambla frase catalana « segell de llibres r , mésevocadora, i per ella una definició.

L'ex-libris sembla, de cop, un luxe in-útil propi de gent vana que estima els lli-bres per la gran-dària , làmines idaurats, tenint-loscom a simples or-naments, o de bi-bliòfils passionalsfetitxistes. I res tanlògic, tan espon-tani de la natura-lesa humana.

Un llibre és unacosa amable; l'ex-periència ho ense-nya i ho diuen lesfrases proverbials,curtes i gràfiques,i per aquest amorens unim a ell es-piritualment, elsabem dintre nos-tra zona d'influèn-cia: és, en resum,una part integrantde nostre jo coms'ha escrit i ambveritat. Aquestarelació amagadala volem fer ex-

plícita obeïnt, sense deliberar, a un instint:el d'expressió pel qual s'enriqueix el llen-guatge. Aleshores tracem damunt les pla-nes un rètol, una dita o nom que és el lli

-gam vistent, l'anella material de la ca-dena, el signe de l'estat anímic. I guiatsper un sentiment d'harmonia volem apa-rionar la bellesa de 1'inscripció amb lamagnificència de l'obra o amb son preusubjectiu, el que nosaltres li donem. Per aaixò cerquem l'ajuda de les arts i essentla niés apta el dibuix, neix l'ex-libris.

En els llibresd'ara, d'el'labora-ció mecànica, ésuna de les poquescoses manuals,que donguin es-plai al talent del'artista; és el ger-mà de les minia-tures, inicials bar-roques i arabescosdeis codis mig -evals : un atavis-me interessant ibranca notable enel gènere donatiu.

N'hi ha de per-sonals que es re-fereixen a l'indivi-du, a una sevaidea o aspiraciódominant i aquei-xos vénen directa-ment de 1' origenpsicològic expo-sat : són una plas-mació ampla iforta de la unitat

í$

G A R B A

entre els dos éssers;els ex-libris de bode bo.

Altres n'hi ha d'ob-jectius que tenen uncaràcter ornamental,i no aquella puresadeis interiors.

Aquestes reflexionsprodueixen els ex -libris d'En Modest deCasademunt , instal-lats en la Bibliotecade l'Acadèmia Catò-lica que s'honra con-tribuïnt aixi a la de-puració del gust delpúblic.

Amb els dibuixosa la ploma del ta-many degut s'hi ve-uen les ampliacions.La factura és bona,llevat d'algunes erra-des; però s'ha de con-siderar més essenciall'idea que es mou adins l'obra, sa opor-tunitat i elevació; i la forma en què elpensament s'ha materialitzat, ha pres cos.Vet -aquí, el treball pròpiament artísticdegut a 1'imaginació, com la factura ho

és a la destresa cor-poral.

Des d'aquest puntde vista cal jutjar. Iaixí quasi tots són re-marcables. Senyala-rem entre els millors,el del senyor Wenn-berg , mostra d' unapoderosa imaginacióesquemàtica; el delsenyor Oliver que e-voca les notes suausi tranquil les de l'ele-gia de Tibul sobre laguerra; el del senyorArgemi, de regust a-necdòtic; el del se-nyor Giralt; el de Ma-nuel Prats, que sem-bla inspirat en laconeguda sentènciahoraciana; el de PereEstasen , molt engi-nyós i d'un pregon fdelicat sentiment, etc.

Els ex-libris d'EnCasadernunt reunei-

xen, doncs, grans qualitats una mica ente-lades pel defecte esmentat. Quan l'hagivençut, arribarà a la perfecció i mestriaen aquest gènere, on avui ja sobressurt.

CONTES DE LA EL PARE BARBA DE CÒRNUMVORA DEL FOC

1 1 DARRER.

E l meu oncle, rector d'una parròquiaforana d'allà d'enllà de totes aquestes

muntanyes que enfront dels nostres ullsretallen l'horitzó—digué l'àvia —me l'ha-via contada una vesprada quan, desprésde resat el sant rosari, la Munda, la sevamajordona, desava atrafegada els atuellsde la cuina.

—I de debò ara no la recordeu, padrina?—Sí que la recordo una mica, mica.—I també és una lletania estranya ?—És... corn t'ho diré jo? És com si di-

guéssim l'intròit, el començament, deldia dedicat al Senyor. Lo que aquellacontalla significa és lo bo que omplia abastament el seu cor bondadós ,de sacer-

GARBA

11

dot de Crist. Tu no ho entens gaire totaixò, que ets molt noi encara.

—Sí, padrineta, sí que ho entenc.—No, si ja ho sé que no.—La germaneta no que no ho sap mai

bé lo que voleu dir moltes vegades, peròjo, si ja soc un home; mireu...

I el xicot s'aixecava dessobre les puntesdels peus fent com qui acaricia manyaga-ment un d'aquells bigotassos que abanses veien tan refilats i punxaguts, com pun-tes de sabres desafiant els ulls; iniciavaamb una canya que tenia en l'altra màun moviment de molinet i es quedavapal-plantat.

La padrina, que era bona, bona com elpa del dia, ja no resistia els aires de fat-xenda del nét i capitulava rient-se de l'a-cudit :

—Vina, seu—li deia--que jo no sé comets que tota me guanyes, i si no sapiguésquè dir-te, jo pla hauria d' inventar-hoper a què no fossis tan tretze.

—Es que ja ho sabeu que m'agradenaquestes coses. Jo les conto després alsnois d'estudi i rïem d'allò més, que ellsno saben dir-ho com jo, i del seu signifi-cat no n' entenen un borrall . A veure,doncs, si m'esplica, padrineta, això quediu que deia el seu oncle rector esplicantlo que el] feia al començar el dia.

—Doncs, ja ho recordo bé ara. Deia queel Pare Barba de Còr crn...

—El Pare... qué?—Barba de Còrnum, el dematí, molt

dematí, quan en el cel encara hi parpalle-javen les darreres estrelles amb què la nitencatifa el camí per on ha d'entrar el noudia, desperta a En Lluís Migmort, alla-vors—deia—En Lluis Migmort s'aixeca...

—Si que ho era poc de mort !...—...toca el batejat sens-ànima, el bate-

jat sens-ànüna desperta el Prefecte ge-neral, el Prefecte general s'aixeca, agafala seva muller, se la posa sota el braç...

—Quina força 1...—...entra al ventre de sa Mare i no en

surt fins que s'ha menjat son Pare.—Jesús, Maria, Josep... padrina 1—Si tot això tu vas veure-ho fer l'any

passat ! No ho recordes ?—No que no ho recordo, ni ho he entès

pas gens.—L'any passat, a l'estiu. Fes memòria.

Ves si quan anaves a ajudar la Missa alsenyor Rector de Riells del Fai no ho feiatot això Mossèn Josep. El gall, que és elPare Barba de Còrnum, despertava a EnVentura, l'escolà major qui era mig mortal catre, es vestia amb quatre salts i apa,apa, altres quatre estiragassades a la cor-da prima de la campana grossa — ja hosaps que les campanes encara que no tin-guin ànima es batejen amb padrins i tot—i tocava l'Ave-Maria del mati quan totjust clarejava. El toc d'oració despertavaa Mossèn Josep, que era el Prefecte gene-ral de la seva Parròquia, agafava desprésel missal, que és la seva muller i se n'en-trava en el ventre de sa Mare — seva 1nostra—que trobava fosca, fosca com unagola de llop, llevat d'un espurnic tot tre-molenc de la llàntia del Santíssim. I des-prés, ja ho saps. no en sortia pas més finsque havia combregat, fins que s'haviamenjat el séu Pare que és Jesús en el Sa-grament de la Eucaristia.

—Séu i nostre també, oi, padrineta ?—Es ciar, nostre i de tots.—I digueu-me, per què es diuen així

aquestes coses ?—S'hi diuen... s'hi diuen, s'hi deien, fill

meu. Perquè ho sàpigues d'ara per sem-pre, jo et diré que aquestes contalles po-pulars eren abans recordades amb grandelectança i fruïció per la nostra senzillai cristiana gent catalana, que cona que hoera tant de senzilla i campetxana, d'histo-rietes de l'estil de les que t'he contades,en tenien un enfilall i les anaven vestintper a treure'n sempre ensenyances pràcti-ques i religioses. Dites d'aquesta maneracridaven l'atenció i es recordaven trasme-tent-se de generació en generació, i comuna cosa viva que eren, resistien tots elsvituperis i totes les sotragades dels temps.Estima-les, fill meu, aquestes coses, esti-males, perquè respiren la suau sentor deCatalunya; estima-les i no les oblidis, quesi els enlletrats d'avui no hi troben moltsuc, dec significar-te que, quant menys,tenen l'encís de l'ingenuïtat que les carac-teritza. Són vehicle per a predicar-hi peti-tes coses que no aparten gens de Déu, alrevés d'altres que, quan seràs més gran,trobaràs que s'escriuen i es llegeixen.

s. SABATER OLIVER.

12

GA RB A

BIBLIOGRAFIAMARGOT, novella d'Alfred de Musset

Indubtablement una de les millors obres pu-blicades per la meritíssima Editorial Catala-na, és la novella de l'altíssim poeta francésAlfred de Musset. Hom al llegir « Margot »viu una vida real a ]'ensems que és una visióespiritualista d'una ànima enamorada que so-freix les peripècies d'un amor aristócratacontra el seu, senzill i camperol, i que, perun atzar, es troba dintre una vetusta hisenda,al costat de son indiferent estimat.

I Musset crea la perfecta protagonista din-tre un ambient implacable, de realisme i d'im-pressionisme, i en un moment feliç l'anomenaMargot. I s'escorre la narració amb una sua-vitat meravellosa, amb un interès viu forçamarcat, però no entrebancant-se mai en l'ora-ció fàcil i esplèndida de la novella, arribantal final d'una faisó especialíssima de tècnicaben justa que deixa satisfet al lector mésexigent.

A Margarida li ha fracassat el primer amor,essent substituït per la generositat d'un altre,expontani i conscient, de son jove salvador.En aquí s'hi troben unes ratlles o puerils obé, potser, un xic innocents. Aquest poc demal efecte és esborrat ràpidament per la so-brietat en què és presentada una figura se-

cundària, hom somriu per una causa, i té elcor encongit per l'altra. Es l'únic moment—quan Margot queda exhaurida de son intentde suicidi aquàtic— que el lector se sent pu-nyit seriosament, puix està escrit amb tantanaturalitat que la solució favorable no s'en-davina pas.

A la personalitat de 1' autor transcrivimunes ratlles glorioses d'Albaflor, que diu :« Sembla que Musset hagi trobat el secret dela parla natural del seu cor; la seva sortosa iexquisida simplicitat que és, fet i fet, un mo-del d'artística depuració i té aires d'absolutaespontaneïtat. La jovenesa de la prosa deMusset no està ni lleugerament patinada. I elpsicologisme de la literatura novel'lística,fèrtil llegat del segle xviit al xix, té, entre lesseves millors pàgines l'anàlisi de l'amor im-possible de Margot... »

A aquesta exemplaritat hi ve a posta aque-lles paraules sortoses de Mestre A. Rectilé :«L'amor no es prova pas amb constància (caraquesta neix folla també de l'absurde), ni ambgenerós luxe, ni amb fastuositat exagerada,ni amb desesper exagerat i pueril; l'amor esprova amb amor».

Això digué el mestre a l'hora del crepuscle,mentres contemplàvem la magnificència d'unamuntanya que tot justament aquell dia m'atreiaextraordinàriament.

ESTEVE SERRA.

Cap d'estudi gravat al boix per J. Bassa Ribera.