Bandera dinastí Qing
“BALADA DE JOHN
SMITH”
Original d’en:
Francesc Bassas i Gili
1
Tobermory a l’illa de Mull – Escòcia
“La Balada de
John Smith.”
Françesc Bassas Gili
2
“LA BALADA DE JOHN SMITH”
De’n:
FRANCESC BASSAS I GILI
“Des d’ara,foraster,
seràs amorós
i tingut en respecte
a les meves morades...”
Penélope a Ulisses –
ODISSEA Cant XIX
3
“La Balada de John Smith”
Capítol primer – L’illa de Mull
Les dues dones sortiren juntes del supermercat de Tobermory, el poble més
important de l‟illa de Mull. Important per tractar-se de la capital de l‟illa
escocesa tot i que tan sols comptava amb 700 habitants.
S‟aturaren quan solament havien donat un parell de passes. I una d‟elles li
senyalà amb la mà lliure, la que no agafava el cistell, la figura d‟un home
arrecerat a la punta de l‟espigó, al Pier del N.O, que a intervals deixava anar
breus exhalacions de fum procedents d‟una pipa amagada a la mà.
-Aquest es l‟home que em deies?
-Sí. –contestà la més jove de las dos.
-Diuen que hi va cada dia sense faltar?
-Plogui o nevi. A l‟hora de la posta del sol ell s‟instal·la allà en solitari i
procedeix a fumar la seva pipa, contemplant la fugida del disc solar.
La dona més gran, s‟acostà a un banc del Passeig del moll, i deixà el cistell a
terra tot dient.
-Mira ja saps que he estat una temporada fora de l‟illa. Perquè no m‟ho
expliques? Qui és? D‟eon ve...ja saps. Una mica de tot. Ja se que et semblaré
tafanera. Però no ho puc evitar, ho sóc una mica. Crec que ja fa uns mesos
que està aquí. I encara no en sabeu res? No pot ser! –es va asseure decidida en
el banc, invitant a la seva amiga a fer el mateix.
-Dona tan com res tampoc. Però reconec, que no deixa d‟haver-hi alguna cosa
rara! Fa tres mesos que aquest home arribà amb el Ferry, sense a penes
equipatge. Com si es tractés d‟una persona que ve a fer una gestió, o
simplement a conèixer el país. Però res de tot això. Arribà, anà directament al
pub i preguntà al Fred, si sabia d‟alguna persona del poble que li volgués
llogar un estudi. Que la única condició a que no renunciava era que des de
4
l‟habitació es pogués veure el mar. Quan li va preguntar per quan de temps,
l‟home s‟arronsà d‟espatlles.
En Fred tot seguit es donà compte que era una bona oportunitat per llogar les
golfes que te a dalt de tot de la taverna, acabades d‟arreglar confiant amb els
turistes d‟estiu, i li va oferir allotjar-lo allà mateix. El foraster sense ni veure-
ho va acceptar a pesar de que en Fred també es va passar amb el lloguer que li
demanà per aquest tros de apartament que per accedir-hi s‟han de pujar un
bon tram d‟escales.
Menja a casa. A la tasca a penes hi posa els peus, tan sols pel desdejuni. I el
menjar li fa la Rose.
-La cambrera que treballa per en Fred? Aquesta si que es una pobra noia
després de l‟enredada que li van fer. Per no dir sense embuts que es de les que
van pel món creient-se al primer que se li acosta. Que en diu la Rose d‟aquest
home?
-A penes el veu. Es tanca en la seva habitació en la que es passa el dia
escrivint, llegint o escoltant música.
-I no surt mai?
-Cada dia com ara a fumar la pipa al espigó i a fer la compra. També a
caminar. Camina, al vespre s‟enfila per la muntanya. Sovint s‟acosta a
l‟escola, li agrada veure com els nens surten de classe. No parla amb ningú, ni
prova de fer amics al pub tot i tenir-lo allà mateix. Sembla que no té interès
en conèixer a gent del poble. En el súper mercat, demana el que vol, contesta
lo justet sense entaular conversa amb els venedors.
-Com pot ser això. No ho trobes ben rar? I aquest interès per les criatures, no
serà d‟aquests que tenen males inclinacions.
-Ves en compte en parlar malament de ell sense motiu. Es un tema delicat.
Mai ha parlat ni s‟ha apropat a cap infant. Això si que té-ho puc assegurar. I
es mira més a la mestra que als nois.
-No em negaràs que no deixa de ser un mal educat? I dius que hi porta tres
mesos al poble i a penes parla amb la gent?
-I un parell de setmanes més.
5
-I tu l‟has vist? Has arribat a parlar amb ell alguna vegada? Quina edat té? Te
mala pinta? Saps com se diu?
-Si que l‟he vist. Cada dia passa pel davant de casa un parell de cops. No té
gens de mala aparença. Es gran, al voltant dels seixanta, si no els té poc ni
deu faltar. Es alt i va sense encorbar-se gens. Te un caminar ferm. El cabell
griseja, porta una barba molt arrasada, com si fos un borrissol tan sols de
setmanes. Li diuen John.
-El Fred ve devia veure algun document d‟identitat?
-Res de res. Li va pagar tres mesos avançats trinco, trinco i res de papers. Ni
un sol rebut. “Digui‟m John” sembla que li va contestar quan li demanà com
es deia.
-I tu que l‟has vist que n‟opines?
-Crec que es una persona desorientada. Que ha vingut portant a sobre un bon
problema. Potser alguna cosa que vol oblidar. No m‟estranyaria que dintre de
poc desaparegués de la mateixa manera que ha vingut. No es d‟aquí, no es el
que retorna als seus orígens, de ser així algú el recordaria. Diuen que el seu
anglès es correcte, però no es el nostre, la musicalitat es diferent.
M‟impressiona aquesta obsessió per contemplar l‟oceà. Crec que es home de
mar d‟això no en tinc cap dubte, es la manera de caminar, saps. Però aquesta
obsessió per veure com surt el sol, inclús els dies emboirats, em xoca.
-Dona, si dius que no te res més que fer! No t‟estranyi que es passi el dia
badant davant de l‟horitzó. I la Rose, si segueix tan cap de pardals acabarà
lligant amb aquest tal John.
-No ho crec pas. La Rose s‟ha tornat espiritual,Si parles amb ella sembla com
si volgués entrar en un convent. Diu coses com: “-que ha trobat la manera de
ser feliç”. O –“que la felicitat la porta en el seu interior i no ho sabia fins ara”.
Sembla que va a unes reunions espirituals
-Quines bajanades! –la dona més gran anava afegir alguna cosa més però
restà callada al reparar en que s‟apropava l‟home que havia estat fumant en el
Pier del N.O. Quan el tingué a la seva altura, a la dona li agafà com un
rampell i se li acostà.
-Excusi‟m. Vostè em recorda a un conegut però no sé a qui. Ens coneixem?
6
El foraster s‟aturà molt breument i murmurà:
-No. Segur que no – i sense més, seguí caminant pel passeig del moll.
-El coneixies d‟abans? –preguntà la més jove.
-En absolut tan sols he provat de dialogar amb ell. Però ja veus es un
garrativat...I recollint la seva bossa de la compra s‟acomiadà petonejant a la
seva amiga.
Una embarcació de pesca sortia del port per anar a calar nanses. El seu toc,
toc del motor evidenciava un Diesel d‟aquests que treballen sense fallar mai.
Un motor lent i segur, de baix consum que devia de tenir una colla d‟anys.
Els ulls del foraster seguiren la trajectòria de l‟embarcació, atrapats per el
rastre de la quilla provant, en va, de llaurar la mar. El sol ho acabava
d‟embellir deixant veure petites espurnes entre l‟aigua.
7
Capítol 2n. – La vida a Tobermory.
El John, acabà per anar de quan en quan, a beure una pinta al pub. Contestava
a les salutacions que li feien sense prendre part en cap partida. I tan sols
escoltava quan es discutia en veu alta. Quan li preguntaven, més aviat
responia amb evasives.
Però la gent ja sabien que era un patró de mar. I que havia navegat durant
anys per centreamèrica. Que havia anat a parar a Tobermory per una simple
anècdota. Va ser recordant un vell company que en parlava sempre elogiant-
lo i allà estava, lluny del lloc on havia treballat tants anys. Buscava
tranquil·litat, tan sols això.
La gent per fi sabien alguna cosa d‟ell, Però seguia sense amics i parlant poc.
L‟aura del desconeixement seguia perseguint-lo. A més quan li preguntaren el
nom de l‟amic que tan parlava de Tobermory tan sols digué que havia oblidat
el seu nom, que potser era Antony.
Un dia en Fred l‟avisà que el sergent de policia local, el volia veure,
demanava si podia baixar al pub. D‟entrada la conversa ja es veia que no
podia anar per bon camí. El sergent no era un bon psicòleg, era evident. I es
possible que d‟entrada existís una desconfiança o animadversió envers el
foraster.
-Senyor Smiht, passava per aquí i he pensat entrar a saludar-lo. Que tal. Li
proba l‟estància en el poble?
-Res a dir. Tot va correctament. Però perquè aquest interès sobtat per la meva
estància?
-Per res, per res. Simple cortesia o curiositat, com li vulgui dir.
-Bé doncs estigui tranquil. Tot va bé i no tinc cap queixa. –i en John féu el
gest d‟allargar-li la mà. Que el policia no acollí dient.
-Miri senyor Smith. Podria ensenyar-me el seu passaport?
-Perquè?
-Tinc el dret de demanar-li que me‟l ensenyi. Només per això.
8
-Si he comés alguna irregularitat digui-ho. I si no n‟he comés cap, no tinc cap
necessitat d‟ensenyar-li.
-Miri tinc una denúncia sobre la seva persona. El senyalen com a persona
sospitosa. Ningú sap res de vostè i aquest fet inquieta al veïns de la localitat.
-Sergent, es conscient del que m‟està demanant? Tan sols pel fet de que algú
em considera com a persona sospitosa, em demana la documentació?
Sospitosa de que? De que un veí curiós vulgui conèixer pe a pa la meva vida?
Li he demanat a vostè, que m‟expliqui la seva vida. Que tan sols m‟ensenyi la
seva acreditació? Aleshores per que he de fer-ho jo?
-Escolti Smith, li aconsello que no es busqui complicacions innecessàries. Si
no té res per amagar...
-He entrat en el país amb passaport, legalment. Tinc un permís de residència
temporal.
-Mister Smiht, sigui raonable. M‟ensenya el seu passaport i llestos, jo faig la
meva feina i el deixo definitivament tranquil. –se‟l mirà amb cara de no voler
deixar de fer valer la seva autoritat. Per fi en John decidí no complicar més
les coses.
-Esperis uns moment. Aniré a buscar-lo al meu apartament.
Passats uns minuts el John, estava novament assegut enfront del sergent al qui
entregà el seu passaport.
-Veig que està expedit a Panamà. A on vivia exactament?
-En lloc. Vivia a bord d‟un vaixell del que n‟era el capità. Panamà era la
residència de la companyia de transport marítim per la que he treballat una
colla d‟anys.
-Veig que en el seu passaport hi té molts visats de diferents països.
-Es natural, no creu? A cada port tenia que visar la meva documentació.
El policia anava a tancar el passaport i no pogué evitar d‟exclamar.
-Però vostè es anglès! Que dic anglès! Ni més ni menys es un escossés nascut
a Glasgow. Amb nacionalitat panamenya. Com no ho ha dit.
9
-Tinc obligació de fer-ho? Vaig sortir del Regne Unit jovenet. Porto molts
anys navegant per la América Central i per tot el món. Sóc més d‟allà que
d‟aquí. Però no he renunciat mai a la doble nacionalitat. Vaig pel món amb
passaport panameny però segueixo sent escossés.
-I John Smiht es un nom autèntic o el batejaren de nou. Això de ser escossés i
dir-se Smiht, no es gaire convincent!
-Sergent. Deixem-ho córrer, no li sembla. Té el meu passaport com volia.
Que més puc fer per vostè?
-Ha estat suficient. –s‟acomiadaren sense un gest de cortesia. En John retornà
al seu apartament mentre el policia restava uns moments assegut a la mateixa
taula. Es tragué una bosseta de plàstic i amb molta cura hi guardà el vas
d‟aigua en el que hi havia begut el foraster. Acabava de recollir les seves
empremtes digitals, fet això, se‟n anà satisfet.
En John, sortí camí de l‟escola. Era l‟hora de la sortida dels escolars.
Església, col·legi, àdhuc un súper mercat Spar. Tot en els mateixos locals
parroquials. En aquells moments el pastor acabava de clavar un avís en un
tauler al costat de l‟entrada de l‟escola.
En John si acostà per llegir-lo. Escrit simplement a mà, demanaven voluntaris
per fer de professors de reforç per als nens que necessitaven un petit
complement. No s‟ho pensà dues vegades i entrà en l‟església fins la rectoria,
disposava de temps per poder-ho fer. El capellà veient-lo entrar s‟esperà i el
saludà somrient.
-Per fi puc conèixer el nou vingut. Crec que ets en John, veritat? Passa, passa
i seu. Anava a preparar la homilia del diumenge, però endavant m‟encanta
que hagis vingut a veure‟m. M‟agrada conèixer a la gent del poble i faltaves
tu. Digues, que et porta per aquí? –en John anà directe a l‟assumpte.
-Acabo de llegir la nota en la que demana professors de reforç. M‟imagino
que es tracta d‟un voluntariat.
-La crisis John, el Govern ha eliminat despeses. No hi ha diners per fer cursos
de reforç. He pensat que podria compensar-ho amb voluntaris.
10
-Suposo que no es tracta de suplir als professionals. No m‟agradaria
perjudicar-los.
-De cap manera. Es tracta de buscar persones amb bona voluntat que facin de
mestre o els nens es queden sense qui els ajudi. El problema es trobar gent
adient per les matemàtiques i sobretot la física. Que tal estàs en aquestes
matèries?
-Cap problema. Potser hauré de repassar els llibres de text. Però puc fer-ho
perfectament. Tan sols m‟agradaria que els nens fossin d‟aquesta escola.
-Cap problema d‟això es tracta. També tenim unes normes. Les classes, es
donen a la mateixa escola, fora dels horaris escolars naturalment. Coneix a la
senyoreta Patrice Mac King? Es la professora de ciències i tutora d‟aquest
alumnes.
-La dec haver vist a la sortida de l‟escola. M‟agrada veure els nens quan
surten amb cara de contents.
-Es una professora vocacional. Tingué ocasió d‟anar a exercir a Glasgow,
però preferí seguir en el nostre poble. Es clar que també aquí hi té el seu
pretendent, i això no deixa de ser important. Vingui amb mi que la hi
presentaré. Es una noia jove i intel·ligent.
El col·legi era allà mateix i la professora encara no havia marxat. Aules
encristallades, amb forces anys de servei però amb una netedat impecable.
-Patrice, mira al menys ja tenim un professor per als teus alumnes. Es en
John, aquest nouvingut enamorat de Tobermory. Te‟l deixo per tal de que us
poseu d‟acord. –I el reverent marxà a la rectoria amb ganes de preparar la
seva homilia.
En John es trobà davant d‟una noia d‟uns vint-i-tants anys, més o menys. De
mirada clara, cabells rossos i somriure permanent. L‟acollí amb simpatia i
curiositat.
-Li agraeixo el seu oferiment. Em preocupa no disposar de les aportacions del
Ministeri d‟Educació per tal de poder donar suport a aquest nens. Pensi que
aquest no deixa de ser un poblet de mariners, apartat dels grans nuclis urbans
i el grau cultural no està al nivell que tots desitjaríem. I en quan a trobar
professors. Degut al poc volum d‟habitants del poble no es gaire fàcil.
11
-Problema amb les noves tecnologies, com la Informàtica?
-No, en absolut. En aquest aspecte en saben més que nosaltres els professors.
Es en la cultura de l‟esforç, la reflexió, i en matèries tan bàsiques com les
matemàtiques.
-Quina edat tenen?
-Són nens de dotze a catorze anys. Una edat difícil. Es tracta de donar reforç
un parell de cops a la setmana a partir de les cinc de la tarda. Amb una horeta
o hora i mitja màxim serà més que suficient. Podrà fer-ho?
-Es clar que sí. Classes individuals?
-SÍ. Pensava que si hi està d‟acord podria confiar-li un parell d‟alumnes. I
sempre em tindrà a la seva disposició pel que calgui. Aclarir dubtes o
solventar problemes amb els nens.
-Necessitaré poder disposar dels llibres de text o els apunts que facin servir a
classe.
-Naturalment, torni quan pugui i a partir de demà els hi tindré a punt.
La Patrice se‟l mirà amb curiositat i ganes d‟aclarir els motius pels que en
general per sobre de la curiositat inspirava desconfiança a la gent de
Tobermory. No era tan sols pel fet de tractar-se d‟un foraster, però tampoc
podria senyalar el perquè.
-Mister John, parli‟m de vostè si es possible. M‟agradaria conèixer-lo millor.
Quatre coses superficials, no més.
-Era patró de vaixells mercants i finalment vaig acabar en creuers de luxe.
Capità de barco vaja. Per la meva professió he viatjat contínuament per la
costa americana del Pacífic americà i per Àsia. Però jubilat he vingut amb
ganes d‟adaptar-me a la vida de Tobermory.
-Per que ha vingut a viure precisament aquí, entre nosaltres.
-En realitat sóc escossés però tan sols de naixement, vaig abandonar el país de
molt petit, i jubilat necessito veure sortir el sol cada dia per sobre el mar.
Algú em parlava d‟aquests entorns i he decidit retornar. Certament que el
clima m‟afecta molt, el trobo més dur que el que tenia a centreamèrica. Però
penso que puc prescindir del sol. Però mai del mar. I aquest es un poble,
12
situat en una illa, amb ambient mariner i pescador, i penso que puc arribar a
trobar-m‟hi a gust. Veure la gent feinejar en les seves embarcacions
m‟encanta.
-I la gent, com el tracten?
-No li sabria dir. He viscut sempre pendent de la meva feina. Tan sols he
tingut subordinats al meu entorn. Reconec que visc massa concentrat en mi
mateix I no necessito de les persones del meu voltant. I crec que això no es
bo. Es per aquest motiu que he pensat que podria treballar amb els menuts
d‟aquí, m‟interessen més que no la gent gran. Ho dic en el millor sentit, no
voldria significar que deprecio a ningú.
En John es mira a la Patrice i es sentí embargat per un indefinit sentiment de
tendresa. La veié jove i entregada en cos i ànima a la seva feina. Però s‟adonà
que la professora esperava que afegís alguna cosa més i s‟apressà a trencar el
seu silenci tot afegint.
-Els seus pares deuen estar orgullosos de tenir una filla com vostè.
-Dissortadament els pares ja varen morir, ell primer la mare tan sols fa dos
anys. Vaig nàixer aquí, He viscut sempre entre treballadors de la mar, són la
meva gent. per això desitjo el millor pels seus fills. Els estudis superiors els
vaig fer a Glasgow. I a més, si tot va com esperem, confio en poder-me casar
aviat.
-Amb un llop de mar?
-No, que va! Està acabant estudis superiors de Graduat en Turisme. Creu que
es el pervenir de Mull, somnia en muntar una agència turística que pugui
atraure visitants a l‟illa. Crear llocs de treball per tal de que els joves no es
vegin obligats a buscar feina fora.
-Penso que es tracta d‟una idea magnífica, el lloc s‟ho val. Tan sols falta que
tot vagi be i tenir una mica de sort. I aquest jove s‟està preparant
adequadament. Bé. Si li sembla, tornaré demà a aquesta mateixa hora, tinc
curiositat per veure les matèries que he d‟ensenyar.
-Li tindré preparats els texts tal com ha dit el pastor i faré venir els seus dos
alumnes, per tal de que els conegui i ells a vostè.
13
Capítol 3er. – La Rose.
De tornada en Fred l‟aturà amb cara de preocupat.
-John, saps alguna cosa de la Rose? Fa un parell de dies que no sé res de ella.
Es més, he anat a casa seva i està tancada i no respon ningú. Vivia sola.
-No ho sabia, però tampoc en sé gaires coses més. Ja saps que sempre els
tractes els tenia amb tu. Segur que en qualsevol moment tornarà a aparèixer
com si res. Deu haver anar a visitar a algun familiar
-De moment no tindràs qui et cuini i et faci la neteja.
-Ja m‟arreglaré. No et preocupis.
-Doncs encara que no vulgui si que n‟estic de preocupat i més del que et
penses. Es una noia que mai ha faltat a la feina i menys sense dir-ho, però
últimament estava rara.
A mitja tarda l‟endemà, puntualment va fer cap a l‟escola on ja l‟esperaven
els seus nous alumnes. La Majori, una nena de pel roig amb la cara plena de
pigues. I en Tom un bordegàs moreno una mica més gras del normal i cara de
bon jan. Els dos estaven més aviat temorosos i a l‟expectativa.
La Majori tenia el pare de subaltern en un transatlàntic que navegava feia una
ruta per l‟Atlàntic. El pare d‟en Tom era pescador d‟arrossegament i tenia
l‟embarcació en la que treballava en el mateix moll de Tobermory. Quan
sortien a feinar es passava una colla de dies fora de casa, degut a que per
arrossegar calia sortir del estret que formava l‟illa amb el continent i anar al
lloc idoni, portava temps el viatge fins a la zona de pesca.
La Patrice li va entregar unes matemàtiques i un llibre de física. A en John li
produí una sensació estranya el tenir de nou en les seves mans llibres de text.
Feia una eternitat que no estudiava, l‟ultima ocasió va ser en motiu d‟adaptar
les noves tecnologies de navegació al seu vaixell. Encara estava en plena
forma.
14
La noia li recomanà que no els forcés massa i procurés que el nens s‟ho
passessin el millor possible. Que no tot fos l‟estudi, i que reservés temps per
parlar i fer broma.
En John seguí amb les seves habituals passejades, lectures i sessions
musicals. Tenia un MP3 carregat de música clàssica, que el deixava satisfet.
Bach, Beethoven, Mozart i també en Brahms. No es que no li agradessin
també altres clàssics però aquests eren indiscutiblement els seus preferits. A
totes aquestes activitats i afegí la nova obligació de donar classe dos cops a la
setmana.
I va decidir de començar a tenir la primera classe amb la parella d‟escolars.
Pensà que el millor per no avorrir-los les classes no serien de més durada que
d‟una hora. Ni a la Majori ni al Tom els agradaven les mates. I encara menys
la física. El Tom volia ser mestre d‟aixa i ella volia ser ballarina cèlebre.
-Tom per fer embarcacions cal dominar les mates. Com calcularies el preu
d‟una embarcació, si no saps fer càlculs sobre el material i el temps precís?
Amb la Majori al John no se li acudia com podia convèncer a la nena que era
bo saber matemàtiques per ser una bona ballarina. I acudí a la Física, un
ballarí prova de convertir-se en un ser ingràvid quan balla. Es pura física, la
física et pot ajudar a ballar millor. El John arribà a la conclusió de que si en
Tom encara ho acceptava la nena no acabava d‟entendre els arguments
esgrimits i decidí que el millor era deixar-ho córrer. Calia fer classes per
poder aprovar el curs i gaudir d‟unes vacances sense obligacions. I res més.
Va recórrer a altres estratagemes per incentivar el interès. Els agradava que de
quan en quan els parlés de terres llunyanes, principalment de la Xina, era com
obrir una finestra a un món llunyà desconegut per ells que els despertava la
seva imaginació.
-I també hi ha pirates en el mar de la Xina? –preguntà encuriosit en Tom.
-El xinesos vigilen la costa amb moderns vaixells de guerra. Per aquest motiu
la navegació es segura. Però no passa el mateix per les costes de Malàisia o
Indonèsia. Allà existeixen milers d‟illes en les que els pirates es poden
amagar fàcilment i són difícils de trobar.
-I t‟arribaren a atacar en alguna ocasió? –insistí el noi
15
-Doncs sí, en més d‟una ocasió.
-I que va passar?
-Va ser fort el que va succeir. Però ara cal seguir amb els números. Si ho
voleu en la propera classe podem explicar com va anar tot plegat. Els dies
anaven escolant-se i els alumnes anaren millorant les seves qualificacions. Ja
no es parlava d‟aprovar, això estava fet, es tractava de millorar nota. En John
s‟adonà que per als nens a més de professor també era un amic amb el qui
podien confiar. Aquells infants, tenien uns pares afeixugats per les seves
feines i no dedicaven el temps suficient al seus fills.
Ho arribà a comentar amb la Patrice .
-Hi estic d‟acord, però la vida aquí es dura i encara aquests nois conserven
pare i mare. No tots tenen la mateixa sort, les feines que fan no deixen de
tenir una alta sinistralitat.
La preocupació del Fred degut la absència de la Rose, anà augmentant a
mesura que passaven els dies i la Rose no apareixia. Recordà que la noia tenia
una amiga íntima, la Margaret, una noia que vivia a Oban, un poble proper
radicat en el continent i decidí anar-hi per comprovar si sabia alguna cosa de
ella.
Les dues havien compartit aficions, formaven part d‟una agrupació coral, que
a més de cantar les cançons tradicionals escoceses, estaven especialitzats en
el Gospell. Últimament els contactes havien anat escassejant. La Margaret es
sorprengué de veure al Fred també preocupat per la Rose.
-Pensava que em donaries notícies de la Rose i veig que estàs tan desorientat
com jo. –amb aquestes paraules l‟acollí la Margaret.
En Fred li preguntà si podia disposar de temps per anar a prendre un te junts i
parlar una mica de l‟absència de la Rose. La noia tenia ganes de saber alguna
cosa i accedí. Els dos anaren a una pastisseria propera i s‟assegueren en una
taula i demanaren dos tes.
-Fred tu ja devies saber la depressió en que entrà la Rose fa un parell d‟anys.
-Depressió? Ni idea, aleshores encara no treballava en el pub.
16
-Però et devies assabentar d‟aquella història del promès desconegut.
-La veritat, noia que no sé de que m‟estàs parlant. Si no t‟importa m‟hauries
de refrescar la memòria.
La Margaret el contemplà desorientada. Tan despistat era aquell home, que
governava un pub on es parlava i discutia tot el que passava en el poble? Tan
gran era la seva discreció? O era la manera de fer sobreviure el seu negoci per
damunt de totes les polèmiques? Es preguntà la noia. Però accedí i va iniciar
el relat.
-En aquells temps la Rose va tenir que desplaçar-se a Glasgow. Allà va viure
una apassionant història d‟amor. Quan al cap d‟uns dies tornà a Tobermory,
ho va fer amb un anell de compromís i un certificat de boda. Ensenyà, en un
esclat de felicitat fotografies de ella amb un pilot d‟aviació amb uniforme de
la British Airlines. Un tipus guapíssim, que inicialment provocà l‟enveja de la
majoria de les seves amigues. La Margaret en aquelles dues setmanes s‟havia
casat i era la dona més feliç del món.
-Ni en tenia ni idea, Margaret. Jo em moc en una altra orbita, penco una colla
d‟hores per tirar endavant el pub i passo de les històries romàntiques del
poble. Però, escolta, la Rose no està pas casada, es una noia soltera...
-Efectivament. La Margaret es una noia soltera. Va anar passant el temps i del
pilot de la British, no se‟n va saber res mai més.
-I el Certificat de casament?
-Resultà ser fals. Com tampoc era real l‟existència d‟un pilot amb el nom que
va fer servir al casar-se. A la Companyia no havien contractat mai a una
persona amb aquell nom.
-La reacció de la Margaret va ser un intent agònic de confiar amb que el seu
marit li havia passat alguna cosa i que d‟un moment a l‟altra la vindria a
buscar per iniciar la vida prevista. La reacció de les seves amigues va ser
negativa, des de burlar-se‟n, a assegurar que tot havia estat una idea de la
Margaret i que la història d‟amor, era un simple invent seu. I caigué en una
forta depressió. No ni havia per menys. Sense familiars propers, ningú de les
amigues li va fer costat.
-Tan sols jo no la vaig deixar mai. Es més aquest individu, li demanà diners
per coses de la boda i la Margaret li lliurà tot el que tenia. Va quedar també
17
afectada econòmicament. I jo la vaig ajudar, la Margaret volia abandonar
Tobermory però allà hi tenia la casa dels seus pares. Li vaig oferir que
vingués a viure amb mi a Oban, i refer la seva integració en la Coral, on
ningú coneixia la seva història i tindria amics.
-No abandonà Tobermory, i pel que expliques es quan va acceptar la meva
proposta d‟ajudar-me en el pub. Creu-me, Margaret quan t‟asseguro que jo
ignorava tota aquesta història, en definitiva si vaig assabentar-me d‟alguna
cosa devia pensar que tan sols era cosa de dones –apuntà en Fred.
-No no ho creguis, no era un tema baladí i més d‟un mal parit en va fer
escarni.
-Segueixo sorprès. I penso que va estar de sort quan no quedà embarassada!
-Li vaig aconsellar que acudís a l‟Assistència Social a fer-se un
reconeixement. El que no se pas es quin va ser el resultat de l‟examen i la
decisió final. Tan sols semblava distreure‟s quan anàvem juntes a cantar
gospel. Però estava destrossada, per l‟engany i per la reacció general del
entorn més proper.
-El metge de família, li va fer un volant per tal de que fos atesa per un
psiquiatre. Crec que rebia sessions terapèutiques i li aconsellaren que fes
alguna treball. Aquest tractament i la feina l‟ajudà, últimament semblava que
es trobava millor. Però fa poc vaig deixar de veure-la. Els meus intents de
contactar-ne telefònicament varen ser inútils. Vaig acabar pensant que la feina
li ocupava més del compte, que estava súper ocupada i finalment vaig
desistir.
El dos quedaren silenciosos, pensatius fent-se preguntes que no tenien
resposta. Per fi el Fred va dir.
-Sento tot el que li va passar amb l‟engany d‟aquest mal parit. Però ara es una
altra cosa. Ella s‟ha esfumat i no m‟ha dit res. M‟ha deixat plantat i jo no
dono l‟abast en el pub. Tinc que solucionar el meu problema de mà d‟obra,
penso agafar una persona encara que sigui provisionalment. I quan la Rose
torni ja decidiré.
-No penses fer res més que això?
-Que puc fer? Si hi ha novetats prometo trucar-te i tenir-te al corrent. Potser
tu podries anar a veure al psiquiatre de la Rose i preguntar-li si sap a on para.
18
Aquestes sessions em donen mala espina, aquests professionals influeixen en
la gent, acaben dominant-los i sovint passen coses rares.
La Margaret se‟l mirà amb sorpresa i digué.
-No es un psiquiatre, es una psiquiatra. Sé qui es i està fora de qualsevol
dubte. Es una bona professional completament fora de tota sospita. Però
l‟aniré a veure i tan de bo sàpiga alguna cosa i t‟ho comunicaré.
S‟acomiadaren preocupats.
La preocupació d‟en Fred anà en augment tot just traspassà la porta del seu
establiment. Un habitual se li apropà amb cara de empipa‟t.
-Home Fred. Podies haver-m‟ho dit que la Rose es venia la casa del Passeig.
Ja saps que la del costat es meva i m‟hauria anat de perles poder-la comprar.
Aquestes cases van buscades, són un autèntic bombó i sembla que l‟ha
adquirit un dels Estats Units. Un foraster, increïble.
La cara de sorpresa del Fred era prou expressiva.
-Et juro que no en sabia res. Precisament no sé a on para la Rose. Ha
desaparegut sense dir-me res. I m‟ha deixat empantanat, vaig de bòlit.
-La Rose, ho donà en venda a una immobiliària de Glasgow. La veieren amb
ganes de vendre ràpid, i ells mateixos li feren una oferta. Ja saps com van de
buscades aquestes cases típiques de primera línea davant del mar. A les
poques hores l‟han revenut a un americà, que n‟ha pagat el doble.
-T‟asseguro que si ho sé m‟he l‟hauria quedat jo mateix. Es una llàstima el
que ha passat. Els dos ens hem quedat amb les ganes. Que hi farem!
L‟endemà en Fred tot i que la feina l‟aclaparava s‟arribà a l‟oficina local del
Barclays. En un poble petit tots es coneixen i facilita en gran manera la
comunicació entre ells. Anà directament al despatx del director.
-Gari, amic meu, necessito que em facilitis informació. -i amb quatre paraules
el posà al corrent de la desaparició de la Rose.
El director l‟escoltà atentament, però no semblava massa sorprès.
19
- Ja saps que estem obligats a no donar informació sobre els nostres clients.
Però puc fer-ho, doncs la Rose ja no es clienta del Barclays. Ha retirat tot el
que tenia.
En Fred s‟ho esperava tot menys això.
-Va dir per que ho feia, això de retirar el seu compte?
-Es negà a donar explicacions. Digué que els diners eren seus i que en feia el
que en volia. Però, es més. Feia unes hores que havia rebut una forta
transferència d‟una Immobiliària. Al entorn d‟unes 400.000 lliures esterlines,
que juntament amb els seus estalvis també volgué retirar. Exigí a més que ho
volia en metàl·lic. Res de xecs bancaris. Vaig intentar convèncer-la de que
era un gran risc per ella i que aquí no disposàvem d‟aquesta quantitat.
-Que vas fer?
-Tenia pressa i finalment va acceptar un xec bancari, conformat i al portador.
Als dos dies aquest xec es va fer efectiu en la nostra central de Glasgow.
Habitualment es sol fer una transferència a una altra entitat bancària, però en
aquest cas va cridar l‟atenció que hi anés la interessada amb un maletí i s‟ho
emportés personalment.
- Dius que s‟ho emportà la interessada? Ella mateixa?
-Claríssim. Va ser identificada degudament tot i que al ser al portador podia
haver-s‟hi negat. Veig que t‟has quedat de moniato!
-Doncs, arribo a la conclusió de que a aquesta dona ja no li veurem més el
pèl. I em dol que a mi no em digués res. Jo li vaig donar feina a casa quan ella
ho necessitava. I durant uns anys ha estat ben tractada. No em mereixo
aquesta mala jugada. Tenia que haver-me dit alguna cosa. –era evident que
estava emprenyat, i força. El director del banc també ho estava, acabava de
perdre una clienta i una valuosa inversió. A la central li cridarien l‟atenció,
per aquesta pèrdua.
Agafà el mòbil i trucà a Oban.
-Margaret, dubto que arribem a saber res més de la Rose – ella li demanà que
s‟expliqués . En Fred va anar relatant la seva anada al banc, la conversa amb
el director de l‟entitat, la venda de la casa del passeig i la retirada personal de
tots els diners, els de la venda i els del seu compte corrent.
20
-El que més m‟escama es tot aquest secretisme.
-Ja t‟ho vaig dir ahir, aquesta noia s‟ha enredat amb alguna secta, i allà deu
estar després de donar-les-hi tots els seus diners.
-Noi, no ho se pas. Començo a creure‟m que hi ha d‟haver alguna cosa que no
es normal. Tal com quedàrem vaig anar a veure a la psiquiatra. La que
portava a la Rose.
-I t‟aclarí el que està passant?
-Ens confirma tot el que m‟expliques. Segons digué, la Rose havia deixat
d‟anar a les sessions de grup. I també ho va fer sense dir res. Però un dels que
compartien tractament amb ella, se la trobà en una tenda comprant-se roba.
En principi intentà despistar-se, fer veure que no havia vist a la companya.
Però finalment estigueren parlant una estona. Explicava aquesta noia que la
Rose estava excitada i eufòrica a la vegada dient-li i no parada de dir que per
fi havia trobat l‟autentica felicitat i que estava disposada a trencar radicalment
amb el passat per iniciar una vida nova. L‟amiga es va quedar amb la
impressió que la Rose s‟havia integrat amb algun d‟aquests grups que
prometen la felicitat del cos i de l‟ànima a canvi d‟una renúncia total dels
seus bens.
-Li digué el nom del grup o secta a que anava?
-Sembla que quan li va fer la pregunta directa ella ho va negar que anés a
formar part d‟alguna secta. I es no volgué seguir-ne parlant, va anar-se‟n a
corre-cuita sense afegir res més. La doctora, més prudent, acceptà que en
alguns casos les persones deprimides els sembla trobar l‟escalf de família que
no tenen en algun grup d‟aquestos. En definitiva la Rose era una noia sola,
sense família i desenganyada del seus amics. Aquestes sectes quan volen
ampliar els seus adeptes busquen persones d‟aquestes característiques.
L‟amiga quan es s‟acomiadaren es limità a desitjar-li que tingués sort.
En Fred, l‟escoltà atentament i acabà tot dient.
-Per lo que respecta a mi i a la Rose es un assumpte que dono per acabat. Que
tingui sort i que sigui ben feliç. Jo tinc els meus propis problemes i m‟he de
dedicar a solucionar-los. Necessitaré una noia una mica sexy per ajudar-me a
fer la feina. En saps d‟alguna? Si en coneixes alguna diguem-ho, t‟ho agrairé.
21
Amb el pas dels dies la Rose deixà de ser motiu de comentari a Tobermory.
En Fred posà una noieta que de sexy, res de res. Però era treballadora i es
treia la feina de sobre amb bona voluntat. Una cosa compensava a l‟altra.
22
Capítol 4at. – No era fàcil.
Aquell dia el mar estava especialment agitat. A primera hora no havia sortit
cap embarcació a fer la pesquera, totes restaren al port. I de les que estaven a
fora feinejant totes havien tornat per resguardar-se. La caiguda dels
baròmetres era brutal. La força del vent superava el set de l‟escala Beauford,
amb ratxes encara més intenses.
L‟illa de Mull, tenia una configuració que la resguardava molt bé dels
temporals més forts, sempre i quan la força del vent, la del Mestral NW no
entrés amb força de manera acanalada per l‟estret que formava la part interior
de l‟illa amb la costa del continent. Aleshores, com ara estava succeint, la
cosa es posava crítica. L‟illa tenia una forma similar a la E majúscula girada
cap a l‟esquerra i apuntant precisament aquest NW, a la punta N i de cara al
continent està situada la població de Tobermory i les embarcacions per anar a
mar tenen que recorre aquest tram final d‟estret en direcció de nord-oest i
surten pel cantó de les Inner Hébrides –Hébrides Interiors – on solen pescar.
Quan es produeixen borrasques com la d‟ara el Passeig es veu envaït per les
onades i els establiment es protegeixen amb fragments de fusta que paren
l‟entrada de l‟aigua, estan preparats i la gent segueix fent la vida habitual.
El inhabitual so de les campanes irromperen la rutina amb tocs insistents
d‟alarma. Els dos germans Sullivan no havien tornat com es creia al principi,
tenien dues embarcacions i l‟habitua‟l estava amarrada, però el pare angoixat
anà al pòsit de pescadors per donar l‟alarma. El primer que varen fer va ser
avisar a salvament estatal nàutic posant-los al corrent i demanant ajuda urgent
amb l‟enviament d‟un helicòpter de salvament.
Salvament, prengué nota i els prometé l‟enviament d‟un helicòpter tan
prompte la força del vent amainés tan sols dos punts. El pare dels Sullivan
estava desesperat, el cap de Salvament era conegut seu...
-Sullivan, els teus fills han estat imprudents, s‟haurien d‟haver quedat
tranquil·lament a casa. Si estiguessin a mar obert enviaria un vaixell de
salvament, però com vols que pugui navegar entre tanta roques i amb aquest
onatge! Et prometo que tan aviat puguem enviarem l‟helicòpter. –I penjà. El
pare Sullivan, arrancà en un plor de desesperació.
23
-El Patró de la Confraria de Pescadors li colpejà l‟espatlla, mentre li repetia.
Confia en els teus fills, són forts i se‟n deuen estar sortint, no són criatures.
-M‟haurien trucat pel mòbil!
-Tranquil, no els deixarem. I finalment es decidí. Traurem la llanxa de
salvament. Mentre ho preparem, veuré amb qui puc contar.
-Jo sortiré amb vosaltres –digué el pare.
-Millor que et quedis necessitem caps serens i tu no ho estàs. I persones
expertes i tu no ho ets. Anem al pòsit que sortirem tot seguit.
-La llanxa, una relíquia tota ella era de fusta. Era una nau pesada. La notícia
s‟escampà ràpidament. Homes i dones ajudaren a traure-la fins la rampa de
ciment amb travesses de fusta engreixades amb seu. El Patró mirà al seu
entorn tenia tres persones disposades a sortir que s‟estaven protegint amb
vestits i botes d‟aigua.
-Marc, -preguntà al timoner responsable del salvament –Sou suficients?
-Perquè m‟ho preguntes ja saps que com a mínim necessito una persona més
que sàpiga el que ha de fer. I encara serem pocs!
-El Cap de la Confraria, repassà a la gent que expectant estava al seu entorn
amb ganes d‟ajudar. I desesperat es posà a cridar noms: -Bishop, Berwick...-a
cada nom algú hi responia:-està a l‟hospital, es fora, no l‟hem pogut
localitzar...-la cara de l‟home s‟enfosquia cada cop més.
Un home s‟apropà.
-Si us puc ser útil, estic disposat a sortir amb ells. Era en John Smith.
-En tens idea -li preguntaren.
-Sobradament.
-Marc et va?
-Hauria preferit a un altre, però si no hi ha ningú més i en te experiència.
Endavant, que pugi.
Li passaren l‟equip d‟aigua juntament amb la corresponent armilla salvavides.
Es desprengué de la major part de roba que portava posada i ràpidament saltà
24
a bord mentre, la gent de terra anava empenyent l‟embarcació fins ben a prop
de on trencaven les onades.
El Cap de la Confraria dirigia la delicada operació de llençar-los a l‟aigua.
Era un moment delicat. Les onades anaven colpejant l‟embarcació que
mantenien aferrada amb les mans una trentena de voluntaris del poble. De
repent una gran onada els envaí mullant-los a tots, va ser que precisament
quan aquesta gran ona iniciava el moviment de retrocés, que el Cap donà el
crit d‟empènyer la barca i fer-ho amb força. Al deixar-la anar va ser xuclada
per la pròpia marejada. En Marc va fer rotar amb força els dos motors de a
bord per tal de mantenir el rumb i separar-la de les roques. Evidentment era
un home jove que coneixia que hi havia risc, els esculls que es veien a simple
vista els pitjors, els que restaven amagats sota l‟aigua. Sabia el que calia fer.
El Marc manejava hàbilment els motors procurant evitar una posició
travessada que fatalment els faria bolcar. Tampoc agafava l‟ona directament
per la proa, anava variant la posició de la llanxa d‟acord amb la direcció de
les ones mantenint l‟eix de l‟embarcació amb uns quans graus d‟inclinació. A
cada cop de mar procurava remuntar l‟ona diagonalment per guanyar
seguretat tot i que els feia perdre temps.
En terra tot el poble havia seguit amb tensió la sortida de l‟embarcació. I un
nombrós grup d‟expectants anaren a la muntanya del darrere Tobermory per
poder seguir l‟operació de sortida durant més temps. El cap de la Confraria
amb el pare dels Sullivan pujaren al campanar de l‟església.
A la nau de socors, el camí es feia lent. Anaven contracorrent i sovint es
trobaven que en lloc d‟avançar havien retrocedit un bon tros de mar. Però
seguien i no deixaven d‟observar si veien als Sullivan. L‟embarcació era
pesada, però també forta. Al menys tenia uns dos-cents anys. De bona fusta,
ben calafatejada havia aguantant centenars d‟operacions com la d‟ara. El pes
era una bona cosa, a una neumàtica la mar l‟hauria escopit d‟un sol cop.
Aquesta barca aguantava. A més els dos motors incorporats de fora borda la
feien més manejable. Antigament havia anat amb rems, la gent d‟aquells
temps eren herois sense saber-ho. Dos motors per si fallava un d‟ells poder
retornar amb l‟altre. Però estaven els dos en marxa i el pilot procurava igualar
les revolucions de cada motor, sumant la seva respectiva potència. I el plugim
s‟anà convertint en una forta pluja, una dificultat més que afectava la
visibilitat.
25
Abans d‟arribar a l‟illa de Coll, una de les Hèbrides petites, observaren
fragments de calaixos de pesca, restes de fusta. I més endavant trossos blancs
de fibra de vidre procedent d‟una embarcació. Era el precís moment en que
tenien que optar per escollir rumb a babord o a estribord.
Semblava que les restes venien de babord, i que aquest era el rumb habitual
de la gent de l‟illa de Mull. I decidiren agafar aquest direcció. Cada vegada
les restes sovintejaven més. Comunicaren amb terra amb el mòbil, per
avançar notícies, sabien que tot el poble estava pendent d‟ells i això els
esperonava.
La vigilància es feia llarga, però la trobada de més restes confirmaven que
estaven en el lloc adequat. Però la trobada dels dos pescadors no acabava de
fer-se efectiva. Estaven cada cop més mullats i començaven a tenir fred.
Begueren té calent d‟un termo que els havien facilitat, però inclús aquest
senzill gest de beure no se‟ls va fer fàcil. El moviment de l‟embarcació era un
seguit, sense parar.
Finalment distingiren un rai inflat de color taronja que anava bandejat per les
ones d‟un cantó a l‟altra. Apareixia i s‟amagava degut al moviment de la mar.
Reduïren la marxa i s‟acostaren per veure-ho millor.
I la troballa es confirmà. A dintre hi havia un cos inerme. I el germà?
S‟anaren acostant més amb molta cura de no envestir el rai. De més a prop
veieren a l‟altra germà, aquest en el mar però amb una corda que el mantenia
a uns metres del rai de salvament i flotant gràcies a l‟armilla salvavides.
També restava semi inconscient.
No va fer falta decidir que fer. L‟equip estava ben format. Dos dels
components de l‟equip es tragueren la roba d‟aigües que portaven a sobre i
quedaren amb un vestit de neoprè, com el dels submarinistes. Parlaren amb en
Marc, aquest va dir que amb el moviment de les ones no veia possible
d‟abordar el rai i els dos homes esperaren una millor aproximació per llançar-
se al mar. Prèviament s‟havien lligat el cos amb un corda que en tot moment
podia facilitar la seva recuperació. Anaren primer pel germà que estava en
situació més crítica, el que surava en el mar. Tot i que s‟havien llençat a una
curta distància l‟aproximació no va ser fàcil, el mar ho dominava tot i feia
anar els cossos d‟un cantó a l‟altra, quan els semblava que pràcticament el
tenien a mà, el mar els separava. Per fi pogueren agafar la corda.
L‟embarcació de salvament també tenia dificultats per mantenir-se al pairo,
26
contínuament tenia que treballar amb els motors fent marxa endavant i
endarrere. Les roques sobtadament semblava que els anaven a embestir, el
moviment era continu.
Tot va ser lent i llarg. Però des de l‟aigua els dos homes anaven avançant. Un
d‟ells es deslligà la corda i amb ella nuà el tros de corda del nàufrag. A bord
només quedaven en Marc que no podia deixar el timó i en John. S‟hauria
d‟espavilar per que de ell depenia ara la recuperació de tots els qui restaven a
l‟aigua. En Marc pel mòbil donava la notícia als de Tobermory. Va ser
lacònic. Però la notícia va córrer de boca en boca. El poble en massa hi
estaven pendents. El temps anava empitjorant i la pluja cada vegada era amb
gotes més grosses que queien colpejant amb força. La visibilitat minvava,
cada vegada era menor.
Els de l‟aigua donaren senyal de recuperar al que havien lligat amb la corda I
en John anà recuperant cordada ajudat per un senzill torn al que s‟enrotllava.
Quan tingué el cos a l‟abast, intentà inútilment pujar-lo a bord. El Marc per
uns segons va tenir que deixar travat el timó, i el motor desembragat,
l‟embarcació quedà en mans de l‟arborada. Ho va fer per tal d‟ajudar al John
a pujar a bord al nàufrag.
Amb penes i treballs, el pogueren hissar per la borda i el deixaren en terra
estirat de boca terrosa. Mentre, els altres s‟havien agafat al rai i feren senyals
de recuperació. Era clar que el John ni amb l‟ajuda del Marc podria arrastrar
al rai i a tres homes a la vegada. Decidiren acostar-se de nou al màxim i en
John els retornà la corda a la que hi havia afegit una petita boia. Els de l‟aigua
ho entengueren perfectament sense necessitat de comunicació oral, que hauria
resultat inútil. I en John anà recuperant als dos nedadors que ajudaven el que
podien amb el impuls de peus i cames.
El primer d‟ells pogué pujar tant sols amb l‟ajuda del John. Aquest li mostrà
al primer nàufrag i li demanà si sabia fer primers auxilis, l‟home assentí i
procedí a reanimar al rescatat en primer lloc que respirava però seguia semi
inconscient, com atontat.
L‟altra nedador quedà a l‟aigua agafat a la barca, mentre en John procedia a
apropar el rai de salvament amb l‟altra germà Sullivan a dintre. Quan el rai
restava a pocs metres del barco l‟home que encara estava al mar, agafà
l‟home inert li passà la corda per les aixelles el lligà. Aleshores donà senyal al
27
John. Aquest li havia preparat de nou l‟altra corda i l‟invità a pujar acostant-
lo recuperant cordada, la mateixa en que havia hissat als altres amb
anterioritat. Ja tornaven a estar tots a bord, tan sols faltava pujar al segon
germà Sullivan. No va ser difícil en John ara tenia ajuda. I iniciaren la
tornada. El retorn sempre era més difícil al tenir que navegar d‟empopada. I
tots sense excepció tenien fred i estaven desrengats.
Al darrer rescatat també l‟estiraren a terra en boca terrosa per que vomités
l‟aigua ingerida. Com el germà també respirava però aquest restava
inconscient. Novament comunicaren als del poble que els havien recuperat als
dos, que estaven vius, i els demanaren que preparessin serveis mèdics
d‟urgència. Cosa que ja feia estona que els de terra tenien a punt.
Salvament Nàutic s‟havia interessat per el curs del salvament i lamentava que
l‟estat del temps empitjorés i l‟helicòpter no pugés ajudar. Els anuncià que els
temps encara anava a pitjor i recomanà, ironies de la vida, que actuessin amb
precaució. Una bona part del poble seguia al pic de la muntanya aguantant la
pluja i el vent, expectant, intentant veure la tornada del bot. L‟alcaldia donà
ordre d‟encendre totes les llums que tenia el poble de cara al mar. També
espontàniament ho feren els veïns amb les llums de les seves finestres.
En Marc trampejava la situació que s‟havia tornat extrema. Més d‟una vegada
havia forçat els motors fent marxa enrere doncs anaven directes a les roques.
Encengueren el far de proa per provar de millorar la visibilitat que s‟anava
fent més curta. Un dels germans, el salvat en darrer lloc, havia recuperat el
coneixement, però estava gelat no parava de tremolar. L‟abrigaren amb una
manta tèrmica i a l‟altra també. Respirava amb dificultat, possiblement havia
ingerit aigua de mar. Sentir-lo com respirava emetent una espècie de xiulet,
era un mal son.
Estaven cansadíssims. El té s‟havia esgotat. Els esglais d‟anar a parar a les
roques cada cop sovintejaven més. En Marc era evident que perdia reflexos.
En John s‟oferí a ajudar-lo cosa que l‟altre rebutjà molest. Portaven dotze
hores: sense menjar, i passant fred quan albiraren una tènue claredat. Eren les
llums enceses de Tobermory, que els acollien. Des del campanar de l‟església
un potent focus provava de trencar les tenebres de l‟entrada del port. En John
al costat del timoner manejava el focus de proa il·luminant el camí vorejat
d‟esculls. Els del poble tan sols veien de quan en quan les llums de situació
28
de l‟embarcació, i allà per més mala sort se‟ls havia aturat la bomba del
aixicador d‟aigua, tenint que treure-la a mà.
Els crits provant de donar ànims de la gent aglomerada prop del moll, els de
la barca de salvament no els podien sentir tot i estar en l‟últim tram de roques
i propers a traspassar el mur del port.
Un crit d‟esglai sorgí de la gent anhelant que els esperava. Es veia clarament
com el bot anava fatalment directe cap a les roques.
En l‟embarcació, en John portava unes dècimes de segon demanant al Marc
que virés, i aquest restava immòbil, la indicació a cada dècima de segon es va
anant fent més i més peremptòria, mentre el timoner restava impassible sense
reaccionar amb la mirada perduda en la foscor. A l‟últim instant en John
l‟apartà amb força i donà una virada extrema. L‟embarcació travessada
s‟enlairà perillosament, mentre l‟home del timó provava de donar més força a
unes hèlixs que batien inútilment l‟aire per damunt de l‟ona gegant. Per unes
dècimes de segon el bot basculà pel damunt de l‟aigua, tots es llençaren a la
borda contraria per provar de fer contrapès, fins que els motors finalment
retornaren a treballar dins l‟aigua del mar. En John apurà els dos motors que
encabritaren l‟embarcació apartant-la de la costa. Però el rumb els tornava a
portar en direcció contraria. El timoner afluixà la marxa, esperant el moment
propici per poder virar de nou sense que les ones gegants tombessin
l‟embarcació. Desanimats i esgotats, miraven amb preocupació als dos
nàufrags, sobre tot a un dels germans que no hi havia manera de que es
recuperés.
L‟operació va ser contemplada amb por des de la costa en un silenci
angoixós. El focus del campanar va poder mostrar l‟aparent anada cap a les
roques, la reacció extrema del bot i el seu difícil equilibri davant els forts
embats del mar. En terra la gent restava angoixada i en un silenci absolut
varen seguir les evolucions sota la llum emesa des del campanar. Amb
desil·lusió veieren com l‟embarcació tornava a allunyar-se.
I arribà el moment que en John considerà oportú per remuntar l‟ona gegant,
provar de mantenir-se en el seu pic i canviar per complert el rumb de
l‟embarcació. Va ser realment arriscat però va poder fer-ho. El bot novament
recuperà el rumb de tornada a Tobermory. Accelerà amb força els motors
podent mantenir-se sobre l‟ona gegant i iniciant un planejament similar al
d‟una planxa i a una velocitat endimoniada en pocs minuts remuntava
29
violentament la rampa d‟accés al moll. L‟operació havia estat completada
però coronada per l‟èxit.
Sorpresos acudiren els homes de terra a la proa de la recent arribada per
enfilar ràpidament el ganxo d‟arrossegament i donaren crits per tal de
recuperar la tensió del cable d‟arrastra. En el retrocés de l‟ona s‟emportà
l‟embarcació fins ser retinguda pel cable d‟acer en una reacció tan violenta
que els tripulants excepte el que s‟aferrava a la roda del timó caigueren amb
força per terra. Un dels submarinistes acabà sagnant d‟una ferida al cap. La
resta quedaren amuntegats a popa.
El torn anà recuperant l‟embarcació que gradualment quedava fora del domini
de les ones. L‟entrada va ser tan violenta que cap dels espectadors s‟atreví a
aplaudir com era habitual. Voluntaris de Creu Roja del Mar s‟acostaren i
anaren retirant en lliteres als germans Sullivan, el submarinista que sangrava i
ajudaren a la resta a sortir de l‟embarcació. Tots anaven vacil·lants.
I va ser en aquest moment davant de la mirada sorpresa dels presents, quan el
Marc s‟acostà al John i quan aquest creia que li volia donar la mà, aixecà el
puny amb intenció de colpejar-lo. En John, ràpid parà el cop amb la mà dreta
i li retingué el braç agafant-lo pel canell fins que aquest va desistir.
Impactats, cap dels presents s‟atreví a expressar la seva alegria per la
recuperació dels Sullivan. Havien quedat sorpresos per l‟espectacle que
acabaven de presenciar. A més n‟ignoraven els motius. Era la reacció del
Marc pel fet d‟haver estat apartat com a timoner.
L‟altra submarinista s‟apropà al John i li allargà la mà. Seguidament s‟acostà
al Marc i li passà el braç pel damunt de l‟espatlla i marxaren junts. Així acabà
aparentment un incident del que cap persona en volgué parlar ni comentar,
però que mantingué un clima estrany al entorn d‟en John. Era el sentiment de
tribu a Tobermory, en John no era un d‟ells. D‟aquesta manera un motiu
d‟alegria pel salvament, quedà ofuscat en un estrany silenci.
30
Capítol 5è. – L’estrany silenci de la Rose.
El fort temporal obligà a la flota pesquera a quedar-se sense operar durant tota
la setmana. La confraria de pescadors tenia cura d‟un museu dedicat a les
coses de la mar. Allà hi tenien una autèntica joia. Un galeó espanyol que
naufragà en la seva badia, ni més ni menys que en el any 1588, el s/XVI. Era
un component de l‟Armada Invencible, en ella perderen la vida 350 mariners
amb una llegenda en la que s‟assegura que transportava un tresor en monedes
d‟or. Això va inspirar la recuperació de la nau, però mai se‟n ha trobat ni una
sola moneda. El galeó navegava sota el nom de San Francisco, però també era
conegut com el Florència, per la seva procedència italiana. En moments en
que la flota de pesca restava en terra alguns de la gent del mar es dedicaven a
cuidar del Museu.
Curiosament en un poble de tan poca gent, també hi havia uns melòmans, que
anualment, organitzaven el Festival Mendelssohn. Invitaven a músics joves a
tocar música d‟aquest compositor, ho feien en molts llocs, en el gran castell
de Duart Grent o en la petita capella de Creig, amb una capacitat de tan sols
50 persones, tot recordant una estància del músic que enamorat del lloc va
composar l‟obertura de les Hèbrides, la Cova de Fingal. Era una autèntica
festa que els músic joves compartien la música amb directors i solistes de
fama internacional.
Degut al temporal el mar retornà a les roques escoceses alguns cadàvers. La
Margaret seguia preocupada per la desaparició de la Rose convençuda de que
com a mínim ella hauria tingut notícies seves i si no en tenia es que li havia
passat alguna cosa greu.
I decidí anar fins Scotland Yard, demanant que verifiquessin la identitat dels
cadàvers recuperats del mar, no fos cas que algun fos el cos de la Rose. La
policia va explicar que els cadàvers majoritàriament eren homes i per l‟edat
apuntada tan sols existia un cadàver que li pogués correspondre. Però que
abans calia que existís la denúncia pertinent i a la Rose ningú l‟havia
reclamada.
I la Margaret la presentà. No li va ser fàcil, no la hi volien acceptar pel fet de
no tenir cap vincle familiar amb ella, però argüí que es tractava d‟una persona
sense família i fou suficient. La identificació dels cossos no era senzilla pel
31
mal estat dels cadàvers. Però quedava el recurs de comprovar les peces
dentals.
I es va fer. La Margaret compartia odontòleg amb ella, aquest fet facilità la
comprovació. El resultat immediat va ser negatiu, cap dels cadàvers
recuperats de la mar corresponia a la Rose. La Margaret es quedà confosa.
Certament era millor que la seva amiga no fos cap dels morts, però es seguí
preguntant el que li havia pogut passar? Una incertesa que la inquietava cada
vegada més.
Quan en John arribà a l‟hora habitual de donar la classe, no hi eren cap dels
seus alumnes, en el seu lloc l‟esperava la professora, la Patrice Mac King. I
les novetats no eren agradables.
-John he de comunicar-te que podem donar per acabades les classes dels
infants. Els pares i jo d‟hem d‟agrair la teva dedicació desinteressada. En
John no ho encaixà gens bé.
-Així de sobte? A meitat del curs? O sento Patrice, però en aquest cas no pots
acomiadar-me sense que m‟expliquis els autèntics motius d‟aquesta decisió.
Em deus un explicació. Es cosa teva? Son els pares que han pres a la vegada
aquesta decisió? Exigeixo saber-ho i no em mouré d‟aquí fins que ho sàpiga!
-Per favor. No em facis les coses més difícils del que són. No ha estat cosa
meva, els pares han deixat d‟enviar als seus fills.
-No es una resposta suficient, ni gens convincent. Uns nens que estaven
perdent el curs, resulta que ara que treien bones notes els pares ja no volen
continuar les classes? Això no te cap ni peus.
-Ja saps com són la gent d‟aquí. L‟espectacle de la baralla del dia de la
tempesta no va agradar.
-Ni a mi, però en lloc d‟acabar en desastre el salvament va acabar
satisfactòriament, era difícil. Ni els helicòpters pogueren intervenir-hi degut
al mal temps. I nosaltres ho varem poder resoldre. Que més es podia
demanar? El fet de que arribéssim a salvar als dos germans Sullivan, ara
resulta que es un fet irrellevant al costat d‟una disputa sense cap ni peus?
32
-No tolerem que algú vagi contra de un dels nostres! Deixem-ho córrer. No
els agradà aquest fet i actuen a la seva manera.
-Això es el que ensenyeu a la teva escola. Aquestes reaccions totalment
primitives al marge de la equitat. Es dels nostres? Doncs no val la pena de
conèixer els fets, tan se val. Ningú parla del que va passar en la llanxa, ningú
sap res o fan veure que no saben res i us poseu al costat dels vostres no pel fet
de que tinguin raó, si no tan sols per que són dels vostres i el que es pitjor,
convertiu en culpable a l‟altre, sense escoltar-lo.
En John era evident que estava molest. En el fons estava convençut que de
cap manera hauria de discutir amb la Patrice. Per motius íntims no ho volia
fer, però va ser incapaç d‟evitar–ho. Potser després se‟n penediria però no
pogué dominar la seva contrarietat.
-Mira John es millor així. Es millor també que d‟aquesta manera,
independentment del enfrontament amb l‟equip de salvament, hagi acabat la
nostra relació personal.
-De quina relació personal estem parlant? De que un cop al mes o menys,
vinguessis per comentar els progressos dels nens, d‟això en dius una relació
personal?
La Patrice donades les circumstàncies. Donat el punt a que s`havia arribat de
tibantor es decidí per acabar d‟una vegada, tot plegat cada vegada li resultava
més enutjós.
-La teva arribada a Tomerbery va ser una fet estrany. No era normal ni la
vinguda ni les maneres de procedir. Que feia aquí un home que no tenia
motius d‟estar-hi? Perquè veure la posta del sol? La sortida dels infants de
l‟escola? Tenies un interès especial pels nens? Jo sé, n‟estic segura que el teu
interès era un altra, i no t‟hauria acceptat com a voluntari per donar classes si
no t`hagués portat de la mà, el reverend.
Ignoro quines són les teves autèntiques intencions, i tampoc desitjo saber-les,
les dones tenim un sentit especial que ens fa veure les coses més clares. Tinc
un amic que m‟estima i jo a ell. No vull tenir res a veure amb altres persones.
La teva actitud em crea malestar, es per això que prefereixo que tot hagi
acabat. I m‟hauràs de perdonar però no en vull parlar més. Donem per
acabada aquesta enutjosa conversa. –i va fer l‟acció d‟anar-se‟n. Ell l‟aturà tot
dient.
33
-Sóc el primer marit de la teva mare. Si en algun moment has notat alguna
cosa d‟especial, era tan sols per aquest fet. Volia saber com era la filla de la
Viviane –La seva veu sonà a penes audible. Però l‟efecte va ser fort com la
immediatesa de la resposta de la noia.
La resposta de la Patrice va ser histèrica.
-Això no es cert! La mare era vídua abans que es tornés a casar! Tot es fals, tu
la teva manera de venir, de fer, el teu nom! Fals, fals tot i no en vull saber res
més!
-Com sempre, rebutgeu sense voler saber. Darrera de la meva revelació hi ha
tota una llarga història, que t‟ajudaria a entendre les coses. Però com era
d‟esperar no vols saber-la.
El dia que estiguis disposada a escoltar, puc donar-te a conèixer una història
plena de renúncies i també plena d‟amor. Més endavant, si ho consideres
oportú estic disposat a desvetllar-te la història sencera. Hi tens dret, només
has de voler-ho.
La Patrice que ja havia fet el gest de marxar, exclamà desesperadament entre
un gran plor.
-Fals, fals! Vivia feliç i tranqui-la, has vingut per enverinar la meva vida. –i
el deixà mentre el plor es va fer més fort.
Quan en Fred estava a punt d‟abandonar el Barclays, la noia del mostrador li
va demanar.
-Senyor Fred, el jefe el vol veure. Està allà tancat- i ell es dirigí cap el despatx
d‟en Gari el director-
-Passa, passa. Volia veure‟t tinc notícies interessants que et sorprendran.
L‟agència que va vendre la casa de la Rose, ha estat condemnada a tornar el
60% de l‟import al comprador. S‟ha descobert que l‟agència havia rebut
l‟encàrrec de buscar i comprar una de les cases del carrer Major de
Tobermory. La que fos. Quan la Rose els va oferir la seva, varen fer el viu. Li
pagaren per sota del preu normal i al comprador li carregaren un 60%.
Si ells haguessin comprat i revenut hauria estat normal. Però el notari es donà
compte de l‟operació i la denuncià. L‟Agència ha de retornar els diners
34
cobrats de més i l‟han suspès de les seves funcions per dos anys. Tancarà i el
més probable es que ja no torni a obrir. I el comprador sense esperar-ho es
troba amb el retorn inesperat. Una autèntica ganga.
I ara ve el més sorprenent- Saps qui va ser el comprador?
-No. En digueres que era un dels Estats Units.
-No exactament. Et vaig dir que era un americà. El que comprà la casa de la
Rose es ni més ni menys que el teu llogater: en John Smith.
-No fotis! Aquest mal parit me l‟ha jugada, aquesta casa la volia per a mi.
-I també la volien molta més gent, ja saps que són cases molt buscades. He
cregut que t‟interessaria saber-ho. –i en Fred acollí la notícia de mol mal grat.
Estava super emprenyat.
Tan prompte es trobà amb en John li va disparar sense cap explicació.
-John, necessito pel meu us l‟apartament que ocupes. L‟has de deixar lliure
d‟immediat.
-T‟he pagat per avançat tot el mes, encara queden una setmana i mitja per
acabar el lloguer. Quan s‟acabi el mes aleshores el deixaré. –no volgué
discutir més. Venia tocat per l‟entrevista amb la Patrice, Tobermory no
resultava ser com ell hauria desitjat.
35
Capítol 6è. – La Margaret Jefrey.
L‟endemà decidí agafar el transbordador i anar al continent fins a Oban.
Tenia que prendre una decisió però no li era gens fàcil. Un parell de dies
apartat de Tobermary serien suficients per pensar. Tenia ganes de fugir,
d‟oblidar els problemes originats per la reacció de la gent de l‟illa, i sobretot
per la Patrice, però de cap manera podia fer-ho. Es sentia moralment mal
tractat, però calia que la Patrice conegués tota la veritat encara que li possés
difícil. Seguint la seva costum s‟allotjà en un hotel cèntric amb vistes a la
badia, el paisatge era esplèndid.
I va ser inevitable el que es topés amb la Margaret. Oban era deu vegades més
gran que Tobermary, tenia uns vuit mil habitants. Els suficients per tenir una
vida més activa, però la extensió no era excessiva. Ell sortia de l‟Hotel del
Port sense rumb concret i ella acabava de sortir del Sindicat d‟Estibadors del
Moll.
-Caram John, em recordes?
-Com no t‟he de recordar? Ets la Margaret Jefrey, l‟amiga de la Rose. Vius a
Oban?
-Ja fa forces anys. En realitat visc a Glasgow, però passo llargues temporades
aquí.
-Ja has sabut alguna cosa de la Rose?
-En absolut. Però fa dues setmanes que vaig presentar una denúncia de
desaparició i una petició de recerca. No se si ho saps. Sóc advocat i la
desaparició de la Rose m‟interpel·la, ja que es tracta d‟una persona per la que
sento un gran afecte. Bé jo, per avui, dono per acabada la feina del carrer. I tu
has de fer alguna cosa?
-En absolut. Es més no m‟aniria malament parlar amb un advocat, tinc masses
problemes, tot i que no crec que tu me‟ls poguessis solucionar, digué ell, tot
rient. Però parlar-ne amb un professional no crec que em vagi malament.
-No et crec. Els jubilats no teniu problemes, sou feliços, ningú us pot obligar
a res. Vine al meu despatx, treballo sola, la cosa no dona per més. Sort que
disposo de patrimoni familiar l‟advocacia no em donaria prou per viure. –
36
Digué també divertida, però em permet estar ocupada i el dia que me‟n cansi
me‟n vaig a exercir a Glasgow, tinc ofertes d‟un bufet d‟advocats a les que
vaig donant llargues.
I anaren caminant tranquil·lament fins el bufet de la Margaret pràcticament
era allà mateix. Aquí tamppoc existien les grans distàncies. El despatx era
una petita meravella, un museu nàutic. Ple de quadres de pintura amb vaixells
i quantitat d‟estris mariners. Fins hi tot el mascaró de proa d‟un vaixell
representant la figura d‟una sirena.
-El meu pare va ser oficial de la Royal Navy. Va participar en les dues
guerres mundials, a pesar de ser militar era un pacifista convençut, allunyat
de les proclames patrioteres. –i li mostrà un quadre al oli en el que hi figurava
el pare de la Margaret amb el uniforma militar. En John pogué apreciar que
lluïa els galons de vicealmirall de la armada britànica. Déu ni do.
Mentre en John badava, la Margaret aprofità per ordenar una quans papers
que va extraure de la seva cartera de mà.
-Fa molt que va morir el teu pare?
-Sí, jo era petita. Tinc dos germans i els dos estan en l‟armada. Però no vull
avorrir-te. Parlem de tu, com has vingut a parar a Oban, tu que tenies fama de
no moure‟t de Tobermory.
En John reparà en el to cordial amb que se li dirigia mirant sempre
directament als ulls. Devia ser d‟aquesta manera que la Margaret acollia als
seus clients, els feia sentir-se còmodes. I ell després de les experiències
últimes, necessitava algú que l‟escoltés com en un confessionari. Se la mirà
discretament, devia tenir uns deu anys menys que ell, però es conservava
esplèndidament. Es notava que es cuidava i que feia esport. La seva mirada
era brillant i els seus llavis no abandonaven el seu somriure. Ja era hora de
que algú em somrigui i em deixi de mossegar, pensà ell.
-Explicat John, que fas per aquí?
-He vingut a pensar. M‟he pres un parell de dies de treva, després de que
m‟han fet fora de Tobermory. Fins en Fred m‟ha fet fora de casa. Vivia en un
apartament a les seves golfes.
-Soc advocat, en Fred ha de respectar la Llei. Si el teu contracte encara es
vigent, no et pot fer fora.
37
-Contracte? No en va fer pas.
-Encara millor, automàticament es un contracte indefinit. Ha de donar motius
justificant el desnonament i si et fa fora probablement tens dret a ser
indemnitzat. Es la Llei amic meu.
-L‟últim que vull es pledejar amb la gent de l‟illa.
-Ho entenc. D‟aquestes n‟he viscut algunes. Diguem, que va passar en la
llanxa de salvament? Ningú en parla, com una llei del silenci. Va ser alguna
cosa greu?
- Penso que no ho hauria de ser. O potser sí, vaig apartar del timó al Marc. Ell
era el responsable de l‟equip. La culpa va ser meva. Com a filla d‟un marí, ja
saps que aquestes funcions d‟autoritat són sagrades.
-Va ser en el moment que anàveu de cap a les roques. A estavellar-vos contra
els penya-segats i acabar-ho tot amb un autèntic desastre?
-Efectivament. Portàvem moltes hores lluitant contra la tempesta. La pluja i la
visibilitat cada cop era més difícil. El timoner a mesura que passaven els
minuts se‟l notava més cansat i mancat de reaccions. Fins el moment que tu
esmentes, el noi ho va fer impecable, però necessitava un relleu que
contínuament rebutjà.
-En Marc es fill del Patró Major de la Confraria de Pescadors de l‟illa. La
seva família son dels que manegen la vida de la vila. Qui s‟enfronta amb ells
li poden complicar les coses.
Vaig viure des de les altures tot aquest salvament. Anàveu de cara el desastre.
La teva operació va ser impecable però arriscada. Ara bé no jutgis a tota la
gent de l„illa per aquestes reaccions. La gent de Tobermory no es imbècil, i a
la llanxa no estaves sol, tothom va veure com un dels tripulants et va donar la
mà. Va ser un gest que no passà desapercebut. I en Fred perquè t‟ha fet fora?
Necessita el teu apartament?
-En conjunt forma part de la desafecció general i en aquest cas pel fet de
sense saber-ho. Ser el comprador de la casa de la Rose. Sembla que mig
Tobermory la volia comprar i ell també. No ho ha pogut digerir.
-Ignorava que fossis tu el que li comprà la casa. A lo millor t‟explicà els
motius d‟una venda tan sobtada. Com la vas veure? Estava preocupada?
38
-No vaig tenir cap tracte personal amb ella. Jo tan sols enamorat de la “Main
Street” i de les seves cases plenes de color. Vaig acudir a l‟agència i els vaig
encomanar que gestionessin la compra al preu que fos si sorgia alguna
oportunitat. Els vaig fer un Document de Crèdit i me‟n vaig oblidar per
complert.
-I perquè volies una casa sencera?
-La volia regalar a una persona.
-Bufa! Un bon regal. De qui t‟enamorares? No serà que... –i no acabà la frase
però seguí contemplant-lo amb interès.
-He de deixar-te. Et prometo que serè més explícit però donam 24 hores. Et
demano hora com advocada i sota el compromís de confidencialitat.
-Demà a les deu del matí et va bé? Vols aquí mateix o prefereixes que
m‟arribi a l‟hotel?
-Aquí mateix ja em va bé.
-Quin àtic es?
-Tot l‟àtic es vivenda meva.
-I vius sola? Tot per a tu?
-Amb mi hi viu una germana de la mare. S‟ocupa de tot i a més de fer tota la
feina diu que li agrada fer-la. Però ja has vist que tenim la col·lecció de
records del meu pare, el meu despatx, Sala de Juntes. Necessitem espai. Quan
t‟habitues a viure ample et costa d‟arribar a reduir -lo. No sabria a on posar
les coses.
John, es evident que has vingut amb ganes de que et deixin tranquil. Tot i
això, perquè no acceptes de dinar amb mi i la tieta a casa meva. Cuina de
meravella tot i que serà un dinar senzill. A la tarda havent dinat podem donar
un tomb per la població val la pena. Et faré de guia, sortosament disposo de
temps per viure la vida a la meva manera.
I en John acceptà. Un dinar familiar, ja els tenia completament oblidats. Tenia
temps per retornar a l‟hotel. Volia arreglar-se i buscar alguna bomboneria per
no presentar-se amb les mans buides. Desitjava causar bona impressió per una
banda i per l‟altra aquella trobada amb la Margaret i el tracte rebut era un
39
autèntic bàlsam per a ell. Estava cansat del recel en que últimament es sentia
tractat. Per primer cop en molt temps havia pogut parlar i ser escoltat.
Sortí i retornà al Hotel, però abans va entrar en una botiga de vestimenta per a
homes, i en sortí amb una bossa. Camisa nova i neta, texans nous i també
nets, i unes nàutiques de color blau marí. Dubtà en comprar-se també uns
mitjons però el dependent el dissuadí. A Oban no calia. Ah, i també una
Lavanda Anglesa. Quan de temps feia que no veia un flascó de colònia!
També passà per una floristeria i demanà que li preparessin una dotzena de
roses, passaria a recollir-les dintre de dues hores. Tenia temps de dutxar-se i
afaitar-se. Una restauració d‟imatge complerta.
Es presentà deu minuts més tard de l‟hora prevista. D‟aquesta manera donava
un discret marge de temps a las amfitriones. La Margaret li obrí la porta i no
pogué dissimular un lleuger gest de sorpresa. En John quedava inclús atractiu,
rasurat, conservava amb abundància el cabell amb els polsos platejats i el
color bru de la seva pell li donava un to agradable.
La Margaret li agraí el detall de les flors i demanà la presència de la tia
Elisabet, per presentar-li el John. La tia a més de per el nom. Pel seu pentinat
i estil de vestir li recordà a la reina d‟Anglaterra. Més que assemblar-s‟hi era
pel seu estil.
-Un mariner, no hi ha dubte. John ben vingut a casa, ets dels nostres –digué la
tia mentre el petonejava cordialment, -Ja era hora que la neboda em portés
algun home a aquesta casa, John no seràs pas fumador?
-Tia fuma amb pipa, però tan sols a l‟hora de la posta del sol i al aire lliure –
digué la Margaret divertida.
-Fumo cada vegada menys i l‟ultima recomanació del doctor es de que ho
deixés definitivament. Potser si tinc a una persona com vostè al meu costat,
deixar de fumar em seria més senzill. –apuntà en John.
El dinar va ser típicament escossés. Una sopa de primer, la Cullen Skink.
Seguit de un Collps, un plat de carn i els postres els acabaren de preparar en
la mateixa taula un Cranachan, a base de whisky, avena, crema i fruites del
bosc. Al final de tot s‟aixecaren per anar a prendre el cafè en un saló adjacent
al menjador.
40
En John en determinats moments es sentí observat. El dinar no era complicat
però ell manejà els coberts amb seguretat. Les seves amigues ignoraven que
els darrers anys de la seva vida de marí, els va passar com a capità de creuers
pel Carib. Durant aquell període la Companyia Naviera el va preparar per
tenir un comportament impecable en la seva relació amb els passatgers. La
etiqueta en aquests viatges era un distintiu important.
-T‟he de confessar que en el dinar hem fet un extra en honor teu, un de sol. El
Cranachan no estava previst inicialment, i ha sortit bo. Eh John? No podia ser
d‟altra manera fet amb Whisky de Oban. –digué la tia.
-I diguem, com ha estat que vinguessis aquí ja jubilat?
-Vaig nàixer a Glasgow, tot i que vaig abandonar-lo de molt jove però a Mull
era un lloc que hi anàvem sovint i en guardava un bon record.
-Elisabet, si no pares de fer preguntes en John no tornarà mai més.
-Mira que ets exagerada, no crec que al John li hagi molestat la meva
pregunta.
-Efectivament pots preguntar el que sigui que contestaré gustosament. –afegí
ell tot i sabent que estava mentint.
Per fi la tia els deixà sols es produí un estrany silenci que cap dels dos
s‟atrevia a trencar. L‟ambient era relaxat, propiciava les confidències.
-Jhon, t‟agraeixo que hagis acceptat la nostra invitació. No em falten amics,
tinc una vida activa que em permet estar rodejada de persones. Però sento
l‟absència de la Rose. En determinats moments va ser l‟amiga que no em va
fallar, en concret va ser amb motiu de l‟accident mortal del meu marit ja fa
cinc anys, Va ser un accident brutal de moto, era bon conductor, i a més
prudent.
Va estrenar una Triumph Speed darrer model, i va sortir a provar-la. Al voler
avançar a un tràiler una taca d‟oli en la carretera el va fer relliscar i va anar a
parar sota el camió. Tot va resultar inútil, va morir instantàniament, la Rose
sempre va estar al meu costat provant d‟ajudar-me.
Has anat algun cop a veure la casa que li has comprat a la Rose?
-No se‟m havia acudit.
41
-Et seria molest deixar-me-la visitar? M‟hi podries acompanyar.
-Et deixo les claus i pots anar-hi quan vulguis. Ja te dit el que volia fer amb
ella però de moment he d‟esperar. Penses trobar algun indici?
-No ho se pas, però de fet conec molt bé tota la casa. Hi he estat centenars de
vegades. Voldré veure el que s‟ha emportat i el que ha deixat que ha de ser
molta cosa. Devia marxar sense buidar la casa. Es possible que allà hi hagi
algun indici que pugui ajudar-nos.
-La Margaret en cap moment va provar de fer-li cap pregunta personal. Es
referí a la Rose, al enganys que patí, en el seu fals matrimoni. I en aquest
massa habitual vici de les petites comunitats en que quan algú cau en
desgràcia ningú li sol allargà la mà. El que li estava passant al John, veient-lo
amb prevenció per tan sols ser foraster, era el que li va passar a la Rose quan
va ser enganyada.
Els considerats com a seus dintre de la tribu, són defensats costi el que costi.
Però la tribu no aixeca ni un dit en favor dels que han caigut en desgràcia i no
son dels seus. La Rose, hauria hagut d‟abandonar l‟illa, no ho va fer pel fet de
tenir-hi la casa. I es precisament el que desconcertava a la seva amiga. Com
va decidir-se a vendre-la, quan era molt el que representava per a ella?
No van sortir a visitar el poble, en John, el coneixia encara que feia molts
anys. Van sortir a estirar les cames donant un vol al entorn de la badia i
s‟aturaren per contemplar la posta de sol.
-John, no ets pots pas queixar fins aquí també tenim magnífiques postes de
sol. –i la Margaret rigué amb ganes.
-He de demanar-te un favor. M‟agradaria poder llogar un apartament, alt
encara que hagi de pujar escales, no m‟importa, es un bon exercici. Però
m‟agrada veure permanentment el mar. Podries buscar-me alguna cosa
adient? T‟ho demano si no t‟incomoda.
-Fet. Cap problema. Però abans t‟informaré dels preus. M‟imagino que el que
necessites es un lloc acollidor i que estigui a punt de poder-lo fer servir. A
Oban es viu molt del turisme i aquests estudis abunden.
-Per tan sols el temps que sigui precís. No vull fugir de Tobermory, no puc.
Però penso que he de fer un parèntesis i passar uns dies fora, però sempre
amb la idea de tornar-hi.
42
-Ja veig que penses en fer-ho aviat. Però recorda que tens hora amb l‟advocat
demà.
-Dono molta importància a la conversa que mantindrem tu i jo, no penso pas
faltar.
43
Capítol 7è. – L’oculta història d’en John Smith.
L‟endemà es tornaren a trobar pel carrer.
-Pensava que no arribaria a ser puntual, els del Sindicat no paren de plantejar-
me qüestions, aquí són molt batalladors. Es barallen amb tot quisque. Venies
a veurem?
-Tal com quedarem, però si tens feina puc tornar més tard.
-En absolut. Anem al despatx allà estarem tranquils.
L‟ambient era agradable, l‟aparell de refrigeració estava en el punt adequat,
sense estridències. Bona temperatura sense notar-la, aquest era el secret.
-Posat còmode John, i tingués present que disposem de tot el temps que
precisis. I m‟agradaria que t‟oblidessis de que sóc advocat no penso cobrar
absolutament res. Ja et vaig dir que no visc de l‟exercici de la professió.
-Necessito el secret professional. I m‟agradaria que em passessis la minuta
corresponent.
-Tranquil , contes amb la meva més absoluta discreció i jo t‟escolto.
-Quan ahir em preguntares el perquè havia comprat la casa de la Rose, i et
vaig contestar que la volia regalar. Em vares fer una observació sorprenent.
“De qui t‟has enamorat...?” i quan et donares compte que no volies expressar-
ho en veu alta, vares emmudir sense acabar la frase.
-Jhon, acceptaràs que no es normal que arribi un foraster a un petit poble,
compri una casa singular i la vulgui regalar. A lo millor la volies regalar al
Municipi però jo vaig pensar que era per regalar a una dona.
-Anem pel bon camí. En qui vares pensar?
-Mira John, pràcticament només has tingut relació amb dues dones de
Tobermory. La Rose, que et feia el manteniment de la llar i els menjars. I la
Patrice Mac King, la mestra. No puc pensar que li compris la casa a la Rose
per tornar-li a regalar! Aleshores tan sols em queda la Patrice...-la Margaret
44
s‟aturà per seguir observant les reaccions en la cara del John, el veié tranquil i
s‟atreví a prosseguir.
-T‟has enamorat d‟aquesta noia? Intentes guanyar-la amb un regal fora de
mida? Es cert el que aventuraven les males llengües del poble, que li anaves
al darrera? Que et quedaves a la porta de l‟escola per tan sols veure-la? –i es
quedà aquí esperant les reaccions del John que no es produïen. Però es plantà
sense dir res més i observant-lo amb més curiositat que mai.
La veu del John sortí en un to molt baix. Però el silenci era absolut i la
Margaret no en perdé ni una síl·laba.
-Es cert que estimo a la Patrice. Però no es el que es pugui creure. –va aspirar
aire per afegir
-Patrice es la meva filla –i restaren callats els dos. Ella evidentment per la
sorpresa d‟una revelació que li costava d‟assumir. Ell per què per fi havia
pogut expressar en veu alta el secret guardat durant més temps al llarg de la
seva vida.
-He quedat sorpresa. O sigui que segons tu la Patrice no es filla del Mac King.
O es que te la vols afillar ara? Ja es una dona major d‟edat...no acabo de
entendre-ho.
-Ho entendràs si estàs disposada a escoltar una llarga història. La Margaret es
disposà escoltar tot el que en John estava disposat a explicar. Discretament
posà al seu abast la ploma estilogràfica i un bloc de notes. No solia anotar
més enllà de dos o tres dades. Tan sols, noms propis, dates , llocs...i quan ho
feia procurava fer-ho el més discretament possible amb la finalitat de no
distreure al qui parlava. D‟entrada en John acabava de fer una revelació
inesperada. Que va sobresaltar a la Margaret, no ho podia preveure.
- A les Higlands, fa quaranta anys, vaig causar involuntàriament la mort d‟un
home. Vaig fugir del país per tal d‟evitar l‟acció de la justícia, deixant sola a
la Viviane, la meva dona. No teníem fills –i es produí una curta pausa.
La Margaret no va exterioritzar res a pesar de l‟impacta de la revelació.
-Quan passen aquestes es donen circumstàncies que poden arribar a justificar
els fets. Cada cas es diferent. Dóna‟m algun detall. – en John assentí amb un
lleuger moviment de cap afirmatiu.
45
-T‟explicaré. Jo vaig ser el primer marit de la Viviane, la mare de la Patrice.
Aleshores em deia Andrews Laugtong. Ens varem casar plens d‟il·lusions, la
vida era meravellosa. Però la Vivien era preciosa, i un antic pretendent a qui
la Vivien mai havia fet cas, no es donà per vençut.
Jo ja era patró de pesca i treballava per tota aquesta zona de les Higlands. Per
desgràcia l‟expretendent de la meva dona, l‟anomenaren cap de duaners de la
mateixa zona en que jo i el meu equip pescàvem. Aquesta coincidència
propicià un enfrontament no desitjat.
Eren èpoques de misèria, i si podíem subsistir pescant també era gràcies al
contraban. Esporàdicament, els pescadors en general embarcàvem petites
partides del nostre whisky i en alta mar el canviàvem per tabac o pel conyac
dels pesquers francesos. No era cap secret, ho consideràvem normal i de la
que hi participaven també els mateixos duaners. De quan en quan els
deixàvem intervenir una partida de contraban, de la que ens donaven a la
fuga, no s‟apressava mai a ningú. Una petita part de la mercaderia es perdia.
Era pels duaners. I tots anàvem fent, sense abusar. I ens reuníem com bons
amics per prendre junts unes cerveses en el pub.
La Vivien anava rebent insinuacions per part del sergent, que ella enviava a
pastar sense cap mirament. En una ocasió l‟arribà a amenaçar amb
empresonar-me. I ens férem un bon tip de riure.
Però efectivament, una nit ens donaren l‟ordre d‟aturar l‟embarcació. No ens
havien avisat de que es presentarien, afortunadament en aquella ocasió no
portàvem contraban. Però el sergent en prescindí i em va fer passar a la seva
llanxa i provà de posar-me les manilles. Els seus propis homes el miraven
sorpresos, no era habitual el que feia, en definitiva ens consideràvem gent de
mar, amics en definitiva. Sempre ens havíem entès perfectament.
Només pogué col·locar una manilla en el meu canell dret ja que m‟hi vaig
enfrontar, a conseqüència d‟això perdé l‟equilibri i va caure a l‟aigua. Els
duaners m‟immobilitzaren, mentre ell sense sentits restava a l‟aigua. Quan els
meus homes el rescataren seguia inconscient i decidiren portar-lo en terra.
Ningú pensà en la gravetat del succés i que el sergent perdria la vida com va
ser. Prescindint de l‟incident jo i els meus varem tornar a la feina. I anàrem a
pescar. Quan retornàvem, la mateixa llanxa dels duaners s‟apropà i un d‟ells,
m‟avisà. El sergent no s‟havia recuperat i havia mort. El jutge de guàrdia
46
havia donat ordre de detenció contra mi. Cosa que portarien a terme tan aviat
arribés al port, ho sentia però no tenien alternativa. Les eleccions eren
immediates i farien servir l‟escarment com a arma política.
-John, creu-me, fot el camp com puguis. I torna quan tot s‟hagi calmat. – em
va dir.
Calia prendre una decisió i la vaig prendre sense pensar-m‟hi gaire.
En aquells moment un vapor carguer escalfava calderes preparant-se per fer
rumb cap a Belfast. Amagat en un bot salvavides a les quatre hores ja estava a
Irlanda del Nord.
-Margaret si et canses o vols fer alguna pregunta?
-En principi tot queda prou clar. Es una història del passat. Si en aquells
moments haguessis anat a judici. Quedaves a expenses de les declaracions
dels duaners i dels teus companys. Com a fet accidental la condemna no
hauria estat extrema. Vols alguna cosa per beure.
-Doncs sí, un got d‟aigua no m‟aniria malament.
-O sigui que et vas veure obligat a deixar a la teva esposa. Suposo que ni et
pogueres acomiadar de ella? Tampoc veig motius de preocupació ni la relació
que pot tenir amb la Patrice.
-Aquí s‟inicià una separació que preveia temporal i no va ser-ho, ja ho veuràs.
Els amics explicaren a la Viviane el que havia passat i la meva gent em
prometé que no li faltaria mai res. La realitat es que aquesta col·lideix-te va
ser efímera, aviat se‟n varen cansar i ella es va tenir que espavilar treballant. I
tampoc sabia a on jo havia anat a parar.
-Estaves a Belfast. T‟implicares en la lluita dels d‟allà?
-No, jo tan sols era un pescador reclamat per la justícia. Els catòlics
irlandesos no em feren preguntes, em donaren uns diners i un passatge il·legal
per anar als EEUU. Allà em vaig convertir en John Smith, no em va ser difícil
aconseguir documentació nova. Els irlandesos seguien sense fer preguntes i
ajudant-me. La idea meva era deixar passar uns pocs anys i fer que la Viviane
anés a viure a Londres on es podria retrobar amb en John, o sigui amb mi i
començar una nova vida.
-Es evident que no va ser així.
47
-Als EEUU vaig contactar amb una naviera que es dedicava, entre altres
coses, al transport de plàtans. Carregàvem partides immenses a Panamà i
d‟allà les portàvem a tots els països del món. Vaig acabar sent capità mercant.
Però sovint, a més dels plàtans també carregàvem altres mercaderies que no
constaven en el rol de a bord. Feia uns anys de la meva fugida i vaig poder
anar a Europa, abandonant el vaixell a Amberes vaig fer una escapada fins a
Escòcia per intentar veure a la Viviane. I vaig poder fer-ho.
-Ens reunirem a Paisley, a prop de Glasgow. I passarem uns dies i unes nits
d‟autèntica bogeria. Al marxar em confessà que s‟havia tornat a casar. Que
s‟hi veié obligada no tan sols per motius econòmics sinó també per un continu
assetjament. Jo estava considerat com a desaparegut i oficialment mort.
-Amor meu, aquest segon casament teu no es vàlid, tornaré amb diners i
refarem la nostra vida en un d‟aquests països en que sempre hi brilla el sol, li
vaig dir, Panamà, o millor a Puerto Rico, Jamaica. autèntics paradisos. I
serem feliços per sempre.
-D‟aquella intensa relació en va nàixer la Patrice. Quan la Viviane se‟n donà
compte decidí que honradament tenia que posar-ho en coneixement del seu
marit en Paul Mac King, i si fos precís, disposada a abandonar-lo.
-Aquest era una bona persona, que estimava de veritat a la Viviane. Era
gerent d‟una empresa de transport i es guanyava bé la vida. Mesurà amb
calma la confessió de l‟esposa. La visita a una parenta malalta va ser un
engany. La mort del primer marit un altre engany. La Viviane en cap cas
acceptava avortar. Ho parlaren llargament, ell seguia estimant-la, lamentava
encara que també entenia les complicacions en la vida de la Viviane. En
definitiva havia estat amb el seu home.
I la proposta que li va fer la deixava lliurement a la seva elecció. Però en cas
d‟acceptar-la calia que es comprometés en ferm. La Viviane tenia que
escollir.
I efectivament. Es decidí que no havia passat res. Que la Viviane tindria un
fill que es diria Mac King de cognom. Que si jo tornava i decidia anular el
segon matrimoni, s‟acceptaria la decisió legal però la Patrice no deixaria de
ser filla d‟en Mac King i la Viviane. No meva.
-Crec que la decisió, la Viviane la va acceptar, sospitant de que no podia ser
legal ja que es prescindia de l‟altra part. Es prescindia de la teva voluntat.
48
- Jo seguia sempre boig per ella. Degut als meus continus viatges per
l‟Extrem Orient, cada vegada vaig quedar més aïllat. El temps em passava
ràpid, sense donar-me‟n compte. Però no parava de treballar, de navegar i de
guanyar dòlars. Sempre amb l‟idea d‟estalviar, tornar a Escòcia i refer la
meva vida.
Però un dia va ser la vigilància duanera dels EEUU la que em va aturar en
aigües de Carib. I trobaren una càrrega addicional que resultà ser d‟opi. Als
EEUU l‟aplicació del Còdig Marítim es immediat i vaig ser condemnat a set
anys de presó i a la incautació dels meus bens per pagar una quantiosa multa.
La Naviera m‟expulsà de l‟empresa, i vaig tenir un advocat d‟ofici, a qui
quasi no vaig veure. Hauria pogut declarar que la càrrega era de la meva
Companyia. Però vaig callar assumint totes les culpes. En realitat sabia de
sobres que portava càrregues addicionals, el que ignorava era la seva
naturalesa. Però als EEUU, com deus saber, si l‟acusat col·labora amb la
Justícia i accepta la seva culpabilitat surt mes ben lliurat i vaig optar per fer-
ho. Vaig acceptar tota la responsabilitat de la carga prohibida.
Les presons americanes no les desitjo per a ningú. Un règim inaguantable, i
unes imposicions arbitràries dels mateixos interns, difícils de suportar. Un
mafiós em va protegir jo no sabia per que, però vaig estar de sort.
-La Margaret li senyalà el rellotge. John, la tieta ens espera per dinar.
-De cap manera puc abusar de la vostra hospitalitat. Digues-li que podem anar
a un restaurant. No menjarem tan bé. Però es l‟única manera de que jo us
pugui invitar a les dues.
-No cal que ho facis!
-T‟ho prego Margaret.
Ella anà fins la vivenda, i tornà al cap d‟una curta estona. A la tieta li feia
mandra tenir que arreglar-se per anar a un restaurant. Però estava encantada
que hi anessin ells dos. Si no ho feien s‟enfadaria.
I decidiren anar cap el Passeig Marítim. On els restaurants estaven un al
costat de l‟altre. Però la Margaret li va suggerir que li deixés fer una petita
juguesca.
49
Caminant, les distàncies eren curtes, el va portar fins el moll i l‟embarcà en
un diminut ferrys, que els deixà en una petita illa propera, la illa de Kerrerrer.
En el trajecte gaudiren de la badia d‟Oban amb un mar calmat que semblava
un llac.
L‟embarcació els deixà en un restaurant, el Waypoint Grill. Peix fresc, servit
en una terrassa a la vora del mar gaudint d‟unes vistes esplèndides. Varen
menjar marisc, i varen beure vi blanc fresquet. Tot sense cap protocol sense
estovalles, tampoc les necessitaven, l‟ambient era familiar, de gent amb nens.
-No podies haver escollit un lloc millor. Potser sóc en excés detallista en les
meves explicacions, no puc evitar-ho. Pensava que m‟alliberaria poder
explicar aquesta història tan de temps guardada. Creia que reviure-la
m‟alliberaria de vells sentiments i no es així, em torno a sentir culpable de
moltes coses. Sentir-me en aquest entorn, amb la teva companyia em fa molt
de bé. –donà una llarga mirada al mar i va afegir:
-Em preocupa també el que tu en particular arribis a pensar de mi, i en
especial per el meu passat. No voldria que pogués afectar la bona disposició
que vers a mi has demostrat fins ara. De cap manera voldria poder perdre la
teva amistat.
Ella el mirà com solia fer directament als seus ulls. La seva era una mirada
acollidora.
-Em limito a escoltar. No sóc ningú per jutjar als demés. Cada persona ha
d‟afrontar situacions diferents. Però en el teu cas, t‟he de confessar que des
del primer moment vaig a favor teu, crec que necessites amics, que pocs en
tens! La teva vida no ha estat fàcil.
-Jo i la Viviane érem plenament feliços, no volíem que la nostra vida canviés.
I ens obligaren a fer-ho i vaig perdre el que més estimava.
Retornaren a mitja tarda. Tranquil·lament, sense preses, anaven disminuint
les temperatures, que d‟hora en hora resultaven més agradables. Al vespre
segurament caldria abrigar-se.
-Et feren complir els set anys a que et condemnaren?
-No. I es que va passar una cosa que no esperava. Als tres anys un gabinet
d‟advocats famosos es fan càrrec de la meva condemna, i logren excarcerar-
me. I a més, sorprenentment em trobo amb un dipòsit bancari important. Hi
50
tinc els meus estalvis perduts en mans de la Justícia i els sous acumulats dels
tres anys passats a presó. Una modesta fortuna.
La protecció que vaig tenir del mafiós dins la presó era fruit del pagament que
li va fer la Naviera. Al sortir de presó, m‟envien a fer uns cursos que em
permeten capitanejar creuers. No tan sols ampliaven els meus coneixements
marítims i la graduació, si no que em convertien en un capità d‟aquest que
comparteixen amb el passatge, la taula, i les celebracions. Educació, normes
d‟urbanitat, psicologia per tractar al passatge. Era evident que el passar-me a
creuers de plaer era per evitar-me una reincidència. Jo havia callat sense
carregar la culpa a la Naviera, ni esperar res a canvi i ells a la fi m‟ho estaven
compensant. No cal dir que va ser un tomb important en la meva vida.
Era el moment tan esperat i vaig preparar un contacte amb la Viviane. Amb
un permís de set dies, vaig volar fins a Glasgow. Allà m‟esperava ella,
l‟entrevista va ser en el mateix aeroport i al mateix dia jo me‟n tornava als
EEUU, amb la cua entre cames.
-Que va passar?
-La Viviane es presentà acompanyada del seu marit, en Paul Mac King.
Aquest va provar de deixar-nos al dos sols, però ella li demanà que es quedés.
En tota l‟estona no va obrir boca.
La Viviane va fer un breu resum de la sèrie de contrarietats passades, que no
eren poques, fins que va conèixer al Paul que li donà estabilitat social i també
afectiva. Com sempre, tenia les idees clares, ho tenia tot ben pensat. I acabà
afegint.
-Sap que t‟estimo, i sap que la Patrice es filla nostre. Però li ha donat el seu
nom, i la tracta com si fos seva i la noia creu que ell es el seu pare. Tu i jo ja
hem arribat en un punt en que tan sols hem de pensar en la felicitat dels
nostres. En la de la noia. Em sento ja gran i incapaç de trencar amb el present
per iniciar una nova vida. Tan sols vull viure amb pau i veure-la feliç i
contenta. –el seu adéu, va ser el darrer. No ni hagué cap més.
I marxaren tal com havien vingut. Ni tan sols vaig poder veure a la Patrice, la
meva filla. I vaig volar desfet cap els EEUU, sentint-me més pobre que mai
en afectes. Tenia diners, havia resolt la condemna. Era capità d‟un creuer.
Estava en situació perfecte per refer definitivament la meva vida. Però era
massa tard, havia perdut a la Viviane de manera irreversible.
51
-En Pau, el seu home va morir fa temps.
-Però la Viviane es considerava ja massa gran per retornar al passat i canviar
la seva vida. Volgué que tot seguís igual, no volgué desvelar aquesta historia
a la Patrice. Si jo tornava per aquests entorns, acabarien reconeixent-me com
l‟Andrews Laugton, l‟home que va causar la mort al duaner.
-Ningú t‟ha reconegut fins ara.
-Simplement per ha passat més temps. A més nosaltres pescàvem des de Port
Ellen, ja saps més al sud fins l‟illa de Mull. Però a la curta o a la llarga
m‟haurien acabat reconeixent sobretot si anava a viure amb la Viviane encara
que fos amb el nom de John Smith.
-John tan sols estem parlant del teu passat. A tu el que et preocupa es el
present i el futur i la relació amb la Patrice. Decidir el que penses fer, i
escollir entre dos possibilitats: Abandonar per sempre o buscar noves vies per
refer la relació perduda.
-Reconec el poc oportú que vaig ser. Però no em quedà més remei.
-Una cosa important es si vols que conegui la teva autèntica paternitat.
-No. Em conformaria en poder-la veure i saber que es feliç. Crec que entens
perfectament a que em refereixo.
-Possiblement. Ara que penses fer?
-M‟agradaria trobar un apartament per aquí per quan hagi d‟abandonar el que
tinc ara. Tornar a Tobermory, tan sols per recollir les meves escasses
pertinences. No m‟espera ningú, no em ve d‟un dia.
-Al mati tinc feina. Però a la tarda si vols, t‟acompanyo a buscar-te casa.
-La teva opinió em serà una bona ajuda.
L‟endemà al matí en John el dedicà descansar. Es despertà aviat però seguí un
bon rato fent el mandra en el llit. Repassà les converses que havia mantingut
amb la Margaret i es donà compte que tenia les idees més clares. Parlar amb
ella li representava una descàrrega d‟insatisfaccions. Sense preses es dutxà i
sortí al carrer en busca d‟una cafeteria per poder prendre un bon desdejuní.
52
Tenia gana, uns ous ferrats amb bacon, unes torrades amb mantega i mel, un
bon cafè. I el món li semblà que no estava tan malament com pensava.
Sortí amb ganes de caminar una bona estona. El dia en canvi, era més aviat
trist, sense sol i emboirat, no es veia l‟horitzó sobre el mar. I un plugim quasi
impalpable començà a impregnar-li la roba. Entrà en una tenda del port
dedicada al món de la gent del mar i sortí amb una jaqueta d‟aigües,
impermeable de color blau marí. Si sentí còmode, el venedor li recomanà que
es comprés una gorra per protegir-ne el cap. Seguint el seu consell es comprà
una gorra deportiva.
A la tarda en John quedà sorprès, va anar al despatx de la Margaret i aquesta
ja li presentà una relació, treta d‟Internet de una vintena d‟apartaments.
Situació, superfície, orientació, equipament i preus. No es podia demanar
més. Amb el coneixement de la població la Margaret anà deixant anar les
seves valoracions i finalment només en quedaren tres per escollir. Ella
mateixa va fer unes trucades i els agents immobiliaris confirmaren la seva
presència per poder-los visitar de manera escalonada.
En John signà contracte per una estança, molt millor en tot a la que ara estava
ocupant a Tobermory. Ascensor, millors acabats i serveis més complerts, i
fins en el preu. Els d‟en Fred resultaren claríssimament abusius. Al final de la
tarda, en John ja tenia on poder anar a viure a Oban.
53
Capítol 8è. – Inesperadament.
El ferrys que el tenia que portar a Tobermory va ser puntual en sortir i també
va complir amb l`horari d‟arribada. Una colla de furgonetes s‟anaren fent
càrrec de la carga del vaixell. L‟illa necessitava rebre aprovisionaments de
fora principalment fruites i lactis. Els intensos moviments de carga i
descàrrega va distreure al John que no es donà compte dels policies fins que
els va tenir pràcticament a sobre.
-Mister Smit –li digué un d‟ells. Ens haurà d‟acompanyar a comissaria.
- M‟hauria de fer saber per quin motiu els he d‟acompanyar.
-La veritat es que ho ignorem.
-Porten alguna ordre?
-No. Però ens hauria d‟acompanyar, si us plau. Es tan sols per fer-li unes
preguntes– finalment en John accedí i marxa amb ells.
Els agents el portaren al vestíbul i va sentir com un dels guàrdies li deia al
sergent.
-Aquí té a mister Smiht, -com també la contestació que els donava ell.
-Estic molt ocupat, que s‟esperi.
I aquesta espera va ser llarga. Era evident que tenia com a finalitat el
molestar-lo al màxim. Es tractava del mateix policia que l‟havia anat a veure
feia unes setmanes. En John estava furiós però intentava demostrar passivitat.
Es tragué el contracte de la seva nova residència i se‟l anà rellegint
calmosament, fins que l‟avisaren per entrar en el despatx.
El sergent seguí fent veure que estava immers en una tasca de papers. Però a
la fi murmurà:
-Segui. –i seguí remenant papers durant una bona estona, fins que en John es
posà dempeus tot dient:
-Es evident que està molt ocupat, si li sembla puc venir un altra dia.-i va fer
acció d‟anar-se‟n cosa que l‟altra impedí donant un cop de puny a la taula.
54
-Mes val que segui i no oposi resistència a l‟autoritat, si es que no vol pitjorar
la seva situació.
-Pot justificar on era cada dia del mes passat?
-M‟ha d‟explicar per quin motiu vol saber-ho. I li facilitaré el que em
demana.
-La Rose Colmant ha estat assassinada. A vostè se‟l considera inclòs en la
llista de persones sospitoses. Prenguis el temps que necessiti, però volem el
detall del que va fer vostè cada dia.
En John quedà sorprès, ignorava que s‟hagués confirmat la mort de la Rose i
menys encara que hagués estat assassinada. La Margaret segur que ho
ignorava, d‟altra manera li hauria dit.
Durant aquest mes fins fa un parell de dies que he estat a Oban, no he deixat
ni un sol dia Tobermory.
- Pot presentar testimonis.
- -Els que siguin precisos. Cada dia he dormit a l‟apartament que tinc llogat al
pub d‟en Fred. Ell ho pot confirmar. I no he deixat de passejar cada tarda
pel moll. –un segon guàrdia, una noia, anava prenen nota taquigràfica del
que es deia. En John no havia reparat en ell fins aquest moment.
- Com es que al seu apartament hem trobat efectes personals de la Rose?
- La Rose em portava la casa, cuinava i la mantenia en ordre. Ignoro que hi
podia tenir al meu apartament. En tot cas deuen ser efectes que li devien ser
útils. Imagino que si han registrat el meu domicili, han demanat la
corresponent autorització judicial. En cas contrari no ho deixaré de
denunciar.
- Es cert que comprà la casa de la Rose?
- Sí. Efectivament.
- Són cases difícils de adquirir. La va coaccionar? Com es que als pocs dies la
Rose fou assassinada? D‟aquesta manera va recuperar els diners de la
compra? Matant-la?
55
-Són moltes preguntes i en gran part improcedents. Tan prompte vaig arribar
dels EEUU, volia invertir uns estalvis i vaig encomanar aquesta gestió a una
agència de Oban. En cap moment vaig tenir contacte directe amb la Rose. El
fet de que la casa fos de ella i jo el comprador tan sols va ser fruit de la
casualitat.
En quan als diners de la compra. Certament he recuperat un sobrepreu il·legal
que em va cobrar l‟agència. Però no sé absolutament res dels diners que va
cobrar ella.
En quan a matar-la es completament fals. Aquesta afirmació la considero de
mal gust i no té fonament, ho nego rotundament. Aquesta insinuació que hem
formula la trobo absolutament insultant. De cap manera pot tenir motius per
fer-me-la.
-Tenim la resposta de la policia americana sobre el seu autèntic nom. Les
empremtes que li vaig prendre ho confirmen.
-Agent, vostè en lloc de defensar la Llei, es dedica a violar-la contínuament.
No tan sols viola el meu domicili, sinó que sense el meu consentiment sostreu
les meves empremtes i investiga la meva intimitat sense motius que ho
justifiquin.
L‟índex del sergent ja havia recorregut el llistat de preguntes que portava
preparades. Estava confós, era un interrogador incompetent. L‟home s‟aixecà
sense dir res, deixant-se la porta oberta del seu despatx. Entrà en el adjacent i
tampoc va tancar la porta. Fluix però amb claredat s‟entenia la conversa del
sergent amb un superior.
-Res de nou sergent?
-El resultat del interrogatori. –en John pensà que era el moment en que li
lliurava les notes preses per l‟ajudanta que seguia al seu darrera immòbil i
silenciosa.
-Només això?
-Sí senyor. L‟empresono?
-No home no. Tan sols comprovi-ho tot. De moment que marxi. Encara no
tenim el resultat del forense i en definitiva les probes inculpatòries són tan
sols circumstancials. Que marxi.
56
Al sortir del despatx del sergent en John va tenir un impuls i el va seguir. Es
dirigí al despatx de l‟oficial tot dient.
-Hem permet senyor. –el capità aixecà la vista sorprès.
-Capità. Sóc el capità Bridge. Que desitja?
-Puc parlar uns moments amb vostè? Es sobre el cas de la Rose Colmant.
M‟acaben d‟interrogar al respecte. Tan sols dir-li que d‟acord amb la Llei
estic disposat a cooperar amb vostès en el que sigui precís.
-Cap problema, ho comunica al sergent i constarà en la seva declaració.
-El problema es que el sergent, no ho ha entès. En la declaració no consta el
meu desig de col·laborar amb vostès.
-Miri senyor Smith. El sergent es subordinat meu, gaudeix de la meva més
absoluta confiança. En quan a vostè resulta ser un simple testimoni. Si respon
a les preguntes es suficient.
-Capità, puc ser útil en la investigació. Tan sols necessito un mínim de
receptivitat per part de vostès. Aquesta senyora va treballar per a mi durant
uns temps, resulta que jo sóc l‟actua‟l propietari de la que va ser la seva casa.
En lloc de violar el meu domicili com han fet invalidant tota la informació
que pogueren obtenir, els ofereixo a que puguin tenir accés a la casa de la
senyora Colmant i si es precís també al meu apartament. Demà al matí arriba
una amiga meva advocada que desitja donar una ullada a aquesta mansió. Es
la senyora Jefrey.
-La filla del almirall?
El nom de la Margaret va obrar miracles. La veu del capità es tornà menys
aspre. La Margaret, era algú en aquells entorns, aquest fet era evident.
- Sí, la filla del Almirall. Una de les poques amigues que conservava la Rose.
Coneix a fons la vida de la senyora Colmant en els seus darrers anys. No
demano que desautoritzi a ningú. Tan sols desitjo la oportunitat de cooperar
en el cas. Com a possible sospitós m‟interessa que s‟esclareixi. Per altra
banda pensi capità, que no m‟he mogut de l‟illa. Encara que ho hagués volgut
fer, no hauria estat factible es impossible que jo sigui el responsable d‟aquest
delicte.
57
El capità abandonà el seu despatx i tornà al cap d‟uns minuts acompanyat del
seu subaltern.
-Sergent, el senyor Smith, s‟ha brindat a cooperar amb nosaltres en la
investigació de la senyora Colmant crec que ens interessa. També volia dir-li
que demà al mati el ferrys portarà a la senyora Jefrey, una amiga de la Rose,
quan arribi acompanyi-la a comissaria, ens reunirem els quatre.
A la mateixa tarda i mitjançant el mòbil, en John informà a la Margaret de la
confirmació de la mort de la seva amiga. Un fet que l‟impactà a pesar de que
s‟ho temia feia dies. També li detallà el seu interrogatori considerant-lo com a
sospitós, i finalment de la decisió de revisar la casa de la Rose juntament amb
la policia, quan a l‟endemà al matí ella arribés a Tobermory.
Reaccionà amb serenitat, disposada a col·laborar amb ganes de que la policia
arribés a trobar al culpable. Tranquil·litzà al John pel fet del interrogatori, no
existia base suficient com per a inculpar-lo a ell, tan sols donaven pals de cec.
Un fet habitual en els primers interrogatoris en els que als ulls de la policia
tothom es culpable.
L‟endemà el ferrys va fer esperar al John i als policies. També el capità decidí
anar al port per rebre a la filla de l‟almirall. Mentre esperaven el sergent i en
John es mantingueren un a cada costat del capità els dos amb actitud de
indiferència.
A Escòcia, com a molts altres llocs ser algú, facilita moltes coses. La
Margaret arribà segura de si mateixa i dominant la situació, es evident que
tenia classe. D‟anar a comissaria com pretenia el policia, ni parlar-ne. Havia
vingut a donar una ullada a la casa i hi pensava anar tot seguit. El capità no
pogué fer altra cosa que acceptar-ho. Només entrar en el domicili s‟endugué a
la sala de visites al capità Bridge mentre li insinuava que volia parlar a soles
amb ell.
-Agent, confirmi‟m que li han encarregat aquest cas.
-Efectivament, per això m‟he desplaçat fins aquí, ja que la meva Brigada la
tinc Glasgow, des d‟allà penso portar la investigació que ara tot just estem
iniciant.
-Com ha estat la mort de la Rose?
-Tota aquesta informació es reservada. No puc explicar el poc que sé.
58
-Miri capità, tot això sortirà amb detall als diaris, no ho podrà evitar i vostè ho
sap perfectament. Era amiga íntima d‟aquesta senyora, vull estar informada.
Però si encara dubta, escolti un client meu ha estat inculpat i interrogat. Com
advocat tenia dret a estar-hi present i a tenir informació sobre els motius per
els quals l‟interroguen.
-Te raó. Fa tres dies es recuperà un cadàver de dona en el mar. Vostè mateixa
va denunciar la seva desaparició i el informe dental va coincidir amb les
dades que ens facilità el dentista de la senyora Colmant. No tenim cap dubte,
es ella.
-Assessinat, suïcidi o accident?
-Creiem que ha estat un crim. Encara no tenim el informe del forense. Però ho
podrem determinar doncs el cadàver està, dintre del que cap, en un estat poc
malmès.
De moment ja hem localitzat el seu nom en la llista d‟embarcament, d‟un
vaixell concret, sabem a on es dirigia i la meva gent està repassant les
gravacions que solen fer les navieres a l‟entrada del passatge.
-El cadàver ha estat recuperat en el mar. Com saben que anava en un vaixell i
el dia d‟embarcament.
-Figurava amb el seu nom en el rol del passatge d‟una nau. A més en una
butxaca hi portava una tarja de les que fem servir per obrir la porta del
camarot. Amb això tampoc tenim dubtes.
-Quin vaixell era i a on anava?
-La veritat es que no tinc les dades a mà i de moment, ho ignoro. Vostè té
interès en visitar aquesta casa. Per algun motiu en especial?.
-En efecte. No crec que hagi abandonat les seves joies. I vull comprovar-ho.
Eren de la família i valuoses. Dit d‟una manera més explícita. Eren joies
creades per artistes, autèntiques obres d‟art d‟una gran bellesa que tenen
firma. De possible identificació en un mercat en que no passaran
desapercebudes.
-Es curiós que en el vaixell no hem trobat cap resta d‟equipatge. Com si
hagués sortit a donar un volt.
59
-Aquesta senyora va abandonar la seva casa i tenia que viatjar amb equipatge,
per mínim que fos. Cap dona ho faria –apuntà la Margaret
-Aleshores hem de pensar que algú l‟acompanyava i va fer desaparèixer
l‟equipatge. El tirà al mar o se‟l emportà. El més probable es la primera de les
possibilitats, que ho tirés al mar. –comentà al capità. -Senyora Jefrey,
m‟interessa tot això que em diu. Que sospita?
-La Rose fa uns anys va ser enganyada i estafada per un fals pretendent. Ella
n‟estava enamorada i sospito que aquest home ha tornat a fer-la víctima d‟un
nou engany. Ja sap allò de “Perdona‟m, estic penedit, em dono compte que
sense tu no puc viure” “No diguis res a ningú, no et creurien i es tornarien a
burlar de tu”
-Que se sap d‟aquest home. El nom, a on viu?
-Tan sols que es deia George, era alt, ros i atractiu. Imagino que devia tenir
suficient labia per entabanar a les senyores necessitades d‟afecte.
-Be no deixa de ser una possibilitat. Tenim fixats una sèrie de professionals
que es dediquen a estafar dones de mitjana edat. El va arribar a denunciar?
-No. Es moria de vergonya i va preferir assumir el seu desengany a soles.
-Prenc nota d‟aquesta suggerència. La trobo interessant, però no en
descartarem cap altra.
- El sergent, demanà permís. Portava guants i un petit maletí amb
instrumental. Ja he acabat. Res de remarcable. Curiosament ho ha deixat tot,
també quadres amb fotografies familiars, com si penses tornar dintre d‟uns
dies.
-Joies?
-Ni una. Hi ha una caixa forta, oberta amb la clau posada i una etiqueta amb
la combinació. Però buida completament.
-Senyora Jefrey. Si ens pot fer arribar una descripció de les joies que vostè
recordi li quedaré agraït. Investigarem per si es produeix un intent de vendre-
les.
-Ho faré no ho dubti. Penso fer un recorregut per la casa, capità vol
acompanyar-me? –digué la Margaret invitant-lo
60
Efectivament, la Rose ho havia deixat tot com si iniciés una nova vida. La
venda d‟una casa no vol dir que no la puguis buidar. Però en aquest cas es
com si ella se‟n hagués anat a un convent deixant-ho tot.
Aparegué en John.
-He trobat una cosa interessant que vull ensenyar-te. – els portà a ella i al
policia fins a la bústia. Allà reposava una carta demanant silenciosament ser
recollida.
-John , l‟has tocada? – preguntà la Margaret.
-Només la he vista però déu tenir empremtes dels carters.
El capità demanà al seu acompanyant.
-Obri-la però amb totes les prevencions habituals.
El sergent encara portava els guants, tot i així va extreure unes pinces i va
situar el sobre en una taula que tenia la superfície de vidre que prèviament
netejà. Va usar com a obre-cartes un estilet finíssim al que va introduir tan
sols el indispensable per poder obrir un dels laterals curts del sobre.
Afegí una altra pinça a la que ja manipulava i va desdoblegar l‟únic full que
contenia, per tal de poder-lo llegir.
Estimada Rose,
Espero en poder compartir cada minut de la meva vida aviat amb tu, amor
meu. Avisem tan aviat ho tinguis tot a punt jo ja tinc els bitllets pel viatge.
T’estimo, George
p.d. No t’oblidis del Llibre, em farà goig poder-lo tenir en les meves mans.
Recorda’t de destruir aquesta carta.
El sergent la retirà amb totes les precaucions i protegí amb una funda
adequada. Possiblement no hi trobarien empremtes però calia comprovar-ho.
-El capità quedà silenciós. Aquella carta que devia haver-se endarrerit un
parell de dies i no va ser llegida ni destruïda per la Rose. Però claríssimament
61
confirmava les sospites de la Margaret i la G podria ser la inicial de George.
La Rose novament havia estat enganyada i possiblement aquest havia estat el
motiu de la seva mort.
-Senyora Jefrey, la he de felicitar, ens està encarrilant el cas. La carta
procedeix de Londres, i encara que estigui escrita amb ordinador es prou
reveladora. Agafarem al culpable no ho dubti.
L‟home estava content, evidentment les coses no li podien anar millor. La
possibilitat d‟un ascens ja se li apareixia com a factible. Sí, estava satisfet.
Però quin llibre el tal G. li demanava a la Rose? La filla del almirall, era
capaç de tenir alguna idea i es decidí a preguntar-li.
-Encara ens queda camí per fer, però ja deu comprovar com ho tenim ben
encarrilat. Per cert, te idea sobre de quin llibre podria ser el que reclama en la
carta?
-No en tinc cap dubte. –respongué d‟immediat la Margaret.
-No em digui!
-Ha reparat que el tal G, ha escrit exactament “el Llibre”? Afegeixi en el seu
informe que a més d‟atractiu es tracta d‟un home culte. El llibre en majúscula
es la Bíblia, llibre en grec significa Bíblia. –la cara del capità no podia
amagar la seva sorpresa, restava incapaç de seguir preguntant.
-La Rose procedia d‟una antiga família de pastors anglicans. Conservava un
dels exemplar bilingues més antics.
-Un incunable?
-Res d‟això. Els primers llibres que s‟imprimiren amb la impremta d‟en
Gutemberg eren exemplars de la Bíblia. D‟aquestes edicions tan antigues en
queden pocs exemplars, van buscadíssims. Són valorats. El que tenia ella era
la primera edició en anglès i llatí. El poble no hi tenia accés, tan sols era per
els eclesiàstics. Les edicions de l‟època eren curtíssimes. Ara estan molt
valorades. Intentarà vendre-la, i ho haurà de fer en un cercle molt selecte,
això serà la seva perdició si Scotland Yard actua degudament.
-No tindrà por de ser descobert?
-No per que està convençut que la carta ha estat destruïda.
62
El capità restà una bona estona en silenci. Es sentí agraït i obligat a fer alguna
cosa en favor de la Margaret i es decidí a fer-li una confidència.
-Senyora Jefrey, no cal dir que li estic molt reconegut, per la seva intervenció.
Es un fet que ens ajuda en la resolució d‟aquest cas. A part d‟aquest assumpte
li he de confiar un fet greu que afecta al seu client, en John Smith. Li prego
una major reserva.
El cas es que la fiscalia està obrint un procediment greu en contra del seu
client. Hem rebut informació des dels Estats Units i el seu autèntic nom es
Andrews Laugton.
-Sembla que el cas de la Rose, no l‟afecta en absolut.
-No, no es per aquest cas. Es per un fet més greu, es tracta de la mort d‟un
agent de Scotland Yard fa quaranta anys. Va ser inculpat i va fugir, però ha
tornat i té el judici encara pendent. Con advocat ja seu saber que aquets casos
no prescriuen i solen acabar amb sentència condemnatòria.
-Tan difícil ho veu?
-Sí. Crec que ho te tot en contra. No el porto jo, però he vist l‟expedient.
Contraban. Resistència a l‟autoritat. Agressió amb conseqüència de mort d‟un
agent de policia en acte de servei. Evasió de la Justícia. En fi, la perspectiva
no es gens bona. No li càpiga dubte el seu client acabarà en judici amb Jurat
Popular.
La Margaret es donà compte de que el capità tenia raó. En John s‟enfrontava
al fet d‟acabar a la presó. I pensà que després de tants anys, després de
demostrar la seva innocència en el cas de la Rose. Aquesta situació era
completament injusta.
Els diaris, preferentment els locals es varen fer ressò de la trobada del cos de
la Rose. Els anàlisis de l‟autòpsia demostraren una intoxicació alta per
barbitúrics. No parlaven en absolut d‟homicidi, ja que també podria tractar-se
de suïcidi. La gent de Tobermory va quedar impressionada . “Tan bona noia
que era...”
A Glasgow els de Scotland Yard, estaven convençuts que es tractava d‟un
crim. Però preferiren amagar la informació per tal de no alertar al culpable.
63
Els agents havien pogut localitzar la imatge de la Rose embarcant
acompanyada d‟un home que l‟agafava del braç i li portava una maleta. En la
llista de passatgers hi havia una colla de George‟s. Es procedí a investigar-
los, la llista era de trenta persones. Eliminats nens, ancians i persones que
viatjaven amb la seva família. Quedaren reduïts a tan sols a sis persones.
Únicament un tal George Scott, va resultar il·localitzable. Era l`home que la
policia buscaria a partir d‟ara.
Llàstima que la cinta de la naviera no deixava distingir clarament les faccions
de l‟acompanyant de la Rose, per poder-les comparar amb les de individus
que tenien antecedents. Però el nom i cognom no encaixava, George Scott,
era el nom fals que aquella persona va fer servir en el cas de la Rose.
Més difícil la gestió de control de la possible venda de les joies. Es passà
l‟avís al gremi de Compra i Venta de Joies. Però era molt difícil que
s‟obtingués algun resultat positiu a curt termini quan es tractava d‟un timador
expert, com semblava en aquest cas. Sempre sabien a on les desmuntaven i
fonien els metalls separadament.
També es treballava provant de detectar un aflorament inusual de diners, el
fruit de la venda de la casa. Era tan sols una possibilitat més que no es
deixava de tenir en compte. El capità Bridge més aviat opinava que aquest
tipus d‟estafador guarden els diners, mentre viuen gastant-los dia a dia fins
consumir-los. No els porta al Banc per invertir, com justificar-los a Hisenda?
El capità sovint no podia deixar de pensar en la perspicàcia de la Margaret i
decidí portar personalment la detecció de la possible venda del exemplar de
la Bíblia. I amb ganes de animar-se deia als seus homes: “Estic segur que
procedirà a la seva venda, no em sé imaginar un assassí llegint capítols del
Llibre Sagrat cada dia. O sí? - ho trobava graciós i començà a pensar en la
millor manera de portar a terme l‟estratègia habitual en aquests casos.
En John, seguia amb interès per la premsa el cas de la Rose. Esperava que tot
plegat anés més ràpid del que anava i finalment acabà pensant que la policia
no seria capaç de trobar al culpable.
Es traslladà a viure a Oban, molt desanimat, no acabava d‟adaptar-se al nou
poble. Si no hagués estat per la Margaret ja hauria decidit marxar.
-En definitiva que hi faig aquí? He de donar sentit a la meva vida. Tinc la
maleïda impressió d‟estar immers en el no res.
64
Capítol 9è. – Les coses es compliquen.
La Margaret seguia veient-lo però esporàdicament, tenia les seves
obligacions. Curiosament no l‟alertà sobre la possibilitat de que en breu
temps seria encausat com a possible culpable de la mort del carrabiner. No es
podia fer res fins que l‟acusació es fes formalment. Era preferible que en John
visqués tranquil. I no li digué res.
Però la citació es produí abans de lo esperat. I la Justícia que sembla anar
sempre a poc a poc en aquest cas va ser ràpida. El varen citar l‟interrogaren i
directament l‟ingressaren en presó. El jutge dictaminà perill de fuga, per
tractar-se d‟una persona sense lligams familiars i quan intentaren obtenir
llibertat sota fiança, va ser denegada degut als seus antecedents fugint de la
Justícia.
En John demanà a la Margaret que s‟ocupés de la seva defensa. Cosa que ella
li desaconsellà. El seu cas era greu i calia un equip d‟advocats especialitzats.
Ella mateixa s‟ocupà de contractar-los.
La previsió del capità de policia va resultar confirmada plenament. Es
considerava els possibles delictes de mort d‟un agent de l‟autoritat, resistència
a la mateixa, activitats delictives com el contraban, fuga davant de la Justícia,
falsificació de documents, ocultació de personalitat...
La premsa se‟n va fer ressò i en un poble on no passava mai res, com
Tobermory, va ser motiu d‟expectació- Primer la Rose. Ara en John. un
fantasma del passat que tornava quan ningú l‟esperava. Els diaris parlaven
més àmpliament, i més sovint d‟en John, que de la Rose, un cas que semblava
que la policia tenia encallat i que no avançava, ni Scotland Yard en donava
gaire informació.
La Margaret es volcà amb en John donant-li ànims i confiança amb l‟equip
d‟advocats, gent competent. D‟entrada ja confirmaren que la majoria
d‟acusacions ja havien prescrit, però desgraciadament eren els delictes menys
greus. Però els altres seguien vigents, amb l‟inconvenient de que quan van
succeir els fets, tan sols va testificar per ofici la policia. I ho van fer carregant
la culpabilitat sobre el fugitiu, i dels que haurien pogut aportar dades
65
favorables al John, com les persones del seu grup de pesca, per ignorància
cregueren que no calia fer-ho i no ho feren en favor seu.
-Perquè la fiscalia presenta com a delictius fets ja prescrits? –preguntà la
Margaret als advocats que preparaven la defensa.
- Al haver-hi Jurat la figura de l‟acusat queda deteriorada, marcada com un
home que viola la Llei sense miraments. Una mala persona simplement.
En John s‟exposa a que sigui presentat com un malfactor contrabandista. Un
Mariner violent, amb ganes de barallar-se sovint. Que s‟escapa per que sap
que es el culpable. Que els de l‟IRA l‟ajuden i a partir d‟aquí no deixa de
violar la Llei. Miri, segur que la fiscalia ja té notícia de l‟empresonament d‟en
John als Estats Units. Allà després de tants anys, els antecedents ja no consten
absolutament per res. Si vostè demanés els antecedents d‟en Jhon als Estats
Units, li contestarien que no consten. Però aquí en el informe de l‟acusació hi
surten. Vol dir que han fet servir a una agència de detectius d‟allà per
conèixer la història d‟aquest home. Nosaltres demanarem que no es tinguin en
compte. Però no creu que aquest fet perjudica greument la imatge del nostre
client davant del jurat? D‟entrada el consideraran un delinqüent.
-Miri senyora Jefrey, en John ens ha de proporcionar un llistat de persones
disposades a declarar a favor seu. Quantes més millor, hem de refer la seva
bona imatge.
-Jo estic disposada a fer-ho.
-Naturalment, però interessa el llistat dels homes que pescaven amb ell. Gent
d‟aquell temps i d‟aquests pobles que recordin els fets.
-Habitualment quan la Fiscalia reobre un cas de fa anys, el sol guanyar quasi
sempre. La defensa es troba amb la dificultat de trobar testimonis. Per l‟edat,
o estan morts o no se sap on paren.
-Margaret, nosaltres buscarem testimonis a favor. Però des d‟aquells pobles
també n‟hauríem de trobar. Segurament tindràs més èxit tu que nosaltres.
La Margaret ho va comprendre perfectament i va demanar l‟ajuda a l‟Adam
Jos. Aquest era un gestor habitual en els pobles relativament reduïts. Feia els
treballs que la gent li encomanava fossin de la classe que fossin. El mateix
gestionar una compra que una venda, buscar certificats oficials, en fi el que
66
fos. Ja havia ajudat en diverses ocasions a la Margaret en la seva condició
d‟advocat.
L‟Adam acudí al seu despatx i ella li explicà el que necessitava. Ja estava al
corrent de la situació d‟en John, no va necessitar masses explicacions. Tenia
que localitzar persones que haguessin conegut el John pescador quan aquest
era l‟Andrews. Persones de Mull o els seus entorns que tinguessin uns
seixanta anys, més o menys i principalment interessava trobar els pescadors
del equip del John o els agents de policia d‟aquella època. Quedava clar que
no tenia que reparar en despeses i que hi hauria una prima addicional en cas
de èxit.
La Margaret anà a Glasgow, a la presó on havien portat al John.
Contràriament al que esperava trobà un John conformat. Ho trobava tot bé: la
disciplina del centre, el menjar, els companys...
-Procurem tabac de pipa. Llastimosament torno a fumar més del compte.
Tabac holandès, es aromàtic, ajuda a eliminar els mals olors ambientals – ho
digué mig divertit.
La Margaret li demanà que fes memòria i li facilités un llistat de les persones
que convisqueren amb ell durant aquella època.
Anà prenent nota. Reparant que era un llistat molt curt. Que el temps no passa
en va i la memòria d‟en John havia oblidat els noms de moltes persones. El
que no havia oblidat era traspassar-li poders que li permetessin accedir al seu
compte corrent.
-Ja sé Margaret que es un abús per part meva encomanar-te aquest treball. Tu
ja tens les teves pròpies obligacions. El cas es que no tinc ningú més en qui
confiar-li aquesta necessitat. A més caldrà cobrir despeses d‟advocats i el que
sigui precís. T‟ho prego. A la sortida et lliuraran els poders corresponents, si
es que hi estàs d‟acord.
-John que voldràs que faci amb el teu nou apartament? El desllogo?
-Vull ser optimista- Vull creure que aquest malson acabarà aviat i bé. No el
deixis, tampoc es una despesa important. M‟agrada pensar que disposo d‟un
lloc on viure a més del d‟aquí.
-I de la Rose en saps alguna cosa? Tenen algun sospitós?
67
-Scotland Yard avança i encara que els diaris no ho diuen, estan convençuts
de que es tracta d‟un crim. Tenen el possible perfil del culpable, i coneixen el
nom que va fer servir. El capità Bridge s‟ocupa del cas, imagino que no deu
ser l‟únic cas que porta, però aquest se`l ha pres amb interès. Possiblement
acabarà resolent-lo, però tot necessita el seu temps.
La Margaret sortí i recollí els poders, no sense procurar abans de donar-li
ànims. Li va prometre que el vindria a veure setmanalment, i el mantindria al
corrent de les novetats. Al sortir demanà al guàrdia recepcionista si li podia
demanar un vehicle públic per tornar a la ciutat.
-Senyora, té un vehicle que fa estona que l‟està esperant a la sortida. –Quedà
sorpresa, però no li venia malament el no tenir que esperar-se.
A la sortida el capità Bridge l‟estava esperant. Ella no deixà de quedar-se un
xic sorpresa.
-Sabia que visitaria al seu client, jo tenia que venir per altres assumptes –la
Margaret es donà compte de que mentia- i m‟ho he combinat per poder-la
veure i parlar un rato. Si no hi té inconvenient naturalment. Si m‟acompanya
podem parlar durant el trajecte.
-Com va lo del John? -ja no feia referència al “seu client” com fins ara havia
anat fent.
-Tot just comencem a reunir les peces per a la defensa. I vostè que n‟opina?
-Ho veig complicat, sincerament no els serà fàcil. Tampoc m‟està resultant
senzill el cas de la senyora Colmant. Tenia una gran confiança en detenir al
culpable amb la venda de la Bíblia. Però fins ara els esforços portats a terme
no han resultat.
-Que han fet?
-Tot. Des de anunciar per Internet, a fer-ho per la premsa i per intermediaris
professionals. I li mostrà les diferents maquetes que havien fet servir.
-Encara creu que està en el bon camí? Que a través del Llibre pot arribar a
detenir-lo?
-Per aquest motiu estic aquí amb vostè, per que hi crec. Però alguna cosa no
va com deuria. Necessito el seu consell,i aparegué com cohibit.
68
-Jo també crec de que està en el camí correcte. El que succeeix es que estem
davant d‟una persona molt recelosa.
-Que podem fer, a més de lo ja fet!
-Tan sols hi ha una solució tenir paciència i esperar. Tot i això podem anar
més lluny encara i fer-ho més versemblant.
-Té alguna idea concreta?
-Sí. Es tractaria de muntar un parany a través de una persona real i concreta,
es tractaria de Sir Robert Klein. Sap qui és?
-Lamento tenir que dir-li que no sé qui és.
-Es tracta d‟un del millor col·leccionista de Bíblies del Regne Unit. En té una
col·lecció important.
-Segueixi si us plau.
-Aquest senyor com a col·leccionista mai deixa de ser notícia. Quan no
guanya un guardó, presenta una nova troballa, o dóna conferències que tenen
ressò entre els experts.
-L‟escolto amb interès
- Publicaria una entrevista en els diaris aprofitant alguna excusa d‟aquestes.
El mostraria de manera discreta com a potencial comprador. Vegi que aquí,
no es tracta d‟un anunci anònim de qui desconfiar. Es tracta d‟un
col·leccionista conegut, que té diners i que té una especial debilitat per
comprar quan la peça ho mereix.
-Sir Robert estarà disposat a ajudar-nos?
-Segurament. Es cosí de la meva tia Elisabet, en un temps passat la pretenia.
Mantenen una relació cordial. Tot plegat li farà gràcia.
-Es deixarà entrevistar.
-No cal. Vostè l‟escriu al seu gust. Li ensenya i no hi haurà cap problema.
Caldrà donar-li amplia difusió, un diari important que ho publiqui, això sí.
69
-Realment es tracta d‟un bon esquer. Senyora Jefrey. Ho trobo genial. Podria
inventar l‟entrevista vostè mateixa? Ho té tot tan clar! En quan a publicar-ho
en el lloc adient, per Scotland Yard cap problema.
-Torno la setmana vinent a veure al John. Li portaré un esborrall.
-Telefoni‟m quan arribi i li enviaré un vehicle nostre per acompanyar-la.
M‟agradaria poder ajudar en el cas del seu amic, el cas es que no sé com fer-
ho, ho sento.
70
Capítol 10è. – El temps passa.
A en John, el temps no li passava gens de presa, tot i així vivia els moments
presents amb serenor, després de tot el que havia arribat a viure al llarg de la
seva vida, res el podia ja capficar. Tenia una perspectiva difícil, els advocats
creaven un clima de confiança, però ell sabia que tot era artifici, el client tenia
que viure confiat.
Podia sentir-se més arropat que en altres ocasions. Mai havia pogut contar
amb el suport d‟una persona com la Margaret. Movia al seu favor totes les
tecles que podia, i ho feia de manera oportuna.
De mica en mica un pensament se li feia obsessiu. En aquests moments la
Margaret era l‟única amiga que tenia. S‟adonava que sense voler s‟aferrava a
ella com un nàufrag sense més recursos. Era just coaccionar-la subtilment?
Un presidiari, un possible delinqüent no podia anar més enllà de client amb la
seva advocat. Ho tenia clar.
La Margaret li recordava els temps en que estava boig per la Viviane. La
diferència es que ell aleshores no era totalment conscient d‟estar immers en
una total felicitat. Quan de temps perdut! El cor li senyalava a la Margaret
com un possible darrer intent de provar d‟estimar i potser ser també
correspost.
Però no. Calia trobar la manera d‟apartar-se de ella com fos. Disposava de
moltes hores mortes, masses per pensar i donar voltes en un passat perdut i en
un present completament incert.
Un fet intranscendent va incidir en la seva vida de presidiari. En la sala
d‟actes hi havia una guitarra abandonada. Li faltava alguna corda i estava
completament desafinada. Va recordar els seus temps de centreamèrica. Va
provar de refer-la i començà a fer algun arpegi. Un educador del centre
s‟acostà i l‟escoltà amb interès.
-Toques la guitarra?
-Tan sols faig acompanyaments. Res de música seriosa. Ja sap tan sols rascar
les tripes que en diuen.
-Et fa res venir amb mi un moment?
71
El portà a una secció en la que hi tenien interns amb disfuncions psíquiques
però que no eren violents. El funcionari es dirigí a un de ells que descansava
amb la mirada perduda.
-Chirs Ken, mira he fet venir a l‟Andrews. Toca la guitarra amb al teu ídol en
Lou Cohen. Es ell que ens l‟envia.
-El Chris al sentir el nom del músic va abandonar el seu posat estàtic i va
parlar per dir.
-Aquest no és en Lou.
-Es clar que no. però es un dels seus músics i l‟envia per fer-te una prova.
Els ulls del malalt brillaren.
-Una proba? Que he de fer?
-Tu canta i ell t‟acompanyarà amb la guitarra. I jo ho gravaré. Després ho
portarem a en Lou-
-Explicaré el que m‟està passant.
-Fantàstic Chirs, segur que a en Lou li agradarà, es una bona idea. Quan
vulguis pots començar.
Estic content Andrews. –digué l‟educador. –Aquest home a penes parla, tu no
deixis de fer veure que l‟acompanyes. Si tenim sort encara l‟anirem
recuperant, però l‟hem d‟ajudar.
-Cap problema – l‟Andrews havia acompanyat a molts dels seus mariners
amb la guitarra quan tenien ganes de cantar. Era una de les maneres que
tenien de matar l‟estona mentre navegaven.
I es produí el miracle. La veu fosca d‟en Mac, anà sortint de mica en mica,
primer no s‟entenia en absolut, però acabà sent perfectament audible i
entenedora. L‟Adrews li feia un acompanyament suau. A mesura que en Mac
afirmava la seva veu també l‟acompanyament es va fer més ferm.
En Mac explicava la seva vida de sol.litut tan sols amb una veu que no el
deixava mai i li deia que ho es matava o que tenia que matar al seu veí. Com
que ell no volia, plorava de cara a la paret amb les mans davant dels ulls. Dia
i nit la veu no el deixava i l‟anava convencent de que si no matava al seu veí
72
no el deixaria mai tranquil i que el convertiria en un boig tancat en un
manicomi
I en Mac, davant l‟expectació de l‟educador seguia forfollant el que mai
havien lograt que expliqués. Fins que cansat i buit completament per dintre
aixecà la vista per preguntar.
-Ha quedat bé?
-Crec que sí – digué l‟educador- ara ho passarem i podràs escoltar-ho i tu
mateix judicaràs.
-M‟agradaria que al Lou li agradés! No li vull fallar!
I posaren la gravadora en marxa. Va començar amb uns simple arpegis de
l‟Adrews. I aquell inici impossible d‟entendre, però que el Mac semblava
escoltar amb els ulls ben oberts.
En Mac estava empresonat per intent d‟agressió amb arma blanca. Sense
motiu va agredir a un veí que a penes coneixia. Afortunadament la possible
víctima sabé aturar-lo i tan sols va sofrir un tall en el braç sense major
importància. El ferit anà a un dispensari. I en Mac fou detingut, a l‟espera de
ser jutjat.
Altres pacients sabedors de la millora d‟en Mac. Volgueren explicar el que
sentien amb l‟empara de la guitarra de l‟Andrews. En realitat no arribaven a
cantar, era un recitatiu, un rosari de paraules que tan sols la música donava
aires de balada. No cal dir que l‟educador estava orgullós de la seva
experiència que explicà als metges i al director. Tots estaven satisfets i es
distribuïen els mèrits. “Era una presó oberta a les noves tendències” i tots
contents.
L‟Adam Jos, el gestor de la Margaret a la setmana ja havia fet la seva feina,
no massa brillant per cert, ja que la llista obtinguda era escasa i sense cap
testimoni rellevant.
Dels quatre pescadors del equip del Andrews, o del John com li vulguin dir.
Dos eren morts, el tercer el pogué localitzar en una residència d‟ancians.
Somreia sense parar i sempre deia que sí. El quart de moment no el podia
trobar. Dels quatre carrabiners, dos també eren morts, el tercer no es prestava
73
a presentar-se com a testimoni, no volia problemes, seguia en actiu i era
millor no embolicar la troca.
El quart aquest si que podria ser molt vàlid, en Mac De Bell, era un vellet en
plena forma disposat a participar quan l‟Adam li digué que el podien fer venir
al Regne Unit amb totes les despeses cobertes.
Quan l‟Adam li va explicar l‟actual situació del Andrews pres, digué que era
absurd. Gaudia d‟una memòria excel·lent, i recordava perfectament el
incident en que morí el seu cap. Tot plegat es convertí en un muntatge, segons
ell. Cap inconvenient en venir, tot el contrari, estava jubilat i desitjava ajudar
al seu vell amic.
L‟Adam tan sols havia parlat amb ell telefònicament, vivia a la costa
mediterrània en un poblet que es deia Peñíscola, a Espanya. Va prometre tot
seguit enviar-li els bitllets, les reserves d‟hotel i unes lliures esterlines per
afrontar les despeses. Va ser aleshores que en Mac li demanà.
-M‟agradaria poder venir amb la meva amiga, la Rosarito. Es una dona amb
un gran cor i em cuida com ningú. Es afectuosa, penso que es cert que
m‟estima.
-Cap problema, documentació i la resta tot per partida doble. –l‟home estava
entusiasmat amb la perspectiva de poder passar uns quans dies a la seva
pàtria. I en quan a testificar, per ell era una autèntica aventura en la que per
uns moments seria la persona important del judici. Fins el jutge l‟escoltaria
amb atenció. Es sentia feliç.
El reverent que en aquells anys residia a Tobermory, una vegada localitzat es
limità a dir que no recordava res de res.
El Gremi de Pescadors el president, no volgué definir-se. L‟Adam tingué la
impressió que per motius personals no estaven gaire disposats a ajudar.
Realment era increïble que no volguessin ajudar a un dels seus.
Mitja dotzena de persones eren les que declararien a favor seu. No més, però
excepte en Mac cap era determinant. Era una pena però era el que hi havia.
Tan aviat l‟Adam havia marxat. La Margaret es posà a redactar l‟esborrall de
l‟entrevista a Sir Robert. Era una bon moment donat que una Associació
Bíblica Israeliana, li lliurava una distinció en reconeixement pels seus treballs
sobre les edicions bíbliques..
74
Buscà entre les fotografies que li havia facilitat la tia Elisabet, la que li
donava més presència. Seguí redactant una breu relació de la seva vida, títols
universitaris, distincions i treballs sempre relacionats amb els motius pels que
li lliuraven la distinció.
Va meditar curosament la part que considerava essencial per atraure l‟atenció
del qui retenia la Bíblia de la Rose. I inicià el fals diàleg.
-Vostè no tan sols es un gran coneixedor de la Bíblia, sinó que també
posseeix una de les millors col·leccions d‟exemplars Bíblics del país.
-Coneixedor de la Bíblia en quan a la seva representació material. Que quedi
clar, sóc tan sols un amant dels exemplars bíblics, però de cap manera un
expert en la interpretació dels seus texts. No sóc cap exegeta en matèria
bíblica.
-Aquest recull d‟exemplars bíblics, la dona per finalitzada?
-Quan surt un exemplar valuós. La veritat es que exerceix en mi una atracció
de autèntica passió. –la cara de Sir Robert reflectia entusiasme.
-El preu no arriba a convertir-se. en un impediment per a vostè? Tinc entès
que cada dia els preus són més i més alts.
-Cada dia existeixen menys exemplars amb un cert pedigrí. Quan n‟apareix
algun no dubto i procuro adquirir-lo. Aquest recull d‟exemplars per a mi no
acabarà mai
-Suposi que algun dels nostres lectors posseís un exemplar valuós i estès
decidit a vendre‟l. Que li aconsellaria?
- Que no ho digui a ningú més que a mi –i es posà a riure – no fos cas que
anés a parar a les mans d‟algun altre col·leccionista. Es serenà i digué:
-Són peces que realment tenen un mercat molt selecte però reduït. No tothom
està disposat a gastar una suma important en un llibre. Cal anar sempre als
especialistes.
-La societat de Bibliògrafs Bíblics del Regne Unit que vostè presideix pot
ajudar-los?
75
-Tenim els millors experts. els podem valorar l‟exemplar. I si ho desitgen el
podem incloure en la llista dels que estan en oferta. Es una informació que
surt en la nostra revista.
- Vostè hi participa?
-Només experts neutrals. Tot i així sempre estic disposat a ajudar. El que no
desitgem es que un exemplar valuós se‟n vagi a l‟estranger o es perdi
tontament en unes golfes. Sovint m‟ofereixen alguna Bíblia i mai deixo
d‟atendre discretament al seu propietari.
L‟entrevista acabava amb un intercanvi de frases amables d‟agraïment. I uns
comentaris breus del suposat entrevistador elogiant la figura de Sir Robert i
la seva fama de col·leccionista. Ja redactat, per correu electrònic ho envià a
l‟interessa‟t demanant-li si hi estava d‟acord. La resposta arribà pràcticament
d‟immediat. Sir Robert no hi posava cap impediment. Deia que tot era
divertit.
Va fer el mateix amb el capità Bridge de la Brigada Criminal de Glasgow. Li
demanà exemplars dels diaris en que sortís per a ella i per a Sir Robert. I que
es posessin directament d‟acord amb ell por donar-li la cobertura de seguretat
personal necessària.
Ja quan quasi ningú es recordava del cas del Andrews nom en que en el judici
es referirien al John, el jutge procedí a donar les dates de l‟obertura de les
sessions del Judici. Del Jurat només es va recusar per part de la defensa un
dels membres que resultà que tenia mania als escocesos pel fet de que no tots
volien seguir pertanyent al Regne Unit. La resta un grup de persones variades
entre les que ni havia tres de color varen ser acceptades sense problemes per
les dues parts.
La Fiscalia, d‟acord amb el que ja s‟esperava presentà al Andrews, com a una
mala persona, que després de occir al carrabiner va evadir-se per anar a
delinquir a altres països americans. Persona violenta, mentidera, que va
escapar per que era culpable...
La Defensa no es cansava de protestar. Ja que al Andrews se‟l jutjava per uns
fets que no eren els que citava l‟acusació. I el Jutge anava donant la raó a la
76
Defensa. Fins que cansat cridà a les dues parts i demanà a la Fiscalia que no
seguís per aquest camí. Però la imatge del Andrews ja estava deteriorada.
La Fiscalia en el seu paper d‟acusació, tornà a dirigir-se al Jurat, assegurant
que demostraria sense dubtes que el Andrews odiava al sergent, gelós per
motiu de la seva dona. Que es resistí a l‟autoritat, quan estava transgredint la
Llei efectuant contraban de whisky i tabac, que agredí a l‟agent de l‟autoritat
causant-li la mort mentre quan complia amb el seu deure. Tot: alevosìa,
premeditació...
I anaren presentant testimonis de l‟acusació. majoritàriament valoracions i
informes oficials de quan es produí el incident. Partida de defunció del
sergent, informe del metge forense. Res a favor de l‟Andrews. En fi, la seva
perspectiva era fatal i encara pitjorà, quan es perdé la pista d‟en Mac De Bell,
el jubilat que residia a Peñíscola, disposat a declarar al seu favor.
Per a la defensa era l‟home clau. Present com a carrabiner en els moments en
que es produeixen els fets. Però arriben retornats, els bitllets, les reserves
d‟hotel i fins els diners per a les despeses.
L‟Adam pressionat per la Margaret, intentà novament de comunicar-se amb
en Mac de Bell, però fou inútil. El simpàtic vellet, havia marxat de viatge
amb la seva novia, la Rosarito. L‟Adam es decidí a agafar l‟avió i arribar-se
fins a Peñíscola. La casa d‟en Mac, tancada i barrada. Els veïns digueren que
els havien vingut a buscar amb un cotxe i marxaren cap el Regne Unit. La
Rosarito era de Màlaga i l‟home tampoc dubtà, anà a Màlaga i arribà a trobar
la família de la Rosarito Sànchez. No va ser fàcil amb un cognom tan extés.
-Na. “La Rosaito de fieta en fieta con su amigo el anglé. Etá en Londre de
Ingalatierra. Eta si que sabe viví bien”
Res de res. Ni hotel ni telèfon. Tan sols que estaven a Londres. Evidentment
la fiscalia se‟ls havia emportat. Els callarien o els farien canviar la seva
declaració, era evident. Ja des del mateix Màlaga, l‟Adam acudí a un amic
detectiu que treballava a la capital i li va passar l‟encàrrec de localitzar a la
parella. No va servir de res.
El Judici anava desenrolant-se lentament com sol ser habitual. La Fiscalia,
omplia de dades i més dades atabalant al Jurat per tal d‟obtenir la concebuda
condemna.
77
Capítyol 11è. – La Balada d’en John Smith.
La premsa ja no s‟hi referia per res. Era un assumpte del passat sense major
interès fins que un periòdic local va llençar en primera pàgina aquest titular.
“La balada de John Smith a les tabernes de pescadors de les Hèbrides”
Amb aquest nom, el d‟en John es cantava la vida d‟un pescador escocès, que
tan sols volia ser feliç però que tingué de fugir per no anar a la presó. Era un
cant a la llibertat, el pitjor que li podia passar a un home de la mar era que el
tanquessin entre quatre parets.
Realment existien desenes de versions diferents per la música i també per el
text. Però totes sota el nom del Andrews com a símbol. Com s‟havia produït
aquest fet insòlit? Es preguntava el diari?
A la presó, l‟Andrews no deixà de gravar cançons amb històries dels presos
que el cos mèdic li demanava. I un dia li pregaren que gravés el que ell
personalment sentia dins la presó. Mentre ho feia, l‟educador volent o
accidentalment connectà els altaveus del patí en un moment en que estava ple.
L‟activitat d‟esbarjo es paralitzà al instant i tothom es quedà quiet per tal
d‟escoltar la veu de l‟Andrews. Era la veu de la anhelada llibertat.
En les festes del centre penitenciari sovint hi acudien grups de músics locals
que provaven d‟alleugerar les hores dels reclusos fent una jornada musical. I
succeí que quan faltava poc per acabar el concert. Els reclusos es posaren a
reclamar la Balada d‟en John. I a aquest no li quedà altre remei que pujar al
estrat i cantar-la.
A mesura que cantava si anaren afegint els propis reclusos i també s‟animaren
a fer-ho els músics amb els seus instruments. Va ser un concert espontani
impressionant com mai s‟havia produït a la presó. I la balada va saltar aquells
murs per anar a parar a les tabernes dels pescadors.
L‟Andrews vivía un autèntic contrasentit, cada vegada apareixia pitjor davant
del Jurat, mentre que entre els forans es convertia en un símbol de l‟home que
lluita per la llibertat. El jurat naturalment aïllat del mon exterior era aliè a
aquest fet.
78
La Margaret es sorprengué quan es trobà que a Glasgow en l‟estació del
ferrocarril l‟esperava el capità Bridge. Feia dies que havia enviat el text de
l‟entrevista a Sir Robert. I ja s‟havia publicat en diumenge. El capità li
portava diversos exemplars tal com li prometé.
No havien rectificat absolutament res del text. Els experts el consideraren
adequat. I el resultat no podia ser més prometedor. L‟home tenia ganes de
posar al corrent a la Margaret, que en definitiva era la mare de la idea.
Sir Robert s‟havia mostrat col·laborador. D‟acord amb Scotland Yard, se‟n va
anar a una finca que tenia a Carnarvan, al país de Gales. Ho va fer
discretament. Amb la complicitat del servei, a casa seva hi vivien dos
policies, un d‟ells que encarnava la figura de Sir Robert. L‟havien triat que ja
s‟hi assemblava però a més el varen caracteritzar. I un policia més jove va
adoptar el paper de secretari personal i l‟acompanyava sempre.
De moment sembla que el peix estava prompte a mossegar l‟ham. Havia fet
una trucada telefònica demanant per Sir Robert, li explicà que el motiu de la
trucada era que tenia un exemplar valuós de la Bíblia que estava pensant en
vendre.
Tot estava preparat per localitzar la esperada trucada però nerviós el
interlocutor va tallar la comunicació de sobte, dient que tenia una urgència i
que tornaria a trucar. Discretament la policia s‟arribà fins el lloc de la
telefonada, i resultà que era un telèfon públic de la City a Londres. En el lloc
no hi quedava cap sospitós. El interlocutor ja havia marxat. El policia estava
segur que la següent trucada no tardaria en produir-se.
En Bridge també s‟interessà per el Judici de l‟Andrews. S‟adonà de la
preocupació de la Margaret. I aquesta no amagà la seva decepció davant de la
actuació del ministeri fiscal, que no jugava net. Havien presentat un informe
parcial de l‟autòpsia. I ara semblava que amagaven el principal testimoni de
la defensa, en Mac De Bell.
-Capità creu lícit que en lloc de buscar la veritat. s‟utilitzin mitjans fins
il·lícits per tan sols buscar una condemna? La policia lluita per defensar al
ciutadà o per ficar-lo a la presó?
-Te raó Margaret. Sovint anem més als resultats nostres que a la autenticitat.
Pensem que tan sols hem d‟actuar sense valorar la equitat del que fem i que la
79
magistratura serà la que decidirà el grau de culpabilitat o innocència del
acusat.
No tothom vivia amb indiferència el que passava en el Jutjat de Glasgow. La
Patrice Mac King, no pogué deixar d‟interessar-se per el que al primer marit
de la seva mare, la Viviane, li estava passant.
Després del primer impacte de la revelació quan va parlar amb en John a
l‟escola. El pas dels dies li va fer veure les coses de manera més equànime.
Reconegué que no sabé acceptar un fet que resultava que era la realitat. El
John era l‟Adrews que la mare havia donat per mort i desaparegut. Per a la
Patrice aquesta revelació havia estat un xoc, i la seva reacció realment
histèrica. Ara se‟n donava compte i ho veia amb més serenitat.
A Tobermory ja era públic que en Jhon era el primer marit de la Viviane i en
contra del que ella es temia, no havia passat res. No es donaren comentaris a
part de la natural sorpresa. Donava sentit a la fins ara inexplicable presència
del Andrews a la illa. Ara resultava que era un dels nostres, dels de
Tobermory , i això li creà un corrent de simpatia. L‟heroi de la Balada que
tots cantaven, era de l‟illa.
La Patrice, no sense dubtar, acabà anant a Oban, volia parlar amb la Margaret.
Es coneixien, però sense arribar a tenir una relació personal. Es més, la
Patrice ignorava l‟amistat que la Margaret mantenia amb l‟Andrews.
Si la Patrice estava nerviosa pel pas que estava donant. La Margaret quedà
sorpresa per la impensable presència de la noia al seu despatx. I abans de que
ella s‟expliqués ja sabia amb certesa que aquella visita estava relacionada
amb l‟Andrews.
La Margaret d‟entrada es dedicà a facilitar l‟entrevista interessant-se per la
feina de la Patrice a l‟escola. Fins que aquesta es decidí a entrar en matèria.
-Tinc entès que vostè es l‟advocat del senyor Laugtong
-Per favor, pots suprimir el vostè, som amigues. En quan a ser l‟advocat de
l‟Andrews, efectivament sóc la seva assessora legal. Però la defensa davant
del Tribunal la porta un gabinet especialista. –digué la Margaret.
-Aquest senyor va ser el primer marit de la mare. No sé si ho sap?
80
-El marit de la Viviane. Sí, ell m‟ho va explicar.
-Familiarment que te a veure amb mi. Es el meu padastre?
-Ja veig que la teva apreciació de les coses es un pel tradicional,
conservadora. L‟Andrews es tan sols, l‟ex marit de la teva mare. Avui són
bastants els matrimonis que es separen, a ells els va separar la fatalitat. Que es
l‟Andrews per a tu. Simplement el tipus de familiar que tu vulguis. El que no
deixarà de ser es el primer amor de la teva mare.
-Diuen que ho té difícil! I m‟agradaria poder fer alguna cosa en favor seu. –i
va deixar caure una mirada esperançada sobre la Margaret.
Aquesta en aquells moments hauria donat el que fos per que l‟Andrews,
hagués pogut sentir a la seva filla interessant-se per ell.
-Si t‟he de ser sincera no ho té gens fàcil. No cal dir que sempre es interessant
saber que podem contar amb tu. Els ho diré als defensors per quan calgui.
-Vaig estar molt injusta amb ell quan m‟ho explicà. Em va sobtar, no m‟ho
esperava, fins existí un malaurat mal entès. Quan parlava amb mi ho feia
d‟una manera que erròniament em vaig creure que volia conquistar-me. Una
mala intuïció ja que tampoc em donà cap motiu real per creure-ho.
-El senyor Laugtong es una bona persona, a qui el destí el va tractar amb
duresa.
-Creus que realment estimava a la mare?
-N‟estic segura i que ella també l‟estimava. Era un matrimoni feliç que
sobtadament veié com tot se‟ls ensorrava.
-M‟agradaria poder fer alguna cosa per ell! Puc fer alguna cosa, Margaret?
-Si li dones suport, es important, pot ajudar-lo en aquests moments crucials.
No te cap familiar al seu costat. Podries fer-li una nota dient-li simplement
que desitges que tot li vagi el millor possible. Jo m‟ocuparia de fer-li arribar.
I la Patrice la va redactar, allà mateix.
-Et sembla correcta Margaret?
-Crec que es perfecte i l‟Adrews estarà content.
81
La segona sorpresa per a la Margaret, va ser la presència del capità Bridge a
Oban i en el seu despatx. Va arribar sense avisar i estava content. El primer
que va dir va ser:
-Ja el tenim! L‟assassí de la Rose per fí ha caigut, gràcies a la seva estratègia
Margaret. Ha estat un èxit, es per aquest motiu que volia que s‟assabentés per
mi abans que els diaris ho publiquin.
-I ha confesat?
-Ho nega tot però les probes són aclaparadores. La Bíblia, els diners, i
sobretot les joies. Encara estem completant el plec d‟acusacions. Portava una
doble vida. Era un ciutadà que es guanyava la vida fent de viatjant, casat i
amb dos fills. I en un segon apartament guardava els diners i les joies.
Apurarem els dies de retenció ja que sospitem que el cas de la Rose no es
l‟únic. Es per això que no ho farem públic fins el darrer moment.
-El felicito cordialment. I com han anat els fets?
-Ja recordarà que ell va fer una trucada que va tallar abans d‟hora dient que
tornaria a telefonar. Però no es produí, en el seu lloc un vespre quan el que
representava a Sir Robert deixà el seu cotxe en el garatge de la finca, sentí
que l‟amenaçaven amb una pistola. Una vegada més aquella persona es
mostrava desconfiada i en lloc de repetir la trucada es presentava armat i amb
passamuntanyes. Ens agafà de sorpresa.
El desconegut li allargà la Bíblia embolicada amb un drap dient-li:
-Té deu minuts per examinar-la i dir-me si li interessa.
-Podem anar al despatx tranquil·lament. Allà la podria examinar millor.
-No perdi el temps ja han passat dos minuts.
El detectiu que feia de Sir Robert va començar a remenar les butxaques amb
el pretext de que no trobava les ulleres, però amb la finalitat de localitzar un
minúscul xip que portava preparat i poder-lo col·locar en l‟exemplar bíblic
sense que l‟home se‟n adonés. No li va ser difícil ja que situat l‟altre, a la
seva esquena no podia veure el que estava fent.
82
-L‟exemplar m‟interessa però el que demana es excessiu– i seguí provant de
regatejar per donar sensació de realisme en el tracte. Quan aquest es tancà Sir
Robert proposà
-Miri ja em quedo amb el llibre i demà al matí hauré anat al banc i podré
entregar-li els diners. Com pot suposar en aquests moments no els tinc a mà.
-Creia que era més intel·ligent. Primer ha de pagar, ja li diré com – i li retirà
el llibre després de colpejar-lo amb la culata de la pistola. El cop no va ser
massa fort però el suficient per que l‟home marxés mentre es sentia el soroll
d‟una moto a tota pastilla.
La meva gent es sentia defraudada, es tractava de dos policies preparats per
agafar-lo tranquil·lament sense més i no havien pogut fer-ho.
-Però havien col·locat el xip en el llibre. –apuntà la Margaret.
-Era un xip com els que posen a les llibreries, i si no s‟anul·la o retira sona
l‟alarma. Molt millorat naturalment però d‟un alcans limitat. Però la sort ens
va somriure, rastrejant pels llocs més idonis. A l‟estació Victòria varem
recuperar la senyal del xip. El llibre estava guardat en un dels armariets
públics. Tan sols calia esperar el moment de l‟entrega de diners, cosa que
ignoràvem quan i de quina manera es portaria a terme.
A la seguen trucada, l‟home volia l‟entrega dels diners a canvi de dir-nos on
tenia amagada la Bíblia. Una combinació que resultava menys segura per
poder-lo agafar.
Sir Robert s‟hi negà, Bíblia a canvi dels diners o res. Al·legà que li podien
donar un llibre qualsevol. Ell portaria els diners, volia comprovar que era el
llibre real i a canvi li donaria el maletí. Els hi deixaria contar si s‟ho proposés.
No tindria cap presa. I si ell es presentava armat, cap problema. Però res de
colpejar-lo, això era indignant.
L‟home imposà les seves condicions, totes amb la finalitat d‟assegurar-se la
fugida. Algunes força rares, però s‟acceptaren totes. En realitat la trobada no
calgué. Un home es presentà en el lloc on hi havia els armariets. Donà una
ullada i marxà. Al cap d‟uns minuts tornà per anar directament a l‟armariet de
l‟estació Victòria per retirar la Bíblia i els agents caigueren al seu damunt per
detenir-lo.
83
-Es una satisfacció que pagui pel que ha fet. I no torni a portar a terme actes
com els que va cometre amb la Rose Colmant. El felicito novament,tot plegat
es el fruit d‟una feina ben feta –afegí la Margaret.
-Gràcies també a vostè, sempre ha col·laborat. –I va fer el gest d‟acomiadar-
se però afegí
-No ignoro que l‟Andrews Laugtong ho té complicat. Lamento no poder-la
ajudar –i la cara del capità va fer un somriure de complicitat mentre li
allargava una nota doblegada. La besà a les dos galtes i va retirar-se donant-li
novament les gràcies per l‟ajuda que els havia proporcionat.
-Molta sort senyora Jefrey!
84
Capítol 12è. – El carrabiner Mac Bell.
Tan prompte el capità va desaparèixer. La Margaret va desplegar la nota que
li havia entregat.
“Residència per a oficials de Scontland Yard”. - Cardigan. Menys mal que
arribarien a temps. –pensà la Margaret i va trucar a l‟Adam Jos, l‟home dels
encàrrecs.
-Adam deixi-ho tot i vagi a Cardigan. Allà hi ha una Residència per a Oficials
de Scontland Yard. Es on hi tenen al Mac de Bell i a la Rosarito. Porti‟ls cap
aquí com sigui, no perdi ni un minut.
Quan l‟Adam va localitzar al Mac, aquest li va dir.
-Home ja era hora de que ens vinguéssiu a buscar. A Cardigan hi havia un
aeroport petit i l‟home els agafà i se‟ls emporta amb avió fins a Glasgow.
La defensa demanà que el jutge acceptés un nou testimoni. Hi posava certs
inconvenients ja que era allargar el judici i el jutge tenia ganes d‟acabar d‟una
vegada, el cas semblava força clar no valia la pena d‟allargar-lo més.
Novament els defensor al·legaren que havia existit interferències de la fiscalia
i finalment el Jutge accedí de mala gana.
La Margaret acudí a la presó més animada que habitualment. Era conscient de
que era portadora de bones notícies. El canvi d‟actitud de la Patrice era
important. Una vegada més va obrir la cartera per assegurar-se de que no
s‟havia oblidat la nota que la noia va escriure.
El Andrews tot i no voler-ho aparentar, en el fons, s‟entendrí, no podia
somniar-ho. Rellegí la curta nota més d‟una vegada. I a penes va prestar
atenció a les altres notícies que la Margaret li portava. El fet de que la
iniciativa hagués estat de la pròpia noia era el que més l‟importava!
L‟altra bona nova era la localització del Mac de Bell i la sevabona
predisposició de declarar en favor seu. Ja era hora que la defensa pogués
disposar d‟algun bon testimoni.
85
L‟andrews es preguntava si arribaria a reconèixer a aquell nou vingut
d‟aleshores a Tobermory, prim i sec, d‟uns vint i tants anys que al caminar ho
feia amb passa llarga donant saltets. Sempre amb els pantalons de l‟uniforme
mig caiguts i tacats de sal. Però els seus ulls anaren de nou a rellegir la nota
de la seva filla. Era poc però tant per a ell!
També li explicà com Scotland Yard per fí havia acabat detenint a l‟home que
va matar a la Rose. La Margaret al donar-se compte que l‟Andrews apenes hi
prestava atenció, ho deixà córrer. Ja li explicaria més endavant amb tots els
detalls quan ell li demanés. Ara només pensava en la Patrice.
En Mac de Bell, a l‟estrat si sentia còmode. Com si no fos que hi seia per
primer cop. Però es sentia al centre de l‟espectacle. Aquest fet l‟omplia, se li
notava.
A petició de la defensa s‟identificà. Nom, professió, edat...Quan el jutge es
donà compte de que tindria davant un testimoni presencial dels fets, el seu
mal humor va desaparèixer.
Defensa- Senyor Mac de Bell, com va ser que va conèixer al senyor
Laugtong.
Mac – Vaig ingressar al cos de carrabiners i em destinaren al destacament de
Tobermory a l‟illa de Mull.
D –Expliqui‟ns. Com era l‟acusat en aquells anys.
M -Un home popular jovial, amic de tothom.
D -No era violent?
M - Gens ni mica tot el contrari, se‟l veia sempre content. Tenia motius, era
feliç estava casat amb la Viviane, una dona fora de sèrie.
D - Es cert que el seu sergent també estava enamorat de la Viviane i que era
motiu de gelosia per part del Andrews?
M -Bajanades. Qui no estava enamorat de la Viviane, en aquells temps? Però
era una dona que no s‟acovardia, plantava cara a qui fos, sabia que la miraven
amb admiració i no l‟importava.
86
Es cuidava de vendre pels carrers la pesca del seu home. Era sabut que
cobrava més car als qui podien, però quan a la barca de l‟Andrews hi havia
peix. Hi havia peix pels que no podien pagar-lo. Ja me‟l pagaràs quan puguis,
els deia. Eren anys molt durs, el Govern tan sols el veiem quan venia a cobrar
els impostos. Aquelles illes estaven abandonades per els polítics, sobrevivíem
a base d‟ajudar-nos.
D -Ho sabia l‟Andrews que la seva dona era cobejada, sobre tot pel sergent?
M -Ja li he dit. Qui no estava enamorat de la Viviane? Els mateixos que
sabíem que era dona d‟un sol home i que aquest era l‟Andrews. En certa
ocasió algú li va fer una pregunta similar i es va fer un tip de riure tot dient
“Amb l‟ultima persona que la Viviane em posaria les banyes seria amb un
carrabiner” I reia -El públic de la sala de judicis esclatà també amb una rialla.
I el jutge demanà silenci.
D - Vostè també reia? No era també carrabiner?
M - Però la meva novia era filla d‟un pescador. Les filles dels pescadors són
precioses. Com les sirenes, són filles del mar. –el públic acollí aquestes
paraules amb una altra rialla davant del advertiment del jutge de desallotjar la
sala si no es comportaven.
D - Que va passar el dia d‟autos. Tenim entès que vostè hi era present.
M -Ho recordo com si fos ara. El sergent feia pocs dies que l‟havien cridat de
la Central i li havien tirat en cara que era massa tou amb els pescadors.
S‟apropaven les eleccions i els polítics volien carnassa.
A la vigília el sergent havia rebut una confidència. L‟Andrews pensava retirar
dues caixes de whisky de la destil·leria del poble. I nosaltres esperàvem
interceptar-lo en una nit que era gèlida, ho passàvem fatal. Teníem un fred de
mil dimonis i l‟embarcació de l‟Andrews no apareixia. Veiem tan sols com
sortien els demés pescadors però ell no acabava de sortir.
D- Però l‟embarcació esperada va presentar-se?
M -Efectivament. I encenguérem el focus que portàvem mentre li donàvem
ordre d‟aturar-se. Ho fèiem per sorpresa per tal d‟evitar que llencessin al mar
la mercaderia.
D - Quina classe de contraban portaven?
87
M -Cap. Estaven nets. Estris de la pesca i res més.
D –Devien quedar sorpresos. Com va reaccionar el sergent.?
M -Va fer passar a la nostre embarcació al patró, que era l‟Adrews i va
posar-li una manilla en el canell dret. L‟Adrews no s‟ho esperava, volgué
evitar que li emmanillessin l‟altra mà, estava sorprès com també ho estàvem
nosaltres. No li havíem trobat res, i encara que haguéssim trobat alguna cosa
tampoc ni havia per emmanillar-lo.
D- Li preguem que sigui el més precís que pugui. Que va passar a partir
d‟aquell moment. -Si ha de fer memòria prenguis el temps que precisi.
M -No cal, ho estic revivint clarament. Jo no em movia del timó i vaig veure
com l‟Andrews rebutjava que l‟emmanillessin mentre el sergent queia al mar.
D -L‟Andrews el va empènyer per fer-lo caure.
M -La meva impressió es que l‟Andrews tan sols rebutjava les manilles. En
cap cas el va empènyer, però ja sap el mar no sempre es una bassa d‟oli i les
onades mouen l‟embarcació..
D .- Vostès van socórrer al sergent caigut al mar?
M -Jo no vaig abandonar el timó com està manat. I els altres dos varen
subjectar al patró de l‟embarcació retinguda.
D -El sergent va sortir pels seus propis medis?
M –No, el recuperaren dos dels pescadors de l‟Andrews que s`havien quedat
fondejats.
D -A partir d‟aquí que van fer.
M -Els pescadors ens aconsellaren quer el portéssim a terra el més
ràpidament. El mar estava terriblement fred i l‟havia col·lapsat.
D -I l‟Adrews?
M -Va retornar a la seva barca i amb els seus anaren a pescar. Va creure que
la cosa no era greu.
D - Tenien un ferit a bord i deixen anar als pescadors com si res?
88
M –L‟accidentat que portàvem per que l‟assistissin era el nostre cap. Volíem
que fos atès d‟immediat. A més s‟anaren a pescar. Si fos necessari els podíem
detenir en qualsevol moment.
D -Que va passar amb el sergent.
M –Seguia inconscient, en terra varen provar de fer-li el boca a boca però el
problema no era aquest i decidiren portar-lo a Oban, a l‟hospital comarcal.
D -Tardaren?
M -Ja no ho sabem però segur que degué tardar una hora, a més dels trenta
minuts que varem tardar nosaltres en desembarcar-lo. En l‟actualitat el
sergent no hauria mort. No va morir ofegat, el boca a boca era una pèrdua de
temps. Ara en els ports hi tenim desfibril·ladors i no hauria mort. Eren temps
difícils i estàvem abandonats de la mà de Dèu. Encara no sé com no hi havia
més víctimes, no teníem de res.
D -Crida l‟atenció de que l‟Andrews s‟evadís. Com va conèixer la mort del
sergent i que l‟agafarien quan havia estat tota l‟estona pescant? Com advocat
de la defensa estic autoritzat per la llei en aclarir-li que actes que es produïren
excepte la mort del sergent ja han prescrit i no poden ser objectes de cap
acusació. En cap moment declara en propi prejudici.
M -De Glasgow ens vingué l‟ordre de detenir a l‟Andrews. Teníem que
esperar-lo i detenir-lo tot just desembarqués, i fer-ho de la manera més
aparatosa. Fotògrafs de premsa inclosos. Les ordres estaven marcades per les
properes eleccions. Ens feren firmar conforme havia existit una baralla a bord
i no era cert. Volien un cap de turc. Se‟ns prohibí parlar amb la premsa. Per
ells la veritat era que calia fer un escarment.
Aquest fet em rebel·là. L‟Andrews era un bon home, que sortia a mitja nit per
guanyar-se la vida amb esforç i sacrifici. Vaig agafar l‟embarcació sol, per
anar al seu encontre, explicar-li la mort del sergent i la duresa amb que se‟l
tractaria. Jo mateix el vaig aconsellar que marxés i tornés quan tot es calmés.
L‟home va restar silenciós, havia acabat el seu relat i sobtadament les
llàgrimes fluïren cara avall. Estava cansat, durant un parell d‟hores acabava
de reviure aquell malson i se li havien esgotat les forces. Però encara li faltava
suportar el contra interrogatori.
89
Acusació –Senyor Mac de Bell, vostè era amic, molt amic del acusat no es
cert? Tan amic que no dubta traint el seu deure d‟avisar-lo per que s‟escapés.
M –L‟Andrews era una bona persona, estimat per tothom.
A –I també per vostè. I ens arriba aquí per explicar-nos un relat de les Mil i
una Nits. Un home extraordinari. Pacífic, amb una dona guapíssima que
regalava peix als pobres. Escolti el senyor Laugtong va matar al seu sergent,
no era tan pacífic i bona persona com ens vol fer creure.
M –El sergent va morir col·lapsat pel fred. No hauria mort si el Govern
s‟hagués preocupat de que en els ports hi haguessin els serveis d‟emergència
imprescindibles.
A –Va ser vostè el qui va avisar a l‟Andrews que interceptarien la seva
embarcació, i per això no portava el whisky?
M –No. Això no es cert. Si ho vol puc explicar-li el que realment va passar. I
permeti‟m un comentari que posa de relleu la mesquinesa de tot plegat. Dues
caixes de licor. La fiscalia pot creure que aquella gent es feien rics? Mentre
les bandes finançades per homes de negoci des dels seus despatxos omplien
embarcacions amb centenars o miliars de caixes de whisky. Nosaltres, els
carrabiners morts de fred, ens dedicàvem a perseguir a una pobre gent, que
provaven de sobreviure amb aquestes insignificances. No portaven més de
dues caixes per què no tenien diners per pagar-les, els hi fiaven.
Miri senyor fiscal, al mosso de la fasina, se li anà la llengua a la taberna.
Quan asserenat se‟n donà compte, ho explicà a l‟amo de la destil·leria, i
aquest pensà que si entrevenien a l‟Andrews, li costaria de cobrar les dues
caixes. I els digué que no en tenia. Tot plegat misèria.
A – Aquests comentaris estan fora de lloc prego al jurat no els tingui en
compte. Però que sàpiga que de la mateixa manera que els vincles que unien a
aquest dos homes, el feren infidel a les seves obligacions avisant al senyor
Andrews perquè escapés, i de la mateixa manera ha estat mentint per protegir-
lo ara.
El varen tenir que ajudar a abandonar l‟estrat, per que pogués descansar entre
el públic al costat de la Rosarito, que l‟acollí acaronant-lo de la mà.
90
Seguiren més intervencions. Entre els importants un més de la defensa en la
que exhibia, informes de l‟autòpsia més complerts que els presentats per
l‟acusació. Confirmava que no es detectaren cops en cap lloc del cos del
difunt, venint a descartar l‟existència de cap gènere de violència. El difunt
patí un col·lapse cardíac degut al fred principalment de l‟aigua del mar. No
existia aigua en els pulmons. Insistia repetidament que l‟assistència rebuda no
va ser la més adequada i tardia en excés.
Al següent dia, el jutge demanà al Jurat Popular que contestés a vuit
preguntes. Tan sols les que podien ser útils per jutjar l‟únic delicte no prescrit
com era la responsabilitat del Andrews en la mort del sergent. El Jurat es
retirà a deliberar completament aïllat i sense límit de temps.
Si el Jurat apreciés una possible intencionalitat de l‟Andrews en la mort del
carrabiner, la sentència mai podria ser lleu a pesar dels possibles eximents.
Els defensors després de assegurar que havien fet tots els possibles no
volgueren definir-se. Tan sols asseguraren que existia la possibilitat de
recórrer el veredicte. Mal presagi.
La Margaret es sentia com si tots els seus coneixements d‟advocacia no li
servissin per res. Tan aviat es sentia animada com esperava el pitjor. El que si
n‟era conscient es que entre les quatre parets del Jurat podien passar moltes
coses.
La Patrice tornà a visitar-la. Volia conèixer la reacció de l‟Andrews davant la
seva nota. La Margaret notava com paulatinament s‟anava creant uns vincles
afectius nous entre la noia i el seu pare que fins ara no existien.
S‟interessà per la marxa del judici, i la Margaret li traspassà totes les seves
incerteses. Que podia fer la noia? Tan sols esperar.
El Jurat donà per finalitzades les seves deliberacions. I el Jutge convocà dia i
hora per una nova sessió. El representant del Jurat, a la pregunta del magistrat
sobre si havien arribat a conclusions, contestà afirmativament. I procedí a
contestar una per una les vuit preguntes del jutge.
-A la primera pregunta sobre la identitat del acusat el Jurat majoritàriament
determina que l‟anomena‟t John Smith es la mateixa persona que l‟Andrews
Laugtong.
I així seguí contestant fins arribar a les preguntes més crucials.
91
-A la sisena pregunta sobre si existí delicte de contraban. El Jurat per
unanimitat determina que no.
A la setena, demanant si va existir resistència a la autoritat. El Jurat determina
que si. Tot i que existeixen uns vots particulars en el jurat fent notar que existí
també un abús de força per part d‟aquesta.
A la vuitena pregunta, sobre si la resistència va ser motiu de la mort de
l‟agent de l‟autoritat. El Jurat determina que sí. Tot i que fa constar que els
fets van ser accidentals. No existí premeditació. La mort hauria pogut evitar-
se si el sergent hagués rebut l‟assistència adequada en el temps precís i no
amb tanta demora.
El Jurat atenent a les circumstàncies atenuants que al llarg del judici s‟han
anat fent evidents, demana al senyor jutge les tingui presents en el moment de
dictar sentència.
El secretari va entregar la nota escrita, després de ser llegida, a l‟assistent del
jutge i aquest la passà al magistrat que agraí al Jurat la feina feta i anuncià
que pronunciaria sentència dintre les properes 48 hores.
Novament el capità Bridge es posà en contacte amb la Margaret. De la seva
nota en que li donava a conèixer la residència del Mac de Bell, ni paraula,
com si mai li hagués facilitat res. Però li volia explicar com havien arribat al
final del cas de la Rose.
L‟home que la va assassinar tenia antecedents per dedicar-se a estafar
senyores amb diners amb la falsa promesa de contraure-hi matrimoni. Eren
dintre de tot, simples estafes, moltes d‟elles sense denunciar. Però fins el
present mai havia occit. Perquè ho va fer? Simplement la Rose
accidentalment descobrí que havia estat novament víctima d‟un engany i ell
abans de ser denunciat decidí evitar-ho. Però al final li resultà malament.
Resulta que el tal George distretament es deixà la cartera sobre el mostrador
del bar després d‟abonar la nota de càrrec. I marxà al lavabo. Quan el cambrer
reparà el l‟oblit del client decidí porta-la a la seva esposa que encara estava a
la taula esperant-lo. Si li acostà. I es dirigí a ella amb un nou cognom.
92
Ella intentà aclarir que existia un equívoc i que aquella cartera devia ser
d‟una altra persona, però el cambrer tan sols la obrí i li mostrà la fotografia
del carnet de conduir, era la cara del George, amb un nom desconegut.
La Rose recollí la cartera. En el seu interior fotografies d‟ell amb diferents
senyores en postures afectuoses. I uns informes d‟una agència en que
donaven detall de la situació econòmica de la mateixa Rose, amb uns
subratllats més que sospitosos. Suficient per que la Rose veiés que novament
havia estat víctima d‟engany, impactada decidí dissimular i denunciar-lo tan
prompte arribessin al port. Quan ell tornà dels lavabos, es limità a dir-li que el
cambrer l‟acabava de portar.
No va ser bona actriu, al retornar-li la cartera el tal George ja captà que les
coses havien sofert un canvi perillós. Va ser quan decidí eliminar-la drogant-
la primer i deixant-la caure per la borda a ella i a les seves pertinences no
valuoses.
-Un greu error –digué el capità, si no l‟hagués matat, ni hauria estat
condemnat. Tranquil·lament hauria pogut seguir afirmant que es volia casar
amb ella. I encara que no ho arribés a fer era igual, ja que no podia casar-se
doncs ja ho estava. Ni tan sols apropiació indeguda de bens. Tot estava en
poder de la Rose. Promesa de matrimoni incumplida?
93
Capítol 13è. – Final del Judici i la Sentència.
El jutge del cas de l‟Andrews va complir i va reunir al jurat per dictar
sentència en el plaç que ell mateix havia fixat. Quaranta-vuit hores ni més ni
menys. Acceptant les conclusions del Jurat va declarar al Andrews culpable
de: resistència a l‟autoritat amb conseqüència accidental de la mort del agent
de la autoritat.
La condemna va ser de dotze mesos i un dia, sense possibilitats d‟acollir-se a
cap benefici legal. Realment una condemna mínima que recollia els eximents
apuntats pel Jurat.
El gabinet d‟advocats defensors asseguraren que havia estat un èxit i
s‟atribuïren l‟exclusivitat dels mèrits. La Margaret estigué d‟acord amb ells
en que el jutge havia recollit els comentaris favorables del Jurat i havia aplicat
una sentència realment benèvola. L‟Andrews ho acceptà, estava disposat a
encaixar amb serenor una condemna més severa. Però tingué que retornar a
la presó. Portava nou mesos en ella però tenia que complir amb la resta. Uns
tres mesos més que li resultaren llargs, a pesar de les visites de la Margaret, i
de la seva filla. Aquesta li anuncià que es casava i havia ajornat la boda fins
que ell sortís de la presó i li demanà que l‟acompanyés a l‟altar.
Fantàstic! L‟Andrews això no podia esperar-s‟ho estava boix d‟alegria. El
futur marit, era el fill petit dels Mac Glengorn, els propietaris del Castle de
Glengorn. Vinguts a menys però no deixaven de ser els Mac Glengorn.
Tenien el castell convertit en un hotel que acollia pocs hostes, tot era antic i
de professionals no en tenien res.
L‟Andrews ho comentà amb la Margaret, aquesta es limità a confirmar que
les coses avui ja no són com abans, ni la reialesa es casaven ja només entre
ells. Ara bé, chapeaux per la Patrice. No tenia cap obligació de fer-se portar
a l‟altar de la capella del castell per el que creia tan sols marit de la seva
mare, era un acte d‟acceptació familiar publica que era d‟agrair.
Curiosament, també la gent de l‟illa veien ara amb millors ulls a l‟Andrews
que quan va arribar, tot i que complia condemna. Però els motius eren tan
fruit de la mala sort, que els hauria pogut passar a qualsevol dels que vivien
del mar. Alguns d‟ells arribaren anar a veure‟l a la presó, com els germans
94
Sullivan, els que varen ser salvats el dia de la tempesta, i també el reverend.
Ara l‟Andrews tornava a ser el primer marit de la Viviane. Tots ho
acceptaven amb naturalitat. L‟Andrews era un d‟ells, un més de l‟illa.
Quan l‟alliberaren, la Margaret l‟esperava amb un taxi ell la besà, però ella ja
reparà, que en aquests tres mesos l‟Andrews havia tornat a les seves cabòries.
Estava agraït, però massa correcte i excessivament callat. No calia ser massa
llesta per què la Margaret no intuís per a on anaven els trets.
El deixà en la terminal del ferrys a Oban volia anar al seu apartament, volia
dutxar-se, descansar i canviar-se de roba. Dinar junts? No calia? Bé,
l‟esperaria a primera hora en el despatx tenia q‟m-hi ue signar uns papers.
Es presentà impecable i no havia perdut la morenor de la cara. La Margaret
se‟l mirà gratament impressionada. Feia goig. I ell començà a recitar la lliçó
que portava preparada.
-Mira Margaret durant aquest any he estat pensant sobre nosaltres dos. I he
arribat a determinades conclusions que són les més racionals.
-Reflexionar no es mala cosa Andrews.
-He pensat en nosaltres dos.
-Sí, ho havies dit. T`ho agraeixo, no tothom pensa en mi.
-Deixa‟m acabar Margaret. M‟agrades molt, creia que amb tu podia refer la
meva vida, però m‟he donat compte que lo nostre no pot resultar.
-I? -apuntà la Margaret.
-Penso tornar als EEUU i quedar-m‟hi definitivament. A més aquí se‟m fa
difícil deixar de ser l‟anècdota del dia. La gent parlarà de mi i això em resulta
poc agradable.
-Ho trobo molt ben pensat. Es una bona decisió.
L‟Andrews estava desconcertat, portava una sèrie d‟arguments per contestar a
la Margaret i desarmat decidí posar-se dret i anar-se‟n. Ja amb el pom de la
porta a la mà la Margaret digué.
95
-No marxis Andrews, no recordes que has de signar la cessió de la casa de
Tobermory a la teva filla? Regal de noces. Ah, i he de lliurar-te el compte de
les teves finances, recorda que em donares poders i lamento dir-t‟ho però
estàs més escurat que un pot de confitura –i rigué discretament.
-Vine i seu que t‟ho detallaré i et donaré les factures. –anaren al tresillo ella
necessitava espai i allà hi havia una esplèndida taula de marbre on hi deixà els
dossiers i les factures.
-Mira Andrews, tenies un problema greu i varem acudir als millors advocats.
Crec que han fet una defensa impecable. Aquí tens la factura, vaig demanar
una rebaixa i me la varen concedir a costa de les meves comissions. Ara et
passo tot el referent a la casa de Tobermory, pagament a Hisenda, al notari, al
registre de la propietat, tot per partida doble. La teva compra i la cessió a la
Patrice. Tot també puja diners, aquí ho tens.
L‟Andrews estava atabalat. No esperava que les coses anessin per aquest
camí. Que prescindint de la seva important decissió de marxar s‟acabés tan
sols parlant de despeses.
-Si ho has pogut pagar em sembla bé. Encara que em quedi a zero, podré
seguir vivint amb la jubilació.
-No se, no sé Andrews, espera que encara queden més factures. L‟Adam Jost,
recordes qui es? No? Es el meu gestor es el que anà a cercar al Mac de Bell a
Espanya. Aquí tens les factures de ell i els seus viatges. La polsera per a la
Rosarito l‟amigueta, ja no te‟n recordaves? Doncs sí.
-Tot està pagat?
-Sí però falta una factura més i aquesta no tens no cinc per poder-la pagar,
estàs a zero, tal com t‟he dit. -I li allargà una factura, de sis pàgines amb un
total de dues-centes mil tres-centes cinquanta-tres lliures esterlines.
L‟Andrews va fer un bot.
-I això que és? -Digué astorat.
-Són els meus honoraris. No crec que ho trobis excessiu per una plena
dedicació durant un any sencer. Tràmits legals amb la casa de Tobermory.
Assessorament per els problemes amb la teva filla tots resolts
satisfactòriament. I lo teu: visites a la presó, contactes amb els testimonis, en
fi ho tens completament detallat.
96
Al Andrews se‟l veia perdut. Havia estat fent previsions i res anava segons
preveia. L‟aparent indiferència de la Margaret el desconcertava.
-Margaret. M‟has ajudat moltíssim i t‟estic molt reconegut, t‟aniré pagant de
mica en mica, tan sols et demano que em donis temps.
-Andrews ja veig que t‟oblides que sóc advocat. I que tu marxes als EEUU.
Jo també he estat reflexionant i resulta que he decidit embargar la teva
jubilació. Tan sols el percentatge legal, naturalment. Com tu dius molt
encertadament, hem de ser pragmàtics.
Perdut l‟home murmurà.
-Quina altra cosa puc fer. Diguem, Margaret.
-Treballa!
-No ho diràs seriosament. En que? I a la meva edat!
-No ets un artista que canta. pots anar pels pobles recitant la teva popular
balada. Escriure les teves memòries o tornar a fer de mariner.
-M‟estàs prenent el pèl!
-No. –I abandonant la butaca s‟assegué en el sofà al seu costat. I li ensenyà la
fotografia d‟un veler. –està a les Bahames i necessiten un capità, si vols
podem demanar la feina per a tu.
Es mirà la foto d‟un magnífic vaixell reflectint el seu color blanc en un mar
transparent i calm.
-I creus que me la donaran?
-Segur. L‟he llogat jo, es com si fos meu. I se li acostà.
L‟Andrews havia perdut totalment la iniciativa. La proximitat del cos de la
Margaret encara el deixava més desemparat, notava el seu perfum. Era tan
personal, que l‟Adrews creia que només ella tenia una essència com aquella,
tan personal.
La Margaret cada vegada se li apropava més subtilment. La seva veu sonava
acariciadora, a confidència.
97
-Andrews, expliquem el que has anat pensant durant els darrers mesos. Però a
poc a poc.
-Mira jo vaig nàixer pescador en un poble...
-Es cert. –murmurà suament ella.
-I tu ets filla d‟un vicealmirant.
-També es veritat. – la mà de la Margaret se li acostà i, crac el botó de dalt de
tot de la camisa quedà descordat. –segueix Andrews per favor, m‟interessa
molt el que em dius.
-Tinc antecedents penals aquí i als EEUU.
-Sóc el teu advocat, ho sé, ho sé. – i crac, un botò més de la camisa del
Andrews descordat mentre l‟Andrews sentí més que mai el perfum de la
Margaret. Estava inverossímilment propera.
-Un ex convicte i una filla d‟almirall.... –se la mirà i tingué la sensació de que
la Margaret anava lleugera de roba. Estava terriblement atractiva.
-Segueix, segueix Andrews, un ex i una filla d‟almirall quan s‟abracen i es
besen no noten la diferència –i crac l‟últim botó de la camisa quedà alliberat.
I el Andrews notà com les puntes dels dits de ella l‟acariciaven suaument.
-Margaret... per favor... no pretendràs...
-Sí...
- I si ve la teva tia?
-No vindrà. Sap el que està passant.
Es produí el silenci. Callaren les paraules per donar pas a les carícies. Des del
quadre d‟oli l‟almirall seguia impassible contemplant l‟escena, fins que
sobtadament aixecà els braços i les mans per portar-les al cap obrint la boca
com el crit d‟en Munch. Però més que terror denotava sorpresa.
98
EPÍLEG.
No sóc amant dels epílegs. Un cop explicada la història, m’agrada deixar
que els protagonistes se les campin lliurement de la manera que els sembli
millor. Tenen dret a fer-ho.
Però a casa, els meus fills,preocupats pels personatges de la narració
m’exigeixen que els expliqui que passa després. Diuen que cal deixar-ho tot
lligat i ben lligat. Aquests es el motiu que trencant els meus hàbits em
decideixo a prescindir de les meves normes.
M’explico:
El que es feia dir George Scott, l‟assassí de la Rose, va ser condemnat a trenta
anys de presó. A la sortida del jutjat camí de la condemna un bon grup de “En
defensa de la dona” el van escridassar i la policia va tenir que protegir-lo. La
esposa va demanar el divorci i els fills canviaren el cognom del pare per el de
la mare. Tot i així encara va rebre cartes d‟amor de senyores tocades del
bolet. En aquest món hi ha de tot.
El casament de la Patrice va ser tot un succés a l‟illa de Mull. Es celebrà a la
capella del castle de Glengorm. Gaiters van amenitzar la cerimònia en que els
Mac Glengorm lluïen les seves faldilletes i gorres escoceses amb els colors de
la família. La Margaret hi anà acompanyada de la tia Elisabet, eren els pocs
que anaven en la comitiva de la núvia. Però el que donà el cop va ser
l‟Andrews que a instàncies de la Margaret va vestir-se amb el uniforme de
gala de capità de la marina mercant americana per acompanyar a la noia fins
l‟altar. Aquesta com totes les núvies en el seu dia, estava radiant, se la veia
extraordinàriament feliç.
El nuvi de la Patrice, estava encantat amb el regal de noces del Andrews, ja
ho tenia tot planejat. Als baixos pensava muntar-hi una agència de turisme
local que es diria “La balada de John Smith”, organitzaria anades a la cova
del Fingal, visites al Castell...i no caldria dependre d‟agències foranies, calia
convertir el turisme en una font de riquesa local i de treball per a la gent de
l‟illa. Faria una promoció del whisky de Mull, el millor d‟Escòcia, segons ell
(?). Quan acabaren el viatge de noces per Indonèsia, acceptaren la invitació
de la Margaret i varen anar a Jamaica on en aquells dies estava fondejat el seu
veler, el turisme de Mull podia esperar. No cal dir que la relació de la Patrice
99
i el Andrews no podia ser millor. Però aquest es mantingué ferm en la seva
decisió de callar per sempre que era el seu pare. Definitivament, era millor
evitar noves complicacions.
La Margaret era molt més pragmàtica que l‟Andrews, es per això que després
d‟haver-lo clarament “seduït”. tranquil·lament mentre prenien un whisky, va
voler deixar les coses clares. Volia la certesa de ser estimada per lÀndrews.
-Mira Andrews, quan perds la persona que estimes de repent, com em passà
amb el meu home, el món se t‟ensorra. Però un dia mirant-me al mirall vaig
concloure que no podia seguir fent el trist paper de viuda dolorida. Era mort i
jo no podia fer res per recuperar-lo. Però jo estava viva, i em vaig proposar a
fer el que fos per tornar a sentir-me‟n.
En vaig adonar que encara posseïa el gran do d‟estimar, i la necessitat també
de sentir-m‟hi. No en tenia prou amb la feina, les amigues, el gospel...I vaig
decidir fer els possibles per assolir-ho de manera activa.
Trobar qui em renovés les ganes de reviure una lleial estimació, no es senzill.
No ho era, fins que aparegueres tu. Et vaig veure: ben plantat, interessant
diferent dels altres. I ens trobàvem pel carrer una i altra vegada sense que et
donessis compte que aquestes casualitats podien ser sospitoses.
Tenia el propòsit de tractar-te, conèixer-te millor. I em vaig trobar amb un
home, amb un passat interessant, que de simple pescador passa a comandar
transatlàntics de luxe. I sempre, superant dificultats. Un home fort, educat,
que coneix món. I tan desemparat, tan solitari... Perquè?
Em vares despertar l‟ànim de protegir-te. I a pesar de que anaren apareixent
els fantasmes del teu passat, vaig fer el propòsit d‟estar al teu costat i fer que
tu també m‟estimessis. Un passat difícil? Efectivament, però sempre vaig
creure que eres una bona persona i que valia la pena de fer els impossibles per
tal de que tu també t‟enamoressis de mi.
Però sobtadament la teva actitud es tornà esquiva, una i altre vegada anaves
donant voltes sobre els inconvenients del teu passat. La tia Elisabet m‟advertí.
-Nena, m‟agrada el Adrews creu-me, no te‟l deixis perdre. Has d‟actuar, i ara,
sense badar.
100
-Difícilment accepta raonaments. No dona massa ocasió de poder-ne parlar.
Que més puc fer?
-T‟has de sentir una dona combativa. Li agrades, te l‟emportes a casa. Et
poses aquell vestit escotat, un pèl transparent. Fes-lo parlar i a tot li dius que
sí, i t‟insinues com si fossis la Bassinger de “Instint bàsic”.
-Això es massa. No m‟agrada passar-me de la ratlla. A més i si la cosa no
funciona?
-Ni ho pensis. El Adrews porta un any tancat entre homes. Ni pensaments de
que no succeeixi tal com et dic
-Mira tinc els meus dubtes. Estimar de veritat es una altra cosa.
-Mentre et quedes pensant, prefereixes que acabi en els braços d‟una mulata
caribenya? Diuen que són carinyoses. –acabà dient la Elisabet.
-Hi em vaig decidir. Andrews, volia evitar que per falses valoracions et
pogués perdre per sempre.
-Vas estar increïble –apuntà ell.
-Sí, però ara fredament es el moment de pensar si realment estàs disposat a
compartir la vida amb mi. Què m‟estimes. No et vull retenir perquè com deia
la tia m‟ha recomanat fer una actuació estil Bassinger.
-Si però jo no per això deixo de ser...
-Andrews no em tornis amb la història del pescador i la princesa. Diguem que
m‟estimes, provem de ser feliços i deixat de tonteries. Només et demano això
que em diguis que m‟estimes.
-Ell la besà. I sabé pronunciar paraules tendres. Ja no es parlà mai més del
pescador i de la filla de l‟Almirant.
Tan sols celebrada la boda de la Patrice, marxaren amb avió a las Bahames
per iniciar la navegació per el Carib, sense preses. Allà els esperava el veler
llogat per la Margaret amb ganes de llevar amarres, i volar per aigües del
Carib. Dies de plenitud. Aconseguiren una cosa tan simple i tan important
com ser plenament feliços.
101
Relació de personatges:
John Smith – Es el protagonista, pescador escocès i capità de vaixell. En
realitat es deia: Andrews Laugtong.
Andrews Lugtong – Autèntic nom de John Smith.
Viviane – Esposa de l‟Andrews i mare de la Patrice.
Rose Colmant – Propiètaria d‟una casa típica a Tobermory i amiga de la
Margaret. Es assassinada.
Margaret Jefrey – Filla de marins il.lustres. Advocat i amiga de la Rose. Es
també la protagonista i acaba essent novia del Andrews.
Fred – Es l‟amo del pub de Tobermory i llogater del Andrews.
Patrice Mac King – mestre del poble i filla del Andrews i la Viviane.
Tom – Alumne de l‟escola
Majori – També
Gary – Director del Banc a Tobermory.
Mark – Patró de la barca de salvament marítim.
Sullivant – Germans pescadors de l‟illa de Mull que naufragaren i són
rescatats.
Elisabet Jefrey- Tia de la Margaret
Paul Mac King – Pare de la Patrice i segon espòs de la Viviane.
George Scott – Fals nom de l‟assassí de la Rose.
Capità Bridge – Cap de la policia en la brigada criminal de Scotland Yard.
Adam Jos – Gestor .
Sir Robert Klein – Col·leccionista i expert en Bíblies.
Mac de Bell – ex carrabiner jubilat i testimoni presencial dels fets.
Chris Ken – Reclús amb paranoia.