COMENTARI DE L’ALBATROS, DE CHARLES BAUDELAIRE

“L’Albatros” es un poema que forma part de l’obra Les Flors del Mal, l’únic recull de poesies que va publicar, al 1857, Charles Baudelaire, el precursor del Romanticisme francès. Aquest autor i la seva obra han tingut una influència d’abast molt gran i general (a autors com Antonio Machado en la literatura castellana, entre d’altres,), tant que marca, junt amb Petrarca, una nova manera de fer poesia. De fet, els poetes simbolistes posteriors el van reconèixer com el seu punt de partida.

A més de tenir una gran potència com a poeta tenia una gran agudesa crítica: va reconèixer l’obra d’Edgar Allan Poe, va valorar la música de Wagner, va defensar i promoure la pintura de Delacroix i de Manet, va reconèixer la poesia de Gautier i va defensar el novel·lista Balzac.

En aquest poema Baudelaire estableix una equivalència entre l’Albatros i el poeta, és a dir, aquest ocell marí de gran envergadura és el SÍMBOL dels poetes, i gràcies a aquesta equivalència aconsegueix demostrar la incomoditat i infravaloració del poeta en la societat; ell, en el seu medi és bell, superior, àgil, elegant, imponent, lliure, magnífic però quan és caçat pels mariners -que representen la societat, en equivalència amb el poeta -aquest no està en el seu medi i li costa desenvolupar-se i desplaçar-se fluidament; és poruc, patós i està trist i atemorit, ha perdut bellesa i llibertat, i per tant, és ridiculitzat i objecte de burla. Així doncs, entenem que Baudelaire critica la incomprensió de la societat respecte la poesia, aquesta última vola i la societat obliga a caminar, cosa que l’impedeix d’avançar en aquest món. És la idea/ concepte del poeta maleït i arraconat. Aquesta sensació d’incomprensió que sent per part de la societat s’entén molt bé al saber que l’experiència personal de Baudelaire va ser amarga, va portar una vida de dandi extravagant i de rebel revoltat contra els valors burgesos que encarnaven la seva família.

Això ho expressa mitjançant una al·legoria, perquè hi ha un conjunt de símbols que representen una realitat distinta (el poeta i la seva situació respecte la societat). La presència d’aquesta figura ens permet dividir el poema en dues parts:

La primera –les tres estrofes inicials- és on trobem l’al·legoria centrada en l’Albatros. Ens explica una petita història trista on uns mariners, per diversió, cacen aquest gran ocell marí i el ridiculitzen i se’n riuen d’ell per la seva dificultat de moure’s per la coberta a causa de les grans ales que posseeix. Es creu que aquesta situació la va veure en el viatge a orient que va fer forçat pel seu padrastre.

La segona part –la última estrofa- és on s’aclareix l’al·legoria i descobrim que l’autor es refereix al Poeta, que l’Albatros és un símbol d’aquest.

El punt culminant de la història, és a dir, el clímax, el trobem en el primer vers de l’última estrofa, quan diu <<El Poeta és semblant al rei de les altures>>, i ens ho aclareix al posar la lletra inicial de la paraula poeta en capital, donant-li rellevància al seu significat. En aquest moment és quan ens adonem a què es refereix aquesta al·legoria: l’Albatros és un símbol dels poetes (ja que el jo poètic està generalitzat; usa

un article que s’utilitza per a determinar alguna cosa coneguda, així doncs, quan diu <El Poeta> està parlant de tots els poetes).

Un element a destacar de les marques de la seva poesia és el refinament que té en el tractament de la paraula i de la forma. Exemple d’això n’és el camp associatiu de vocabulari/llenguatge mariner que crea amb les paraules nau, avencs salins (en l’estrofa 1ª), coberta, rems (en l’estrofa 2ª), pipa de fusta – que representa els mariners- (en l’estrofa 3ª), tempesta –que representa la lluita interior del poeta- i arquers (en l‘estrofa 4ª), que usa per a situar-nos en una situació, context determinats.

També destacaria el llenguatge que usa per a definir l’ocell: reis de l’atzur (vers segon de l’estrofa segona), rei de les altures (vers primer de l’estrofa quarta) i ales de gegant (vers quart de l’estrofa quarta) són metàfores de superioritat que usa l’autor amb l’objectiu de deixar clar l’ésser superior, bell i lliure que és l’albatros, i per tant, el poeta.

Les ales de gegant representen les ànsies de llibertat del poeta, les quals, estan coaccionades per la societat. Aquest és un tema romàntic molt important en l’època de l’autor, la defensa de la llibertat, i Baudelaire la critica de manera calmada/serena, sense exaltar-se, i amb un to trist i afligit, utilitzant adjectius negatius que caracteritzen com fan sentir a l’albatros –el poeta-.

Aquest poema, a l’estar traduït del francès al català, ha perdut expressió i musicalitat. Un exemple d’això n’és l’al·literació que trobaríem entre el segon vers de l’estrofa tercera i el primer de l’estrofa quarta de la versió original: <<Lui, naugère si beau, qu’il est comique et laid! /L’un agace son bec avec un brûle-gueule,/ L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!/ Le Poète est semblable au Prince des nuées>>.

No obstant, aquesta pèrdua de musicalitat no és tan gran ja que alterna rimes femenines i masculines que donen ritme i harmonia. Els versos són alexandrins i la rima és consonant, cosa que potencia encara més aquesta melodia.

Baudelaire, a pesar de morir endeutat i sense reconeixement, marca una manera nova de fer poesia, que sorprèn, la qual es basa en l’ús de símbols diferents, en l’originalitat. Aquests símbols són metàfores inèdites, noves i pròpies que representen més clarament –que les metàfores clàssiques- les diferents idees i concepcions dels autors. Un exemple d’això és l’Albatros, que com he mencionat anteriorment, simbolitza els poetes. L’autor ha escollit aquest ocell perquè és tan imponent i de tan gran magnitud, inclús en excés, que té dificultats per a desenvolupar-se en la coberta on estan els mariners (en la societat), i això queda clar al saber que Baudelaire va patir excessos e tot tipus, com addicció a l’opi i al haixix.

En resum, Baudelaire, a part de tenir un gran valor crític, va ser una gran figura poètica ja que va crear una manera de fer poesia basada en l’originalitat, la innovació i la singularitat. Marca un abans i un després tant en la poesia francesa com en el món sencer. I el poema “L’Albatros” n’és un exemple d’això.