EL ROGLE VERD. Especial Jubilacions 2015. Sant Pasqual

JUNY 2015, TORRENT - C.E.I.P. SANT PASQUAL 1

DES DE 1987NUM. 79

JUNY 2015, TORRENTC.E.I.P. SANT PASQUAL

ESPECIALJUBILACIONS 2015

2

El Col·legi Sants Pasqual està de celebra-ció i EL ROGLE VERD vol ser el testimoni es-crit d’este fet perquè sis mestres es jubilen enguany. No és poca cosa. Mai s’havia donat una circumstància semblant ni creiem que es puga donar en un futur. Per això hem pensat en organitzar una festa, una festa de totes les per-sones vinculades a la nostra escola: alumnes, famílies i mestres.

La nostra festa inclou diferents activitats, i entre elles l’edició d’este número extraordina-ri de la revista escolar, on volem arreplegar, encara que siga en una xicoteta part, les in-formacions, idees, vivències i sentiments que tenim els pasqualins i pasqualines -de totes les franges d’edat- a l’hora de dir adéu i gràcies a les cinc mestres i un mestre que passen a la ju-bilació en diferents moments d’este any 2015: Amparo Alós, Enric Miquel, Pilar López, Teresa Pérez, Ferni Rivero i Conchín Martín.

A més de la coincidència d’ajuntar-se en un

mateix any, el 2015, sis jubilacions, hi ha unes dades que ens reafirmen per donar la major im-portància a este esdeveniment. És la quantitat d’anys de docència al Sant Pasqual de cadascú d’ells i la que tots junts sumen. Enric, 16 anys; Ferni, 29; i Amparo, Pilar, Teresa i Conchín 30 anys cadascuna. Si sumem són 165 anys. No cregueu que es mereixen un reconeixement especial?

Presentem en la primera part de la revista una biografia resumida de cadascun dels jubi-lants, centrada bàsicament en la seua trajectò-ria professional, il·lustrada amb fotografies dels protagonistes al llarg de la seua vida (algunes no tenen preu, ja us ho advertim!)

Després de les biografies, que estan orde-nades amb un criteri cronològic, es publiquen en tres apartats (Alumnes, Famílies, Mestres) un conjunt d’escrits que ens mostren, cadas-cun amb una idea molt personal, els seus re-cords, experiències i pensaments sobre les

persones que homenatgem ací i sobre la seua relació amb el Sant Pasqual. En alguns casos parlen d’una persona, en altres de dos o tres, i en altres, fins i tot, de les sis, completant una trentena de reflexions que ens pareixen del ma-jor interés i en què es pot veure l’estima que han despertat i desperten els jubilants en com-panys, alumnes i els seus pares i mares.

No podia ser d’altra manera perquè han es-tat sis vides, sis històries personals, dedicades a l’educació de diferents generacions d’alum-nes de la nostra barriada, cadascuna d’elles plena d’esforç, de dificultats, d’il·lusions... en ocasions també de disgusts o de frustracions, però sempre amb la mirada posada en l’objec-tiu fonamental d’un projecte comú: promoure en els xiquets i xiquetes que les famílies confia-ven a les seues mans que arribaren a ser joves responsables, lliures, solidaris i amb la prepara-ció acadèmica i cultural necessària per accedir amb garanties al món de la ciutadania adulta.

EDITORIALSIS HISTÒRIES PERSONALS PER A UN PROJECTE

2. EDITORIAL3-14. BIOGRAFIESAmparo Alós Pastor.Enric Miquel Andreu.Pilar López García.Teresa Pérez Tena.Fernanda Rivero Doménech.Concepción Martín Escobedo.

15-18. ALUMNES Vera Fernández Yago / Mar Vivó Jiménez / Sergi Real Merchant / Alba Ruiz Baviera / Aimé Val / Pablo Benlloch García / Marc Grà-cia Ramírez / Christian Regatero Martínez / Celia Samblás Bernat / Amira Banana Hama-didi / Nerea Cebrián Lara / Héctor Clemente Sánchez / Lucía Yago Martín.19-21. FAMÍLIESEsther Sánchez González / Paqui de la Torre, Andrea Vargas, Dani Vargas / Dani Flor, Pilar Sánchez / Susana Domingo Abad / Pilar Rodrí-guez Pérez / Mercedes Capel González / Felip Benavent, Reme Esteve / M. Carmen Gallardo Romero / Lucrecia Ruiz Díaz.

22-27. MESTRESArtur Pérez Correcher / Vicent Font Frasquet / Concha Clemente Silvestre / Amparo Mora Nácher / Rosa Evangelio, Inés Rivero, Consu-elo Faubel, Eva Millán, M. Mar Navarro, M. Carmen Urango / Julio Collado Fernández / Marga Alcolea, Jesús Rodríguez / Luisa Samblás Hurtado / Conxa Marqués Redolá / Rosa López Alemany / Inma Barceló, M. Mar Navarro, Victoria García, Loles Rubio (Gabinet Psicopedgògic) / Mestres 1r Cicle.

SUMARI


De pare paiportí i mare morana (Mora de Ru-bielos), Amparo va nàixer a Paiporta en gener de 1954. En la seua infantesa va viure de ple un ambient bilingüe per la diferent procedència dels seus progenitors. Tant és així que fins eixa edat en què es pren consciència de l’entramat de les relacions familiars va tindre “mamá” i “mare”. La “mamá” -sa mare- la persona que més tard li despertaria l’interés per l’ensenya-ment, i la “mare”, en realitat una tia germana de son pare. En esta població va començar la seua escolaritat, en el col·legi La Inmaculada, centre on la prepararen dels examens de torn lliure a València d’Ingrés i els dos primers cur-sos de Batxillerat, estudis que finalitzaria en el

Col·legi Santa Teresa, de València.En juny de 1974 va acabar els estudis de

Magisteri a València i ja en el curs 1974-75 va treballar al centre dels Marianistes d’Albo-raia, un col·legi privat on va estar dos cursos complets, abans d’aprovar les oposicions. Allí va aprendre que la vida del docent és estar en continua formació i va conéixer de primera mà una de les dificultats que li mostraria la profes-sió: una classe de primer amb 45 alumnes, que si des de la perspectiva de hui ens pareixeria impossible d’assumir, en aquella època era prou normal.

La primera destinació com a propietària pro-visional va ser el CP María de la O, de Paipor-

ta, on va romandre tres cursos, que donarien pas al trasllat a la plaça definitiva de l’Escola Graduada Mixta de Vilobí del Penedès (Barcelo-na). Cal dir que una escola graduada mixta era aquella on per estar en una població xicoteta amb poca matrícula, en una classe convivien alumnes de tres o quatre nivells. De l’arribada a esta escola Amparo guarda l’anècdota d’una primera reunió amb l’alcalde i els altres dos mestres nous, amb la pretensió que s’escolarit-zara als xiquets més menuts del poble, i en què com a introducció el mandatari català va dir: “I què fem amb la canalla?”, amb la consegüent perplexitat de la mestra que no coneixia este vocable en la seua accepció de “xiquillería”.

AMPARO ALÓS PASTOR

4

L’estada dos cursos a esta xicoteta població li ve permetre desenvolupar activitats d’oci en plena natura, com ara el curs d’esquí, a través del centre Excursionista de Vilafranca del Pene-dès, a l’estació de Cerler, per assistir al qual els participants havien d’iniciar el desplaçament cada dissabte en autobús a les 12 de la nit per a tornar al dia següent sobre les 22.00h, després de tot el dia amb els esquís (ganes d’aprendre a esquiar!).

Quan va demanar en el concurs de trasllats per acostar-se a sa casa li van donar la plaça a la població de Guadassuar, al CP Balmes, en què va treballar des del curs 1981-82 al 1984-85, cicle que finalitza amb la destinació al nos-tre CP Sant Pasqual en setembre de 1985.

I ací ha estat 30 anys, treballant de valent, en una feina que la mantenia viva ja que l’obliga-va a la renovació constant en idees, recursos i solucions per atendre les exigències que cada any li presentaven les noves promocions de l’alumnat i els canvis permanents en les direc-trius de l’Adminstració. I tot això era possible gràcies al temps de dedicació, que en moltes

ocasions no entenia d’horaris (i si no, com ex-plicar la circumstància que es va donar aquell dia de vesprada en la dècada dels 90 en què la seua companya Conxa Clemente i ella van ha-ver d’eixir de l’difici per una finestra quan, des-prés d’una reunió de nivell, van trobar tancada amb clau la porta d’eixida?)

Sobre l’evolució de l’ensenyament al llarg de les tres últimes dècades considera que malgrat la reducció d’alumnes en cada aula, la millora dels recursos didàctics i altres millories la tasca ha estat complicada igualment perquè aparei-xien entrebancs en el camí com ara l’augment de la conflictivitat social que es reflexava en l’actitud i el comportament de grups de xiquets i xiquetes. Un exemple d’açò el veiem també en la relació amb les famílies en els 80, que era menor quantitativament però prou efecti-va quan actualment hi ha més contactes però menys eficàcia en els diferents aspectes que depenen d’aqueixa relació.

La vida d’Amparo en el seu àmbit privat ha estat plena d’activitats que li agraden com ara activitats de cine, teatre, òpera, visites a

museus i exposicions, viatges, cuina... però hi ha hagut dos àmbits en els quals s’ha quedat despenjada, per falta de temps, i que ara vol reprendre d’una forma sistemàtica: una actua-lització més completa en les noves tecnologies i l’exercicit físic.

La nostra companya ha seguit en la seua trajectòria professional un criteri fonamental: en l’actitud, en les classes, en les reunions... tot anava adreçat a aconseguir en l’alumnat en primer lloc que foren persones, i això impli-cava intentar treure els valors de la sinceritat, el companyerisme, la solidaritat..., i en segon lloc, una bona capacitació en l’aspecte dels co-neixements i habilitats mentals, que facultaren adequadament els alumnes per als nivells d’es-tudi següents.

En esta empresa ha invertit temps i esforços, tots els que ha pogut, i el cost personal sempre ha estat en el cansament físic, però mai en la il·lusió.


Enric Miquel Andreu va nàixer a Torrent el 4 de març de 1955, dins d’una família en què la professió de mestre ja era coneguda perquè el seu pare, Enique Miquel Mossi, fou cofundador del col·legi Santo Tomás de Aquino de Torrent, pel que han passat diferents generacions de torrentines i torrentins, i que encara funciona como a centre concertat, actualment davall la direcció d’Ana Miquel, germana d’Enric. També la seua germana major Chelo Miquel va estu-diar la carrera de magisteri encara que no s’hi dedica professionalment.

En aquesta escola privada on son pare era mestre i director va fer els estudis de Primà-ria, Batxiller elemental i Batxiller superior en la

modalitat de lliure, és a dir, l’alumnat s’havia d’examinar a final de curs a l’institut en què es-tava adscrita, durant molts anys el de Requena i posteriorment a València.

El estudis de COU els va fer a l’Institut Cid Campeador de València i els de mestre a la col·loquialment coneguda com Escola Normal de Magisteri.

En acabar va haver de fer la “mili” a Carta-gena, en la Marina, on va tindre la primera experiència com a mestre ja que va ensenyar a llegir i escriure als seus companys que no tenien cap tipus d’estudis, costum molt arrelat a l’exèrcit el de muntar classes per als soldats amb la col·laboració de qui havia estudiat per a

mestre o altra carrera.En acabar va treballar un curs al col·legi

Montesión de Torrent fent una substitució per un curs mentre preparava les oposicions per a funcionari, que va aprovar l’any 1979.

Amb l’accés al cos del magisteri nacional ini-ciava el període de destinacions breus i varia-des que solia acompanyar els primers anys del personal docent fins que aconseguia una plaça més o menys estable. Així, primer va estar a Xirivella com a interí, i després com a propietari provisional al col·legi Jesús Posada Cacho pas-sant al curs següent als col·legis San Marcos i Miguel Hernández a Torrent.

La seua plaça definitiva va estar a Poble Nou

ENRIC MIQUEL ANDREU

En la vivenda superior de la Farmàcia El Rincó va nàixer i viure Enric Miquel, que va veure en moltes ocasions esta rierada.

6

de Benitatxell, al centre Santa Maria Magdale-na , on va treballar dos cursos els quals recorda amb molt afecte, ja que era un poblet xicotet on quasi tots es coneixien, tots se saludaven i l’animaven a fer activitats que mai havia fet com pescar o fins i tot jugar al golf amb un alumne que practicava i jugava campionats. També anava a passejar a la platja de Xàbia o a Moraira perquè el poble quedava prop dels dos llocs i aprofitava el temps que li deixava la feina del col·legi per desconnectar i poder gaudir un poc de la natura.

En acabar aquesta etapa va demanar al concurs de trasllats i va obtindre una plaça a Aldaia, al col·legi Platero y yo, on va exercir al voltant de 14 anys i on va conéixer molts bons companys i bons amics i amigues. Encara hui manté relació amb gent d’eixe centre i es ve-uen de tant en tant.

I com a últim tram del seu trajecte professi-onal l’any 1999 torna a Torrent com a mestre al Col·legi Sant Pasqual, on completarà els 16 anys que li resten par a passar a la situació de jubilat.

El Sant Pasqual ha segut la seua casa, on s’ha sentit volgut, apreciat per tots el seus companys/es, alguns coneguts d’abans, i al-tres que va anar coneixent al llarg del temps. Un lloc on ha viscut de manera important es-tes relacions de camaderia i afecte ha estat el menjador escolar, que li ha permés compartir les idees, les preocupacions i tota classe de vivències amb companys i companyes amb qui no tenia altres bones oportunitats de departir.

Enric vol recordar als qui ja no estan ací bé perquè se n’anaren a l’Institut o a altres des-tinacions, o perquè ja s’han jubilat o algú que ja faltà.

Aquest es un moment especial, es jubi-len cinc companyes i ell en un període de sis mesos, el que suposa un canvi significatiu en l’equip del professorat del centre i també, clar, des del punt de vista individual dels que pas-sen a la reserva, que tindran sentiments de vegades encontrats: lliberació de la dictadura del rellotge, amb possibilitat de decidir què es fa cada dia, però també nostàlgia per les per-sones i les experiències que es queden al cole.

Una etapa diferent per a intentar desenvolupar els projectes no realitzats per falta de temps però sense oblidar les visites a esta segona casa que és l’escola.

Pensa que aquesta professió, la nostra, és porta molt endins, sabem que treballem amb persones, que els donem tot el que nosaltres sabem i podem, i que hem passat per coses bones i menys bones en el dia a dia, però sempre intentem ajudar-los en el seu camí de creixement.


Pilar va nàixer a Elche de la Sierra, un mu-nicipi de 4000 habitants al sudest d’Albacete, pertanyent a la Mancomunitat de la Serra del Segura, que comparteix amb Torrent el seu pa-tró, Sant Blai.

Va assistir a l’escola local, en què va conéi-xer, quan tenia 10 anys, a la mestra senyora Amparito, que la va animar i ajudar en tot el procés escolar i va aconseguir que continuara estudiant. A esta localitat els mestres tenien una acadèmia en el mateix centre on es va preparar per a l’ingrés i els dos primers cursos del batxillerat, dels que féu els examens com alumna lliure, a Albacete. Encara hui manté contacte amb esta mestra, que ha estat tan

important en la seua vida.Des de 3r i fins el COU va estar a l’internat

d’un col·legi de religioses, també a Hellín, en-cara que a partir de 4t va assistir a les classes de l’Institut d’eixa localitat.

Des d’octubre de 1974 a juny de 1977 va cursar els estudis de Magisteri a Albacete, allotjant-se en una residència d’estudiants, en la qual el menjar era en ocasions tan poc apetitós que l’obligava a passar directament a la taronja de les postres (no hi havia diners aleshores per a comprar-se un entrepà en un bar proper).

Va cursar la carrera en la 4a Promoció del Pla Experimental de 1971, d’ingrés directe,

que li va permetre, donada la nota mitjana dels tres cursos, ingressar directament en el cos del magisteri nacional, sense passar per unes oposicions, circumstància a l’abast solament d’un grup reduït de persones dins del nombrós col·lectiu, que saben, per altra banda, l’esforç que això els va costar.

Pilar va ser becària al llarg dels seus anys d’estudiant, a què va dedicar-se en cos i àni-ma, sabent que la seua continuïtat en els es-tudis, primer secundaris i després superiors, depenia dels resultats acadèmics que anara aconseguint.

El curs 1978-79 va tindre la seua prime-ra destinació provisional al CN Casas de Ves

PILAR LÓPEZ GARCÍA

8

(Albacete), una població de només 1500 ha-bitants, on va romandre quatre cursos en què va passar pels diferents nivells: Preescolar, 1r, 2n i 3r.

I de la destinació provisional a la definitiva en el col·legi de Jarafuel (València), el curs 1982-83, on atenia l’alumnat d’Infantil de 5 anys i de primer donada la pobra població escolar, que obligava a juntar nivells.

Ací, quan duia un mes, va viure la desagra-dable experiència de la pantanada de Tous, que va precipitar-se amb les pluges de la nit del 19 al 20 d’octubre a les terres de l’interior (638 litres d’aigua per metre quadrat a Jarafuel) i diferents deficiències tècniques i dels recursos humans, provocant caos i por en els primers moments i desorientació en els dies que se-guiren.

I després, els dos cursos al CN Juan XXIII, de Torrent, on va coincidir amb Teresa Pérez i Mª Ángeles Serrano -posteriorment companyes també al Col·legi Sant Pasqual- i en el qual va exercir, a més de mestra, d’assistenta social, com demandaven en no poques ocasions les

circumstàncies familiars de l’alumnat.En el curs 1985-86 va ser destinada al Col-

legi Sant Pasqual i ací ha estat, fins el passat 31 de març en què es va jubilar, treballant de valent, tan a gust amb els companys i compa-nyes i l’alumnat que no li era necessària l’eixida del Centre en moments en què ho podia fer (l’hora del recreo o la del dinar, malgrat l’opinió molt extesa que el dinar en els menjadors es-colars no és molt bo), que podia aprofitar per desconnectar de la feina, desenvolupant jorna-des intensives que podien haver començat a les 8 del matí si les responsabilitats familiars li ho demanaven.

Pilar és una gran defensora de l’Escola Pú-blica, com es pot veure amb la seua dedicació i esforç constants per aconseguir sempre els millors nivells de qualitat en l’ensenyamment. I ha participat activament en els moviments rei-vindicatius de la professió, com ara les vagues que es convocaren per tal de millorar les se-ues condicions, que ens portaren -entre altres importants canvis- a una reducció de la ratio (de tindre ella 34 alumnes en primer al principi

al Sant Pasqual, va passar a 25 alumnes vint anys després). I valora esta millora radical en la qualitat que s’ha viscut en la docència com un valor perdut lamentablement en el transcurs dels últims cinc anys.

Ha considerat l’escola com la segona casa i la segona família, i ha tingut la satisfacció que els seus fills hagen estat alumnes del Sant Pas-qual. Però encara s’ha sentit més orgullosa pel fet que la seua néta siga alumna del Centre des de fa tres anys.


Teresa va començar el seu treball en l’escola pública als 23 anys, amb totes les il·lusions de qui comença. Era aquella una època molt bona per a l’educació. Amb els Pactes de la Moncloa s’havien dedicat molts diners per a l’educació pública, fins a aquell moment molt mal cuidada per les autoritats i, per tant, també, molt mal considerada, excepte els instituts que mante-nien el “tipo”. A València ella va tindre molta sort amb les mestres de les escoles municipals del seu barri, primer a la Carrera Sant Lluís i després a Benimaclet, i amb el seu institut, el Mariano Benlliure, al carrer d’Alboraia, on va ser una xiqueta feliç, amb uns bons companys i amb molt bons professors, i també alguns de roïns. La seua primera destinació, durant qua-tre anys, com a mestra provisional va ser a Al-màssera on van inaugurar l’escola nova. Estant en esta escola es va casar i també va nàixer la seua filla major. Té molt bon record del po-ble d’Almàssera, dels companys (alguns molt majors doncs que aleshores es podia seguir treballant fins als setanta anys), els xiquets eren prou espavilats. Especialment recorda a la seua amiga Montserrat Ferrer que la va ani-mar a fer els cursos de valencià. Ella era una lluitadora i estudiosa incansable.

Res no es pot comparar al patiment de

l’espera quan l’enviaren per primera vegada a una plaça definitiva amb 0 punts, tenint, com en el cas de Teresa, una xiqueta d’un any. El moment arribà i, dins de tot, va tenir sort. La destinació va ser Montesa. Aquell any va viu-re algunes coses inesperades. En primer lloc la sorpresa de retrobar-se amb Vicent Marco, company seu a la Universitat i que després va tornar a trobar a Torrent com a mestre al Lope de Vega. Només arribar veieren que el sostre d’una classe s’havia caigut, l’escola era antiga i les bigues de fusta. La gent del poble deia que havia passat perquè la fusta de les bigues havia estat tallada durant la lluna nova. Els mestres nous no s’ho creien i pensaven que no sabien el que deien, però la sorpresa va ser majúscula quan l’arquitecte de la Delegació del Ministeri (aleshores era el Ministeri, no la Con-selleria) va dir exactament el mateix: “Açò és que van tallar la fusta durant la lluna nova”. Es quedaren un poc avergonyits per passar-se de llestos... i des d’aleshores els ha quedat el cos-tum de buscar una nova i insòlita explicació per als problemes i situacions corrents. El cas es que l’ajuntament els va acomodar de la millor manera possible i ella va caure en una mena de convent de Las obreras de la Cruz que restava abandonat. Allí els alumnes d’Infantil i primer

estigueren fins que s’acabà l’escola nova, que Teresa no va veure funcionar. El convent tenia un aire misteriós i interessant. Algunes estan-ces estaven tancades, les portes guardaven misteris que ni els xiquets ni les mestres podri-en desvetllar. El pati tenia un pou i unes plantes que s’enfilaven a la part de dalt d’un terreny el qual mai van veure i que pareix era un hort. També hi havia un piano vell i desafinat que la seua companya Glòria s’esforçava en tocar. Feia molt de fred i instal·laren una estufa de llenya, que si tenien sort i s’encenia prompte, estaven bé, i si no, tardaven en escalfar-se i sempre feien un poquet d’oloreta a fum. Un dilluns la plastilina aparegué pleneta de excre-ments de rata, per a gran disgust de tots. A més de tot açò van passar la riuada de Tous de la qual és una afortunada sobrevivent, perquè eixe dia, quan arribava conduint el seu cotxe, a l’altura del restaurant Canonge se n’adona-ren que hi havia molts camions parats allí, així que per precaució va parar a preguntar què passava i els varen informar (a ella i a la seua companya Pilar) que la carretera estava talla-da. Així que decidiren tornar enrere i al passar per la Séquia Reial del Xúquer l’aigua ja botava per damunt de la carretera. Van passar molt ràpidament i ja no tornaren en uns quants dies,

TERESA PÉREZ TENA

10

després de tot el desastre. També van gaudir d’una preciosa nevada, com mai havia vist, però la carretera estava neta i va poder arribar al poble sense problema. La grandíssima sort la va tindre a final de curs quan li van donar la plaça definitiva a Torrent.

Per aquella època tots els mestres que arri-baven a Torrent havien de demanar escola en un “concurset” que organitzava l’Ajuntament. Quasi tots els principiants anaven destinats al CP Juan XXIII. Encara que era una escola difícil, Teresa guarda molt bon record dels dos anys que hi va estar. Primer va retrobar a una com-panya de la Universitat, M. Ángeles Serrano, que després vindria també al Sant Pasqual, i va conéixer altres mestres amb els quals en-cara té molta amistat perquè treballen o viuen i treballen a Torrent, com Pilar López, Loren Martínez, Marisol De Lerma, Marisa Fortea... i altres que encara veu a les manifestacions, sobretot. Recorda els seus alumnes amb es-tima, sobretot els que més dificultats tenien i recorda què bé s’ho passaven, alguna paella en el pati, la pomposa inauguració dels banys del

professorat, amb cava i tot...perquè el director, Eduard Chisbert, tenia sempre bon humor i sa-bia com fer per aconseguir que els problemes paregueren menys problemes.

I va arribar el temps en què la seua filla major havia de començar el parvulari, com es deia, i va decidir canviar d’escola, el col·legi Sant Pas-qual estava molt prop de casa i en tenia bones referències, així que al següent “concurset” va demanar una plaça i amb Pilar López i Ángeles Serrano, es va canviar al nostre centre (curs 1985-86) en el qual ha estat trenta cursos... Què dir dels trenta anys? Ha hagut de tot: bo, més bo i no tan bo. Durant aquestos anys va nàixer la seua segona filla i van morir els seus pares. Els primers anys va ser la mestra d’an-glès dels majors, després va passar al cicle mitjà, que així es deia. Ha estat la secretària del centre durant vint-i-dos anys, quan van ser directors Fernanda Rivero, Vicent Font i María José Jordán. Sens dubte ha contribuït amb el seu treball a que esta escola estiga ben consi-derada al poble i valora com a positiva la seua trajectòria professional. Ha estat a gust. Els

seus alumnes, almenys la majoria, també, així ho fan saber quan els veu pel carrer o quan porten els seus fills a l’escola i li pregunten: Vas a agafar tu la meua filla? A veure si l’any que bé et toca el meu fill...

I ara, amb la jubilació li toca una nova etapa, és hora de dedicar-se a altres coses noves que ens porta la vida, i a desenvolupar els projectes que han quedat aparcats per falta de temps.

En la reflexió d’aquest moment final d’exer-cici professional veus coses que han estat bo-nes, altres no. Unes et fan sentir satisfet amb el teu treball, altres et recorden totes les ve-gades que t’has equivocat. Les cares de cen-tenars (de mils?) d’ alumnes, de vegades apa-rellades amb el seu nom, i, a vegades no, et porten a la memòria la part de les seues vides que coneixes, de vegades difícils, de vegades, no. Penses en quantes coses has fet bé i quan-tes coses s’han quedat per fer. I penses, creus, desitges que després de trenta-set anys, el balanç és positiu.


Va nàixer a la població de Bétera d’on era sa mare. Son pare, mestre, tenia una acadèmia. Allí seguiren vivint quan el pare va obtindre una plaça de mestre nacional a Nàquera i després a Massalavés.

Després d’un temps a Ontinyent -nova destinació paterna a un centre del Patronat Arquebisbal- la família va vindre a residir de-finitivament a Torrent perqué al cap de família tenia nova plaça de treball a les Escoles Parro-quials de Sant Lluís Bertran (curs 1960-1961). Fernanda recorda dels seus primers mesos a la nostra ciutat com el pare la duia a ella i a la germana en bicicleta al col·legi des de les vivendes socials de Camí Reial voltades de

camps i solars. Fernanda i la seua germana major Inés, que

amb el transcurs del temps també treballaria al nostre centre, estudiaven al col·legi de la Pu-rísima, que estava regentat per les religioses franciscanes, fins al moment d’iniciar la carrera de Magisteri, a l’Escola Normal de València, estudis que va finalitzar en juny de 1976.

A partir d’ací comença la seua trajectòria professional, que la va dur el primer curs als col·legis Verge del Roser i Lope de Vega com a interina, el segon curs al Col·legi Maria Auxi-liadora, de caràcter privat. El curs 1978-79 -ja com a provisional després d’aprovar les oposi-cions- al CN San Marcos, i en el 79-80 al CN

San Enrique, en les aules que havien format part del CN Federicos Maicas, en eixe moment habilitades per al nivell de Preescolar, de 4 i 5 anys, on es van concentrar huit o nou classes per atendre l’excés de demanda d’este nivell educatiu.

El curs 1980-81 la portaria, junt al seu marit Vicent Font, a una plaça al CP Evaristo Cala-tayud, de Montserrat, en la qual romandrien quatre cursos escolars, just abans de la pri-mera vegada que va ser destinada al Sant Pasqual, en el curs 1984-85. Vicent Font fill va representar l’avançada de la família al nostre centre perquè estava matriculat abans que arribaren els seus pares, i esta circumstància

FERNANDA RIVERO DOMÉNECH

12

s’explica perquè volien matricular-lo en un cen-tre públic a prop de la residència familiar.

Al curs següent va haver d’anar al CP San Enrique, on va estar dos anys abans de tornar definitivament al Sant Pasqual el curs 1987-88, i ací ha estat fins el pròxim 1 de setembre en què passarà a la situació de jubilada.

Llevat d’alguns moments puntuals Fernanda ha estat en el nivell de l’alumnat més major, més enllà del nom que donava a este nivell la llei escolar de cada moment, i considera una assignatura pendent no haver-se dedicat a l’ensenyament de xiquets i xiquetes de menor edat, com ha tingut ocasió de comentar en di-ferents moments, particularment amb la com-panya Pilar López amb qui li haguera agradat fer equip també.

Va tindre un moment especial de satisfac-ció professional i personal quan es va encetar la línia en valencià perquè s’aconseguia per fi introduir en l’escola la nostra llengua i normalit-zar el seu aprenentatge la qual cosa possibilita-ria després fer-la servir en els ámbits cultural, professional, social i en la vida quotidiana.

A hores d’ara considera molt preocupant la situació derivada dels retalls realitzats a l’en-senyament públic per la Conselleria, amb un deteriorament generalitzat d’aquest servei que es pot veure en aspectes claus com ara l’incre-ment d’alumnes per aula, menys professorat, menys dotació per a funcionament, etc.

El convenciment personal de la necessitat de donar suport a les iniciatives que hi haguera en la línia de potenciar l’ensenyament i ús del valencià a l’escola i a l’entorn social l’ha por-tada a involucrar-se en entitats com Escola Valenciana en la qual ha tingut i té un paper actiu, particularment en el projecte Voluntariat pel Valencià. I també en altres activitats com les desenvolupades per Guaix Horta Sud, la Gavella, etc.

Durant els 29 anys que ha estat al nostre centre -cinc d’ells en la màxima responsabilitat de la direcció- Fernanda ha tingut experiències de tot tipus encara que quan dóna una mirada cap enrere sempre veu records bons. Ha inten-tat, a l’igual que la resta de mestres, ensenyar el millor possible als seus alumnes i contribuir

a desenvolupar bones persones i que foren fe-lices.

Arribat el moment de jubilar-se mostra la sa-tisfacció de qui continua amb la mateixa il·lusió que el primer dia encara que no amb les matei-xes forces. I considera que no és moment de l’adéu al Sant Pasqual sinó del fins ara. Quan una persona porta al col·legi tan endins no es pot acomiadar...


La nostra companya Conxín (Torrent, 1955) va estudiar la carrera de Magisteri, després d’haver cursat el Batxillerat a l’IES Tirant lo Blanc, a l’Escola Normal de València, on es va traure el títol en juny de 1977.

La seua decisió de preparar-se per a ser mestra no va tindre res d’improvisació. Era una idea que havia pres cos a poc a poc, en part per la seua pròpia inclinació i també per la recomanació del seus pares. Potser en esta decisió tinguera alguna cosa a veure també els anys viscuts i cursats al Col·legi Maria Auxi-liadora.

Aprovades les oposicions per a l’ensenya-ment públic la seua primera destinació com a

provisional l’1 de setembre de 1978 va ser el CP Federico Maicas, de Torrent, on va roman-dre quatre cursos escolars, abans d’aconseguir la seua primera escola definitiva, el CP Ramón Laporta, de Sinarcas. Com a provisional li van adjudicar el nivell de Preescolar -que ella pre-feria sobre d’altres- encara que no tenia l’es-pecialitat, i les classes es donaven als baixos comercials habilitats per a aules al carrer que donava nom al centre.

L’any de Sinarcas va resultar una prova de foc per a la seua pràctica docent perquè a la nombrosa matrícula -38 alumnes- s’afegia la circumstància que integrava en la mateixa classe totes les edats de Preescolar, no hi

havia agrupació per edats com en el Federico Maicas. Era, en paraules que ella ha utilitzat per a expressar el sentiment d’aquell curs es-colar, angoixant.

Després va tornar a Torrent, i durant dos cur-sos, estigué a les mateixes aules on va estar de provisional però ara aquelles aules pertanyi-en al CP Sant Enric, i a més ja amb la titulació de l’especialitat de Preescolar.

Des de setembre de 1985 ha estat al nostre centre sense interrupció completant un cicle professional de 30 anys, tota una vida com se sol dir. En el Sant Pasqual va continuar en In-fantil fins el curs 2007-2008 i en Primària des de setembre de 2008 fins al proper octubre de

CONCEPCIÓN MARTÍN ESCOBEDO

14

2015, data oficial de la seua jubilació.Dels primers cursos en l’escola, amb pocs

anys i ninguna experiència, recorda haver tingut la sort de trobar-se amb companys i companyes majors, de molta experiència, que l’ajudaren a millorar les seues habilitats per a l’exercici de la professió. I el mateix cal dir dels diferents equips directius, en què sempre va trobar col·laboració, comprensió i estima.

Una de les característiques d’aquells anys 80 en l’ensenyament era la dificultat que hi havia en moltes famílies a l’hora de comprar el material escolar, la qual cosa complicava la feina en les classes, circumstància que es re-petix des de fa uns anys coincidint amb la crisi econòmica.

També destaca l’evolució positiva de la participació de pares i mares en la marxa de l’escola, prou pobra en aquella època, que pro-gressivament ha anat fent-se més important, sens dubte amb l’ajuda de les noves directrius que fixaven les lleis escolars i les subsegüents reformes.

Les metodologies utilitzades en aquests

trenta anys han canviat -i en alguns aspectes dràsticament- passant de les formes tradicio-nals a l’ús de recursos variats i atractius, que fan més fàcil la motivació de l’alumnat.

Des de la perspectiva que dóna una llarga trajectòria en l’ensenyament Conxín valora de forma positiva l’oportunitat d’exercir una professió molt important, en la qual ha pogut desenvolupar les seues tasques educatives en general gratificants encara que sempre ens trobem amb situacions o circumstàncies no tan agradables.

En el capítol d’agraïments, que no vol la nostra companya que falte en este comen-tari, figuren en lloc preferent els seus pares, que sempre l’animaren i li donaren el suport necessari, i després tots els companys i com-panyes que han passat pel Sant Pasqual al llarg d’estos anys, amb els quals ha conviscut sa-tisfactòriament, convertint-se molts d’ells en autèntics amics. I gràcies molt especialment a Maria José García i Queta Solsona, per la seua ajuda incondicional en tot el que suposava des-plaçaments.

Una vida sencera, sí, la de la nostra com-panya, dedicada a la nostra escola, compartint vivències, idees i sentiments amb alumnes, famílies i companys, aportant el millor de si mateix, per a construir una comunitat escolar acollidora, que donava instrucció però també models de conducta als xiquets i xiquetes que havien de ser futurs ciutadans i ciutadanes lliu-res i responsables.


MARCASTE UNA HUELLA QUE NO BORRA EL TIEMPO

Igual tú no te acuerdas de mí, pero yo sí que te recuerdo y por eso cuando me he enterado de tu jubilación he querido participar con estas palabras para expresar mis vivencias y senti-mientos que, a pesar de los años transcurridos, continúan vivos.

Teresa, fuiste una profesora que marcaste una huella sin que quizás te dieras cuenta y que el tiempo no ha podido borrar. Fuiste una de las primeras profesoras de Inglés en aque-llos años, y tus clases despertaron en mí el in-terés por el idioma, que todos estos años me viene acompañando.

Tienes una forma peculiar de ser, pareces una mujer seria, con genio y carácter, pero re-cuerdo tu sonrisa discreta que hacía sentirme reconocida, sin perderte el respeto.

Teresa, formas parte de un pequeño grupo de profesoras que siempre recuerdo y recorda-ré, y creo que el hecho de jubilarte, no es decir hasta aquí, es... hasta aquí he dado lo mejor de mí a cientos de niños, ahora empieza otra eta-pa en la que también podrás seguir dando lo mejor de ti a otras personas: familia, amigos… Y también a tener una de las cosas que no se puede comprar: tiempo para lo que quieras.

Muchos de mis compañeros y yo, desde lo más profundo de nuestro corazón te deseamos lo mejor, que disfrutes y aproveches para hacer todo aquello que no pudiste hacer porque te dedicaste a nosotros, y esperamos que lleves un poquito de cada uno de nosotros, como muchos de nosotros llevamos de ti. ¡Mucha suerte Teresa!

Vera Fernández Yago. Cursos 1984-85 a 1987-88.

UNA CAIXA PLENA DE RECORDS

A la meua habitació tinc una caixa amb rat-lles. És una caixa que m’ha acompanyat en tots els trasllats que he fet de casa, de ciu-tat, de país, de nova vida, de projectes. És una caixa de memòries totes plegades que servei-xen per a la desmemòria del temps. De tant en tant, l’obric. I, de sobte, recorde.

Dins la caixa tinc una mena de llibret que és un cançoner. Que vaig decorar amb flore-tes i arbres i peixos com a mi m’agradava fer quan anava a escola però que els meus com-panys -recorde- pintaren també amb cotxes, animals i colors per tot arreu.

El llibret amb cançons està en valencià. Pot ser fruit de les polítiques lingüístiques de l’èpo-ca o, sobretot -pense ara- de la voluntat de la mestra de valencià-, la Fernanda, que en una llengua aleshores estranya per a mi, ens en-senyava que el pare no tenia nas i també que s’havia de cantar al solet perquè se n’anara la pluja.

Després era una mica frustrant perquè el nas encara continuava a la cara de mon pare i el sol no venia a veure’ns però ja ens havien passat tot el viatge de l’excursió esgargame-llant-nos com malats i molt entretinguts. Crec que ella va aconseguir els dos objectius: que cantarem en eixa llengua estranya i que no do-narem la murga.

El temps va passar, i els anys també. I amb l’adolescència aprens el sentit de la negació absoluta. I el valencià es torna insuporta-ble, una llengua imposada que no serveix més que per a llegir rondalles.

Però el negacionisme absolut ensopega de sobte amb la riquesa dels pobles. I així, viatjant i estudiant, te n’adones que més enllà de les platges de Benicarló, la gent parla també eixa llengua, i que la trobes a tot arreu i que et pots comunicar i que et vols comunicar.

I amb la caixa al coll, trobes un cançoner, que et recorda que tens una cultura, que la llengua és el mapa d’una història i la geogra-fia de molts pobles. Que és la veu de néts i besnéts, d’avis i besavis, de llauradors i de comerciants, de navegants i de músics, de reis i de soldats, que ressona des del passat per a fer-nos comprendre el futur.

I, de sobte, els anys han tornat a passar i el temps també. I dones gràcies perquè una

vegada, a una mestra se li va ocórrer fer un cançoner per a un viatge d’escola, que et va llegir una rondalla i que et va mentir sobre els nassos desapareguts dels pares.

I desitges que molts xiquets i xiquetes pu-guen cantar les mateixes cançons i llegir les mateixes històries i dibuixar floretes i cotxes i animals entre les lletres.

I quan els anys passen i mires que això efec-tivament ha passat, agraeixes de tot cor que la mestra haja dedicat el seu temps a que la his-tòria llunyana d’un poble arribe a través de la llengua i que es quede i que mai més se’n vaja. Moltes gràcies Fernanda.

Mar Vivó Jiménez. Cursos 1986-87 a 1993-94.

ELS PRIMERS ANYS DE LA NOSTRA VIDA

Tal vegada no tenim records dels primers anys de la nostra vida. Segurament, tots els nostres primers records es remunten a l’inici de l’etapa escolar. I de l’escola i dels primers anys en tinc molts i bons. Tinc l’amistat que m’unix amb algunes persones i també hi ha unes persones que han format part de la meua vida i recorde amb orgull les meues mestres.

Elles van ser les que em van ensenyar a re-lacionar-me, a jugar, a llegir... amb elles vaig anar creixent i forjant la meua personalitat. Què importants són els primers anys en l’edu-cació. Les meues mestres semblen eternes en el temps i inamovibles en l’espai. Des que vaig deixar l’escola fa ja més d’una dècada, sé que continuen al seu lloc de treball i això em desperta un sentiment d’enyorança cap a un temps passat: les meues mestres continuen fent escola en la meua escola. Els anys sembla que no han passat per elles, continuen igual o millor!

Ja són uns quants anys que treballe a l’es-cola fent activitats extraescolars esportives,

ALUMNES

16

molt sovint els xiquets em comenten anècdo-tes i històries de les seues mestres que jo ja havia viscut i recorde amb alegria. Ells queden sorpresos quan els dic que també van ser les meues mestres i jo em sorprenc de com passa el temps.

Enguany es trencarà la màgia de tornar cada setembre a vore-les. L’escola perdrà unes mestres fabuloses, de les que guarde un re-cord inesborrable, perquè després de molts anys de treball es jubilen. Conchín en Infantil, Pilar en el primer cicle de Primària i Teresa en el segon cicle de Primària, a totes tres vos dec una part de la persona que sóc ara mateix.

Moltes gràcies per tot el que em vau donar, sempre formareu part del record pel qual esti-me de tot cor aquesta escola.

Sergi Real Merchant. Cursos 1994-95 a 2003-04.

EL MÉS IMPORTANT ÉS QUE ENS EDUCÀREU EN VALORS

Havia d’escriure alguna cosa perquè et jubi-les, Enric. I jo m’he pres la llibertat d’escriure de tu, de Teresa i de Pilar. Que et sembla?

Recorde quan ens donaves classe, quanta paciència! També recorde que les teues expli-cacions eren molt clares i senzilles. I recorde especialment el dia que Carmelo, el cap d’es-tudis, ens va dir que t’havia donat un atac al cor. Ens vàrem quedar molt espantats.

Estigueres un dies a l’hospital i quan torna-res sentírem que algú cridava pel passadís: En-ric ja està ací! Baixàrem tots els que poguérem corrent a vore’t, molt emocionats i contents de que estigueres sa, de tornar a vore’t i de seguir aprenent amb tu.

Enric, el que jo recorde ara de tu és que eres senzill i natural, tal vegada un poc tímid. No so-lies mostrar-te ni massa content ni massa trist. I, sempre, sempre, estaves disposat a ajudar-nos en qualsevol cosa que et demanàvem.

Ara, si em deixes, diré unes paraules de Te-resa i de Pilar, les altres dos tutores meues de

Primària. A Teresa Pérez li agradava ensenyar, tenia

molt de caràcter, amb aires de exigència però senzilla i afectuosa. Sempre rient i amb positiu. Teresa tenia una regla de plàstic molt grossa que la colpejava contra la taula per a que ens callàrem. Li va durar quasi tot el curs...

Pilar López tenia una mirada molt profunda i penetrant, quan s’enfadava amb algú, fixava la mirada en els seus ulls durant uns instants i ho feia per a que prenguérem consciència d’allò que havíem fet. Un dia ens posà les quatre estacions de Vivaldi i nosaltres havíem d’interpretar, amb les nostres mans i gestos, asseguts a la cadira: el vent, l’aigua, els canvis de cadascuna de les estacions. També recorde que féiem assemblea per a criticar o felicitar el que feien els nostres companys.

Enric, gràcies per tot. Tant tu com Teresa i Pilar ens vàreu ensenyar coneixements, però el més important va ser que ens educàreu en va-lors. Sentíeu la vostra professió com a vocació, teníeu passió per ensenyar a tots els nivells i això feia que la nostra relació anara més allà de professor-alumne, també era de persona a persona.

En general, la nostra escola Sant Pasqual, on hem estat des dels 4 anys fins als 12, ha sigut una escola que abans de tot estava la huma-nitat, la senzillesa, la naturalitat i la humilitat com part de tots i cadascuna de les persones que la formàvem..

Enric, per acabar, vull dir-te que tinc uns molt bons records de tu i et desitge que igual que has ajudat a tants xiquets i xiquetes que eren els teus alumnes, continues ajudant a les per-sones que estiguen a prop de tu.

Alba Ruiz Baviera. Cursos 1996-97 a 2005-06.

ME DISTE UNAS BASES PARA PODER SEGUIR HACIA ADELANTE

Querida Amparo, sabes que tu carrera como profesora nunca acaba ¿verdad? Digo esto por-que contigo siempre se aprende algo, y eso es un don que pocas personas tienen.

Cuando te conocí tenía 10 años, en quinto

de Primaria A. La primera vez que te vi pensé: “Esta mujer nos va a llevar rectitos”, y así fue, con aquellos que querían aprender. Durante dos años me preparaste para conseguir lle-gar al instituto -tiempo que se me hizo corto y ameno- y con solo dos años a tu lado aprendí muchas cosas, como respetar a los mayores, pedir el turno de palabra... En resumen, me dis-te unas bases para poder seguir hacia delante.

Sé que nuestra clase no fue la más obedien-te de todas, pero todos los que la formábamos nos acordamos de ti y de todos los momen-tos tanto malos como buenos que vivimos a tu lado.

Tengo que decir que tú fuiste una de las per-sonas que me inspiró para llegar a ser lo que quiero, ser maestro. Sé que es una carrera de fondo y por eso quiero llevarla a cabo, porque estoy seguro de que no será una pérdida de tiempo.

Me siento afortunado por haberte tenido como maestra, ya que me diste todo el bagaje necesario para poder seguir hacia delante en mis estudios, y también hay que agradecerte la enorme paciencia que tuviste con mi difícil clase (que más que clase en algún momento pudo parecer un “zoo”).

Estoy seguro que no solo yo, sino todos los alumnos que has tenido en toda tu carrera y los respectivos padres pensamos que te mere-ces un buen descanso... Aunque estoy seguro que echarás de menos a estos “monstruitos” ¿verdad? Con mucho amor...

Aimé Val. Anys 2000 a 2009.

VOLEM AGRAIR-TE LA TEUA GRAN TASCA EDUCATIVA

Aprofite aquests moments per agrair-te tota la paciència que vas tindre amb nosaltres. Pilar, ja han passat molts anys però encara recorde aquella classe que va començar primer de Pri-mària el curs 2005-06. Sé que potser no vam ser un curs massa especial, però amb tots els


bons i mals moments, i en nom de tots els qui formàrem part d’aquell grup, vull agrair-te la gran tasca educativa que vas fer amb no-saltres. Molts són els mestres que he tingut i molts els que encara vindran, però per molts anys que passen, mai t’oblidarem. Espere que tampoc tu ens oblides a nosaltres.

Pablo Benlloch García Cursos 2001-02 a 2008-09.

TRES GRANS MESTRESQue conste que els acomiadaments no

m’agraden gens ni mica, i més si sou vosal-tres, Ferni, Teresa i Enric. Tres professors que deixen el col·legi al qual vaig estudiar des de ben menut i en què he après un grapat gràcies a ells, encara que m’agradaria acomiadar-me un per un.

En primer lloc parlar d’Enric, tot un galant mestre de castellà a qui els anys no li passen factura, ja que es conserva la mar de bé. Du-rant els dos anys que vaig estar amb tu varen ser fantàstics, per múltiples raons. La primera, que gràcies a tu vaig aprendre a no parlar molt a classe, perquè els crits que solies pegar feia que l’escola patira un fort terratrèmol que a tots ens esglaiava. La segona, l’ortografia de la llengua castellana que vaig millorar de veres. I la tercera, que gràcies a tu vaig aprendre a llegir millor els llibres escrits en castellà, i la raó que ha provocat que avui en dia estime tant els llibres. De veres, només puc dir paraules de gratitud cap a tu.

Després Teresa, què bona mestra! Vares ser la causant del meu primer 0 en matemàtiques i la causant dels meus primers plors per obtin-dre males notes. Però això no es el més impor-tant, sinó que gràcies a eixos resultats roïns vaig poder fer-me més fort i adonar-me’n que si no treballes el suficient no aconseguiràs allò que més vols, i en el meu cas, dur bones notes a casa, i vaig poder acabar el col·legi amb unes notes extraordinàries. També destacar la pas-sió per l’escriptura que em vares inculcar i que compartim, encara que socialment aquesta afició no és molt valorada, ara és més l’època dels videojocs, però sempre que acabe un relat escrit, et trobe gravada en el meu cap, i de veres, moltes gràcies!

I per últim, tu Ferni, la millor, sense cap dub-te, la millor... Les pròximes generacions es van a perdre una gran mestra com vas ser tu. Ens tractaves com si fórem els teus xiquets, els teus fills, ja que l’atenció que tenies amb no-saltres era increïble. Amb tu m’he transformat en un bon estudiant, he après a trobar el millor de mi mateix, a ser ambiciós i amb ganes de treballar. De no ser pels teus consells i del teu gran cor, no sé com hauria acabat, però ara si sé com vaig acabar, i és dient que allà on vages, que continues sent eixa gran persona i eixa gran mestra que vaig poder gaudir i que et tindré un lloc reservat en aquest cor per sempre.

Christian Regatero Martínez. Anys 2001 a 2010.

SEMPRE HAS ESTAT AHÍ PER AJUDAR-NOS

És fàcil començar en un hola i acabar en un adéu però he d’aprofitar açò per a dir i agrair-te moltes coses pel mig. I és que, encara que la invitació a escriure per la teua jubilació i posar-me davant el full en blanc, m’ha fet recordar moltes coses, hi ha altres que les tinc sempre presents com si hagueren passat hui mateix. Quan em van dir que acabaves al cole vaig pensar què seria del Sant Pasqual sense tu, perquè estic segura que com jo, molts alumnes tindran moltíssims records dels anys passats a l’escola i en molts d’eixos records estaràs tu. Sempre són difícils els nous cursos, les noves assignatures, però, sobretot, els nous mestres encara que amb tu no va haver cap problema. Mari Carmen en Infantil, Pilar en el Primer Cicle, Amparo en el Segon i de sobte aplega cinqué i ens toca Enric. El primer xic! Quina novetat. Doncs he de dir que va ser una sort. Sempre has estat ahí per a ajudar-nos, per a ensenyar-nos, per a donar-nos consells i com no per a tirar-nos algun que altre “marmoló”, però d’eixos que en el moment et pareixen injustos però amb el pas dels anys t’adones que era pel nostre bé.

Mai oblidaré el primer dia de classe que en-

trares, et presentares i digueres la teua frase: “A bones sóc el més bo, però a males sóc el pitjor” i tingueres dos cursos per a demostrar-nos que la primera part de la frase era més certa que la segona.

Enric, tu vas ser el mestre de dos cursos especials, de preparar-nos i d’animar-nos per-què continuàrem endavant, de lidiar inclús en el més complicat i de fer que gaudírem cada moment el màxim possible. Així que jo hui canviaré l’adéu per un moltes gràcies per ha-ver aconseguit que a més d’aprendre siguem millors persones. Un bes molt gran.

Celia Samblás Bernat. Anys 2001 a 2009.

MILIONS DE GRÀCIES!“Yo me decía: no puede existir dedicación

más hermosa que ésta, compartir con los niños lo que yo sabía, despertar en ellos el deseo de averiguar por su cuenta las causas de los fe-nómenos […]. Tenía que pasar mucho tiempo hasta que yo me diera cuenta de que lo que me daban los niños valía más que todo lo que ellos recibían de mí”.

Historia de una maestra. Josefina Aldecoa. El pas d’Infantil a Primària sempre és trau-

màtic per a nosaltres, jo estava atemorit com tots. Em vaig trobar amb Pilar i al principi seguia espantat, el canvi havia sigut gegant, ara Pilar volia que estiguérem callats, que férem molt més deures i que aprenguérem a estudiar... Poc a poc la meua mestra nova, Pilar, va aconseguir que em sentira més còmode i aprenguera tot el que ens ensenyava amb el seu propi entu-siasme.

Ha passat molt de temps des d’aquella eta-pa, però tinc un record de Pilar molt entranya-ble, intentàvem aprendre a escriure quantitats que ella ens dictava a l’atzar, jo em vaig encallar amb el “cinquanta” i com no el vaig fer bé em vaig quedar sense eixir al pati fins que aconse-guira escriure-ho correctament, ara espere ha-ver-lo escrit bè, “cinquanta” (amb c i q). Altre record molt agradable que tinc és que Pilar i jo procedim de pobles de la Serra del Segura, per això, quan tornava de vacances, detectava rà-pidament l’accent “moliniqueño” i pretenia que

18

millorara el meu accent valencià de seguida.Gràcies a la constància i tenacitat amb què

em va ensenyar vaig poder aconseguir una bona base. Ara em sent orgullós d’haver-la tin-gut com a mestra en aquells primers anys de la meua vida d’estudiant per arribar on estic en aquests moments.

Pilar, ha acabat la teu etapa d’ensenyant amb vocació i comences una nova etapa que espere siga tan fructífera i emocionant com tot el que t’has proposat en la teua vida.

Segur que ho aconseguixes! Milions de grà-cies, Pilar!

Héctor Clemente Sánchez. Anys 2006 a 2008.

PER A LA MEUA MESTRA

Crec que no hi han suficients paraules per tal d’agrair-te tot el que ens has ensenyat. Per aquesta raó la paraula “gràcies” es queda curta per a definir tot el que has fet per nosaltres, ja que amb tu hem après moltíssimes coses, de les quals m’agradaria destacar-ne una. Ferni, tu vas ser la professora que ens va ensenyar que els nostres objectius s’acompleixen amb esforç i molt de treball.

Va ser amb tu, amb qui vam aprendre que les coses no venen soles, sinó que hem d’es-forçar-nos per tal d’aconseguir-les. Et vas en-carregar de donar-nos els hàbits de treball, amb els que podem arribar a l’excel·lència en qualsevol cosa que ens proposem, ja que com va dir Aristòtil “ l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit”, i aquestos hàbits són els que ens vas proporcionar amb la teua dedicació.

Per això i per moltes coses més GRÀCIES i que la jubilació siga una nova etapa en la vida plena de noves experiències...

Marc Gràcia Ramírez. Anys 2001 a 2010

GRÀCIES PER LES MOLTES COSES QUE EM VAS ENSENYAR

Sóc Amira, alumna teua en 5é i 6é. M’he as-sabentat que te’n vas del Sant Pasqual perquè et jubiles i vull dir-te algunes coses que no t’he dit mai. Amparo, vull donar-te les gràcies per les moltes coses que em vas ensenyar i també vull desitjar-te el millor en els pròxims anys.

Potser et preguntes com estic. Jo estic bé, en el plurilingüe aprofitant cada minut i disfru-tant d’aquesta oportunitat que per a mi és com el compliment d’una il·lusió. Gràcies a tu i a altres professors vaig arribar preparada a l’ins-titut. Els meus somnis per al futur continuen sent els mateixos.

Estic segura que t’hauràs esforçat tant amb els alumnes dels dos últims cursos, com amb nosaltres. També sé que la teua missió com a professora ha acabat com tu desitjaves, amb els teus alumnes amb molts coneixements.

El meu comentari arriba ja al seu final i so-lament resta donar-te les gràcies i desitjar-te el millor per al futur. Espere que tingues molta salut per aprofitar el temps que ara tindràs i que descanses.

Amira Banana Hamadidi. Cursos 2004-05 a 2012-13.

ENS VA ENSENYAR COSES QUE MAI HAVÍEM VIST NI SENTIT

Vull agrair-li tot el que ha fet per mi i els meus companys de classe. Conchín gràcies a vosté vam aconseguir tot el necessari per a poder seguir amb els nostres estudis. Ens va ensenyar coses que mai havíem vist ni sentit, vam aprendre tot el que calia saber. No sé com va poder fer tan gran esforç per nosaltres.

Estic segura que el seu treball i dedicació i també el dels altres professors ens ha servit per poder adquirir els coneixements necessa-ris per seguir cap avant. Però jo vull dir-li que tinc un record especial d’aquell curs perquè vam acabar els llibres de primer i vam fer els de segon. Encara recorde quan al principi ens donava molta canya i no enteníem el perquè i així va ser tot el curs. Mai no va afluixar la mar-xa, seguia sent igual d’estricta que al principi.

Molts altres xiquets i xiquetes han passat per la seua classe i segur que també els ha de-

dicat els mateixos esforços que amb nosaltres. Ara que ja no tornarà a donar classes, li desitge que siga feliç per molts anys i que sàpia que li estic molt agraïda.

Nerea Cebrián Lara. Curs 2004-05 al curs 2012-13.

ERES UNA INCREIBLE MAESTRA

Tía, hoy dejas atrás una etapa en la que has dado todo de ti y has ofrecido a los demás todo lo que podías y más, sabes que no soy muy buenas con las palabras, los números son mi fuerte, pero no podía faltar en este día tan es-pecial y dedicarte unas pocas palabras que me saben a poco después de tanto tiempo. Eres una increíble maestra y tienes más paciencia que un santo, porque no todos pueden hacer el trabajo que tú haces, ya que estar más de 5 horas con alguno de nosotros puede llegar a ser pesado e irritante, con nuestros conti-nuos lloros, risas, nuestra incansable energía y ganas de fastidiar aunque no con mala inten-ción… Espero ya no ser así, aunque creo que me sigue quedando algo de mi pasado irritante y chillón, pero estoy trabajando en ello.

No puedo dejar pasar esta ocasión para recordar momentos tan inolvidables vividos contigo, como cuando tenías que salir de cla-se en algún momento y muchos se ponían a llorar mientras que más de uno aprovechaba para hacer gamberradas en tu ausencia. Cuan-do venía la época de los gusanos de seda y todos llegábamos a clase con nuestra cajita y le prestábamos más atención que a ti, o el día de la ‘castanyada’ cuando nos ayudabas a ves-tirnos o a pelar las castañas. ¡Cuánta paciencia debes de haber tenido para aguantarnos!

Por todos aquellos años, gracias, has sido y serás una parte muy importante de mí, que ha influido gratamente en mi comportamiento y mi forma de ser. Gracias por empezar a cons-truir aquello que hoy en día soy.

Lucía Yago Marín Alumna des de l’any 1997 al 2007


ELS MEUS RECORDS EN SANT PASQUAL

El meu primer contacte amb el col·legi Sant Pasqual es remunta a la dècada dels huitanta. Encara que jo no vaig estudiar en este col·legi la meua vida a partir dels vint anys ha estat molt lligada a esta escola. Vaig començar treballant com a monitora de menjador, els meus dos fills van nàixer durant esta etapa i posteriorment van ser alumnes del col·legi. Com a mare vaig entrar a formar part del Consell Escolar en què continue actualment i finalment, encara que sempre he format part de l’AMPA, ara participe molt activament ocupant el càrrec de presiden-ta.

Ací he coincidit amb Ferni, Tere, Conchín, Pi-lar, Amparo i Enric als que he anat coneixent al llarg de trenta anys i m’és molt grat poder tindre un record per a cada un d’ells, ara que comencen una nova etapa de les seues vides.

La meua memòria i els meus records em porten en primer lloc fins a FERNI. Els primers anys la recorde de directora. Comencem a tindre una relació que ens ha portat a treballar juntes en diverses activitats: setmanes cultu-rals, tallers, trobades... No obstant, el meu re-cord més emotiu és quan va ser la professora del meu fill Héctor i en eixa època la relació va anar estretint-se més fins hui que continuem mantenint aquella relació que es forja al llarg de tants anys. Per ser com és: activa, alegre, bona mestra, perquè inclús hui el meu fill la continua recordant com la seu profe de castellà amb la qual va aprendre molt. Així és Ferni, una perso-na i una professional excel·lent.

També quan arribe al Sant Pasqual en l’equip directiu es trobava TERESA, com a secretària del centre, càrrec que ha ocupat fins el 2009. Pel meu treball en el menjador i després com a membre del Consell Escolar hem mantingut una bona relació. Igual que amb Ferni hem compar-tit activitats extraescolars diverses i de tot este temps tinc uns bonics records. Ara que deixa el centre la recorde treballant amb ganes, atenent les famílies, portant els comptes de l’escola, la matrícula, i esforçant-se per a que tots els pa-pers estigueren a punt.

Una altra de les mestres que d’ací a pocs me-sos començarà una nova etapa és CONCHÍN. La meua relació amb ella ha sigut llarga i dura-dora, la vaig conéixer sent ella mestra d’Infantil i jo en el menjador portava als seus alumnes,

això va fer que la nostra relació s’anara refer-mant cada vegada més positivament. Però quan ens hem conegut millor va ser quan ella passà a ser la mestra de la meua filla Aitana en Primària durant els cursos 2011- 2013.Tinc entranyables records d’estos anys i això ens va unir més i vaig compartir amb ella moltes expe-riències dins de l’aula. Sempre la recordaré amb molt afecte i li desitge el millor en la seua vida.

La quarta és PILAR. Amb ella tinc una relació un tant especial, ja que en primer lloc, va ser una de les primeres mestres que vaig conéixer. En segon lloc tenim moltes afinitats ja que les dos som de la mateixa zona, de la Serra del Segura, això ens proporciona moltes conver-sacions relacionades amb el poble. I en tercer lloc i el més important per a mi és que va ser la tutora del meu fill Héctor durant primer i se-gon de Primària. Tots els aprenentatges que va adquirir amb ella li estan servint per a continuar d’una forma excel·lent en els seus estudis. Pilar, què puc dir de tu, seràs sempre una magnífica persona a qui és difícil oblidar.

AMPARO és la cinquena. Amb ella no he tingut massa relació, ni m’he encarregat mai dels seus alumnes a l’hora del menjador i com a mare no he tingut la sort que donara classe a cap dels meus fills. Però sí que hem coincidit en el Consell Escolar i he comprovat que és una mestra treballadora, que intenta que cada un dels seus alumnes arribe el més lluny possible i com a membre de la comunitat educativa sem-pre està disposada a ajudar per fer una escola millor.

Finalment amb l’últim mestre que vull com-partir estos records és amb ENRIC. El vaig conéixer més tard ja que ell es va incorporar al centre en el curs 1999-2000. Durant diver-sos anys vam ser companys de treball en el menjador pel que compartim infinitat de bones experiències amb els xiquets i entre nosaltres. Mantenim una relació fluida i puc considerar-me una bona companya seua. Enric, sempre mantindrem esta amistat i desitge el millor en esta nova vida, que segur sabràs disfrutar.

Amb tots vosaltres he compartit moments intensos que formeu part important de la meua experiència i la meua vida en el Sant Pasqual. El meu agraïment i un desig de felicitat per a tots vosaltres.

Com a treballadora del menjador, com a mare i com a membre i presidenta de l’AMPA vull aprofitar esta ocasió per a homenatjar a tots els mestres i especialment als de la nostra escola, als qui ja es van jubilar anys arrere, als que ara

comencen eixa etapa i a tots els que continuen treballant per l’educació dels nostres fills. Mol-tes gràcies a tots.

Esther Sánchez González. Presidenta de l’AMPA, i treballadora del Centre des del anys 80 i mare de dos alumnes.

GRACIAS TRES VECESEl destino ha querido que fueses mi maestra

y la maestra de Andrea y Dani, mis dos hijos. Seguro que cuando era tu alumna, allá por los años ochenta, ni me lo hubiera imaginado yo, y creo que tú tampoco; pero el tiempo pasa velo-zmente y dado que has permanecido en el cole-gio Sant Pasqual treinta años esta coincidencia ha sido posible. Este hecho y nuestro recono-cimiento por tu trabajo hace que te tengamos que dar las gracias tres veces.

Amparo, tú has sido una profesora que has sabido desenvolverte en tu profesión con un gran ojo observador ayudando a los niños a ser futuros hombres y mujeres. Siempre has queri-do lo mejor para tus alumnos y por eso te has esforzado para conseguirlo. Has sido exigente contigo y con tus alumnos a los que has prepa-rado para seguir sus estudios y saber que con esfuerzo todo se puede conseguir.

Ahora ha llegado el final de una etapa y el comienzo de otra. Toda la familia deseamos que la puedas disfrutar junto a todas las personas que te quieren y que la vivas tan intensamente como has vivido tu etapa como maestra. Feliz jubilación, un beso.

Paqui de la Torre alumna de 1977 a 1986 i mare d’Andrea Vargas (2000 a 2009) i Dani Var-gas (2006 a 2015).

FAMÍLIES

20

PREOCUPACIÓ PELS VALORS I PROBLEMES DE L’ALUMNAT

Aquest escrit va dedicat a Enric, un gran mestre que acaba la seua trajectòria laboral.

Primer volem felicitar-te per l’etapa tan me-rescuda de la jubilació i agrair-te la teua dedi-cació en l’ensenyament.

En escriure aquestes lletres per a tu, Enric, hem recordat amb afecte els anys que Dani va passar a les teues classes, com contava a casa les explicacions que feies amb passió a l’assignatura de Coneixement del Medi, quan per a transmetre la història ho feies com con-tant un conte, també la teua preocupació pels valors i problemes dels teus alumnes i que després tractaves amb delicadesa en les hores de tutoria. Hem parlat de l’esforç que feies per a que aprengueren i especialment de l’estima pels alumnes, encara que la classe de Dani era molt mogudeta. Sense oblidar les xarrades de tranquil·litat que feies als pares quan tocava anar d’excursió i el teu control al menjador.

No podem més que agrair-te sincerament aquesta dedicació que de segur haurà fet efec-te en molts xiquets i xiquetes.

Ens alegrem molt del fi de la teua etapa la-boral, encara que pensem que l’Escola perd un gran mestre. I desitjar-te que aquesta nova situació vinga plena d’il·lusió i felicitat.

Ens agradaria felicitar també a la resta de mestres que es jubilen, especialment a les mestres que donaren classe a Sara i Anna, com ara Pilar López, Teresa Pérez i Ferni Rivero, i desitjar-vos el millor en aquesta nova etapa.

Pilar Sánchez mare des de 1996 a 2010, i Dani Flor alumne 1996-2004.

COMPROMÍS PER L’ENSENYAMENT I GENEROSITAT

Mai m’haguera imaginat que després de 30 anys el meu fill Luca tindria la mateixa mestra

que jo, a la mateixa escola, el Sant Pasqual. Va ser un embolic de sentiments, difícils de defi-nir en una sola paraula, el dia que vaig vore a Teresa, després de molts anys, com a mestra del meu fill.

Ara que tinc un full en blanc davant meu per escriure alguna cosa de tu, he arribat a la conclusió que la paraula que busque és “ten-dresa”, a més té totes les lletres del teu nom i alguna més. Aquesta és la paraula que descriu el que vaig sentir al vore’t de nou. I com una paraula és molt poc, la segona és “confiança” en què el meu fill estava en molt bones mans.

M’ha costat un poquet tornar als dotze anys quan ens donaves classe d’anglés. Me’n re-corde que al principi em pareixies una persona molt seriosa, però quan van passar uns dies m’adoní de la gràcia que tenies. Sempre ens feies riure amb les teues ocurrències. Ara, de major, i després d’haver-te conegut com a mare, vull destacar el teu compromís per l’en-senyament i la teua generositat amb l’alumnat.

Teresa, et desitge una feliç nova etapa en la teua vida i donar-te les gràcies per ensenyar, i al mateix temps educar, el meu fill i a mi... Gràcies i una forta abraçada.

Susana Domingo Abad. Alumna del Col·legi Sant Pasqual de 1977 a 1986. Mare de Luca Cruz, alumne des de 2007.

VOLEM AGRAIR-LI LA SEUA LABOR

Fa ja alguns anys que les meues filles van acabar els seus estudis en el CEIP Sant Pas-qual. Ara, Anabel està en la universitat i Noelia a punt d’acabar l’institut. Vaig passar moments molt bons amb les meues filles participant en les activitats del col·legi, construint les falles, ajudant en la setmana cultural, celebrant el dia de la Pau, organitzant trobades, celebracions de Reis i participant activament com a mem-bre de l’AMPA.

Però recorde de manera especial a Teresa que va ser tutora de les meues dos filles en tercer i quart de Primària i volíem agrair la seua labor durant tots eixos anys.

Estic segura que al teu treball com a mestra has dedicat esforços i que també ha estat una experiència molt grata, això es nota. Per eixe motiu vull donar-te les gràcies ja que vas oferir tot el que podies i per això eres exigent amb els teus alumnes. Segur que els ha vingut bé en els cursos posteriors i els ha ajudat a tindre una bona educació. Ara et toca descansar des-prés de tants anys en les aules.

Amb el pas del temps hi ha etapes que conclouen, però no signifiquen més que el començament d’una nova vivència. Desit-gem que esta nova etapa siga un període de tranquil·litat i major llibertat per a dedicar-te a nous projectes i aprofundir en activitats per a les que mai va haver-hi temps. Et desitge una feliç jubilació i sort en esta nova etapa.

També m’agradaria dir que recorde amb molt d’afecte tots els professors i professores que van tindre les meues filles i ara, i perquè també es jubilen en companyia de Teresa, vull anomenar a Ferni que va ser mestra de Noelia i a Pilar i Enric que van ser mestres d’Anabel. Moltes gràcies a tots i molta sort.

Pilar Rodríguez Pérez. Mare de dos alumnes de 1998 a 2009.

Y LLEGÓ EL MOMENTO...Después de tantos años de trabajo en que

has dejado en tus alumnos el ejemplo de la disciplina y la constancia... llegó el momento, Amparo.

A lo largo de todos los años de docencia has requerido e inculcado responsabilidad y empeño en todos tus alumnos, atributos tan necesarios para la vida en general y el estudio en particular.

Pero lo que veo más valioso por tu parte es el hecho de que todo lo que reclamas y más, lo hayas ofrecido como docente.

Imagino que habrá sido difícil adaptarse a los cambios sociales que repercuten en el trabajo del maestro y en la forma de relacionarse en las aulas y con las familias. Es un desafío tener que proporcionar conocimientos y guiar a los niños en la forma de encarar los conflictos a través de los años y con una sociedad en con-tinuo cambio.

Creo que tu gran coherencia ha sido un fac-


tor importante para poder afrontar todos estos cambios con mucha eficacia.

Has sido una trabajadora incansable hasta en los últimos años de tu larga carrera docente y eso es un ejemplo para todos.

Personalmente me alegro de que dos de mis hijos hayan tenido la oportunidad de estar en tus clases. ¡Gracias por tratar de sacar a tus alumnos lo mejor de sí mismos y muy buen co-mienzo de tu nueva vida!

Mercedes Capel González. Mare de tres alumnes 2003-2015.

QUANTES HORES DEDICADES A PARLAR, ESCOLTAR, OBSERVAR, MOSTRAR...!

En assabentar-nos que alguns dels mes-tres que hem tingut el plaer de conéixer i als que hem confiat la formació del nostre fill al CEIP Sant Pasqual, conclouen una rica etapa professional, volem dedicar-los unes paraules d’agraïment i reconeixement a la seua difícil i enriquidora tasca formadora.

Enric, Ferni... Sabem que la vostra tasca no ha sigut fàcil, que heu posat molta dedicació i imaginació per tal d’aconseguir allò que us pro-posàveu i que consideràveu era el millor per als nostres fills i filles. Quantes hores dedicades a parlar, escoltar, observar, mostrar, ... acom-panyar-los, en definitiva, en la seua formació.

Hem compartit amb vosaltres, a través del dia a dia del nostre fill en el col·legi, situacions i anècdotes de tot tipus: serioses, divertides, de preocupació, nervis, plors, rialles, jocs, deures, exàmens, excursions, creació, imaginació... Un munt d’experiències que anaven perfilant el jove en què s’ha convertit.

Som conscients que no sempre s’encerta al primer intent, però què important és aprendre i transmetre que cal continuar intentant-ho i no deixar-nos vèncer per les adversitats del camí. Tal vegada siga una de les millors lliçons que heu mostrat al nostre fill.

Ferni, Enric... Moltes gràcies per haver guiat Vicent en la seua formació acadèmica i sobre-tot en el seu creixement com a persona.

“Qui sóc deixa empenta”, i vosaltres... l’heu deixada.

Felip Benavent / Reme Esteve, pares de Vi-cent, alumne anys 2004 al 2008.

RESPETO, ANSIA DE CONOCIMIENTO, TRABAJO Y RESPONSABILIDAD

Cuando conocí que Pilar López García se jubi-laba, no pude evitar recordar cuántas veces mi hija Lucrecia la nombró cuando era pequeña. Para ella no fue sólo su profesora, sino un mo-delo, y en esa edad en que los niños aprenden sus conductas básicamente por imitación de los adultos que les rodean, me sentí afortuna-da, como muchos otros padres, seguro.

Respeto, ansia de conocimiento, trabajo y responsabilidad son el legado de Pilar, más allá de lo que el currículo escolar marcase.

Treinta años en el Colegio Sant Pasqual ha-brán dado para que muchas generaciones de alumnos lleven su poso, sus valores. Algo im-portantísimo y un tesoro enorme, cuando hoy en día parece ser que en el aula todo se reduce a formación. Pero quien desarrolla una voca-ción, como es su caso, siempre aporta ese añadido emocional que nadie como los niños sabe reconocer. Su pasión es un complemento dulce al esfuerzo.

Nuestros hijos comenzaron la Educación Primaria, y tuvimos la suerte de que Pilar los acogiese y guiara sus inicios en la vida aca-démica y sus primeros pinitos en la sociedad como individuos independientes. Ahora que te marchas, todos sentimos decirte adiós, pero tu gran obra nunca se perderá: siempre estarás presente en nuestros hijos. Gracias de todo corazón.

Lucrecia Ruíz Díaz. Mare de l’Escola des de 2007.

DEL DUBTE A LA GRATITUD

Quan els nostres fills van a canviar de cicle a l’Escola, els pares ens preguntem qui serà el tutor o tutora que els tocarà. I pot ser especial-ment quan passen d’Infantil a Primària. Quan el meu fill major va iniciar la Primària, vaig tindre el gust de conéixer a la professora Concepción Martín, ja que ella anava a ser la seua tutora durant els dos primers cursos.

Durant eixe cicle jo vaig ser una de les dele-gades de la classe i això em donà l’oportunitat de conéixer-la millor. D’aquells dos anys tinc molts bons records i de Conxin, sols puc dir coses bones: és una professora que s’esforça molt i amb moltes ganes d’ensenyar.

Uns anys més tard ha sigut el meu fill menut qui també ha tingut la sort de tindre-la a ella com a tutora, en el mateix cicle que el major, i jo torne a repetir de delegada en la seua classe i estic encantada de poder-ho fer.

He de dir que Conxín és una professora de les que ensenya i no para fins que aconsegueix els objectius amb els seus alumnes. Els meus fills han aprés molt amb ella. Per això, encara que tots sabem que el treball dels professors és ensenyar als alumnes, li estic molt agraïda per la seua manera d’arribar a ells i com els fa comprendre i aprendre tot el que ella els expli-ca. També he pogut conéixer-la a nivell perso-nal i sé que té molt bon cor.

Ara sols em queda dir-te Conxín que tant la meua família com jo et desitgem de tot cor que disfrutes d’esta nova etapa que vas a comen-çar, que la jubilació et vaja molt bé i agrair-te el treball que has fet tots estos anys a l’Escola i especialment els anys que els meus fills han aprés amb tu.

Mª Carmen Gallardo Romero. Mare d’alum-nes Sant Pasqual des de 2006-07.

22

MESTRESARRIBÀREM AMB IL·LUSIONS I DESITJOS D’UNA ESCOLA DEMOCRÀTICA I PARTICIPATIVA

Escric el catorze d’abril de dos mil quinze, dia de l’adveniment de la II República, i he volgut començar (a veure si la meua malpa-rada vista em permet desenvolupar-ho) unes línies, unes quantes ratlles, però sobretot un conjunt de sentiments per tal de desit-jar-te el millor en la teua propera jubilació. No vull deixar passar el moment per fer exten-siva la meua felicitació a la resta de les compa-nyes que ho fan amb tu i que també han format part de la meua història personal i professional.

Teresa Pérez, companya de molts dinars, i sobretot, benvolguda amiga. I que ha partici-pat sempre als equips directius de Sant Pas-qual lluitant per una escola millor. També he de destacar l’espenta i personalitat de Pilar López, Conxín Martín i Amparo Alós, a les que con-sidere unes magnífiques companyes. A totes elles que siguen molt felices en eixa nova vida, que ja no va a ser mai igual. Ho sé per expe-riència.

Vivències mantingudes amb tu, “jefa”, ja n’hem tingut. El nucli, sens dubte, ha estat Sant Pasqual; i això que nosaltres ja ens co-neixíem de Sant Enric (quants sants a l’escola pública!). Deia que l’origen era la nostra es-cola, dic açò perquè també és un poc meua. Arribàrem amb moltes il·lusions i desitjos de fer escola democràtica i participativa, on pa-res, alumnes i mestres treballarem conjunta-ment i de valent per fer l’aprenentatge d’una manera que fos significativa per als xiquets. I que aquesta ensenyança estiguera arrelada al medi; al País Valencià i a la seua llengua pròpia.

Què dir-te dels viatges, quan estaves a la direcció del centre, jo conductor i tu a resoldre les mil coses d’una escola que començava la seua vida democràtica; anant a València i per tot Torrent. I fora de la feina, recorde mil dinars a ta casa. Exel·lents putxeros amb penques i pilotetes envoltades amb fulles de col. Tam-bé a ma casa paelles o torrades. Excursions a Xulilla, Àngel a muscles de Vicent i la Bea als meus, fins al castell del poble. Anàrem, així mateix, a Alcalà del Xúquer (gaspatxos) i, així,

moltes eixides més. En fi Ferni, que podria continuar, però

m’han dit que no fora extens, pesat, i crec que ja ho he sigut. Molts besos, abraços i molta sort, molta salut i molta felicitat per al futur amb la teua família i els teus amics. Torne a llegir i ultime l’escrit el vint-i-tres d’abril de dos mil quinze, dia de Sant Jordi, patró del País Valencià i amb la tristor de la desfeta d’Al-mansa, dia 25, que recordarem sempre. Força per treballar en la recuperació efectiva dels nostres drets com a poble.

Artur Pérez Correcher, mestre i amic. Cursos al Sant Pasqual 1980-81 a 1990-91.

ENS HEM IMPLICAT, IL·LUSIONAT, ENS HEM RIST I ALGUNA VEGADA PLORAT...

Hui, quan anava a engegar l’ordinador per escriure estes ratlles, he buscat el llibre on està el conte que tu vas escriure de les quatre dames. L’he rellegit i he tornat a emocionar-me. Gràcies per haver estat sempre fent cos-tat. Ja m’agradaria poder escriure’t un conte però com cap dama no em va donar eixe do, t’hauràs de conformar en una carta.

Com és possible que hagen passat 30 anys des que arribares al Sant Pasqual des del Joan XXIII, acompanyada de Pilar i Mari Ángeles, el setembre de 1985? Com se’ns ha passat el temps... Temps ple d’històries que intente recordar. Tu saps que sóc fluix de memòria. Moltes vegades em preguntes, te’n recordes de aquell alumne, d’aquella mare, d’aquella mestra, i jo a vegades no et dic que no per vergonya de reconéixer que no me’n recorde. Però hui vull dir-te una cosa que sí que està

en la meua memòria i en la de moltes de les persones que et coneixem.

Tere, tu eres TREBALLADORA, així en ma-júscules. Perquè saps que pertanys a la classe de persones que són conscients que s’han de guanyar el jornal. Crec que actualment esta idea ens l’han devaluada. Sempre has estat molt responsable i complidora de les teues obligacions, i també, compromesa amb allò en què creus que has de defensar. Exigent amb tu i amb els altres, per això a vegades sembles intransigent, però el que pretens és que les coses es facen i es facen bé.

Tere, al Sant Pasqual hem fet un llarg camí junts. Hem compartit quasi de tot, jo diria que la vida o una part molt gran. Arribàrem jòvens, amb il·lusions, ací hem vist créixer els fills, tu les filles, que es van fer grans; després se n’anaren de casa, i ara ens fan iaios. Que bé ho ha calculat la teua filla!

Des de l’enyorança, recordarem el Sant Pas-qual, com la Nostra Escola. Eixa escola on ens hem implicat, il·lusionat, on ens hem rist, i al-guna vegada plorat... En la que hem treballat, en la que segur que ens hem equivocat moltes vegades, però sempre hem fet el que hem sa-but i de la millor manera que hem pogut.

Per tot el que has fet, per les hores que li has dedicat i la il·lusió que li has posat et mereixes el millor regal que una mestra pot rebre: poder jubilar-te satisfeta i amb la cara ben alta des-prés d’haver donat tot el que has pogut. I tu ho has fet i amb escreix, per això te l’emportes. Guarda-te’l i si algun dia el necessites, l’obris que et farà companyia.

Ara a continuar vivint i seguir aprenent a gaudir de totes aquelles coses senzilles que la vida ens proporciona i que hem de saber valo-rar. A més, tindràs un altre regal, ja que està a punt d’arribar una altra cigonya que et portarà un nét. Ah, i si algun dia escrius el llibre, que havies d’escriure, de les històries menudes del Sant Pasqual, recorda que vull ser un dels pri-mers lectors. Una abraçada i molta salut per molts anys.

Vicent Font Frasquet. Mestre del Sant Pas-qual des de 1984 fins el 2014.


GRÀCIES PER HAVER-ME AJUDAT, ESCOLTAT, RECOLZAT...

Pilar, sembla un somni, què de pressa que passa una vida dedicada a la docència.

Diuen que la primavera la sang altera, però aquesta primavera el que ha alterat ha sigut la teua vida, doncs aplegà l’abril i del teu somni despertares perquè a l’escola no tornares.

Te’n vas amb la seguretat que has complit amb la teua obligació de mestra i amb la sa-tisfacció de que dia a dia el teu esforç ha val-gut la pena per a que molts xiquets i xiquetes, que han passat per la teua classe, hui en dia, siguen persones de profit i que, estic segura, saben reconéixer i valorar que, quan eren xi-cotets, tingueren una bona mestra, tingueren a Pilar.

Jo, com antiga mestra del Sant Pasqual i companya que he sigut teua et done les grà-cies per haver-me ajudat, escoltat, recolzat... Fa dotze anys que el meu col·legi es un altre, amb altres companys/es, és veritat que estic treballant molt a gust, però sempre en qual-sevol projecte m’he recordat de tu per la teua disposició a col·laborar amb il·lusió, inclús a voltes he pensat que també t’haguera agradat treballar en aquest col·legi tan diferent al que durant trenta anys ha sigut el teu.

És una sort poder haver dedicat la teua vida a allò que sempre t’ha agradat, perquè ser mestra de vocació és ser mestra per a tota la vida, has gaudit de l’escola i del teu treball. Ja és hora de que pugueres gaudir d’una jubilació i guanyar la llibertat del teu temps, ara tu ma-nes d’ell per a compartir els teus desitjos amb les persones que estan prop de tu.

Gràcies per ser tan bona mestra, bona com-panya i millor persona.

Concha Clemente Silvestre. Mestra al Sant

Pasqual anys 1986 a 2003.

TENÍAMOS QUE CUIDAR DE LOS NIÑOS... Y DE LAS PLANTAS

Recuerdo cuando yo llegué a la escuela. Tú ya llevabas un año o dos en Preescolar, como se llamaba entonces a los niveles de 4 y 5 años. El patio no estaba separado del de los mayores por vallas y puertas como ahora. Había unas plantas en él y me dijiste que la Señora Leo, entonces conserje del colegio, nos llamaría la atención si los niños le estropeaban las plantas. Cómo era posible: teníamos que cuidar de las plantas y de los niños. Bueno, pronto desaparecieron aquellas hojas verdes y no fue cosa de los niños. Nos quedamos más tranquilas.

Pensando en el bien de los niños pedimos a la dirección del colegio un arenal para que jugasen, se divirtieran, compartieran... Pero los niños nos sorprendieron. El arenal se convirtió en lluvia de arena. Era lo que decían los niños cuando lanzaban la arena al aire.

Eran tiempos en que había que buscar nue-vos materiales didácticos para las aulas y nos desplazábamos hasta almacenes o tiendas en su búsqueda, todavía no había internet.

Cuando llegó la informática nos fuimos a la Escuela de Adultos y allí aprendimos algo so-bre nuevas tecnologías. También compartimos la incorporación de los niños de 3 años en la escuela. ¡Qué pequeños! ¡Aquel parece un bebé! - comentábamos. Pero allí estábamos e hicimos frente al reto de los pipis...

Después pasaste a Primaria y una nueva adaptación tuviste que hacer. Y dentro de poco llegará el momento de tu jubilación. Una nueva etapa que también necesitará un período de acoplamiento. Pero todos los que la disfrutan dicen que no es difícil.

Aprovecho estas líneas para recordarte aquel chiste que tanto nos hizo reír en una reu-nión de ciclo. La cosa iba de monjes. Un día el padre superior de un convento reunió a sus hermanos para decirles que tenían que ahorrar en el aceite que utilizaban en las comidas. A partir de ese día solo debían aliñar las ensa-ladas mientras él recitaba la palabra “oli”. Y así fue, el primer hermano i todos los que co-mían en la mesa, se echaban aceite mientras se oía “oli”. Cuando la aceitera llegó a manos del padre superior todos los religiosos oyeron. “ooooooooliiiiii”.

Conchín, te deseo que disfrutes del tiempo que ahora tendrás. Tal vez alguna mañana pen-sarás “Ahora mis compañeras estarán levan-tándose para ir a trabajar”, y tú podrás seguir en la cama si te apetece, o levantarte tranqui-lamente. Que tengas mucha salud para poder

disfrutar de tu próxima jubilación. Un abrazo de tu amiga.

Amparo Mora Nácher. Mestra del Centre des de 1986.

BRINDIS PER AMPARO, CONCHÍN, ENRIQUE, FERNI, PILAR I TERESA

Eleveu les vostres veus,Entoneu els vostres càntics,Victoregeu, aplaudiu...

Alegreu-vos amics. Alceu les vostres copes i brindem per les nostres cinc companyes i un company, que este curs han arribat a la meta, han realitzat bé el seu treball, han recorregut bé el seu camí i hui pugen al podi a rebre el seu trofeu justament merescut. Complit el seu temps de docència, com a exemplars mes-tres, bons professionals, magnífics companys i amics.

Que el dia de hui servisca de record per la culminació de sis llarguíssimes etapes d’esta-da en el col·legi. Que el llaç del ram de flors ens enllace a tots mantenint la nostra camaraderia i amistat ara i en el futur.

Que Amparo, Conchín, Enrique, Ferni, Pilar i Teresa se’n porten a més de l’afecte dels seus alumnes i companys actuals el dels què ja ens vam anar però que també hem compartit amb ells cursos, projectes, il·lusions pel col·legi i du-rant molts anys de les nostres vides.

Perquè totes elles i ell es mereixen el millor. Ens referirem a Amparo, treballadora constant i callada. En la Segona Etapa i en Primària, sempre intentant traure el millor de cada alum-ne, ha sabut refermar coneixements i inculcar hàbits d’estudi que aprofitaran per a l’alumnat en els cursos que els esperen.

A Conchín, que la recordem sempre com la mestra afable, afectuosa i bona. Rodejada dels xiquets i xiquetes d’Infantil, com a mamà-mes-tra, preocupada per ensenyar les primeres lle-tres, frases, jocs, comportaments, amb l’ama-bilitat que ho haguera fet la pròpia família.

A Enrique, mestre i informàtic que a més d’atendre les seues classes de majors amb els problemes propis de la preadolescència també

24

s’ha encarregat del menjador amb el que això comporta d’atenció en les hores centrals i per tant difícils del dia. Amic, educador i pare.

A Ferni, sempre pendent d’organitzar el mi-llor per als seus alumnes i col·laborant amb el centre, com a directora o com a part del claus-tre, en la majoria d’activitats: qui no recorda la cortina de serpentines amb què ens rebia cada curs sonant la música i la cançó de “Ben-vingusts”, la festa del 9 d’Octubre o qualsevol altre esdeveniment?

A Pilar, referent en el Primer Cicle, per a fa-mílies i mestres, que ha ensenyat a escriure i llegir, en valencià i en castellà a moltíssimes generacions i que pel seu afany de treball i superació ha preparat milers de fitxes per tal de facilitar eixos aprenentatges bàsics. Molts anys coordinadora del Cicle i sempre model a seguir per la seua responsabilitat i esforç.

I per fi... Teresa que a la seua labor com a professora d’anglés en els primers anys i des-prés tutora de Primària ha unit la de secretària del centre, portant al dia la documentació, do-nant torns de paraula en els claustres, inclús posant ordre quan ha sigut necessari. Sempre posant segell, data i firma a qualsevol activitat de l’escola amb un ampli somriure que ho feia tot més suportable.

Les que ja hem passat la meta i els que hem eixit del Sant Pasqual, ens unim a eixe brindis, alcem per elles i per ell les nostres copes des-bordant amb bambolles de felicitat este mo-ment.

Rosa Evangelio, Inés Rivero, Consuelo Fau-bel, Eva Millán, Mª del Mar Navarro, Mari Carmen Urango. Mestres jubilades del Col·legi Sant Pasqual.

UNA COMPAÑERA Y AMIGA INCOMPARABLE

Cuando me sugirieron escribir un comen-tario sobre ti, admirada compañera Amparo, coincidiendo con tu acceso a este momento de “júbilo”, no lo olvides, me alegré. Empecé a dar vueltas a las diversas tareas llevadas a

cabo en común, con la colaboración a menudo de otras personas, y a los sueños, inevitables y necesarios en una profesión tan vocacional en que ponemos todo el corazón. Sueños, por otra parte, que fácilmente nos arrastran a la conclu-sión de que no conseguimos nada o muy poco. También pensé que para escribir algo con sen-tido sobre ti necesitaría un libro.

En estos casos de perplejidad, lo mejor es casi siempre empezar por el principio. Yo venía del colegio San Juan Bautista siguiendo la es-tela de compañeros que había conocido en San Enrique. San Pascual gozaba de cierta aureola y ejercía una suerte de magnetismo; hay que decirlo. Sin embargo el día de mi incorporaci-ón encontré cierta confusión o malestar, que afortunadamente pasó en unos días. Entonces apareciste tú, Amparo, y con un gesto de amis-tad que no olvidaré me hiciste sentir que tú es-tabas allí. Y así ha sido: siempre has estado. No empezamos a colaborar activamente hasta después de 4 o 5 años en que yo pasé por el 1er ciclo y el ciclo superior. Ciertas circunstan-cias, que paso por alto, me inclinaron hacia el ciclo medio. Pero, ¡amiga Amparo!; como sa-bes muy bien, entretanto había llegado la LOG-SE y con ella una revolución en la enseñanza, una más. Habíamos perdido la condición de Profesores o Maestros hábiles para todo, y los trasvases había que pelearlos y merecerlos. Entonces tú, quiero pensar por hobby, y yo por necesidad, acudimos al CEP de Torrent para “actualizarnos”. El curso, o mejor los cursos de actualización duraron quizá un par de trimes-tres y se impartieron la tarde de los jueves en horas lectivas. Como colofón hubo que escribir una tesina conjuntamente con dos profesoras de otro colegio de Torrent. Ninguno teníamos puñetera idea del ordenador, pero entonces sa-lió tu vena emprendedora y tú solita aprendiste a manejar el teclado y dar a INTRO para cam-biar de línea (hasta que alguien informó que no era necesario). A partir de aquí la colaboración en el ciclo medio y finalmente en 1er ciclo fue muy intensa. ¡Habría tanto de qué hablar...! A la mente me vienen las largas sesiones de ci-clo a propósito de programaciones y evaluacio-nes, que era numerosas y cuyo principal mérito radicaba en poder estar juntos, y las más bre-ves pero más prácticas y frecuentes de curso o nivel. Aquéllas me obligan a citar, entre otras, a mi paisana Antonia, a Pilar, a Concha, a Eva, a Mª Ángeles, a Teresa, a Maricarmen, a Inés y a María. Con ellas volvemos a encontrarnos en las visitas a las Granjas Escuela. Ya he perdido la cuenta de todas las que he visitado. También recuerdo tu colaboración eficaz y callada en los talleres de laboratorio, tanto de ciencias como de cerámica. Éstos tan bien gestionados por el inolvidable Julio Alex.

Llegado a este punto, sólo me queda espa-

cio para expresar que has sido y eres una com-pañera y amiga incomparable, una persona comprometida al cien por cien con tu profesión (hasta el punto de haberle regalado al Estado nada menos que doce meses), una madre ejemplar, amantísima de su familia (aquellos ratos en que traías a tus hijas, María y Elena), además de emprendedora, seguidora y defen-sora de tus puntos de vista, pero sin obcecar-te, abierta por tanto a los de los demás. Alguna vez me hiciste algún reproche, y con razón.

Gracias, Amparo. San Pascual te agrade-ce, a través de mí, tu notable y eficaz trabajo durante tantos años; yo no sé cuántos pero son muchos. Y también te lo agradecerán tus alumnos, que nunca olvidan el amor y cariño con que han sido tratados. Y de eso sabes tú mucho. Hasta siempre.

Un saludo emocionado también a quienes inician al mismo tiempo que tú este período tan interesante en la vida al que no todos lle-gan. Hay que ser agradecidos.

Julio Collado Fernández. Mestre al Centre cursos 1988-89 a 2001-02.

ENHORABONA AMIC, BEN GUANYAT HO TENS

Enric és un xic ben paregut, d’aspecte jovial, alegre i molt simpàtic. El seu semblant és ama-ble i molt afectuós. És responsable, treballador i desborda generositat.

Fa poc va complir els 60 anys encara que, a simple vista no els aparenta ni de llarg ni de curt tampoc.

Conten que va nàixer un 5 de març de 1955 en Torrent, aquell dia va haver-hi una con-fluència d’astres, planetes i satèl·lits que es van connectar amb estrelles i van generar una atracció de constel·lacions que li van conferir al seu caràcter subtilesa, dolçor, tolerància cons-tància i romanticisme.

Creu a cegues en l’amistat i l’amor. Actituds que han marcat la seua activitat com a mes-tre, sent admirat i recordat pels seus alumnes i apreciat i volgut entre els seus companys.

Sí es posa de puntetes pot arribar a mesurar


175 centímetres, la qual cosa li dóna un aspec-te esvelt i confortable ... A la vista està que té un cos atlètic, ben contornejat, exempt de greixos superflus, pells i penjolls.

Té el pèl canós i més aviat escàs, amb pro-fundes entrades i claredats que li alleugereixen el cap dels mals pensaments i amorteixen les brillants idees que li solquen pel cuiro cabellut.

Els seus ulls clarets, que barretgen els tons verdosos i marrons, li confereixen una mirada serena i confiada. Estan enfornats i esculpits amb alguna que altra pota de gall que li ator-guen caràcter a eixa mirada de xiquet espavilat i roïnet que encara conserva.

Torrentí pels quatre costats com a mínim des de que Jaume I, en 1232 regalà estes ter-res a l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, i és en Torrent on viu des del dia que va nàixer.

A nivell professional ha exercit el seu treball en diversos centres educatius de Benitatxell, Xirivella, Aldaia i Torrent, ha assentat càtedra en tots ells per la seua honestedat i professio-nalitat; destacant en la seua labor com presti-giós i brillant comunicador.

Expert tècnic en ofimàtica. Especialista a configurar sistemes operatius: del Linux al Windows o del Win al Lin. Al CEIP Sant Pas-qual tots reclamen la seua presència. Encara no s’ha inventat l’ordinador o el sistema opera-tiu que se li resistisca a l’Enric. És un autèntic mag de la informàtica, fa i desfà, configura i elimina: Linux, Windows, Office i Open Office, plaques base, targetes d’Ethernet, programari, hadware... No hi ha racó dins de la configura-ció que Enric no domina i soluciona.

Com a bon professional que es prea, Enric no para de reciclar-se i a les acaballes de la seua vida professional ens sorprén realitzant un curs d’English o qualsevol altre curs de com crear pàgines web, o de “mestre a casa” on line.

Els comptes del menjador diàriament el porten de cap, però amb el seu esperit tenaç i pacient aconsegueix la quadratura del cercle i els comptes es quadren davant de la seua presència.

Aficionat cantautor de la nova cançó. Pun-teja i esgarra la guitarra i d’aquesta tria sons i melodies de cançons de Raimon, Serrat i Llach que animen qualsevol reunió o vetllada d’amics dilatats en anys.

Conten d’ell que ha practicat i pràctica es-ports múltiples com ara l’esquí, sempre que troba algun company a qui enredrar i endur-se’l per les pistes de Baqueira o Andorra...; futbol sala, encara que els partits van derivar en so-parots entre companys, tots els divendres; en l’actualitat deambula per pistes de pàdel de Torrent com la “pàdel Indoor Torrent” o del Parc Central; va abandonar el spinning per la moun-tain bike, amant de la naturalesa prefereix les rutes pedregoses entre camps i muntanyes a

les suors tancades i angoixants del gimnàs. Practicant i gran coneixedor de la vela com a esport, ni els vents marins se li resisteixen i així coneix i domina els huit vents del món: tra-muntana, gregal, llevant, xaloc, migjorn, garbí, ponent i mestral. I com no!, és un autèntic ex-pert en la ruta del “Camino de Santiago”. L’ha realitzada en diverses ocasions en companyia d’autèntics amics i quasi diàriament practica el running per a preparar i condicionar les seues cames.

Apassionat del bon menjar i del bon beure. Gourmet especialista en bullits i peixos insípids i insulsos. Tastador excels del pernil dolç i en-salades variades... No obstant això, mai diu que no a una extraordinària paella en família, ni una bona torrada amb els amics, regada, en ambdós casos, amb excel·lents caldos de la terra o d’altres denominacions d’origen i, si pot ser, adornat amb algun exquisit dolç.

Sincer, incondicional, gran conversador i fi-del amb els seus amics, als qui no menysprea ni una partida de pàdel, ni un soparot de diven-dres, ni una escapada a esquiar, ni una festa de la cabra, ni un passeig per Torrent i contornada, ni... vaja vostè a saber a partir d’ara!

Gelós amant dels seus. Ha format junt amb la seua estimada esposa Xelo una família de la qual se sent molt orgullós i satisfet. La seua filla María que ha mantés la saga del magisteri que instaurara el seu iaio i mantinguera ell ma-teix, i Quique, el fill que ha heretat i millorat, amb escreix, totes les qualitats esportives del pare.

És per tot això que es prega a tota persona que sàpiga d’aquest personatge o conega per on para, donen avís a les autoritats perquè pu-guen protegir-lo ja que, espècimens com ell no abunden per estes llars i els pocs que queden cal conservar-los contra els mals aires que pul-lulen sobre els nostres caps perquè siga pro-tegit i puga servir d’exemple a les generacions futures.

Enhorabona amic. Ben guanyat ho tens. Que ho gaudeixes!

Marga Alcolea i Jesús Rodríguez . Mestres

de l’escola Sant Pasqual des de 1997 i 2000, respectivament.

TE AGRADEZCO LO APRENDIDO

De una madre ycompañera¿qué te podría decir?,no te quiero despedir.Porque estás, siguesy de alguna forma permanecerás aquí, Conchín.

La maestra de mis hijosen sus inicios de Primaria,la tranquilidad que sentía... que estuviesen en tu aula.

En mis primeros días aquí de profefue tu clase la míay tú, mi acompañada acogida.Te agradezco lo aprendido:de tu coraje y tranquilidadde tus silencios y dejar estar,de tu elegancia y seriedad,admirando tu entereza y tu saber estar. Maestra,que has contribuido a esta escuela grande hacer,y has estado toda una vida ahí, para ayudarla a crecer.

Gracias por dejarme acompañar,momentos vividos juntas en el nuestro, el Sant Pasqual.¡Hasta siempre!

Luisa Samblás Hurtado. Mestra de l’Escola des del curs 2005-2006.

UN MUNDO SE ABRÍA ANTE MÍ

Ya estoy en segundo de la ESO y aún recu-erdo con cariño mi segundo de Primaria,y su profesora, Conchín. Gracias a ella todo me fue fácil, gran profesora, mejor persona. Gracias a ella aprendí y entendí cosas nuevas, en esa etapa un mundo se abría para mí. Fue una pro-fesora muy agradable, no se me olvidará que yo fui su alumno y estuve con ella. ¡Gracias Conchín!

Carlos Miguel Samblás, alumne de Conxín en 2n de Primària en el curs 2008-09.

26

¡GRACIAS!Como las flores son del florero,de Conchín mi maestrade Primariaes lo primero.

Lo que mejor yo recuerdoes que siempre estaba tranquilo, alegre y sereno. Estaba siempre contento.

Gracias Conchín porhaber estado dos años conmigo.Por haber estado a mi lado apoyándome.Te digo gracias de corazón.

Luis Miguel Samblás, alumne de Conxín en el 1r cicle de Primària cursos 2011-12 i 2012-13.

UNA EXCEL·LENT COMPANYA

Has estat la meua companya d’aventures aquestos darrers anys, Teresa.

Hem col·laborat en l’elaboració de materials, en la preparació de tasques. Hem compartit idees, formes de fer, experiències, vivències, l’estima pels llibres, per les històries, i les hem creat juntes per als nostres alumnes.

Hem gaudit de totes les eixides submergint-nos amb els xiquets i xiquetes en la investiga-ció de la naturalesa, en el misteri de l’espai, en la pràctica de la ciència fent experiments. Hem recorregut laberints, vorejat el riu Túria, con-templat l’arbre més alt de la nostra Comunitat.

Hem anat a un dels teatres amb més sa-bor històric de València i hem passejat per la part més antiga de la ciutat. Hem caminat per Torrent: a la biblioteca, al cinema, a escoltar música, a conéixer com vivien els nostres avantpassats.

Hem jugat i suat al sol i a l’ombra, sempre envoltades de xicalla.

Ells han estat presents en la majoria de les nostres converses: com fer per a que com-prenguen millor, per a que posen més atenció, per a que milloren la seua expressió escrita, per a que aprenguen a expressar-se exposant amb claredat les seues idees.

Són tasques que compartim tots els qui ens dediquem a este treball i que tu fas amb dedi-cació, una gran responsabilitat, enorme capa-citat de treball i coherència. No hi ha cap dubte que ets una bona mestra, de fet i de vocació, i que estimes la teua feina. La mesura d’açò me la dóna vore com t’has ocupat en profunditat de tots aquells alumnes que tenien dificultats d’aprenentatge, fins que has posat en clar què estava passant i no has escatimat en posar en marxa les possibles solucions al problema.

I així arribe al que per a mi es el nostre millor guany: posar en pràctica la metodologia de fi-losofia per a xiquets amb l’objectiu d’aprendre a pensar bé, d’aconseguir que interioritzen que pensar es un art que contribuirà a fer millor la seua vida. Com a persona intel·ligent, de ment oberta i lúcida, t’has mogut en aquest àmbit com peix en l’aigua i t’agraïsc el teu interès, la teua curiositat, el teu pensament crític que exposes amb tanta naturalitat i el teu suport en aquesta tasca que hem posat en marxa juntes en el segon cicle.

Per a mi ha estat un plaer treballar amb tu i aprendre de tu. Ja quasi al final també de la meua trajectòria, m’ha suposat un enriquiment a títol professional i personal perquè eres una dona pràctica, clara i a les clares. Tens el teu geni i pots resultar explosiva en un moment, i al següent ja has recobrat la compostura, ha desaparegut el fum. A més, eres alegre, ocur-rent i divertida. Una persona amb contingut, plena de coneixements.

Tens la sort de gaudir de bona salut física i mental. Segons l’escriptora Jean Shinoda, el valor que ens qüestionem les dones en este moment de la nostra vida és el temps i la pre-gunta és: què vaig a fer en els anys que em resten de salut? També diu que quan no es respon a aquesta pregunta o no es busca una resposta, el temps passarà sense que arribem a considerar com és de preciós, o les oportuni-tats de què disposem.

Has elegit prendre comiat i jo des d’ací no puc fer més que donar-te comiat i desitjar-te que aprofites plenament el temps que encara tindràs, que crees un vincle molt especial amb el teu nét que està per vindre, que enriquis-ques com a iaia la vida de tres generacions po-sant en joc tot el teu saber, que et sobre a més una miqueta de temps per a seguir ajudant-nos en la tasca d’ensenyar a pensar, aprendre i créixer en el camí, per a prendre un cafè amb una dona que te trobarà a faltar i que te té en gran estima.

Conxa Marqués Redolá. Mestra de l’Escola des del curs 2006-2007.

HOMENATGE A TERESA

Avui vull cantar a una mestramolt especial i volguda, es la Teresaal Sant Pasqual.

Ara que ja ha passatel teu temps d’ensenyar,una pàgina blancanova s’obri.

Tota la vida a l’escolauna mestra compromesa i sabudasempre aprenent.

Ensenya a l’alumnata saber com pensari aprendre el que calper a la vida

Quan s’enfada tot tremolacom un volcà ple de foci energiasense cremar.

Sempre amb ella pots parlari compartir problemes i alegries,sempre escoltant.

Veu potent i valenta,sincera i directa;ella és transparent com l’aigua clara.

Amb una pancarta al braç,mirada desafiant,sempre defensant els dretsi la justícia.

És un model de mestrai avui volem dir-li que se l’estima.

Tot el que tu has fet amb esforç compromésqueda sempre al cori la memòria.

Com un guerrer d’infantessasempre amb la cara al vent, tuTeresaal capadavant.

Rosa López Alemany. Mestra del CEIP Sant Pasqual des dels curs 2008-09.


QUATRE TESTIMONIS I UNA HISTÒRIA

Hi havia una vegada allà per l’any 1985 una mestra a qui li diuen Fernanda que, volent ser mestra, li encarregaren la tasca de ser directo-ra d’un centre públic, San Enrique. Allí va co-incidir amb una psicòloga anomenada Imma, en uns baixos que s’inundaven de tant en tant.

Vam aprendre juntes a moure’ns en un món diferent per les característiques socioculturals del barri i de l’alumnat. Crec que aconseguírem tirar endavant un projecte i fer equip tècnic i humà, amb uns llaços especials que sent que m’han acompanyat durant tots aquests anys.

Per aquells temps, una altra psicòloga, Mª del Mar, que duia uns anys al Sant Pasqual, tingué la sort que, aquella mestra, va arribar a l’escola en forma de directora.

“Recorde que l’any que vaig coincidir amb tu de directora, va ser la primera vegada que una persona amb eixe càrrec començà a comptar amb mi per a organització del centre. Al princi-pi vaig sentir desconcert, però començar a tre-ballar amb una directora que m’oferia formar part del col·legi es va convertir en un repte i una gran experiència per a mi. Vaig sentir molt que deixares el càrrec, però la veritat és que el canvi va suposar obrir una porta al treball colze a colze a l’aula.

Quantes reunions... quan et veia aparèixer, sabia que havia d’organitzar, tant ment com agenda. M’esperava una gran sessió per da-vant i una prova de foc per a la meua prepara-ció per donar resposta a tot el que m’anaves a plantejar. Havíem de buscar opcions i solucions a tot, per complicat o desconegut que fóra.

I el més impressionant de tot: treies la teua llibreta i en ella anaves anotant, minuciosa-ment, totes les aportacions i pautes que ens proposàvem donar. Els compromisos a què ar-ribàvem, ... sabia que anaves a seguir metòdi-cament el programa i el procés i, per suposat, esperava la propera reunió en què em diries què havia estat útil i què havíem de canviar.

Com a directora, com a mestra... reconec que m’has fet suar i esforçar–me, tractant d’estar al teu nivell d’exigència i et considere artífex de totes les aportacions i assoliments que aconseguirem”.

La mestra, que havia passat d’un centre a un altre, de baixos inundables al primer pis d’una escola, de mestra a directora i de directora a mestra... continuava acompanyada d’aquella llibreta. Una llibreta gran, molt gran, i plena d’informació... eixa, almenys va ser la primera impressió que tingué la psicòloga del Gabinet –que li diuen Victòria- que començava a tre-ballar amb ella fa, aproximadament, set anys.

‘És molt professional’, ‘és molt exigent’...

les companyes del Gabinet, els mestres del col·legi, la família, els xiquets... tant li havien dit d’aquella mestra que, després de la prime-ra reunió... la psicòloga va adonar-se’n que tots s’havien quedat curts. Aquella mestra i la seua llibreta sabien, exactament!, quina era la situació acadèmica, emocional i social de cada xiquet en cada moment. Així que, la nova psi-còloga tornà a repetir el ‘patró conductual’ de l’anterior: suar, i suar, i esforçar–se per a poder treballar amb aquella mestra al seu nivell de qualitat.

A poc a poc, la nova psicòloga va deixar de tremolar quan tenia reunió amb Ferni (que és com li deien a la mestra)... i en la mateixa proporció en què deixava de tremolar, comen-çava a estimar–la. Pocs mesos després, ja no anava amb por a les reunions, anava amb alegria, amb l’alegria de compartir un projecte, d’aprendre cada dia, de tindre la satisfacció de treballar en equip.

Dissortadament, uns anys després, les reta-llades en educació feren que deixaren de tre-ballar juntes... però no que la psicòloga deixara d’admirar a la mestra i d’estimar a la persona i, ho ha de reconèixer, de copiar els seus ‘mè-todes organitzatius’ (carpetes d’anelles per als alumnes i entrevistes amb els pares, llibreta gran per a reunions...).

La psicòloga sempre planejava que, quan haguera d’acabar la tesi, el faria amb aquella mestra que tant sabia i amb qui tant li agra-dava treballar... Però la mestra es va jubilar abans! Així que la psicòloga espera, en com-pensació i com a mínim, que continue compar-tint moments amb ella, ja siga parant–se per l’Avinguda, o prenent–se un cafè.

“Vaig arribar a Sant Pasqual amb la respon-sabilitat d’haver de continuar el treball que va deixar la meua estimada companya, i així fet camí és com em vaig trobar -jo, Loles- amb la protagonista de la nostra història, eixa mestra que a colp d’implicació personal, camaraderia i amor per l’escola, aconseguia que persones que tenia prop, aconseguiren metes que fins llavors pareixien llunyanes.

Com negar-ho, jo també em vaig contagiar de la síndrome “tengoqueestaralaaltura” i vaig començar a gaudir caminant amb tu, conta-giada per eixa necessitat d’anar sempre més lluny, de superar barreres, de no rendir-se, de millorar situacions, de tractar sempre de fer un bon treball”.

Però… ja està bé de contar contes en pas-sat! Perquè la història d’aquesta mestra no s’ha acabat! Continua… i tant que continua! Les companyes del Gabinet Psicotècnic de Torrent hem volgut fer un recorregut pels mo-ments ‘en passat’, perquè ens agrada ser part del teu moment ‘en present’; i perquè volem que, entre viatges, néts i projectes, tingues

moments per a nosaltres conjugats en futur. Sempre t’hem valorat i admirat, benvolguda

Ferni, mestra, directora, coterapeuta i amiga. Feliç i llarg nou camí! Amb molt d’afecte.

Imma Barceló, Mª del Mar Navarro, Victoria García i Loles Rubio. Del Gabinet Psicotècnic Municipal.

TENIM TANTS MOMENTS COMPARTITS!

Teníeu tant que donar-los.Tantes coses que ensenyar-los.Tanta tasca... però tanta experiència en les vostres mans.

Tenim tants moments compartits.Tenim tantes riatlles i també tristors...Quantes hores juntes!

De vegades hem sigut amigues peròsempre hem sigut bones companyes.

Arribat aquest moment només dir-vosque formeu part de la nostra vida.

Vos estimem i vos trobarem a faltar, Pilar, Conchín...

Mestres del 1r Cicle del Col·legi Sant Pasqual.

Documents

EL ROGLE VERD. Especial Jubilacions 2015. Sant Pasqual