LRP
29. El orden de palabras en la frase. La concordancia. Fenmenos estilsticos
relacionados con la construccin en las lenguas clsicas. Yuxtaposicin y la
coordinacin. La subordinacin.
Bibliografa
WEIL, H. (1869), De lordre des mots dans les langues anciennes compares aux langues
modernes, Paris.
BERGER, E. ( 19), Estilstica latina,.
RUBIO, L. (1976), Introduccin a la sintaxis estructural del latn, Ariel, Barcelona.
ndice
1. El orden de las palabras en la frase
2. La concordancia
3. Fenmenos estilsticos relacionados con la construccin en las lenguas clsicas
4. Yuxtaposicin
5. Coordinacin
6. subordinacin
LRP
1. Lordre de les paraules
En la frase llatina hi ha un seguit de subgrups formats per paraules, entre les quals sestableix
una particular relaci sintctica. Lordre de la frase s per excellncia regressiu (excepte en
preposicions i conjuncions).
1.1. Lordre dels mots al llat clssic
La bibliografia actual de Sintaxi Llatina no toca aquest problema. El motiu pot ser les
conclusions negatives que van treure els primers estudiosos del tema. H. Weil conclou que les
llenges modernes sn de construcci fixe i que les llenges antigues sn de construcci lliure,
tot i que el verb normalment es colloca darrera els complements i que hi ha molts girs de mots
fixes. Diu que no es pot fonamentar un sistema de construcci usual.
E. Berger o Marouzeau, com altres autors, han volgut defensar tericament lordre dels mots
llatins i realment han produt lefecte contrari: segons ells sn tants els principis reguladors de
lordre i tantes les excepcions que al final hom sacaba preguntant si les regles sn per lordre o
pel desordre.
Lisandro Rubio conclou que en el perode clssic existeix un principi que s el que regeix
lordenaci dels mots llatins. I aquest ordre malgrat les mltiples excepcions, mai s venut per
les desviacions. La norma sempre triomfa i serveix de pauta o de punt de referncia davant les
desviacions. Els llatins tenien conscincia duna ordenaci natural dels mots dins la llengua.
Els parlants llatins tenien un sentir la natural ordenaci dels mots: i aquest ordre natural es
manifesta en els escriptors. Els estudiosos no formularen principis terics entorn de lordre
perqu per a ells era una cosa natural i ben sabuda, per aix no hi dedicaren estudis terics.
1.2. Testimonis llatins
Quintili (Institutio oratoria VIII, 6, 62 ss)
Ens parla dhiperbaton com a desplaament per tant vol dir que coneix el no-desplaament, s a
dir, lordre normal (ordo rectus verborum).
Cicer
Quintili s el que ms conscientment parla de lordre dels mots. Cicer com ell mateix diu-
est molt dacord amb Quintili. Cicer es va dedicar a estudiar les clausules, lharmonia de la
frase i la disposici artstica dels mots (sense separar disposici artstica i ordre normal). La
compositio de Cicer correspon a lordo rectus de Quintili. Com que la compositio soposa a la
concinnitas, aquest s precisament la disposici artstica, la inversi artstica.
Sneca
Descobrim allusions a les seves cartes a Lucili sobre:
- La moda dinvertir lordre dels mots (per tant en dedum lexistncia de lordo
verborum)
- Mots ordenats segons un autntic menyspreu de la norma vigent
LRP
De tot aix es dedueix que el llat t un ordre gramatical regular, que gracies a la seva rica flexi
podr alliberar-sen sense que per aix es perds el sentit del text. El llat doncs, t un ordre
lgic, per la flexi permet un desordre que continua essent lgic.
1.3. Regles generals i camps dacci
Regles generals
- Sintagma predicatiu: subjecte al principi i predicat al final.
- Sintagma determinatiu: tot element determinant precedeix el determinat (adv verb / adj
subst)
- Les preposicions precedeixen el substantiu que el regeix (cum scuto). Les conjuncions
precedeixen els termes que enllacen.
Camp dacci
Comprovant aquestes normes en textos de Cicer i de Quintilli ens adonarem que realment es
segueix lordre dels mots en un 95%. I que moltes daquestes poques excepcions o desviacions
venen motivades per qestions extra-lingstiques:
- Semntiques (significat)
- Estilstiques (clausules)
- Psicolgiques
1.4. Excepcions a lordo rectus
Seqncies fixes
En llat hi ha tot un seguit de fossils alguns dels quals mantenen lordre de les tres regles
bsiques, i altres inverteixen aquest ordre. Sempre mantenen lordre: indicta causa, tanto opere
(adj + subst); Verbi gratia, aquae ductus (genitiu + substantiu). Sempre inverteixen lordre:
populus romanus, res publica (subst + adj); pater familias, mos maiorum (subst + genitiu);
mecum, nobiscum (subst + preposici).
Nota. Sembla que aquestes inversions responen a una preocupaci definitiva. Si ens hi fixem, tots els exemples
pertanyen a un tipus de noms que defineixen expressions tcniques. Si aquests fossils els trobem en un altre ordre,
aleshores el sentit ha canviat: res pubica = estat vs publica res = assumpte qualsevol.
Desviacions lliures o estilstiques
Advertncia: abans cal determinar qu senten per desviaci: la impressi dordre o desordre
depn de la perspectiva lingstica adoptada. La desviaci pot consistir en: disjunci (separar
termes) o inversi (invertir lordre dels termes). Anem a veure els lmits i els motius de les
desviacions, concretarem dues menes de desviacions: les expressives i les esttiques.
Desviacions lliures
Els seus lmits. Quan es compleixen les tres regles bsiques, es poden donar moltssimes
disjuncions (o sigui separacions de termes en concordana). Quan no sacompleixen les tres
normes, s a dir, quan hi ha inversi, aleshores no hi ha disjunci. Exemples:
- Preposicions: noms en poesia ens trobarem que a ms dinversi (anstrofe) hi ha
disjunci i en casos rars.
LRP
- Conjuncions: noms en poesia i en casos molt rars trobarem anstrofe i a ms a ms
disjunci en conjuncions subordinants.
- Entre subjecte-predicat o entre adjectiu-nom: realment no trobarem exemples duna
inversi o una disjunci. Podem trobar el subjecte molt separat del verb per sempre el
subjecte estar al principi. I aix mateix passa entre adjectiu i nom.
Motivacions. Totes les desviacions (infraccions de lordre lgic) sn desviacions estilstiques.
Per estudiar cada desviaci estilstica cal tenir present el seu context. Trobem dues motivacions
per la transgressi de lordro verborum:
1. Motivacions expressives
Desplaament del verb: sempre que el verb no tanqui la frase hi ha desviaci. Aix s dna a
frases impressives, interrogatives (perqu en elles el verb s lelement ms expressiu) i frases
asseveratives (per tal de reforar lexpressi o per centrar latenci). Sempre que es busqui una
insistncia de largumentaci, un moviment de tropes histric.... la desviaci sempre obeeix a
motius expressius.
Desplaament dels termes determinants: la llengua llatina desplaa els determinants essencials
per a destacar el contingut implcit que contenen: luce sunt clarura nobis tua consilia omnia
Luce= all que en el parlar subratllem amb inflexions de veu, el llat ho remarca amb lordre.
2. Motivacions esttiques
Alteracions de lordre per qestions de ritme i harmonia: ens consta discernir les quantitats, per
la qual cosa ens costar tamb veure a qu es deuen determinades ordenacions de mots. Caldr
reposar provisionalment lordre lgic dels mots i comparar les dues redaccions.
Alteracions per adornar lestil amb figures retriques: les figures retriques moltes neixen de la
collocaci dels mots de manera especial: cal anar a elles molt sovint per descobrir
construccions.
1.5. Lordre dels mots com indici daccentuaci estilstica: la desviaci per motius
estilstics
Els bons escriptors, tot i que alteren lordre (ordo rectus) mai nabusen per no obscurir la norma
bsica. Mai esborren la pista essencial per mesurar precisament el grau i lart duna desviaci.
Hi ha porques desviacions, per les que hi ha sn escollides i tenen una finalitat expressiva i
esttica (sn buscades).
Si comparem la prosa amb la poesia, ens adonarem que el poeta s molt ms lliure qeu el
prosista: eadem cum faciamus quae poetae, effugimus tamen en oratione poematis
similitudinem...frequentives sunt et liberiores poetae (Cicer, Oratore). Per tot i aquestes
llibertats, mai tampoc el poeta magar la norma bsica. Les desviacions potiques no sn
nicament per motius mtrics generalment lobjectiu s expressiu.
1.6. Observacions sintctico estructurals
Lordre sintctic de la frase s pluridimensional i s reversible: porta ramificacions i un mot pot
estar connectat cap endavant o cap enrera. En canvi, la cadena escrita s lineal, unidimensional
irreversible. Les llenges angloxaxones sn llenges NATO. Les llenges neollatines sn
llenges OTAN.
LRP
El llat curiosament s una llengua NATO: s una llengua centrpeta perqu la seva cadena
arrenca de la perifria cap al centre. En llat s una llengua accedent perqu van del nivell
inferior de la jerarquia estructural al nivell superior.
Lordre dels mots i lestilstica: es desviacions de lordre normal sn intencionades per tant
tenen carcter estilstic. Cal doncs fixar-se en les desviacions intencionals per tal de descobrir
els matisos estilstics.
1.7. Conclusions
Una frase llatina noms es fa intelligible quan sota lordre lineal de la cadena escrita, el lector
capta lordre sintctico-estructural (ordre de connexions entre els mots en joc).
El llat amb la seva flexi pot permetres llibertats, per sempre subjectades a les tres normes:
subjecte davant i verb al final; determinant davant de determinat; coordinants i subordinants
abans dels afectats. Aquetes normes noms es podien alterar amb disjuncions (separacions) dels
determinants i determinats.
Quan hi ha excepcions a lordre normal sanomenen desviacions (non ordo rectus). Les
desviacions poden ser: inversi (alterar lordre) o disjunci (separar mots). Quan la inversi es
dna no hi ha disjuncions, quan hi ha disjuncions no hi ha inversi o sigui que noms podem
trobar: maxima inversio o maxima disjuncio.
El llat s una llengua NATO, centrpeta i ascendent. Les llenges neollatines sn OTAN,
centrfugues i descendents. Les excepcions a lordo rectus sn un 90% aparents (seqncies
fixes, fssils que ja de sempre sn desviacions mos maiorum) i el 10% sn reals (les
desviacions lliures degudes a motius expressius i estilstiques. Aquestes desviacions mai
encobriran lordre bsic per qu el text sigui intelligible).
LRP
2. La concordancia
La concordana s la selecci de morfemes desinencials que efectuen els nuclis dels sintagmes
verbals i de certs complements dels sintagmes nominals per reproduir tan exactament com els
sigui possible els trets de persona, cas, gnere o nombre del nucli del sintagma nominal al qual
es refereixen.
Concordana del predicat amb el subjecte
Quan el predicat s verbal, el verb concerta amb el subjecte en nombre i persona.
Vos vestrum curate officium; ego efficiam meum.
Vosaltres preocupeu-vos de la vostra feina; jo far la meva.
Quan el predicat s nominal, el verb sum concerta amb el subjecte en nombre i persona.
Latribut hi concerta en nombre, gnere i cas, quan s un adjectiu; en cas en gnere i nombre,
noms eventualment-, quan s un substantiu.
A partibus rei publicae animus liber erat.
El meu esperit estava alliberat dels partidismes poltics.
Vita tamen haec rustica iustitiae magistra est.
Per aquesta vida camperola s mestra de la justcia.
Concordana dun adjectiu amb un substantiu
Ladjectiu concerta en cas, en gnere i en nombre amb el substantiu al qual qualifica o
determina.
A partibus rei publicae animus liber erat.
Concordana de laposici
Com que laposici s un sintagma nominal amb funci dadjectiu, imita tant com pot la
concordana daquest amb el substantiu: sempre concerta en cas i, si s possible, en gnere i
nombre.
Historia, magistra vitae, nuntia vetustatis est.
La histria, mestra de la vida, s missatgera de lantiguitat
Concordana del predicatiu
Un predicatiu s un adjectiu o b un substantiu en aposici que complementa el nucli dun
sintagma verbal i, alhora, el nucli dun sintagma nominal; per aix concerta amb aquest, com
aquell concerten amb un substantiu.
Vos cognovi fortes fidosque mihi.
Us s valerosos i lleials a mi.
Neminem pecunia divitem fecit.
A ning no han fet ric els diners.
Casos particulars de la concordana
Ladjectiu referit a ms dun substantiu pot concertar en plural amb tots ells o b en
singular amb el ms proper.
LRP
Aurum et argentum omne, publicum privatumque, ad se iubet referri
Mana que li lliurin tot lor i la plata, pblics i privats.
Pel que fa als gneres, si no hi ha coincidncia,quan es tracta dssers animats, ladjectiu hi
concerta en mascul plural, i quan es tracta de coses inanimades o dssers animats i coses
inanimades barrejats, ladjectiu hi concerta en neutre plural.
Pater mihi et mater mortui sunt.
El meu pare i la meva mare sn morts
Genus,a etas, eloquentia prope aequalia fuerunt.
el seu origen, edat o eloqncia van ser gaireb els mateixos
El predicat verbal referit a ms dun subjecte pot concertar en plural amb tots ells o en
singular amb el ms proper.
Declarantur M. Tullius et C. Antonius.
Van declarar Marc Tulli i Gai Antoni
Pel que fa a la persona, si no hi ha coincidncia, cal seguir la mateixa regla que en catal: es
dna preferncia a la primera persona sobre les altres dues, i a la segona sobre la tercera.
Si tu et Tullia valetis, ego et suavissimus Cicero valemus.
Si Tllia i tu esteu b, lencantador Cicer i jo, tamb.
Un predicat verbal pot concertar amb el sentit i no amb la forma gramatical del subjecte.
Per exemple, quan el subjecte s un singular s un singular collectiu, el verb pot anar
en plural. Aquest tipus de concordana rep el nom de constructio ad sensum.
Pars in crucem acti, pars bestiis obiecti sunt.
Uns van ser crucificats, els altres llanats a les feres.
LRP
3. Fenmenos estilsticos relacionados con la construccin en las lenguas clsicas
3.1. Primera classificaci
Figures de dicci
a) Per combinaci: alliteraci, cacofona, onomatopeia, eufemisme, joc de mots, poliptoton.
b) Per repetici: anadiplosi, epifora, anfora, rallilogia, epanadiplosi, parallelisme, epanalepsi
c) Per omissi (supressi): aposiopesi, asndeton, reticencia, zeugma, ellipsi, braquillogia
d) Per adici: acumulaci, parafrasi, polisndeton, perifrasi, circumlocuci, pleonasme , epifrasi, redundancia,
gradatio, tautologa
e) Per polidicci : eptets, aposici
Figures de pensament
a) Descriptives: prosopografa, etopeia, retrat, topografa
b) Lgiques: anttesi, antologa, oxmoron, antifrasi, gradatio, homoioteleuton, litote, paradoxa, sintncia,
proverbis, perifrasi, simil, eufemisme, enumeraci
c) Pattiques: exclamaci, interrogaci, apstrofe
d) Intencionals: hiprbole, ironia, prosopoeia, retinencia
Figures de construcci
Anacolut, anantapdoton, antimetabole, quiasme, epanortosi, hiprbaton, hysteron/proteron, palindrom, paralellisme,
prolepsi
Figures dimatges (canvis de sentit) i trops
Allegoria, hendadis, hipllage, enallage, paranomasia, sillepsi, metagoge, metalepsi, sincdoque, metfora, simil,
imatge, sinestesia, allegoria, smbol
3.2. Segona classificaci (J. Dubois)
Figures morfolgiques (metaplasmes)
- Supressi parcial: afresi, apcope,sincope, sinresis
- Supressi completa: deleaci
- Adjunci simple: prefixaci, enfixaci, sufixaci, diresi
- Adjunci repetitiva: redoblament, insistncia, rimes, alliteraci, anomncia, paronomsia
- Supressi adjunci parcial: llenguatge vulgar o infantil, calambur
- Supressi adjunci completa: sinonimia, arcaisme, neologia, manlleu
- Permutaci qualsevol: anagrama, mettesi
- Permutaci per inversi: palindrom
Figures sintctiques (metataxis)
- Supressi parcial: crasi
- Superssi completa: ellikpsi, zeugma, asndeton, parataxi
- Adjunci simple: parntesi, concatenaci, acumulaci, enumeraci
- Adjunci repetitiva: represa, polsndeton, mtrica, simtrica
- Supressi adjunci parcial: sillepsi, anacolut
- Supressi adjunci completa: quiasme
- Permutaci qualsevol: tmesi, hiprbaton
- Permutaci invertida: inversi
Figures semntiques (metasemes)
- Supressi parcial: comparaci, metfora
- Supressi completa: asmia
- Adjunci simple: sincdoque, antonomsia
LRP
- Supressi adjunci parcial: metfora
- Supressi adjunci completa: metonimia
- Supressi adjunci negativa: oxmoron
Figures lgiques (metalogismes)
- Supressi parcial: ltote
- Supressi completa: reticncia, suspensio, silenci
- Adjunci simple: hiprbole
- Adjunci repetitiva: repetici, anfora,pleonasme, anttesi
- Supressi - adjunci completa: faula, allegoria, parbola
- Supressi adjunci parcial: eufemisme
- Supressi adjunci negativa: ironia, paradoxa, antfrasi
- Permutaci per inversi: lgica, cronolgica
3.3. Diccionari de Figures estilstiques
ALLITERACI: Coneguda tamb amb el nom dharmonia imitativa consisteix a repetir un mateix so o sons dins
una clusula o ms, especialment la repetici del mateix so al comenament de dos o ms mots consecutius o situat a
intervals curts.
ANADIPLOSI: Repetici, afegint-hi un adjunt, dun mot, duna proposici o dun vers (uid. tamb epanalepsi).
ANFORA: Repetici dels mateixos mots al comenament de dues o ms clusules successives.
ANSTROFE: Tipus dhiprbaton que consisteix a posposar la preposici al substantiu el cas del qual regeix.
ANTTESI: Contrast que neix de lacostament de dues idees, expressions, etc., que soposen luna a laltra.
ARCAISME: Mot, forma o gir que ha caigut en dess.
ASIMETRIA: uid. uariatio.
ASNDETON: Absncia de cpules o delements duni que podrien sser nexe, o que caldria que ho fossin, entre
dos termes o ms.
BRAQUILOGIA: Expressi abreviada que equival a una altra ms mplia (implcita en el context) o complicada, si
els termes sobreentesos no estan en el context.
CACOFONIA: So desagradable, especialment el que resulta de la combinaci duns sons determinats en un mot o en
enunciat. En realitat es tracta duna negligncia del poeta.
COMPARACI: Figura per la qual un objecte es posa amb relaci amb un altre que hom suposa ms conegut, per
fer ms sensible aquell o una propietat daquell (uid. smil).
ELLIPSI: s un tipus concret de braquilogia que consisteix en lomissi dun element necessari en el pensament
lgic, per present en lenunciat anterior o posterior.
ENLLAGE: Substituci duna part del discurs per una altra o dun gnere, nombre, cas, persona, temps o mode
dun mot per un altre del mateix mot (uid. hipllage).
EPANALEPSI: Anomenada tamb reduplicaci, geminaci o repetici expressiva, consisteix a repetir un mot o un
grup de mots en un espai breu (cf. anfora i anadiplosi).
EPTET: Adjectiu emprat amb finalitat expressiva que subratlla o atorga una qualitat sense modificar lextensi ni la
comprensi del nom que acompanya. Pot ser epithetum ornans (s a dir, innecessari per a la comprensi del text) o
constans (intrnsecament lligat al contingut del substantiu).
ESTICOMTIA: Distribuci dels elements sintctics duna oraci en un nic vers.
HARMONIA IMITATIVA: uid. alliteraci.
HELLENISME: Manlleu del grec que pot ser de natura lxica (adytum, pontus,...), morfolgica (declinaci
grecollatina), sintctica (ac. de relaci,...) i, fins i tot, mtrica (lhexmetre,...) i estilstica.
HENDADIS: Expressi dun concepte nic per mitj de dos termes coordinats.
HIPLLAGE: Bescanvi de construcci entre dos termes (uid. enllage).
HOMOTELUTON: Anomenat tamb homoioteleutia, consisteix en la repetici de la sllaba o sllabes finals de
dos o ms mots. De vegades la repetici no s del tot exacta i aleshores la figura resultant rep el nom dassonncia.
HIPRBATON: Alteraci de lordre gramatical dels mots. Pel que fa al llat, no sha de confondre hiprbaton amb
la manca dun ordre rgid de les paraules del discurs.Vid. tamb anstrofe, hysteronprteron, tmesi.
HOMEOPROPHORON: uid. alliteraci.
HYSTERONPRTERON: Expressi grega amb qu es descriu un tipus dhiprbaton que consisteix a anticipar un
fet a un altre lgicament anterior.
LTOTE: Negaci del contrari dall que es vol afirmar.
METFORA: Figura de pensament que es fa quan sempra un mot que expressa literalment una cosa per a
expressar-ne una altra que tingui una certa semblana amb aquella.
LRP
METONMIA: Figura de pensament que consisteix a designar una noci amb el nom duna altra, prenent lefecte
per la causa, el contingut pel continent, etc., o viceversa.
NEOLOGISME: Unitat lxica nova, formalment o semnticament, creada en una llengua per les prpies regles de
formaci de mots o manllevada a una altra llengua.
PARALLELISME: Disposici del discurs, o dalgunes de les seves estructures, de tal manera que es repeteixen en
dos o ms versos successius un pensament o b dos pensaments que poden ser antittics (uid. simetria).
POLISNDETON: Coordinaci de diversos elements lingstics mitjanant la repetici freqent duna conjunci.
PLEONASME: s de mots de sentit idntic o quasi en una mateixa oraci, per tal de reforar lexpressi.
POLPTOTON: Anomenat pels romans traductio, consisteix en la repetici dun nom, un pronom o un verb en
formes diferents.
PROSOPOPEIA: Figura que consisteix a atribuir qualitats humanes a coses inanimades o a fer parlar persones
absents o mortes.
QUIASME: Figura retrica consistent en lacostament de dos membres conceptualment parallels per de manera
que els termes del segon estiguin disposats en lordre invers dels del primer, cf.: Cal menjar per a viure i no viure per
a menjar
REPETICI EXPRESSIVA: uid. epanalepsi.
RIMA: Concordana total o parcial de fonemes en que acaben dos o ms versos a partir de la darrera vocal
accentuada. s, per, poc freqent en la poesia llatina. s una variant de lhomeoteluton.
SILLEPSI: Anomenada pels romans constructio ad sensum, consisteix a establir una concordana semntica en
detriment de la lgica gramatical.
SIMETRIA: Manteniment duna estructura en dues o ms frases (uid. parallelisme).
SMIL: Anomenat tamb comparaci, s una figura retrica que consisteix a establir una comparaci explcita entre
dues coses diferents.
SINCDOQUE: Fenomen pel qual samplia o es restringeix el significat dun mot prenent el tot per la part o la part
pel tot, el gnere per lespcie o lespcie pel gnere, el singular pel plural o el plural pel singular:
TMESI: Tipus dhiprbaton que consisteix en separar els elements duna paraula composta mitjanant la intercalaci
duna altra.
VARIATIO: Anomenada tamb asimetria, consisteix en la manca de simetria o parallelisme entre dues o ms
estructures.
ZEUGMA: Figura per la qual un adjectiu o un verb que concorda amb un mot es refereix tamb un altre de ms
lluny. Aquest fet pot afectar la forma, lestructura sintctica i la semntica.
3.4. Fenmens estilstics relacionats amb el perode
Perode: espai de temps que compren tota la durada duna cosa, duna frase. Est compost per
membres anomenats concinnitas: s una particular disposici dels membres del perode:
disposici harmnica que no depn del sentit i de les regles sintctiques (semntica sintaxi).
Aix saconsegueix mitjanant la simetria: organitzar un perode amb membres dextensi
aproximada. El nombre ideal de membres s el 3, encara que Quintili nadmet dos i Cicer en
prefereix quatre. Tamb mitjanant la gradatio: disposici de membres creixents (clmax).
Clusules mtriques
Sn els finals del perode que calia elaborar combinant llargues / breus segons uns esquemes.
Lobjectiu era: lharmonia acstica. Tamb els comenaments i els interiors de perodes eren
cuidats, per no pas amb tanta cura com la part final. Fou Iscrates (segons Cicer) el primer
que va donar importncia al ritme i la cadncia finals. Fou Cicer el qui va difondre ls de les
clusules tant a la prctica com a la terica.
Les clusules sn combinacions mtriques diferents de la poesia. Carreter la defineix com el
final dun perode lingstic en el qual els escriptors grecs i llatins intensificaven els efectes
rtmics amb una distribuci especial de quantitats, tons i accents. Les clusules en poca vulgar
es baraven no en la quantitat sin en laccent i sanomenaren cursus. Nhi havia quatre: planus,
tardus, velox i dispondaicus.
LRP
Per la forma de les clusules el perode pot ser trocaic, dactlic o mixte. La mesura dels perodes
es compta des del seu primer accent rtmic: clusules imbiques, clusules anapstiques i
clusules amfbraques.
Prosa mtrica
s el nom que donen els fillegs moderns a una forma de prosa a la qual els finals de frase
presenten disposicions de llargues i breus disposades per lautor per a un efecte artstic. Aquetes
terminacions mtriques de les frases sanomenen clusules mtriques o clusules.
El carcter quantitatiu del llat feia que els seus parlants fossin sensibles de manera general no
noms en poesia seguint els grecs tamb agafen lhbit de cuidar els finals de frase en la prosa
treballada.
Tenim ja passatges de C. Gracchus (154-121) en prosa mtrica. Poc a poc es desenvolupa la
tcnica per a la caiguda harmoniosa de la frase. Sallusti, Csar, Livi en tenen cura, per no hi
ha un model establert. Cicer, a ms daplicar aquest s el teoritza. A lpoca de Quintili
aquesta prctica ja s general: Sneca, Plini el jove, Apuleu, suetoni, Florus o fins i tot Vitrubi
(molt tcnic). Tcit s punt i apart: la posa del Dileg s mtrica, per no ho s la dels Annals ni
la de les Histries.
Com que els exemples sn molt variats (car depenen del gust dels autors), prendrem Cicer com
a model perqu s el ms sistematitzat. Cicer, junt amb Quinili, sn els que ms van influir
sobre els escriptors de lImperi i van deixar observacions molt valuoses sobre el ritme de la
prosa.
La prosa ha devitar les combinacions mtriques prpies de la poesia. Lautor de prosa ha
devitar tot el que recorda el vers. Sallusti emprava la clusula pica, per ning en va prendre
exemple. Encara que hi ha elements comuns entre prosa i poesia: la sinalefa i lellisi,
lallargament per posici i lanceps (ltima sllaba del vers). Mentre que els versos van repetint
un esquema mtric, el prosista ha de variar les clusules segons lefecte que es vulgui produir i
per evitar la monotonia (satietas formidanda est).
Clusules ciceronianes
Estructura.- Les clusules comprenen com a mnim dos peus: el dicoreu, que s segons Cicer
una de les clusules ms encertades (Orator 212), est composat per dos troqueus. Els elements
ms freqents a les clusules sn: el dicoreu, el crtic, el pe primer i lespondeu.
Excepcions que escapen a la regla en un text de prosa mtrica sn: les cites dun text estranger;
tota frmula destil oficial o expressi fssil (populus Romanus, patres conscripti, senatus
consultum...) i aquelles frases curtes de no ms de 5 o 6 peus o la frase vena (no s sistemtic).
Cal considerar que la frase curta + la frase segents fan una unitat, llavor, la primera sescapa de
la regla i la segona segueix. La frase precedent + frase curta forma una unitat, llavors la frase
precedent s lexcepci i laltre no.
LRP
4. Juxtaposici
Les oracions juxtaposades es conserven totes independents. La seva construcci no ofereix cap
dificultat. Lordre ser determinat pel sentit lgic. La juxtaposici es distingeix, per tant, de la
mera contigitat doracions successives; en altres paraules, sagreguen simplement unes a altres
sense cap nexe que indiqui relaci entre elles. Es separen per signes de puntuaci i sn
independents entre s. Exemple: Veni, vidi, vici .
5. Coordinaci
Les parts de loraci o les oracions senceres coordinades sorgeixen de la seva mera addici
mitjanant ls de les anomenades conjuncions de coordinaci, que desdoblen les oracions o les
seves parts constitutives. Per tant, els elements units per coordinaci tenen sempre idntica
funci sintctica.
La coordinaci es classifica dacord amb les conjuncions emprades. En llat hi ha conjuncions
de coordinaci copulatives, adversatives, disjuntives, illatives i causals.
5.1. La coordinaci copulativa
Les conjuncions copulatives del llat, que indiquen la mera connexi o la simple addici dels
elements coordinats, sn:
et, atque / ac, -que: i
Malgrat la seva traducci al catal, aquestes conjuncions no sn exactament sinnimes: et s la
ms habitual, atque / ac sn la mateixa conjunci (atque noms es fa servir davant de vocal o
h), i que s encltica i es posa darrere del mot amb accent dominant.
Puer et puella = puer atque/ac puella = puer puellaque
neque / nec: i no, ni
Sn la mateixa conjunci i sempren indistintament. Equivalen a et non.
Puer audit nec puellam videt.
El noi sent la noia i no la veu.
Per tal de reforar la coordinaci, cadascun dels termes units pot anar precedit duna conjunci,
normalment per repetici. Aquest s rep el nom de polisndeton.
Neque puer neque puella
ni el noi ni la noia
Et puer et puella
el noi i la noia (simplement!)
No sols el noi sin tamb la noia.
LRP
5.2. La coordinaci adversativa
Les conjuncions adversatives del llat, que introdueixen un mats doposici o de contrarietat
respecte dall que sha dit anteriorment, sn prou nombroses. En destaquem quatre:
at, sed, autem: per, sin, sin que (darrera negaci)
tamen: tanmateix, amb tot
Sed s la ms freqent i ds ms general. At indica una oposici forta. En canvi, autem, que
apareix sempre en el segon lloc de loraci que hauria dencapalar, marca una oposici ms
lleugera. Tamen afegeix al seu valor adversatiu un fort sentit concessiu.
Ego nescio, at tu hoc scis / Magister non puerum, sed puellam vocat
5.3. La coordinaci disjuntiva
Les conjuncions disjuntives del llat introdueixen la noci de lexclusi o, almenys, de
lalternativa entre els elements coordinats. Les ms usuals sn:
aut, vel, -ve : o, o b
Aut s la ds ms habitual i acostuma a expressar clarament lexclusi dun dels dos elements
relacionats. En canvi, tant vel com ue (conjunci encltica) indiquen ms aviat una alternativa
indiferent o de poca importncia.
filius aut filia = filius uel filia = filius filiaue
Per tal de reforar la coordinaci, sovint es repeteix ls de la conjunci davant del primer
element coordinat. Aquest fenomen, anomenat polisndeton, ja lhem pogut observar en estudiar
les conjuncions copulatives. Aquestes correlacions tamb reforcen el mats disjuntiu propi de les
conjuncions emprades simplement.
Vel in triclinio vel in horto cenamus
5.4. La coordinaci illativa i la coordinaci causal
Les conjuncions illatives (o conclusives) i les causals indiquen la conclusi o la causa,
respectivament, dall que sha dit a loraci anterior.
Les conjuncions causals ms usuals sn nam i enim car, ja que, en efecte. Aquesta darrera
conjunci (com ladversativa autem) t la particularitat daparixer en el segon lloc de la frase
que hauria dencapalar.
Les conjuncions illatives ms habituals sn ergo, igitur (com autem i enim, sol aparixer en el
segon lloc de la seva frase) i itaque doncs, per tant, aix doncs.
Nam Vergilius egregius poeta est
ja que Virgili s un excellent poeta.
Disciplina igitur bona est.
La disciplina, per tant, s bona.
LRP
Aquestes conjuncions, a diferncia de les conjuncions de coordinaci estudiades fins ara, sn
ms aviat formes adverbials, que estableixen la coordinaci a partir dun s especialitzat dall
que signifiquen com a adverbis. s per aix que, sovint, gaudeixen duna certa independncia i
apareixen separades per puntuaci forta de loraci amb la qual es coordinen.
LRP
6. Subordinacin
Les oracions subordinades procedeixen de la substituci dun element duna oraci, anomenada
principal normalment un sintagma destructura nominal, per una oraci, anomenada
subordinada, que exerceix una funci nominal, adjectiva o adverbial.
6.1. Classificaci
Substantives o completives. Substitueixen un sintagma nominal amb aquesta funci i,
per tant, equivalen a un substantiu en nominatiu o en acusatiu. Deixant de banda les
introdudes per una conjunci completiva, sn completives les oracions dinfinitiu i les
oracions interrogatives subordinades.
Accidit ut esset luna plena
Quo me vertam nercio
Adjectives o de relatiu. Substitueixen un sintagma de funci adjectiva i, per tant,
equivalen a un adjectiu i complementen un substantiu de loraci principal. Sn
subordinades adjectives les oracions de relatiu, pronominals o adjectives.
Quis est hic homo quem video?
Adverbials o circumstancials. Substitueixen un sintagma de funci adverbial i, per tant,
equivalen a un adverbi: modifiquen all afirmat en loraci principal amb lexpressi
duna circumstncia. Sn adverbials a ms de les relatives adverbials- les oracions
temporals, les consecutives, les condicionals, les causals, les finals, les concessives i les
modals comparatives.
Pergite, quoniam occepistis.
Homines, dum docent, discunt.
6.2. Expressi gramatical de la subordinaci
El llat, per expressar la subordinaci o, dit duna altra manera, per marcar la transformaci del
qeu formalment s una oraci noms sen conserva lestructura gramatical- en una predicaci
sense autonomia semntica ni meldica, no t un nic procediment. Pot fer-ho amb marques
formals, s a dir, per mitj dun element relator subordinador amb conjuncions de subordinaci
i amb pronoms, adjectius i adverbis relatius-
Quad potuit, fortiter restitit.
Va resistir coratjosament, mentre va poder
O sense les marques formals esmentades, s a dir, per simple juxtaposici, acompanyada, aix
s, dalgun indici formal, normalment un s especfic dels modes verbals.
Adesse Romanos nuntiatur
Hom anuncia que els romans sn aqu
LRP
Cal dir que les marques formals de la subordinaci, anomenades tradicionalment conjuncions de
subordinaci, tenen una denominaci ben poc encertada. De fet, aquests elements formals no
conjunten sin que transformen: el seu paper, doncs, sassembla ms al de les preposicions que
transformen el nom en adjectiu o en adverbi- que no pas al de les conjuncions de coordinaci
que, efectivament, s que conjunten.
ORACIONS SUBORDINADES
Tipus de relator Tipus d'oraci Tipus de subordinada
oracions d'infinitiu
interrogatives subord. SUBSTANTIVES
completives
finals
conjuncions consecutives
i/o causals
adverbis temporals ADVERBIALS
condicionals
concessives
modals comparatives
relatives adverbials
pronoms/adjectius oracions de relatiu ADJECTIVES
El mode verbal en les oracions subordinades
Les oracions subordinades acostumen a portar el verb en indicatiu o en subjuntiu. En general,
tendeixen a conservar el mode que tindrien si fossin oracions independents. Normalment van en
indicatiu les que expressen un fet real causals, temporals, concessives, condicionals reals i
oracions de relatiu adjectives- i tota la resta, en subjuntiu.
Nemo prudens punit quia peccatum est, sed ne peccetur
Ning amb seny no castiga perqu hom ha errat, sin perqu no ho faci ms
Aquesta preponderncia del subjuntiu fa palesa la tendncia cap a lespecialitzaci daquest
mode com a instrument dexpressi de la subordinaci.
Cal fer esment, tamb, de ls de linfinitiu com a mode del predicat de loraci subordinada, ja
que, per ell mateix, conforma una classe especfica de subordinades: les oracions dinfinitiu.
Traditum est Homerum caecum fuisse
El temps verbal de les oracions subordinades
Els temps verbals de loraci subordinada es regeixen, en llat, dacord amb els de la principal,
ja que aquests es prenen com a punt de referncia per a la selecci dels primers. Aquesta
correlaci entre temps del verb principal i del verb subordinat rep el nom de consecutio
temporum.
LRP
Lobservana de les regles de la consecutio temporum s molt estricta, particularment quan el
verb de loraci subordinada va en subjuntiu. Amb el verb de la subordinada en indicatiu, es
produeixen amb freqncia usos anmals de les normes de la correlaci dels temps pel fort
component temporal aspectual propi de cadascun dels temps del mode indicatiu.
Regla general de la consecutio temporum
Oracions subordinades amb el verb en indicatiu
Oraci Subordinada Subordinada Subordinada
principal anterior simultnia posterior
PRESENT (perfet) (present) (pres. perifr.)
video quod fecit quod facit quod facturus est
PASSAT (plqperf.) (imperfet) (impf. Perifr.)
videbam quod fecerat quod faciebat quod facturus erat
FUTUR (fut. Perfet) (fut. Imp.) (fut. Perifr)
videbo quod fecerit quod faciet quod facturus erit
Cenabis, cum veneris
Sopars, quan hagis arribat
Oracions subordinades amb el verb en subjuntiu
Oraci Subordinada Subordinada Subordinada
principal anterior simultnia posterior
PRESENT
FUTUR (perfet) (present) (pres. perifr.)
video/ videbo quid fecerit quid faciat quod facturus sit
PASSAT (plqperf.) (imperfet) (impf. Perifr.)
videbam quod fecisset quod faceret quod facturus esset
Non quaero quid tu dicturus sis
No pregunto qu ests a punt de dir