L’ILLa de Bowen

PREMI EDEBÉDE LITERATURA

JUVENIL

PREMI NACIONALDE LITERATURA

JUVENIL

CéSAR MALLORQUÍ

L’ILLa de Bowen

edebé

PREMI NACIONALDE LITERATURA

JUVENIL

PREMI EDEBÉDE LITERATURA

JUVENIL

Obra guanyadora del Premi EDEBÉ de Literatura Juvenil segons el veredicte del jurat format per Xavier Brines, Victoria Fernández, Anna Gasol, Rosa Navarro Durán i Robert Saladrigas.

Obra guanyadora del Premi Nacional de Literatura Juvenil, 2013

Títol original: La isla de Bowen© César Mallorquí, 2012

© Ed. Cat.: edebé, 2012Passeig de Sant Joan Bosco 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client: 902 44 44 41contacta@edebe.net

Directora de la col·lecció: Reina DuarteEditora de Literatura juvenil: Elena ValenciaDisseny: César FarrésFotografia de coberta: Francesc Sala© Traducció: Xavier Timoneda

1a edició en aquest format, març 2014

ISBN 978-84-683-1297-2Dipòsit Legal: B. 505-2014Imprès a EspanyaPrinted in SpainEGS - Rosari, 2 - Barcelona

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transforma-ció d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la Llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

Aquest llibre està dedicat a la memòria d’Alejo Romero; cientí fic, amant i protector de la natura, i persona excel·lent. I, per descomptat, aquest llibre també és per als seus dos grans amors: Teresa Álvarez i Guillermo Romero.

«Descendeix al cràter del Yocul de Sneffels, que l’ombra del Scartaris acaricia abans de les calendes de juliol, audaç viatger, i arribaràs al centre de la Terra, com he arribat jo. Arne Saknussemm».

Jules Verne, Viatge al centre de la Terra

7

Introducció

Havoysund, nord de Noruega. Maig de 1920

Quan el pràctic del port va ser interrogat per la policia sobre l’assassinat del mariner anglès Jeremiah Perkins,

tripulant del vapor Britannia, tot el que va poder dir va ser que el vaixell havia atracat al moll de Havoysund poc després de les deu del matí del tres de maig i que, segons la seva documentació, procedia de l’illa Spitsbergen, situada al nord-oest de Noruega, a l’arxipèlag Svalbard, on havia estat fondejat durant els mesos d’hivern. Allò era molt estrany, ja que a Spitsbergen no hi havia absolutament res, tret de glaceres, un enclavament miner i un grapat de campaments baleners.

Però això era el que constava a la documentació del vaixell, tot i que res no explicava les raons per les quals algú amb bon seny decidiria passar l’hivern àrtic en una illa gairebé deserta perduda a la fi del món, a menys de mil quilòmetres del pol Nord. L’única cosa que el pràctic va poder afegir va ser que el Britannia, després de romandre vint-i-quatre hores atracat, aprovisionant-se de combustible, queviures i pertrets, havia llevat àncores durant el matí del quatre de maig, de retorn a Spitsbergen. Finalment, el pràctic va declarar que l’únic tripulant del Britannia que havia des-embarcat havia estat el difunt Jeremiah Perkins, un mariner que, a causa d’un accident, tenia un braç trencat i encanyat, raó per la qual es proposava de retornar a Anglaterra.

Després d’un parell de dies de perquisicions, i després d’esbrinar que dos misteriosos forasters havien estat vistos

8

rondant pels voltants el dia de l’assassinat, la policia va donar per conclosa la investigació. Els agents que van portar el cas no vivien a Havoysund, sinó a Fuglenesdalen, una ciutat situada vuitanta quilòmetres al sud, i tenien pressa per tornar a casa, de manera que en el seu informe es van limitar a ressenyar que, a causa d’un robatori o una disputa, en Perkins havia estat assassinat d’un tret, possiblement per dos desconeguts que posteriorment van fugir sense deixar cap rastre. El cadàver va ser enterrat al cementiri local i el cas es va arxivar; al cap i a la fi, el mariner no era ningú, i el seu assassinat, un dels nombrosos crims que diàriament es cometien als ports d’arreu del planeta.

Va ser un error. Si la policia hagués investigat una mica més, hauria esbrinat que la documentació del Britannia havia estat falsejada, ja que ni el vapor procedia de l’illa Spitsbergen ni s’hi havia adreçat després d’aprovisionar-se a Havoysund, i potser aleshores la sospita que aquell assassinat no era un simple crim sense importància hauria començat a adquirir forma. Però les indagacions es van interrompre sense ni tan sols haver interrogat tot el per-sonal del moll; en cas contrari, els policies potser haurien advertit que Bjorn Gustavsen, el telegrafista del port, estava sospitosament nerviós.

I no era estrany; quan en Gustavsen, un quadragenari pacífic i tranquil, va enviar aquell cablegrama, no tenia ni la més petita idea de quines en serien les conseqüències. L’única cosa que sabia era que set mesos enrere havia rebut una carta, remesa a tots els ports d’Europa per la companyia minera Cerro Pasco Resources Ltd., en la qual s’oferia una recompensa de deu mil lliures a qui aportés informació sobre el parador del vapor Britannia, matriculat a Portsmouth, Anglaterra. Deu mil lliures, tota una fortuna. Per això a en Gustavsen gairebé se li va aturar el cor quan va veure el rètol «Britannia» a la proa del vaixell que acabava d’atracar a Havoysund. Li havia tocat la loteria.

9

Sense perdre ni un instant, en Gustavsen va enviar un cablegrama informant de la seva troballa a les oficines centrals de Cerro Pasco, a Londres. Amb prou feines dues hores més tard, va rebre la resposta següent:

«Agraïm informació subministrada. Com més aviat millor, els nostres empleats es personaran a Havoysund per comprovar el seu testimoniatge i abonar-li la quantitat convinguda. Li preguem que esbrini procedència i destinació del Britannia, i si entre els seus passatgers es troba John T. Foggart. També seria d’un gran interès que vigilés el vaixell i els moviments de la tripulació. Si accedeix a col·laborar amb nosaltres, duplicarem recompensa».

Vint mil lliures eren una quantitat sospitosament exces-siva, però en Gustavsen, encegat per la cobdícia, ni tan sols va arribar a plantejar-se per què algú estava disposat a pagar tants diners a canvi d’una simple tasca de vigilància, així que va enviar un nou missatge a Cerro Pasco acceptant l’oferta i, després de cedir el seient davant del polsador del telègraf a en Christian, el seu ajudant, es va dirigir a les oficines del port per iniciar les perquisicions que li havien encomanat.

El primer que va esbrinar va ser que, oficialment, el Britannia procedia de l’illa Spitsbergen, on tornaria en fi-nalitzar les tasques d’aprovisionament. Després, aprofitant un descuit, en Gustavsen va llegir la llista del passatge; a banda de William Westropp, el capità del vaixell, la tripu-lació constava de catorze membres, tots anglesos. Però cap no es deia Foggart. També va esbrinar que un dels mariners del Britannia havia sol·licitat permís per desembarcar. A dos quarts de quatre de la tarda, Jeremiah Perkins va descendir per la passarel·la del vaixell carregant la seva motxilla i es va dirigir a les oficines per emplenar els tràmits de duana. Des d’una distància prudent, en Gustavsen va començar a seguir-lo.

En trepitjar terra ferma, en Perkins, un quadragenari eixut i fibrós, va experimentar un profund alleujament.

10

Després de passar l’hivern en una terra deixada de la mà de Déu, glaçant-se el darrere a 40 graus per sota del punt de congelació, fins i tot un vilatge immund com Havoysund, tan sols un grapat de cabanes de fusta emplaçades al peu d’un erm turó rocós vora el mar, li semblava el súmmum de la civilització i el confort. Després de formalitzar la paperassa, en Perkins va descobrir que cap vaixell partiria d’aquell moll amb destinació a Anglaterra, i que per tornar al seu país hauria d’esperar-se durant quatre dies l’arribada del Frembrudd, un navili que el conduiria a Trondheim, ciutat situada mil cinc-cents quilòmetres al sud, i port des del qual es podria embarcar cap a les illes Britàniques.

Resignat a l’espera, en Perkins va esbrinar que es lloga-ven habitacions a la casa d’hostes de la vídua Moklebust, però abans d’encaminar-s’hi es va dirigir al despatx de correus, una minsa oficina atesa per una funcionària miop, amb l’objectiu d’acomplir l’encàrrec que li havia confiat Sir Foggart: enviar a una certa adreça de Londres un petit paquet a nom d’Elisabeth Faraday. Un cop duta a terme aquesta gestió, el mariner, ignorant que estava sent espiat per en Gustavsen, es va dirigir a la casa d’hostes de la vídua Moklebust.

Quan en Gustavsen va veure que en Perkins desapareixia darrere la porta de la pensió, va decidir de tornar al port per continuar vigilant els homes del Britannia, encara que no va descobrir res d’interès, ja que la tripulació es va limitar a efectuar les tasques d’aprovisionament; així que, a darrera hora de la tarda, va enviar un nou missatge a Cerro Pasco tot informant de la situa ció. L’endemà, el Britannia va llevar àncores i va abandonar Havoysund, i tot va retornar a la normalitat, fins que quaranta-vuit hores més tard en Gus-tavsen va rebre un cablegrama de Cerro Pasco indicant-li que es dirigís a migdia als afores del poble, cap al nord, on es trobaria amb dos empleats de la companyia.

Quan faltaven deu minuts per a les dotze, estranyat pel

11

caire insòlit d’aquella trobada, en Gustavsen es va dirigir al lloc de la cita, una solitària esplanada situada a uns tres-cents metres de Havoysund, on, tal com havia assegurat el telegrama, l’esperaven dos homes coberts amb abrics negres. Un d’ells, baixet, es deia Reine i era el que portava la veu cantant; l’altre, anomenat Torsson, era gran i fort, amb els cabells rossos i una cicatriu al mentó. Després d’identificar-se i d’intercanviar unes salutacions, en Reine va demanar a en Gustavsen que expliqués tot el que havia succeït des de l’arribada del Britannia, així que el telegrafista va exposar amb detall els fets, tot i que, al seu parer, tampoc no hi havia gaire per exposar. Quan va concloure el relat, en Reine li va preguntar pel lloc on s’allotjava el mariner anglès, de manera que en Gustavsen li va explicar com arribar a la casa d’hostes de la vídua Moklebust. Finalment, l’home de Cerro Pasco va treure’s un sobre de la butxaca de l’abric i el va lliurar al telegrafista; contenia dos-cents bitllets de cent lliures.

—Serà millor que no parli d’aquest assumpte amb ningú —li va advertir en Reine en un to veladament amenaçador.

Més tard, després d’acomiadar-se amb un moviment del cap, es va tombar i, seguit pel taciturn Torsson, va començar a allunyar-se cap a l’est. Després d’uns segons d’indecisió, en Gustavsen va començar a caminar de retorn al poble; aquella trobada li semblava d’allò més estranya, i aquells dos homes, en comptes de semblar empleats d’una important companyia minera, resultaven inquietants. En quin embolic s’havia fi-cat?, es va preguntar mentre caminava de retorn al port. Tan-mateix, el record dels dos-cents bitllets que duia a la butxaca va esborrar al cap de pocs minuts qualsevol rastre d’inquietud o sospita. Era un home ric.

En Perkins, mentrestant, s’avorria com una ostra. La senyora Moklebust, una atractiva dona de mitjana edat, amb prou feines xampurrejava quatre o cinc paraules en anglès; de fet, tret dels funcionaris del port, ningú no dominava el seu idioma en aquell poblot situat el més al nord de Noruega

12

que es pot anar sense caure a l’oceà, així que en Perkins no tenia amb qui parlar ni res a fer.

Aquella tarda, després de fer una llarga migdiada, el mariner es va dirigir a la cantina del moll i va prendre un parell de copes d’aquavit, l’aiguardent local, mentre con-templava a través de la finestra com atracava un balener suec. Passades les set, en Perkins va sortir a l’exterior i es va cordar la jaqueta; malgrat que eren a la primavera, la temperatura mai no sobrepassava els 5 graus centígrads i a la nit descendia fins als set o vuit sota zero. Feia fred, tot i que afortunadament molt menys que en aquella maleïda illa on havia passat l’hivern.

Durant un instant, en Perkins va considerar la idea de tornar a la pensió, però era un home habituat a l’aire lliure i li queien les parets al damunt quan s’estava massa estona tancat; per això, tal com havia fet els dies anteriors, va deci-dir de fer una passejada. Després d’ajustar-se el cabestrell en què reposava el braç esquerre, va començar a caminar per la sendera que, partint de la dàrsena, discorria paral·lelament a la costa. El sol estava molt baix sobre l’horitzó, però sempre estava baix en aquelles latituds; a més, en aquella època de l’any es feia fosc ben entrada la matinada, així que encara tenia per davant moltes hores de llum.

Al cap de deu minuts de caminada, en torçar un revolt del camí, el poble va desaparèixer de vista i una intensa sensació de solitud es va abatre damunt seu. Als turons que s’alçaven a la seva dreta només hi havia roques, herba i glaceres, però ni un sol arbre, ni flors, ni insectes, ni ocells, res; aquella terra era un erm on no es percebien més sons que el batre de les ones i el murmuri del vent.

En Perkins va caminar cap al nord-oest, seguint el traçat de la costa, durant tres quarts d’hora; es va asseure en una pedra davant del mar, va cargolar un cigarret emprant una sola mà —habilitat que ben pocs arriben a dominar— i va fumar a poc a poc, reconfortat per la idea que l’endemà, quan

13

el Frembrudd atraqués a Havoysund, podria iniciar el retorn a casa seva. Uns minuts més tard, després de fer una última pipada, va llançar la burilla a les ones i va iniciar el retorn.

La trobada va tenir lloc amb prou feines a un quilòmetre i mig del poble. En arribar en Perkins a l’altura d’unes ro-ques, dos homes van sortir del seu darrere i es van interposar en el camí; l’un era baix i tenia els cabells foscos, l’altre era ros i gran.

—Ets Jeremiah Perkins? —va preguntar el més baix en anglès, amb molt accent escandinau.

—Això mateix —va assentir el mariner, tot mirant-los amb recel.

—Estaves embarcat al Britannia, oi que sí?—Qui sou vosaltres? —va preguntar al seu torn en Per-

kins amb els ulls entretancats.—Jo em dic Reine i el meu amic es diu Torsson. Volem

fer-te unes preguntes.—Preguntes? —els ulls del mariner es van convertir en

dues estretes ranures—. Quina mena de preguntes?—Per exemple, on s’ha dirigit el Britannia?En Perkins va apuntar un somriure.—Ho sento, amics, he d’anar-me’n —va replicar—. Ja

parlarem en un altre moment.Sense perdre el somriure, va fer unes passes per esquivar

els dos homes, però es va aturar a l’instant quan va veure que en Torsson treia una pistola Luger de la butxaca i l’apuntava.

—Eh, eh, tranquil... —va dir en Perkins, alçant la mà dreta.

—Tots ens estarem tranquils —va intervenir en Reine—. I tu col·laboraràs; oi, Jeremiah?

—Si m’ho demaneu tan amablement no puc negar-m’hi. Voleu saber la destinació del Britannia? Es dirigia a Spits-bergen; això ho podríeu haver esbrinat al port.

—On és en Foggart? —va preguntar en Reine.—A Spitsbergen, juntament amb la resta de la tripulació.

14

—Aquesta illa és molt gran. On?—A Longyearbyen.—L’assentament miner? en Reine va alçar una cella—.

I què hi fa, allà?En Perkins va arronsar les espatlles.—Ni idea —va respondre.—Que em prens per ximple? Fa un any que estàs em-

barcat amb en Foggart, i pretens que em cregui que no saps el que ha fet durant tot aquest temps?

—D’acord, m’has pescat —va respondre en Perkins amb ironia—. Com que som íntims amics, Sir Foggart sempre m’ho explica tot —va deixar anar una rialleta—. Vinga, home, que només sóc un maleït mariner; a mi ningú no em dóna explicacions.

La major part del que estava dient era mentida, però l’expressió del seu rostre destil·lava sinceritat. En Reine va guardar silenci, avaluant-lo amb la mirada, i al cap d’uns segons va dir:

—Fa tres dies, tan bon punt vas desembarcar, vas anar a l’oficina de correus i vas deixar-hi un paquet. Què era?

—Me’l va donar Sir Foggart perquè l’enviés a Londres.—A qui?—A la seva esposa.—Què hi havia a dins?—Jo què sé, home; Sir Foggart em va lliurar el paquet

ja tancat. Alguna pregunta més?En Reine va assentir, pensatiu.—El nostre cap vol parlar amb tu —va dir—. Ens acom-

panyaràs, Jeremiah.—On?—Un vaixell ens espera. És a prop, no haurem de ca-

minar gaire.En Perkins es va acostar als dos homes amb la mà dreta

sempre alçada i una expressió de contrarietat al rostre.—Vinga, amics —va suplicar—. Tinc un braç trencat

15

i l’única cosa que vull és agafar demà un vaixell i tornar a casa. Ja us he explicat tot el que sé, deixeu-me en pau.

—Vols tornar a Anglaterra? —en Reine va somriure com una guineu—. Doncs no et preocupis: nosaltres et portarem a Anglaterra.

Just en aquell moment, en Perkins va mirar per damunt de les espatlles dels dos noruecs i va fer un gest de sorpresa, com si hagués vist alguna cosa inesperada. Era un ardit molt vell, però va funcionar; en Reine i en Torsson van tombar simultàniament el cap cap enrere, moment que en Perkins va aprofitar per clavar-li una contundent puntada a l’entrecuix al gegant ros.

En Torsson va desorbitar els ulls, va exhalar una glopada d’aire i, sense deixar anar la pistola, es va doblegar sobre si mateix alhora que proferia un gemec incongruentment agut atesa la seva grandària; però en Perkins no va veure res d’això, ja que, quan va haver clavat el cop, va arrencar a córrer cap al poble com un esperitat.

—Que s’escapa! —va cridar en Reine, començant a perseguir-lo.

Sobreposant-se al dolor, en Torsson es va incorporar, va aspirar una profunda glopada d’aire, va aixecar la Luger, va apuntar cap al mariner que s’allunyava a tota velocitat i va disparar.

—No! —va udolar en Reine.Potser en Perkins, si no hagués tingut el braç trencat, hau-

ria aconseguit escapar-se. Sempre, des de la seva infantesa a Withechapel, havia tingut les cames ràpides, la qual cosa li havia estat de gran utilitat en el passat per evitar de caure a les mans de bobbys justiciers o de marits irats, però ara no tan sols no podia moure el braç esquerre, sinó que a més li feia mal a cada gambada, de manera que li impedia desenvolupar la seva màxima velocitat.

El primer tret, com un borinot letal, li va passar rabent per l’esquerra. A uns quaranta metres de distància, el camí

16

girava i s’amagava rere un turó; si hi arribava, ja no podrien enxampar-lo. El segon tret va xiular a la seva dreta. Ja només li faltaven trenta metres...

Malauradament, el mariner no va arribar a sentir el tercer tret. De sobte, va sentir un fort cop a l’esquena; no exacta-ment dolor, sinó com si alguna cosa molt pesant l’hagués envestit. Va ensopegar i va caure a terra; abans que la seva ment es dissolgués en el no-res, va sentir la frescor de l’herba a la galta i va pensar que era una sensació agradable.

En Reine va arribar corrent a l’alçada d’en Perkins, es va posar a la gatzoneta al seu costat i li va posar una mà al coll, buscant-li el pols amb el tou dels dits. En Torsson es va aproximar caminant a poc a poc, amb les cames arquejades, i va preguntar:

—És...?—Mort, sí —en Reine es va incorporar i va contemplar

el seu company amb les celles arrufades—. El necessitàvem viu —va dir en to acusador—; per què dimonis li has dis-parat?

—S’escapava —va respondre en Torsson a la defensiva.—Doncs en comptes de posar-te a clavar trets, hauries

d’haver-lo perseguit, maleït sigui.—Sí, és clar, estic bé per començar a fer curses. Escolta,

si aquest cabró hagués arribat al poble l’hauríem perdut de tota manera i, a més, hauria donat la veu d’alarma. És millor així.

En Reine va aspirar una profunda glopada d’aire i va arronsar les espatlles.

—Ets tu el qui tenia la pistola i ets tu el qui l’ha deixat escapar —va dir, pronunciant a poc a poc les paraules—. Això no els agradarà, als caps.

Incapaç de trobar cap argument amb el qual justificar-se, en Torsson va desviar la mirada i es va enrojolar. En Reine va sacsejar el cap, va tornar a posar-se a la gatzoneta i va escorcollar el cadàver d’en Perkins, però no va trobar-hi res

17

d’interès, així que es va tornar a incorporar i va indicar a en Torsson amb un gest que se n’havien d’anar. En silenci, els dos homes van començar a caminar cap a l’est, allunyant-se del cadàver que jeia sobre l’herba com un titella desmanegat.

En realitat, en Reine i en Torsson no eren més que im-provisats peons d’un joc molt més gran que cap d’ells no aconseguia comprendre. Ignoraven per què era tan impor-tant el Britannia, o per què havien de segrestar un simple mariner, o qui era John T. Foggart. Es limitaven a complir ordres, encara que ni tan sols sabien amb certesa per a qui treballaven.

El cadàver de Jeremiah Perkins va ser descobert l’endemà, poc després de l’alba, per uns pescadors. Quan es va assabentar de la notícia, Bjorn Gustavsen, el telegrafista, va sentir que el terra s’enfonsava sota els seus peus. No tenia cap dubte que aquells dos homes, en Reine i en Torsson, eren els responsables del crim, la qual cosa el convertia d’alguna manera en còmplice d’assassinat. Al principi va estar a punt de confessar el que havia passat, però la por de les possibles represàlies legals, i el temor, encara més pro-fund, de perdre les vint mil lliures, el van convèncer que era més prudent mantenir-se a l’expectativa dels esdeveniments. Aquella mateixa tarda, a primera hora, va arribar la policia, però els agents ni tan sols el van interrogar i, després d’una breu i barroera investigació, van donar el cas per tancat. No gaire després, els habitants de Havoysund es van oblidar del misteriós assassinat del mariner i en Gustavsen va respirar alleujat, convençut que per fi s’acabava aquell malson.

Estava equivocat. El mateix dia en què va aparèixer el cadàver de Jeremiah Perkins, el vapor Frembrudd, precisa-ment el vaixell en què el mariner tenia previst d’embarcar-se per iniciar el retorn al seu país, va atracar al port de Ha-voysund. Sis hores més tard, després d’aprovisionar-se de combustible, de deixar a terra la seva càrrega i de carregar a les bodegues correu i mercaderies procedents del poble,

18

el navili va llevar àncores amb rumb a Trondheim. Com és lògic, en Perkins no hi va poder embarcar, però una cosa que havia passat per les seves mans viatjava en el Frembrudd dins d’una saca de correu: un petit paquet adreçat a Lady Elisabeth Faraday, a Londres.

No, allò no era un final, sinó un començament.

LLIBRE PRIMER

L’enigma de la cripta

21

Diari personal de Samuel Durango. Dijous, 27 de maig de 1920

Fa molt que no escric aquest diari; tant de temps que ja gairebé no sé com fer-ho. Suposo que hauria de redactar un resum d’allò que ha passat durant els darrers mesos, però no em ve de gust. Només esmentaré dues coses: el meu benefactor, mestre i tutor, Pierre Charbonneau, va morir el sis d’octubre de 1919, als seixanta-tres anys d’edat, i jo vaig abandonar França per retornar al meu país.

Vaig arribar a Madrid fa cinc setmanes i em vaig instal·lar a la pensió Cervantes, al barri de Maravillas, on he llogat dues habitacions: una per a mi i una altra per guardar-hi el material de treball, que encara roman embalat. Reconec que quan vaig venir aquí no tenia cap pla al cap; ni tan sols sabia si em quedaria a Madrid, i continuo sense saber-ho. Diguem que la meva situació és provisional, tot i que la veritat és que fa molt de temps que visc en la provisionalitat. Suposo que hauria de plantejar-me de tornar a practicar la meva professió, llogar un local, instal·lar-hi un estudi fotogràfic i fer-me una clientela, però no em sento amb forces. Em costa centrar-me, no aconse-gueixo sentir interès per res.

Tanmateix, fa un parell de setmanes vaig ensopegar amb una cosa que va captar la meva atenció: un anunci aparegut al diari ABC. El text deia: «Institució científica SIGMA busca fotògraf amb experiència. Els candidats hauran de reunir els requisits següents: posseir equip fotogràfic propi, coneixement d’idiomes, bona forma física, predisposició per viatjar, fredor davant el perill i valor. Els interessats poden enviar els currículums a SIGMA, carrer d’Almagro 9, Madrid».

Em van sorprendre els dos últims requisits, «fredor davant el perill i valor». Per què hauria de necessitar qualsevol d’aquestes

22

dues qualitats un fotògraf? Ignoro les raons que em van moure a fer-ho —potser la curiositat—, però el mateix dia que vaig llegir l’anunci vaig enviar a «Sigma» (sigui el que sigui, això) una carta amb la meva història professional. No n’esperava res, però abans-d’ahir vaig rebre la resposta: he d’entrevistar-me demà a les deu amb el professor Ulises Zarco a la seu de la institució.

No sé si acudiré a la cita. Estic buscant una feina? No, estic buscant un lloc on quedar-me. Tot i que, ben pensat, potser una cosa porta fins a l’altra; potser trobant una feina trobaré al mateix temps una llar...

Pot ser que al final acudeixi a la cita, encara que només sigui per curiositat.

23

1. La inesperada visita de les dames angleses

La seu de SIGMA es trobava just a la intersecció dels carrers d’Almagro i Zurbarán, en un palauet de tres

plantes davant del qual s’estenia un ampli jardí triangular envoltat per un reixat. Com que la pensió Cervantes no es trobava gaire lluny, Samuel Durango s’hi havia dirigit a peu, portant sota el braç una carpeta amb mostres del seu treball. La portalada d’entrada estava oberta. En arribar a la seva alçada, en Samuel es va aturar i va contemplar la placa de bronze que estava collada al muntant esquerre; hi havia una lletra sigma gravada, i a sota el text següent: «Societat d’Investigacions Geogràfiques, Meteorològiques i Astronòmiques».

Almenys, va pensar en Samuel, ja sabia què significava SIGMA. Va consultar el rellotge; passaven dos minuts de les deu, així que va creuar la portalada i va caminar cap a la casa. El jardí, frondós i escassament cuidat, era ple de plantes exòtiques procedents d’altres latituds; a la dreta s’alçava un hivernacle de ferro forjat a través dels vidres del qual es distingien massissos de flors multicolors. El lloc semblava desert.

En Samuel va travessar el jardí, va remuntar una esca-linata de marbre i es va aturar davant la porta d’entrada, que estava entreoberta. Després d’una breu vacil·lació, va prémer el timbre; un so de campanetes va reverberar a l’interior de l’edifici, però no va succeir res més. Va tornar a prémer el botó i, al cap d’un llarg minut, una dona de vint-i-tants anys d’edat va aparèixer al rebedor amb un nadó de vuit o nou mesos als braços. Era rossa, igual que el nadó, i molt maca, amb els cabells curts, els ulls blaus i una bonica silueta, tot i que el més cridaner era que feia

24

servir pantalons, una cosa molt poc usual que alguns fins i tot considerarien escandalós. La dona es va aproximar a la porta i va contemplar somrient en Samuel.

—Què desitja? —va preguntar amb accent anglosaxó.—Sóc Samuel Durango. M’han citat per...—Ah sí, el fotògraf —el va interrompre ella fent-se a

un costat, i va afegir—: Endavant, passi.En Samuel es va endinsar en el vestíbul, un ampli re-

cinte amb els sostres molt alts i les parets guarnides amb mapes antics emmarcats. La dona li va encaixar la mà i es va presentar.

—Em dic Sarah Baker —va dir—. Sóc una cosa així com la secretària del professor Zarco —va assenyalar el nen amb un gest—. Ell és en Tomás, el meu fill.

—Un nen preciós —va murmurar en Samuel.En efecte, ho era, amb els ulls blaus, idèntics als de la

seva mare, i els cabells gairebé blancs de tan rossos. Sempre som rient, la Sarah va contemplar amb curiositat en Samuel.

—És vostè més jove del que m’imaginava —va comentar.En Samuel va arronsar les espatlles.—Tinc vint-i-tres anys —va dir—. És cap problema?—No; potser més aviat al contrari —va respondre ella,

pensativa—. El professor Zarco és al pati posterior, però abans de reunir-nos-hi he d’advertir-li una cosa: no es deixi impressionar.

—Impressionar? Per què?—Pel professor.—És... impressionant?—Oh, sí, molt. Encara que potser aquesta no és la pa-

raula correcta. A primera vista, el professor pot resultar una mica... diguem-ne amenaçador.

—Amenaçador? Però...—I groller, i malhumorat, i arrogant. Té molt caràcter,

molt mal caràcter, però és pura façana. Li digui el que li digui, no s’ho prengui de debò. Vinga, acompanyi’m.

25

Desconcertat, en Samuel va seguir la dona al llarg d’un extens corredor jalonat per portes que, després de creuar la zona de servei, acabava desembocant al pati posterior del palauet. Allí, cinc peons maldaven per ca-rregar grans caixes de fusta en un camió. Davant seu, un individu alt i cepat de més de quaranta anys supervisava l’operació amb cara de pomes agres. Devia fer un metre vuitanta-cinc, tenia els cabells castanys, els ulls foscos i intensos, un poblat bigoti i el mentó quadrat; duia posat un tern de franel·la blanca i es cobria el cap amb un vell barret panamà. Al seu costat, un homenet menut, amb un barret fort, el mirava de reüll amb aire atemorit. Uns metres més enllà, recolzat contra una paret, un home de trenta-tants anys, alt i atlètic, contemplava l’escena amb una expressió divertida al rostre.

Just quan la Sarah i en Samuel van aparèixer al pati, els peons estaven carregant la segona caixa al camió; en enlairar-la, un dels treballadors la va deixar anar massa aviat i l’embalatge es va precipitar sorollosament sobre la plataforma. Llavors, l’home del barret panamà va obrir molt els ulls i va esbufegar com una locomotora que deixés anar vapor.

—Es pot saber quina mena de salvatges sou?! —va bra-mar, acostant-se a grans gambades al capatàs i clavant-li una mirada assassina. Després, va assenyalar amb un dit cap a les caixes i va afegir—: Això que hi ha aquí és material científic molt valuós i molt fràgil!

—Ho sento, patró, ha estat un accident. Però tampoc no n’hi ha per tant; a la caixa no li ha passat res...

—Ah, llavors estem de sort —l’home del panamà es va aproximar a l’embalatge i el va acariciar amb el tou dels dits—. Perquè a mi el que m’importa és la caixa, és clar; el que hi ha a dins l’hi hem ficat per fer embalum, però el que realment volem enviar per tren són aquestes precioses caixes de fusta, veritat?

26

—Si vostè ho diu...—No, imbècil, estic sent sarcàstic! A la caixa no li ha

passat res, però i al que hi ha a dins? —va respirar profun-dament—. Vejam, per a què us hem contractat?

—Per carregar aquestes caixes i portar-les a l’estació.—Per portar-les íntegres, repeteixo, íntegres a l’estació.

Però potser preferiu destrossar-les abans, és clar. Pot ser que estigueu tan acostumats a transportar ferralla que no us sentiu còmodes portant objectes intactes en el vostre llardós camió. Voleu que vagi a buscar uns malls? Podríem haver-nos-les tots a cops amb els embalatges i així acabaríem abans, no us ho sembla?

El capatàs va arronsar les espatlles.—El que vostè mani, patró —va mussitar.L’home del barret panamà va alçar els braços cap al cel,

com si demanés justícia a un déu indefinit, i es va tombar cap a l’homenet del barret fort.

—Per les barbes del profeta, Martínez! —va bramar—. D’on ha tret aquesta quadrilla d’aturats que ni fent un curset arribarien a comprendre un sarcasme?!

—Són bo-bona gent —va quequejar l’homenet anomenat Martínez—. Ja han treballat per a nosaltres d’altres vega...

—Una colla d’inútils, això és el que són! —el va inte-rrompre. Tot seguit, es va tombar cap als peons i va dir—: D’acord, ho expressaré amb tanta claredat que fins i tot un nen de cinc anys ho entendria. Això ho dic per si coneixeu cap nen de cinc anys que pugui explicar-vos-ho. Vejam, el que hi ha en aquests embalatges és fràgil; o sigui, que es pot trencar amb facilitat. A més, és valuós, la qual cosa signi-fica que ni amb tota una vida dels vostres miserables sous podríeu pagar el més lleu desperfecte. Així que carregareu aquestes caixes al camió amb tanta manyaga i tanta cura com si a dins hi hagués les vostres mares, si és que teniu mares.

En Samuel es va inclinar cap a la Sarah i li va murmurar a cau d’orella:

27

—Aquest és el professor Zarco?—Ell mateix —va assentir la dona.—Potser no és un bon moment per parlar-hi. Puc tornar

un altre dia...—No, no; avui està de bon humor. Aquests rampells li

passen de seguida, no s’amoïni.Mentre en Zarco continuava fustigant els peons, en

Sa muel va contemplar els embalatges. Eren quatre caixes de més de metre i mig d’alçada, tots marcats amb el rètol «DÉDALO-Propietat de SIGMA/Fràgil». Què devia signi-ficar «Dédalo»?, va començar a preguntar-se en Samuel, però en aquell moment l’home alt que s’havia mantingut recolzat a la paret es va aproximar a la Sarah i va acariciar el cap del nadó.

—Qui és el teu amic? —li va preguntar a la dona.—Samuel Durango, el candidat per substituir el pobre

Vázquez. Samuel, et presento Adrián Cairo, soci del pro-fessor, pare d’en Tomás i el meu afortunat marit.

—Afortunadíssim —va reblar en Cairo mentre encaixava la mà d’en Samuel.

De sobte, el professor Zarco, abandonant per uns instants el maltractament verbal als peons, va fixar la mirada en el fotògraf i s’hi va aproximar amb una cella alçada.

—Qui dimonis ets tu? —va grunyir.—És Samuel Durango, professor —va intervenir la

Sarah—. El fotògraf.—Fotògraf...?Sense apartar la mirada del jove, en Zarco va parpelle-

jar diverses vegades, com si no encertés a comprendre el significat de la paraula fotògraf. Llavors, una ben timbrada veu de dona va dir amb accent anglès:

—Disculpin, algú tindria l’amabilitat d’atendre’ns?A l’instant, totes les mirades van convergir a la porta que

donava accés al palauet, on dues dones s’estaven dretes obser-vant amb aire curiós l’activitat que es desenvolupava al pati.

28

Encara que l’una ja havia entrat en l’edat madura i l’altra devia anar per la vintena, existia una gran semblança entre elles; totes dues tenien els cabells rossos i els ulls blaus, totes dues eren maques i esveltes, i totes dues duien posats elegants ves-tits d’alta confecció —la de més edat un de Gabrielle Chanel i la més jove un de Madeleine Vionnet—, signe inequívoc de la seva elevada classe social.

La Sarah va lliurar el nadó al seu marit i es va apropar a les nouvingudes.

—Bon dia —les va saludar—; sóc Sarah Baker, la se-cretària del centre.

—Em dic Elisabeth Faraday —va replicar la dona de més edat— i ella és la meva filla, Katherine Foggart. Hem trucat insistentment al timbre, però com que no responia ningú i la porta era oberta, ens hem pres la llibertat d’entrar-hi. Confio que disculpin la intromissió.

—Oh, no, disculpin-nos vostès; avui tenim una mica de desordre. Digui’m, què desitgen?

Lady Elisabeth va passejar la mirada entre els presents abans de respondre.

—Busquem el professor Ulises Zarco —va dir—. És aquí?De sobte, una transformació sorprenent va tenir lloc; fins

llavors, en Zarco s’havia comportat com un goril·la, però sobtadament el seu rostre ferotge es va distendre amb un somriure i, després de treure’s el barret, es va aproximar a les dues dones destil·lant cortesia per tots els porus.

—Sóc el professor Zarco —va declarar. Tot seguit, va besar la mà de Lady Elisabeth, després la de la Katherine i finalment va dir—: En què puc ajudar-les?

—Es tracta del meu marit, Sir John Thomas Foggart. Crec que vostè el coneix.

En Zarco va arquejar les celles, sorprès.—El vell Johnny? Quina sorpresa... És clar que el conec;

més d’una vegada he ensopegat amb aquell pirata... —va gargamellejar—. Això de pirata ho dic en sentit figurat i

29

afectuós, per descomptat —va tornar a gargamellejar—. Com està en John? Que li ha passat res?

—Precisament d’això es tracta, professor —Lady Elisa-beth va mirar al voltant i va preguntar—: Podríem parlar en un lloc més còmode?

En Zarco es va picar el front.—Sí, per descomptat —va dir—, que distret que sóc.

Disculpin la meva mala educació —es va tombar cap a l’homenet del barret fort i, recuperant la seva millor expressió de ferocitat, li va etzibar—: Martínez, el faig personalment responsable que aquests orangutans transportin el Dédalo sense causar-li cap dany. Li queda clar?

—Sí, professor.—Martínez...—Sí, professor?—M’ha vist alguna vegada enfadat?—Eh..., em sembla que sí, professor.—S’equivoca, fins ara m’ha vist en el meu estat normal.

Cregui’m: no li agradaria veure’m enfadat de debò, així que, pel seu bé, serà millor que el Dédalo no pateixi ni una esgarrapada.

Tot seguit, es va tombar i va clavar la mirada en el rostre d’en Samuel.

—Qui has dit que eres? —va preguntar.—Samuel Durango. He vingut per l’anunci del...—Ah, sí, el fotògraf —el va interrompre—. D’acord,

vine amb nosaltres —en Zarco va començar a caminar cap a l’interior de l’edifici i, adreçant-se a les dames an-gleses, va afegir—: Molt bé, senyores, ens reunirem al meu despatx.

* * *

El despatx d’en Zarco era una enorme habitació farcida d’objectes: mapes i cartes marines clavades a les parets,

30

milers de llibres amuntegant-se en llibreries atapeïdes de gom a gom o en polsegoses piles, instruments científics, ídols polinesis, màscares africanes, lleixes amb col·leccions de monedes i fòssils, una enorme esfera terrestre, un in-congruent vestit de bus penjant del sostre, estàtues preco-lombines, ganivets cerimo nials, un astrolabi, caps reduïts jívaros... Allò semblava més les golfes d’un museu que no pas un lloc de treball.

Després de buidar d’andròmines unes cadires, les dues angleses, la Sarah i Adrián Cairo, amb el seu fill als braços, es van asseure davant de l’escriptori del professor, mentre ell s’acomodava al darrere, en una vella butaca de cuir. En Samuel, sentint-se absolutament fora de lloc, va prendre seient a segona fila, amb la carpeta sobre els genolls. Lady Elisabeth va contemplar les persones que l’envoltaven i després es va quedar mirant en Zarco amb un deix de perplexitat. Endevinant els seus pensaments, el professor va dir:

—Pot parlar amb llibertat, senyora Faraday; aquesta gent és de la meva total confiança. Tret d’aquest jove d’aquí, el fotògraf, al qual no havia vist en ma vida; però, vist l’aspecte d’infeliç que té, deu ser inofensiu. Encara que, és clar, potser es tracta d’un tema delicat que requereix privadesa...

Lady Elisabeth va negar lleument amb el cap.—No, no hi ha res de comprometedor en el que he

d’explicar —va dir—. Els seus amics poden quedar-se.—Molt bé, senyora Faraday. Però abans de començar,

permeti’m una pregunta: sent vostè l’esposa de John Fog-gart, com és que no fa servir el seu cognom?

—Després del nostre matrimoni, vaig decidir de conservar el meu cognom de soltera. Els Faraday som una distingida família molt arrelada al nostre país. Per exemple, Michael Faraday, el famós científic inves-tigador de l’electromagnetisme, va ser un dels meus avantpassats.

31

—Nobles orígens —va replicar en Zarco; va unir les mans entrecreuant els dits i va afegir—: L’escolto, senyora Faraday.

La dona va abaixar la mirada i, després de dedicar uns instants a ordenar els seus pensaments, va començar el relat.

—Com potser saben —va dir—, en John, el meu marit, és arqueòleg.

—I explorador —va afegir en Zarco—. Un gran profes-sional, sens dubte.

—Gaudeix d’un cert prestigi acadèmic, és cert —va pros-seguir ella—. Doncs bé, deu fer cosa d’un any i mig, durant les tasques de remodelació del cementiri de la parròquia de St. Gluvias, a Penryn, es van descobrir els fonaments d’una església molt anterior, preromànica, de la qual no es tenia cap notícia.

—Disculpi, senyora Faraday —la va interrompre en Zarco—: on és Penryn?

—Al sud-oest d’Anglaterra, a Cornualla; és un petit poble situat molt prop de Falmouth —Lady Elisabeth va fer una pausa—. Quan les restes del primitiu temple van sortir a la llum, les autoritats locals es van posar en contacte amb en John i el van convidar a estudiar la troballa, proposta que el meu marit va acceptar. Les excavacions es van iniciar fa una mica més d’un any i, al cap de pocs dies de començar, en John va descobrir una cosa: una cripta amb el sepulcre de sant Bowen.

—Sant Bowen?—Un monjo cèltic del segle x. No en sé gaire més, ho

sento.—No importa. Prossegueixi, si us plau.—A més del sepulcre, el meu marit va trobar a l’interior

de la cripta un cofre que contenia certes relíquies. Concre-tament, diversos fragments de metall.

En Zarco va enarcar les celles.—Quina mena de metall? —va preguntar—. Els claus

32

de la crucifixió, la punta de la llança de Longí o alguna cosa així?

—No, professor, res d’això. Exactament el que he dit: frag-ments de metall. En John en va fer analitzar un, però no me’n va comunicar els resultats. Mentrestant, la resta de les relíquies es van guardar a la caixa forta de l’ajuntament de Penryn. Malauradament, uns dies després, uns lladres van entrar de nit a l’alcaldia, van forçar la caixa i les van robar.

—Que estrany... —va comentar en Zarco pensatiu, passant-se la mà pel bigoti—. Aquells fragments eren d’or o d’algun altre metall valuós?

—Or no, per descomptat —va replicar Lady Elisabeth—; però ja tornarem a aquest assumpte més endavant. El cas és que el meu marit va tornar a Londres al començament de juny i durant uns dies es va dedicar a investigar en arxius i biblio-teques, tot i que no va arribar a dir-me per què. Finalment, a mitjan juny, en John em va informar sobre la troballa efec tuada a Penryn i em va comunicar que s’absentaria durant una temporada, ja que havia de continuar la seva investigació al continent.

—Li va dir on es dirigia?Lady Elisabeth va negar amb el cap.—Ni on es dirigia, ni què buscava, ni quant temps estaria

absent.—I això no li va estranyar?—Per descomptat, però quan li vaig preguntar sobre

aquest tema, en John es va mostrar evasiu. Va dir que de moment preferia mantenir l’assumpte en secret i que ni tan sols jo, per la meva seguretat, no n’havia de saber res.

—Per la seva seguretat?—Sí, professor; reconec que el comentari em va alarmar,

i així li ho vaig fer saber. Llavors en John em va fer dos advertiments: en primer lloc, que tingués molta cura amb Aleksander Ardán i amb qualsevol persona o organització que hi estiguessin relacionades.

33

—Disculpi la meva ignorància: qui és Aleksander Ardán?—L’amo d’una corporació anomenada Ararat Ventures,

un home de negocis armeni nacionalitzat anglès. És im-mensament ric.

—Vostè el coneix?—No l’he vist mai.—I el seu marit el coneixia?—No ho sé, professor. En John va insistir que em man-

tingués allunyada de l’Ardán, però no em va dir per què.—Ho entenc. I quin va ser el segon advertiment que li

va fer el seu espòs?Lady Elisabeth va treure’s de la bossa un portacigarrets

d’or, va extreure’n un llarg cigarret i va preguntar:—Els importa que fumi?En Zarco la va mirar, escandalitzat, i va obrir la boca per

protestar, però la Sarah se li va avançar.—No, senyora Faraday, per descomptat que no —va dir,

apropant-li un cendrer.Lady Elisabeth va encendre el cigarret amb un Cartier

d’or, va aspirar una glopada de fum i el va exhalar lentament pel nas.

—El segon advertiment que em va fer en John —va dir, mirant fixament en Zarco— va ser que si li succeïa alguna cosa a ell, o si no tenia notícies seves durant massa temps, em posés en contacte amb vostè i li sol·licités ajuda.

* * *

El professor Zarco gairebé va fer un bot sobre la butaca. Amb els ulls molt oberts, es va inclinar bruscament cap endavant i va exclamar:

—Que em demanés ajuda a mi?! Per què?—Perquè, segons paraules d’en John, vostè és l’home

amb més recursos que coneix i, a més (sempre citant el meu marit), perquè vostè és tan tossut com una mula i quan es

34

proposa alguna cosa no hi ha res al món que pugui impedir-li de dur-ho a terme.

—Vaja, no sé si sentir-me afalagat o ofès —va murmurar en Zarco, reclinant-se contra el respatller de la butaca—. Però, vejam, senyora Faraday, en definitiva: a en John li ha succeït alguna cosa o no?

—Permeti’m continuar la història, professor. El meu marit posseeix un navili, el Britannia, un vapor en el qual acostuma a desplaçar-se durant els seus viatges de feina.

—Encara es manté surant aquella vella closca de nou? —va comentar en Zarco.

—Espero que sí, ja que hi és el meu marit. El setze de juny de l’any passat, en John va embarcar en el Britannia, que estava fondejat a Portsmouth, i va partir amb rumb desconegut —Lady Elisabeth va espolsar la cendra del seu cigarret amb un posat elegant—. Unes setmanes més tard —va prosseguir—, dos homes es van presentar a casa meva. Treballaven per a l’empresa Cerro Pasco Resources Ltd. i volien esbrinar el pa-rador d’en John per entrevistar-se amb ell sobre, segons el que van dir, un assumpte de negocis. Afortunadament, aleshores jo havia fet algunes indagacions i sabia que Cerro Pasco és una companyia minera pertanyent a Ararat Ventures, la corporació de l’Ardán, de manera que els vaig dir que no tenia notícies del meu marit, la qual cosa, d’altra banda, era certa. Tan sols una setmana després, un desconegut em va abordar mentre passejava per una zona solitària de Hyde Park i em va exigir que li digués on era en John.

—Li ho va exigir?—Efectivament. Aquell individu es va comportar d’una

manera molt amenaçadora; per fortuna, uns joves van aparèixer en aquell moment i l’home se’n va anar corrent. Però aquella nit un desconegut em va telefonar per advertir-me que, si no revelava el parador del meu marit, era molt probable que tornés a tenir una trobada tan desagradable com la d’aquella tarda.

35

—I vostè què va fer?—El vaig enviar a passeig, professor. Tot i que, franca-

ment, el vaig enviar a un lloc força més lleig.Lady Elisabeth va fer una pipada i, alhora que exhalava

un núvol de fum, va apagar el cigarret en el cendrer.—Què va passar després, senyora Faraday? —va pregun-

tar en Zarco, contemplant el fum amb reprovació.—Què va passar? Res, professor; absolutament res. Els

mesos van transcórrer i no vaig rebre cap notícia d’en John. Finalment, a mitjan febrer, li vaig enviar a vostè una carta.

—A mi? —en Zarco va fer cara de perplexitat—. Li asseguro, senyora, que no he rebut cap carta seva.

—I a finals de març li’n vaig enviar una altra —va insistir la dona.

—Doncs puc jurar-li que...—Ha revisat el correu, professor? —el va interrompre

la Sarah, assenyalant les piles de sobres i paquets que s’acumulaven sobre l’escriptori.

En Zarco va contemplar el munt de cartes com si el veiés per primera vegada.

—Bé —va murmurar—, vaig una mica endarrerit...La Sarah es va posar dreta i, després d’un ràpid examen

del correu, va treure’n dues cartes i les va deixar sobre l’escriptori, davant d’en Zarco.

—Són aquí —va dir mentre tornava a asseure’s.—Tancades i sense llegir... —va mussitar Lady Elisabeth

tot contemplant les missives amb una cella alçada.—He estat fora d’Espanya, senyora Faraday —es va

excusar en Zarco—. A l’Àfrica, dirigint una expedició pel riu Níger i... En fi, vaig tornar fa dos mesos i encara no m’he posat al dia amb la paperassa endarrerida.

—No importa, professor; ara que som aquí, aquestes cartes estan mancades d’interès —Lady Elisabeth li va dedicar un fugaç somriure—. Com els deia, durant gairebé un any no vaig saber res del meu marit, fins que, fa nou dies,

36

vaig rebre una carta seva. En realitat, era un paquet; contenia una nota manuscrita i un fragment de metall; concretament, un cilindre d’unes cinc polzades de llargària per una de diàmetre.

—El metall d’aquell cilindre era similar al de les relí-quies de Bowen? —va preguntar en Zarco.

—No; tenia un aspecte més fosc i menys brillant. Ignoro quina mena de metall era.

—I què li deia el seu marit en la carta?—Estava datada el vint-i-nou d’abril d’aquest any. Era

una nota molt breu; en John em comunicava que es trobava bé i que tornaria a Anglaterra, com a molt tard, a finals de l’estiu. També em demanava que guardés el cilindre metàl·lic a la nostra caixa forta, i que no l’ensenyés a ningú.

—L’informava sobre el seu parador?—No, però el paquet tenia mata-segells de Noruega.—Noruega... —va repetir en Zarco, pensatiu—. Bé,

almenys sabem que en John està sa i estalvi.—Així és; no obstant això... —Lady Elisabeth va

intercanviar una mirada amb la seva filla i va prosse-guir—: El dia que va arribar el paquet, el vaig guardar a la caixa forta del despatx d’en John. Aquella mateixa nit, algú va entrar a casa nostra i, després de forçar el cofre, va robar el paquet amb el cilindre de metall i la carta. Afortunadament, només va ser un robatori, però encara m’estremeixo de pensar que la Katherine i jo érem a casa, dormint, mentre un lladre ens desvalisava —va deixar es-capar un breu va sospir—. Dos dies més tard, la meva filla i jo vam abandonar Londres i vam iniciar el viatge a Madrid amb l’únic objectiu d’entrevistar-nos amb vostè.

Va sobrevenir un llarg silenci. Després de bescanviar unes mirades amb Adrián Cairo i amb la Sarah, en Zarco va contemplar Lady Elisabeth i va arronsar les espatlles.

—La història que ens ha explicat és molt interessant, se-nyora Faraday —va dir—, però, si he de ser-li sincer, no sé com

37

puc ajudar-la. Segons el que vostè mateixa ens ha explicat, el seu marit li va escriure fa un mes i estava com una rosa, així que l’única cosa que ha de fer és esperar el seu retorn.

—S’oblida dels robatoris i les amenaces —va replicar la dona.

—En això tampoc no puc ajudar-la. Jo, en el seu lloc, posaria l’assumpte en mans de la policia.

—Ja ho he fet, professor, però aquesta no és la qüestió. És evident que hi ha gent perillosa que busca el meu marit, i que forces poderoses estan, per les raons que siguin, sum-mament interessades en el que John va descobrir dins del sepulcre de Bowen; de manera que, si abans em preocupava el que podia haver passat al meu marit, ara em preocupa el que pugui succeir-li en el futur. Estic segura que Scotland Yard farà tot el que sigui humanament possible per enxam-par els responsables del robatori i les amenaces, però també sé que la policia no anirà al continent per buscar el meu marit i advertir-lo del perill que corre.

En Zarco se la va quedar mirant amb perplexitat, com si no acabés de captar el significat de les paraules de Lady Elisabeth, fins que, de sobte, un centelleig de comprensió va brillar en els seus ulls.

—Pretén que vagi a la recerca del seu marit? —va pre-guntar.

—Exactament —va assentir la dona, molt seriosa—; això és el que hem vingut a demanar-li.

En Zarco va mirar els seus col·laboradors amb incredu-litat i va alçar les mans en un gest d’impotència.

—Però això és absolutament impossible, senyora meva —va dir.

—Per què, professor?—Per moltíssims motius —va contestar en Zarco—. En

primer lloc, perquè d’aquí a quatre dies me’n vaig cap a Veneçuela, on passaré uns quants mesos explorant els tepuis de la Gran Sabana.

38

—Doncs endarrereixi-ho —va replicar amb naturalitat la dona.

—Que ho endarrereixi?... —en Zarco va entretancar els ulls—. Vejam, senyora Faraday: com que en John és un home acabalat, finança les expedicions de la seva butxaca, oi que sí?

—Així és.—Doncs jo no tinc aquesta sort. Treballo per a SIGMA,

que és la que em paga, i per tant he de complir estrictament les activitats que tinc programades.

—Si es tracta de diners —va replicar Lady Elisabeth—, estic disposada a cobrir totes les despeses de l’expedició, així com a remunerar-lo a vostè i als seus col·laboradors amb la quantitat que decideixin.

—No es tracta només de diners, senyora —va objectar en Zarco, començant a irritar-se—. Com comprendrà, no puc dir al consell rector de la societat que suspenc el meu viatge a Veneçuela perquè m’ha vingut de gust d’anar a la recerca d’un vell conegut.

La Katherine, la filla de Lady Elisabeth, que fins alesho-res s’havia mantingut en silenci, es va inclinar cap endavant i va preguntar en perfecte castellà:

—Està dient vostè, professor Zarco, que no farà res per ajudar un amic en perill?

En Zarco va dedicar a la noia una mirada de la qual semblava que saltessin guspires.

—Deixem les coses clares, senyoreta —va dir—. En primer lloc, en John i jo no som precisament amics íntims, sinó més aviat rivals. És cert que la nostra relació sempre ha estat cordial, i que més d’una vegada hem compartit un bon borgonya, però no intercanviem felicitacions per Nadal ni ens truquem pels nostres aniversaris. En segon lloc, en John els va enviar una carta fa un mes comunicant-los que estava bé i que tornaria a finals de l’estiu, així que, tal com jo ho veig, no corre cap perill. D’altra banda, si algú pretén causar-li cap problema, estic segur que en John és prou grandet per

39

solucionar l’assumpte sense necessitat que ningú li faci de mainadera. He deixat clar el meu punt de vista?

Es va produir un llarg silenci. Lady Elisabeth va deixar escapar un sospir i va comentar:

—El meu marit ja em va advertir que vostè s’hi negaria. Per això, abans de partir, em va lliurar una cosa que, segons ell, el faria canviar d’idea —la dona va obrir la bossa, en va treure de l’interior un saquet de vellut negre i, al mateix temps que la lliurava a en Zarco, va aclarir—: És una de les relíquies de Bowen.

Amb expressió escèptica, el professor va obrir el petit saquet i en va deixar caure el contingut sobre el palmell de la mà esquerra. Es tractava d’un fragment de metall d’uns tres centímetres de llargària per dos d’amplària; semblava un prisma hexagonal tallat en bisell i era de color gris platejat. En Zarco el va examinar durant un llarg minut i després el va lliurar a Adrián Cairo.

—No sembla níquel, ni plata, ni acer —va dir.En Cairo el va escrutar amb atenció, mantenint-lo apartat

de les manetes del seu fill, i al cap d’uns segons el va retornar a en Zarco.

—Potser platí? —va suggerir.El professor va arronsar les espatlles i, tombant-se cap

a Lady Elisabeth, va preguntar:—Això és el que en John va trobar a la cripta de Penryn?—Juntament amb uns altres sis fragments metàl·lics

similars —va respondre la dona—; els que es van dipositar a la caixa forta de l’ajuntament i van ser robats. El meu marit va guardar aquest per analitzar-lo.

En Zarco va contemplar amb indiferència el tros de metall i va tornar a arronsar les espatlles.

—I què vol que faci jo amb això, senyora Faraday?—Analitzar-ho. Això és el que em va indicar en John:

que el lliuri a vostè i li demani que el faci analitzar per un químic.

40

—Això no té sentit, senyora Faraday...—Jo correré amb les despeses del laboratori, si és això

el que li preocupa.—No, no és això el que em preocupa —va replicar en

Zarco, cada cop més irritat—. La qüestió, senyora Faraday, és que es tracta d’una pèrdua de temps, perquè, sincerament, dubto molt que els resultats d’una anàlisi química, siguin els que siguin, em facin canviar d’idea.

Lady Elisabeth va apuntar un somriure distant.—Ignoro quina mena de metall és aquest —va dir—;

com he assenyalat abans, en John mai no m’ho va revelar. Però conec el meu marit i sé que no acostuma a parlar per parlar, de manera que si ell creia que l’anàlisi d’aquest metall podia convèncer-lo, professor, estic segura que tenia les seves raons —va fer una pausa i va afegir—: No discutiré la seva decisió de no ajudar-nos a trobar el meu marit, però tindria almenys l’amabilitat d’efectuar aquesta anàlisi? Li ho demano per favor; és molt important per a nosaltres.

En Zarco va respirar profundament i va contenir l’alè mentre sospesava pensatiu el fragment de metall. Després, havent exhalat de cop una glopada d’aire, va dir:

—D’acord, com vostè vulgui; avui mateix l’enviaré a un laboratori. Ara bé, li adverteixo una cosa: dimarts vinent, tinguem o no els resultats de l’anàlisi, i siguin aquests els que siguin, pujaré a un tren amb destinació a Santander, on m’embarcaré rumb a Veneçuela. Queda clar?

—Claríssim —Lady Elisabeth, imitada per la seva filla, es va incorporar—. Ja hem abusat del seu temps, professor, ens n’anem. Estem allotjades a l’hotel Ritz; els agrairem que ens avisessin quan rebin l’informe del laboratori.

* * *

41

Quan la Sarah i en Zarco, després d’acompanyar les dues angleses a la sortida, van tornar al despatx, el professor es va deixar caure a la butaca i va proferir un grunyit.

—Quina dona més pesada —va murmurar.—Està preocupada pel seu marit —va dir en Cairo,

lliurant el nadó a la Sarah—. És lògic que hagi estat insistent.

—Un corcó, això és el que ha estat. A més, em sembla de molt mala educació posar-se a treure fum com una lo-comotora.

—I què me’n diu dels seus havans, professor? —va intervenir la Sarah—. Hem d’obrir les finestres per no asfixiar-nos.

—Això és diferent; jo sóc un home.La Sarah va sacsejar el cap.—Un home de l’edat mitjana —va replicar—. Som al

segle xx, professor; les dones també fumen.—Això serà en aquell país de salvatges on vas néixer,

però no a la vella i civilitzada Europa —en Zarco va contem-plar, taciturn, la relíquia de Bowen que jeia vora la bossa de vellut sobre l’escriptori—. I a més —va continuar—, aquesta insistència que faci analitzar el maleït tros de metall... En fi, com es diu el químic amb qui hem treballat altres vegades? Aquell amb cap d’ou i pinta d’enterrador...

—Bartolomé García, de l’Institut Geològic —va apuntar la Sarah.

—Sí, aquest. T’importaria parlar-hi, Adrián? Podries portar-li el tros de metall aquest mateix matí, i així ens ho traiem del damunt.

—D’acord, professor —va assentir en Cairo.En aquell moment, en Samuel, que de tant estar-se quiet

i callat temia haver-se tornat invisible, es va incorporar i va avançar un parell de passes.

—Disculpin —va dir—. Potser serà millor que me’n vagi...

42

En Zarco va girar el cap i, durant uns instants, el va contemplar com si el veiés per primera vegada.

—Ah, el fotògraf... —va dir per fi—. Com has dit que et deies?

—Samuel Durango.—Durango? Quina mena de cognom és aquest? —en

Zarco es va tombar cap a en Cairo i va preguntar—: El durango no és una fruita?

—No, professor; la fruita es diu durazno. És una mena de préssec.

—Bé, tant és —en Zarco es va encarar de nou amb en Samuel i li va indicar amb un gest que s’apropés—. A veure, ensenya’ns la teva feina.

Una miqueta desconcertat, en Samuel va deslligar els cordons que mantenien tancada la carpeta i va començar a desplegar fotografies davant d’en Zarco i els seus col·laboradors. La major part eren retrats i fotos d’estudi, tot i que també hi havia diverses instantànies preses als carrers de París; però abans de veure-les totes, en Zarco el va interrompre amb un gest i va dir:

—D’acord, molt boniques, encara que no tenen res a veure amb la classe de fotografies que necessitem —va mirar fixa-ment en Samuel, com si volgués arrencar-li els pensaments, i va comentar—: Ets una criatura.

—Tinc vint-i-tres anys.—Doncs això, una criatura. Suposo que no deus tenir

gaire experiència.—He treballat durant dotze anys amb un fotògraf pro-

fessional, el senyor Pierre Charbonneau.—Dotze anys, eh? No està malament. Tens equip propi?—Sí, senyor. A part del material de laboratori i de la

il·luminació elèctrica, tinc quatre càmeres d’estudi: una J. Lizars model Challenge, una Eastman Kodak, una Sander-son i una Gilles-Faller. Pel que fa a càmeres portàtils, disposo d’una Agfa amb òptica Zeiss, una Voigtländer Prominent, una...

43

—Bé, bé —el va interrompre en Zarco—, disposes de molt equip, ho he captat. Ara anem a l’important: parles idiomes?

—Francès i anglès, a banda de castellà.—Alemany?—No.—Doncs hauries d’aprendre’l, és un gran idioma. Saps

nedar?—Eh..., sí.—Estàs en bona forma física?—Suposo...En Zarco el va mirar de dalt a baix, com si examinés un

cavall de curses.—Una mica escanyolit —va dictaminar—, però jove.

Encara hi ha esperances. La forma física és molt important per a aquesta feina, amiguet. Per exemple, en Vázquez, el nostre anterior fotògraf; és un gran professional, però està en pèssima forma. Saps quins són els mamífers que més morts humanes causen a l’Àfrica?

—Els lleons? —va respondre en Samuel, desconcertat per la incongruència de la pregunta.

—De cap manera, ni lleons, ni lleopards, ni hienes: els més letals són els hipopòtams. Semblen simpàtics porcs gegants, oi? Doncs són uns fills de mala mare capaços de fer-te xixines quan menys t’ho esperes. Sense anar més lluny, fa tres mesos un hipopòtam ens va envestir a les ribes del riu Níger. Vam sortir disparats, com és natural, però en Vázquez va cometre dos errors. En primer lloc, va córrer en línia recta, una cosa que no s’ha de fer, ja que els hipopòtams, malgrat la seva aparença, són molt ràpids corrent, no te n’oblidis.

—Ho tindré present.—Cal córrer en ziga-zaga, perquè aquestes bèsties són

tan grosses que els costa canviar de direcció.—I el segon error?

44

—No deixar anar la càmera. En fi, això l’honora; va demostrar molta professionalitat i un gran valor en protegir d’aquesta manera les seves eines de treball, però també una immensa estupidesa, ja que resulta evident que no es pot córrer gaire de pressa carregant un trípode i una càmera. Encara que, de tota manera, estava en tan mala forma física que, amb càmera o sense, fins i tot un ànec coix l’hauria enxampat. Pobre paio; esperem que surti aviat de l’hospital. I ja que parlem d’això, ets valent?

En Samuel va arronsar les espatlles.—No ho sé.—No ho saps? Doncs es tracta d’una qüestió important;

no vull emportar-me cap imbècil que surti corrent com un conill quan vegi un nadiu amb la cara empastifada. Digue’m, has estat alguna vegada en una situació perillosa?

En comptes de respondre, en Samuel va abaixar la mirada i va reflexionar durant uns segons. Després, va treure de la carpeta un parell de fotografies i les va dipositar sobre la taula: en l’una apareixia un grup de soldats angle-sos sortint d’un parapet just quan un projectil esclatava per darrere seu; en l’altra imatge, una mica borrosa, es veia un soldat en el moment de ser abatut per les bales enemigues.

—Les vaig fer a la fi d’abril de 1917, a França, prop d’Arràs —va dir en Samuel amb veu neutra.

En Zarco va arquejar una cella.—Vas estar a la batalla d’Arràs? —va preguntar, sorprès.—Sí.—Combaties?—No; feia fotografies al costat del senyor Charbonneau.—I què dimonis se us hi havia perdut, en aquell infern?

—va intervenir en Cairo.En Samuel va desviar la mirada.—És una història llarga —va respondre sense respondre.En Zarco va agafar una de les fotografies i la va examinar

atentament mentre es fregava el clatell.

45

—A Arràs va haver-hi més de sis-centes mil baixes... —va murmurar, pensatiu. Tot seguit, va deixar la foto sobre la taula i va declarar—: D’acord, Durazno, estàs contractat.

—Però...—Discuteix amb la Sarah les condicions —el va inte-

rrompre en Zarco sense fer-li atenció—. I ara aneu-vos-en, que he de treballar.

En Cairo es va incorporar, va agafar de damunt de l’escriptori la metàl·lica relíquia de Bowen, la va guardar en una butxaca i va començar a caminar cap a la sortida.

—Vaig a veure el químic —va dir mentre abandonava el despatx—. Agafaré l’Hispano-Suïssa.

La Sarah va envoltar l’escriptori, es va aproximar a en Zarco i, abans que aquest pogués reaccionar, li va posar el nadó damunt dels genolls.

—Cuidi’l mentre parlo amb en Samuel, professor —va dir.

En Zarco va contemplar el nadó com si fos un alacrà que sobtadament li hagués caigut sobre la falda.

—Però és que t’has tornat boja? —va bramar—. Ja saps que odio els nens...

—Ximpleries —va replicar la Sarah, prenent en Samuel d’un braç i conduint-lo cap a la porta—. En Tomás l’adora, professor; i vostè a ell.

Quan la dona i el fotògraf van abandonar el despatx, en Zarco es va quedar mirant el nadó amb les celles arrufades.

—Si se t’acut de cagar-te, t’escanyo, animaló —va grunyir.

En Tomás va deixar anar una rialla, va allargar una mà i li va estrènyer la punta del nas. A l’instant, el ferotge rostre del professor es va relaxar amb un somriure no menys ferotge.

—Saps com guanyar-te la gent, eh, pillet? —va murmu-rar mentre començava a fer-li pessigolles a la panxa.

* * *

46

El despatx de Sarah Baker era molt més petit que el del professor, però estava infinitament més endreçat. En Samuel i ella es van acomodar a banda i banda d’un petit buró i durant uns segons es van contemplar en silenci.

—No estic segur de voler aquesta feina —va dir final-ment en Samuel.

—Ho comprenc —va somriure la Sarah—. Però suposo que, abans de decidir-se, desitjarà saber una mica més sobre el lloc, oi?

—Eh..., sí.—D’acord. SIGMA va ser fundada a mitjan segle

passat per Don Andrés de Peralada y Santillán, marquès d’Alamonegro, amb l’objectiu de contribuir al coneixement científic i a l’exploració del nostre planeta. Després de la seva mort, el marquès va destinar part de la seva herència a l’establiment de la Fundació Alamonegro, l’únic propòsit de la qual és finançar SIGMA. La Societat d’Investigacions Geogràfiques està supervisada per un consell rector i diri-gida pel professor Zarco. L’Adrián, el meu marit, és una cosa així com el cap d’operacions, i en Martínez, el senyor del barret fort a qui el professor maltractava al pati, n’és l’administrador. Pel que fa a mi, vaig néixer a Califòrnia, tinc vint-i-vuit anys i en fa sis que treballo per al professor: sóc la secretària i noia per a tot del centre.

—Aquesta és tota la plantilla? —va preguntar en Samuel, sorprès per l’escassetat de personal.

—Aquí, a Madrid, sí. Després hi ha el capità Verne i els seus homes, que ara són a Santander. I, per descomptat, tenim vacant el lloc de fotògraf. Vol conèixer el sou?

—Sí, és clar.—Nou-centes cinquanta pessetes al mes, més despeses

i allotjament, si ho desitja.Després de fer un ràpid càlcul mental, en Samuel es va

quedar amb la boca oberta; nou-centes cinquanta pessetes equivalien a quatre mil set-cents cinquanta francs, una

47

quantitat enorme, gairebé el sou mensual d’un metge o d’un advocat de renom.

—Són molts diners... —va murmurar, sorprès.La Sarah va recolzar els colzes al buró i va preguntar:—Et sembla bé que ens tutegem?—És clar.—D’acord; tu em dius a mi Sarah i jo et diré a tu Sam.

Doncs bé, Sam, seré absolutament franca amb tu: pot ser que el sou et sembli molt elevat, però en realitat no ho és. Abans d’en Vázquez, uns altres quatre fotògrafs van treballar per al professor; tres d’ells es van acomiadar en tornar del seu primer viatge i el tercer va aguantar dues expedicions, però va acabar a l’hospital, com en Vázquez.

—Un altre hipopòtam?La Sarah va negar amb el cap.—Una baralla en un tuguri de Xangai. Saps per què van

presentar la renúncia els altres tres fotògrafs?—Pel perill?—No. Se’n van anar perquè no podien aguantar el pro-

fessor. Veuràs, Sam, en Zarco no és un home de tracte fàcil.—Ja ho he notat.—Però és intel·ligent, culte, brillant, valent i en el fons

té un gran cor. A més, quan li trobes la manera, resulta fins i tot divertit. Però no és senzill treballar amb ell, t’ho assegu-ro. D’altra banda, SIGMA patrocina una o dues expedicions anual ment, en les quals, per descomptat, tu hauràs de partici-par. Això significa passar-se nou o deu mesos l’any en llocs llunyans i en condicions que resultarien incòmodes fins i tot per a un cavernícola. A més, no tan sols hauràs de fer front a situacions arriscades, sinó que hauràs d’estar just enmig del perill, perquè el teu deure serà fotografiar-lo. Finalment, si acceptes, partiràs dimarts vinent amb destinació a la selva veneçolana, on passareu uns quants mesos explorant els tepuis.

—Què són els tepuis?

48

—Unes formacions geològiques molt particulars; ja t’ho explicaré. El cas és que hauràs de viure una llarga temporada a la selva, envoltat de serps, aranyes, jaguars i núvols immensos de mosquits, molts dels quals transmeten la malària, entre altres malalties —la Sarah es va reclinar en el seient—. En fi, Sam, no sé si després del que t’he explicat continues considerant elevat el salari. En qualsevol cas, i malgrat tots els inconvenients, pots estar segur d’una cosa: si acceptes, veuràs coses i llocs que molt pocs occidentals han contemplat. Què et sembla?

En Samuel va restar uns segons en silenci abans de respondre.

—Puc fer-te una pregunta? —va dir.—Dispara —va respondre la Sarah, simulant una pistola

amb l’índex i el polze.—Quants candidats heu entrevistat per al lloc?—Tu ets el setè.—I què va passar amb els altres sis?—A cinc els va despatxar el professor de mala manera;

el sisè se’n va anar d’aquí jurant que ni per tot l’or del món treballaria, i cito textualment les seves paraules, en un manicomi com aquest, dirigit a més per un sàdic. No hem tornat a veure’l —va sospirar—. Bé, què me’n dius, Sam?

En Samuel va abaixar la mirada, fixant-la en el parquet del terra. SIGMA era un dels llocs més extravagants que havia vist mai, i el professor Zarco semblava una mena d’ogre, com la Bèstia del conte. A més, acceptar aquella feina suposaria fer una vida errant i desarrelada, així com exposar-se a tota mena de penalitats i perills. Calia estar boig per comprometre’s amb una ocupació tan excèntrica. Potser per tots aquests motius, en Samuel va alçar el cap, va mirar la Sarah i va dir:

—D’acord, accepto.