Les veus arxius delsLes platges d’Argelers ja han devorat el camp de concentració en què milers de republicans catalans i espanyols van trobar un destí LLUÍS MUNTADA > TEXT L’

Diputació de GironaOctubre 2014

Les veusdelsarxius

Les veusdelsarxius

Archives and Cultural Industries2nd Annual Conference “ICA”

9th European Conference on Archives13th Image and Research Seminar

Archives et industries culturelles2e conférence annuelle des archives

9e conférence européenne des archives13e journées Image et recherche

Archivos e Industrias Culturales2ª Conferencia Anual de Archivos

9ª Conferencia Europea de Archivos13ª Jornadas Imatge i Recerca

Archive und die Kulturindustrie2. Jahresversammlung des Internationalen Archivrats

9. Europäische Archivkonferenz13. Tagung für Bildrecherche

Congrés organitzat per l’International Council on Archives (ICA) i l’Arxiu Municipal de Girona.Girona, 11 - 15 d’octubre del 2014

Arxius i Indústries Culturals2a Conferència Anual d’Arxius

9a Conferència Europea d’Arxius13es Jornades Imatge i Recerca

MÀRQUETING

Oficina de Difusió

Telèfon 972 18 50 00

A/e [email protected]

DISTRIBUCIÓ

Grup Logístic Vilarroya, SL

Telèfon 972 40 06 30

PROJECTE GRÀFIC

AMDG / Xavier Roqueta

IMPRESSIÓ

Impremta Pagès - Anglès

Telèfon 972 420 107

DIPÒSIT LEGAL

GI-54-1958

SP/ISSN

0211-2663

Revista de Girona no s’identifica necessàriament amb l’opinió que expressen els articles signats.Prohibida la reproducció total o parcial de la revista per qualsevol mitjà sense autorització prèvia de la Diputació de Girona.

Els arxius octubre 2014

h Els arxius | M. ASSUMPCIÓ COLOMER

h El melic d’Adam | LLUÍS MUNTADA

h L’art contemporani mira els arxius | XAVIER ANTICH

h Els nostres drets | TRUDY HUSKAMP PETERSON

h Solidaritat arxivística per a la defensa dels drets humans

| RICARD IBARRA

h El rar periodisme basat en documents desclassificats

| EDUARDO MARTÍN DE POZUELO

h Transparència i transferència d’informació pública

| JOSEP MATAS

h Els arxius de la Catalunya independent | XAVIER BERNADÍ

h Els arxius del futur | JOAN SOLER JIMÉNEZ

h Los archivos | M. ASSUMPCIÓ COLOMER

h El ombligo de Adán | LLUÍS MUNTADA

h El arte contemporáneo mira hacia los archivos | XAVIER ANTICH

h Nuestros derechos | TRUDY HUSKAMP PETERSON

h Solidaridad archivística para la defensa de los derechos humanos

| RICARD IBARRA

h El raro periodismo basado en documentos desclasificados | EDUARDO MARTÍN DE POZUELO

h Transparencia y transferencia de información pública

| JOSEP MATAS

h Los archivos de la Cataluña independiente | XAVIER BERNADÍ

h Los archivos del futuro | JOAN SOLER JIMÉNEZ

4

6

9

12

14

16

20

23

26

30

30

31

31

32

33

34

35

35

h The archives | M. ASSUMPCIÓ COLOMER

h Adam’s navel | LLUÍS MUNTADA

h Contemporary art looks to archives | XAVIER ANTICH

h Our rights | TRUDY HUSKAMP PETERSON

h Archival solidarity for the defence of human rights

| RICARD IBARRA

h Uncommon journalism based on declassified documents


h Transparency and transfer of public information

| JOSEP MATAS

h The archives of independent Catalonia | XAVIER BERNADÍ

h Archives of the future | JOAN SOLER JIMÉNEZ

h Les archives | M. ASSUMPCIÓ COLOMER

h Le nombril d’Adam | LLUÍS MUNTADA

h L’art contemporain regarde du côté des archives | XAVIER ANTICH

h Nos droits | TRUDY HUSKAMP PETERSON

h Solidarité archivistique au service de la défense des droits de l’homme

| RICARD IBARRA

h Le journalisme basé sur les documents déclassifiés : un phénomène peu fréquent


h Transparence et transfert d’information publique

| JOSEP MATAS

h Les archives de la Catalogne indépendante | XAVIER BERNADÍ

h Les archives de l’avenir | JOAN SOLER JIMÉNEZ

37

37

38

38

39

40

41

41

42

44

44

45

46

47

47

48

49

50

DIRECTOR

Xavier Cortadellas

COS DE REDACCIÓ

Judit Pujadó (coordinació)

Josep Pastells (revista digital)

CONSELL DE REDACCIÓ

Narcís-Jordi Aragó,

Xavier Besalú, Joan Cals,

Jordi Dalmau,

Joan Domènech,

M. Carme Domènech,

Jordi Dorca, Joan Ferrerós,

Salvador Garcia-Arbós,

EDICIÓ

© Diputació de Girona

Pujada de Sant Martí, 5

17004 Girona

Apartat de Correus 11

17080 Girona

Telèfon 972 18 50 00

Fax 972 20 80 88

www.ddgi.cat

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ

Comunicació Cultural

Telèfon 972 18 51 92

A/e [email protected]

www.revistadegirona.cat

Rosa Gil i Tort, Sebastià Goday,

Glòria Granell, Jordi Mascarella,

Enric Mirambell, Joan Miró,

Joan Nogué, Marina Puig,

Joaquim M. Puigvert,

Josep Pujol, Dolors Reig,

Carme Renedo, Anna Ribas,

Sebastià Roig, Ester Sala,

Joan Sala, M. Concepció Saurí,

Narcís Sureda, Pere Joan Sureda,

Antoni Vilà, Dani Vivern,

Xavier Xargay

MAQUETACIÓ

Pep Caballé

dossier ELS ARXIUS

Amb motiu de la celebració del congrés Arxius i indústries culturals, organitzat pel Consell Internacional d’Arxius i l’Ajuntament de Girona, que aplega simultàniament tres congressos internacionals a Girona –la II Conferència Anual dels Arxius, la IX Conferència Europea d’Arxius i les XIII Jornades de la Imatge i la Recerca Històrica–, la Revista de Girona ha volgut dedicar un dossier al món dels arxius i de la gestió dels documents.

En aquest dossier presentem set articles, escrits per diferents professionals de camps tan diferents com el dret, la filosofia, la literatura, el periodisme i l’arxivística, que ens mostren com el concepte arxiu té unes dimensions i potencialitats, tant socials com professionals, que van molt més enllà del vessant cultural dels arxius com a centres de conservació del patrimoni documental i d’investigació històrica, que fins ara era el més conegut.

Els autors presenten els arxius des d’òptiques ben diverses: de la filosofia a la literatura de la memòria, passant per la creació i l’art contemporani, fins arribar a contemplar els arxius com a reflex de la maduresa de les societats democràtiques. I aquesta òptica abasta múltiples punts de vista que inclouen els drets humans, la transparència administrativa, l’accés i la desclassificació de documents, la difusió o la preservació i l’accessibilitat dels documents digitals. Fins i tot un dels articles tracta de les implicacions del procés independentista en el sistema d’arxius de Catalunya.

Tot plegat té sentit per fer efectiva la reversió a la societat de l’immens coneixement –dades, informació i documents– emmagatzemat als arxius i mostrar la complexitat i les possibilitats d’explotació d’aquests en molts àmbits. En primer lloc, en el de les indústries culturals, que precisament és el tema del congrés que es reunirà a l’octubre a Girona.

M. Assumpció Colomer Arcas és la cap del Servei d’Arxius i Gestió de Documents de la Diputació de Girona

inte

rn

et a

rc

hiv

e / h

ttp

s://

ar

ch

ive.

or

g






inte

rn

et a

rc

hiv

e / h

ttp

s://

ar

ch

ive.

or

g






inte

rn

et a

rc

hiv

e / h

ttp

s://

ar

ch

ive.

or

g

4 > revista de girona

Els arxius a les societats democràtiques:

memòria i futur

d o s s i e rd o s s i e r

revista de girona > 5


dossier ELS ARXIUS

Les platges d’Argelers ja han devorat el camp de concentració en què milers de republicans catalans i espanyols van trobar un destí

LLUÍS MUNTADA > TEXT

L’oblit és un corc. L’any 2008 es va fer públic un informe que assenyalava que molts estu-diants alemanys, de la culta i modèlica Alemanya, creien

que la República Democràtica Alemanya no havia estat una dictadura. La història prodi-ga aquesta mena de sarcasmes. Weimar, la petita ciutat de Goethe, epítom del conei-xement, era molt a prop de Büchenwald, un dels camps de concentració més grans de tot el territori alemany. L’exuberant Viena

de principis del xx –la Viena d’Ernst Mach, d’Arnold Schönberg, de Freud, de Zweig, de Wittgenstein...– era també la Viena on es covaven els ous de la serp, on el jove pintor d’aquarel·les mediocres ben aviat deixaria aquella afició inofensiva per bolcar-se de ple en l’ètica de la destrucció.

Són colpidores, aquestes fotografies de banyistes de la costa napolitana, que, al costat dels cadàvers botits de dues nenes gitanes ofegades perquè no sabien nedar, continuen parant el sol amb placidesa, com si res. Són incontestables, les imatges de ba-nyistes a les Canàries untant-se el cos amb protecció solar mentre al seu costat desfila una legió esgotada d’immigrants africans que acaben d’arribar a la costa a bord d’una pastera miserable. Avui, Cap d’Agde, com si la sorra hagués sepultat la sorra, només és conegut per ser un important centre de tu-risme sexual, especialitzat en la modalitat swinger. Les platges d’Argelers ja han devo-rat el camp de concentració en què milers

A l’arxipèlag de Svalbard (Noruega) s’ha construït un magatzem preparat per resistir un holocaust. En el seu interior cuirassat hi ha milions de llavors, conservades a 18 graus sota zero. En cas de destrucció massiva del planeta, aquest magatzem seria el nou punt de partida per a una civilització subsistent. Cal imaginar els arxius i la literatura com a llavors de la memòria i, per tant, com a principis de tota possibilitat de subsistència civilitzant. Els arxius i la literatura de la memòria sempre apunten a un intent de salvaguarda, de restauració, de veritat original. Busquem, és clar, el melic d’Adam.

El melic d’Adam Contra l’oblit deliberat: arxius i literatura de la memòria

ma

ri tefr

e / svalb

ar

d glo

ba

l seed vau

lt

mic

hie

l197

2

>> Platja d’Argelers.

>> Svalbard (Noruega).


>> Manuscrit original de La biblioteca de Babel, de Jorge Luis Borges.

El camp de concentració de Mauthausen avui presenta la factura d’un parc temàtic: materialitza el triomf de la història com a part museística

de republicans catalans i espanyols van tro-bar un destí, perquè la mort i l’atrocitat són un destí. El camp de concentració de Maut-hausen avui presenta la factura d’un parc temàtic: materialitza el triomf de la història com a part museística de la història. Tots aquests exemples són rèpliques de la cai-guda incessant dels ideals de la Il·lustració i la modernitat: les cultures més exuberants i fortes, sota la mercadotècnia i les formes oficials de la Memòria, cultiven l’oblit.

La literatura com a forma activa de la memòria i com a complement de l’arxivísticaL’arxivística, la conservació d’uns materi-als que han de constituir tota possibilitat de memòria, és una de les tasques més cíviques i primordials de totes les que pu-guin instituir-se. Els arxius contenen da-des matèriques: fotografies, pergamins, il·lustracions, objectes, escrits, correspon-dències... En aquest sentit hi ha una part

de la literatura que alena l’arxivística, vivi-ficant-la i rubricant-la amb l’esperit de la imaginació real.

«La literatura no és res més que un es-forç contra l’oblit», escriu Josep Pla al prefaci de Retrats de passaport. Sense por de l’oblit, potser ni tan sols existiria literatura. Al con-te La muralla y los libros, Jorge Luis Borges relata l’empresa de l’emperador Shih Huang Ti, que al mateix temps que ordena l’edifica-ció de la muralla que havia de tancar el vast país de la Xina, també decreta la destrucció de tots els llibres anteriors a ell. Abolir el passat, la memòria del passat, és el propòsit de molts tirans. Jung Chang, a l’inestimable llibre Cignes salvatges, exposa com, a través de la Revolució Cultural, el dictador comu-nista Mao Zedong va atiar les turbes perquè destruïssin tots els vestigis del passat. I, així, hordes d’estudiants universitaris abandona-ven les classes i, excitades, sortien al carrer per destruir ràfecs de teulades, escultures, pintures, escriptures miniades, museus, lli-

dossier ELS ARXIUS


Blanchot parla dels paperets que es van trobar a prop de les cambres de gas dels camps de concentració nazis

bres i qualsevol objecte antic, sospitós de remi-niscència i, per tant, cul-pable de memòria, és a dir, d’involució.

Esbossar un mapa literari amb relació a la lluita contra l’oblit sig-nificaria caure en oblits imperdonables. Per això només esmentaré un sol text més, un text colpidor de Maurice Blanchot en què s’exalta un arxiu que es fon amb els magmes de la literatura, de la terra i de la memòria. Blanchot parla dels paperets que es van trobar a prop de les cambres de gas dels camps de concentració nazis. Eren paperets que alguns preso-ners havien enterrat amb l’esperança que, en el futur, algú descobrís aquells mis-

satges i la humanitat sencera pogués intuir què havia succeït a dins dels camps de con-centració. En molts d’aquells missatges es podia llegir: «Mai no ho sabreu», o «Mai no ho descobrireu». D’aquesta manera el llen-guatge es constituïa en jutge i reu en el ma-teix judici. És a dir, el llenguatge servia per apuntar una experiència del mal radical tot remarcant els límits d’expressió d’aquesta experiència.

Tanmateix, enmig d’aquella necessitat de nombrar l’indicible, s’hi podia trobar un missatge d’esperança, un missatge que deia: «No oblideu!».

I no oblidarem. No oblidarem aquells navegants de l’Odissea que van oblidar qui eren, el nom de la seva pàtria i el seu mateix retorn a casa. No oblidarem que la cultura també genera els seus propis mecanismes d’anul·lació, d’autoanul·lació. No oblida-rem que els arxius i la literatura són instru-ments de la consciència, els únics recursos contra l’amnèsia, l’oblit deliberat i el no-res.

Lluís Muntada Vendrell és escriptori doctor per la Universitat de Girona.

>> Comunicat de la mort de Walter Benjamin, ocorreguda a Portbou el 26 de setembre de 1940, al governador civil de Girona.

>> Monument a Walter Benjamin, a Portbou. Any 1994. Va ser encarregat pel govern alemany a l’artista israelià Dani Karavan amb motiu del cinquantenari de la mort de l’escriptor.

miq

uel

ru

iz /

fon

s r

uiz

/ in

spa

ifo

ns

go

ver

n c

ivil

. ah

g.


D’un temps ençà, artistes significatius en el panorama internacional han fet de l’arxiu el dispositiu central de les seves pràctiques artístiques

D’un temps ençà, crida poderosament l’atenció la insistència del món de l’art contemporani per la problemàtica de

l’arxiu. Artistes tan significatius, en el pa-norama internacional, com Hans-Peter Feldmann, Tacita Dean, Harun Farocki, Christian Bolstanski, Walid Raad, Anto-ni Muntadas, Francesc Torres o Pedro G. Romero, entre moltíssims altres, han fet de l’arxiu el dispositiu central de les seves pràctiques artístiques: unes pràctiques ba-sades en la recol·lecció de materials que es refereixen a episodis del passat traumàtic o del passat recent, en l’organització i classi-ficació més o menys sistemàtica d’aquests materials, en la seva reutilització i en la seva formalització, que segueixen, de ma-nera sempre ben peculiar i una mica hete-rodoxa, els principis del treball arxivístic.

D’altra banda, els museus d’art contem-porani, durant la darrera dècada, han dedicat esforços i iniciatives en forma d’exposicions, seminaris o publicacions a mostrar i analit-zar la relació entre la noció d’arxiu i algunes pràctiques artístiques recents. L’Internatio-nal Center of Photography de Nova York va presentar, l’any 2008, una exposició titulada Febre d’Arxiu. Usos del documental en l’art contemporani. El comissari, Okwui Enwezor, sostenia que alguns artistes, al llarg del se-gle xx, s’havien dirigit a l’arxiu fotogràfic per tal de generar noves vies en les pràctiques artístiques per pensar a través dels esdeve-niments històrics, mentre que, més recent-ment, uns altres s’havien fixat en l’arxiu com a lloc de tensió entre la memòria pública i la història privada, o entre l’evidència dels fets i els documents que el registren i li donen for-ma. Amb això –deia Enwezor– «l’artista opera com l’agent històric de la memòria».

Des que el filòsof Jacques Derrida va publicar l’any 1995, en francès, el seu llibre Mal d’arxiu (Mal d’archive), la problemàtica i les discussions al voltant de l’arxiu han esdevingut un tema central en els debats culturals contemporanis. I, de forma molt especial, en el món de l’art.

XAVIER ANTICH > TEXT

L’art contemporani mira els arxius A què es deu la importància recent de la noció d’arxiu per a tants artistes actuals i per a tants museus d’art contemporani?

per

e du

ra

n

>> Entrada al MACBA.


dossier ELS ARXIUS

>> Catàleg de l’exposició a Capmany (juny 2014) de llibres d’artista –titulada Exilis– resultat del projecte creatiu de 23 artistes de les nostres comarques que han commemorat el 75 aniversari de l’èxode de refugiats de la república (1939).

És en el context d’interès per la realitat i per l’aspecte documental de l’art que la noció d’arxiu apareix amb força en les dues darreres dècades

L’arrel de l’interès de l’art per l’arxiuLa novetat de l’interès de l’art contempo-rani per l’arxiu, al meu entendre, té a veure amb dos fenòmens. Per una part, una certa reacció, des del món de l’art contemporani, a la noció d’art modern entotsolat i autista, desvinculat de la realitat i de les problemà-tiques quotidianes. L’evolució de bona part de l’art abstracte, nascut de les avantguar-des i desplegat al llarg del segle xx, va esten-dre la idea d’un art que es volia pur i autò-nom, i que, en no referir-se a res més que a ell mateix, acabava configurant un llenguat-ge autoreferencial i uns problemes que, per ser de l’art, tenien poc a veure amb els de la vida i de la realitat de les societats. Tan-mateix, a partir dels anys seixanta del segle passat, bona part de les pràctiques artísti-ques rebutgen aquesta autonomia i aquest entotsolament, i intenten, per vies molt diverses, establir noves formes per acostar-se a la realitat i per nodrir-se dels seus pro-blemes. Així, l’art torna a preocupar-se pel

cos, per la identitat, pel gènere, per la his-tòria, per la societat, i pels problemes que aquests àmbits continuen plantejant. És en aquest context d’interès per la realitat i per l’aspecte documental de l’art, com a forma d’ocupar-se dels problemes socials i histò-rics, que la noció d’arxiu apareix amb força en les dues darreres dècades.

Per altra part, la preocupació per la memòria torna a estar ara, de forma més intensa que mai no ho havia estat, en el centre de bona part dels debats contempo-ranis. Paul Ricoeur ha parlat d’una època marcada pel «frenesí documental», i això passa no solament entre especialistes: des d’Europa i Àfrica fins a Àsia i Amèrica Llati-na, s’ha estès una multiplicat de debats que tenen a veure amb les lleis de la memòria històrica i amb la forma d’articular un relat contemporani respecte al passat, sobretot quan aquest passat, a conseqüència d’es-deveniments traumàtics, corre el perill de quedar sepultat en l’oblit. Formulat com


>> Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Paul Ricoeur ha parlat d’aquesta època com d’una època marcada pel «frenesí documental», i això passa no solament entre especialistes

una paradoxa, gairebé podríem preguntar-nos, com a col·lectivitat, si, en contra del que podria semblar, estem oblidant massa coses i, d’aquí, l’interès renovat per l’arxiu, o si, al contrari, més aviat la preocupació per arxivar-ho tot és la que ha fet aparèi-xer la sospita que potser estem en perill de saturar-nos de records, ara que tot sembla accessible –de vegades inoportunament– amb un simple clic a l’ordinador. També aquesta preocupació general per la memò-ria és, penso, al darrere de l’interès de l’art contemporani per l’arxiu.

En aquest sentit, l’artista Isidoro Valcár-cel Medina es preguntava fa poc: «No serà que a tota aquesta riuada de l’arxiu li és sub-jacent una por a oblidar alguna cosa [...]?».

El museu com a arxiu?Finalment, la noció d’arxiu està sent utilit-zada, també, en la renovació d’algunes es-tructures museístiques. Sobretot en dos as-pectes: d’una banda, per impugnar la his-

tòria hegemònica de l’art, que ha fossilitzat una mena de cànon molt restrictiu i que ha condemnat a l’ostracisme i a la invisibilitat certes pràctiques artístiques molt connec-tades amb diversos aspectes de la realitat històrica i social; i, d’altra banda, per mo-dificar la naturalesa dels museus, encara tan carregada d’aura. En aquest sentit, Ma-nuel Borja-Villel, exdirector del MACBA i actual director del Museu Reina Sofía, ha escrit: «Col·leccionar objectes significa so-vint transformar-los en mercaderia. Com exposar-los sense que siguin fetitxitzats? Com idear un museu que no monumen-talitzi allò que explica? La resposta passa per pensar la col·lecció en clau d’arxiu». Aquest, potser, és el futur per als museus d’art contemporani: unes institucions, com els arxius, de les quals sigui possible extreu-re i actualitzar nous relats, noves històries i nous sentits per al present del nostre món.

Xavier Antich és filòsof.

pere duran


dossier ELS ARXIUS

>> Treballs d’organització del fons documental del Archivo Histórico de la Policía Nacional de Guatemala (1881-1997), que forma part del patrimoni documental del Archivo General de Centroamérica.

Exercim els nostres drets, els fem valer i, amb l’ajuda d’advocats, actuem contra aquells que ens els trepitgen. Els arxius ens ajuden en totes aquestes activitats

TRUDY HUSKAMP PETERSON > TEXT

El 2013 vam saber: Per part d’Alemanya, que com-panyies farmacèutiques a Eu-ropa i Amèrica del Nord havien provat productes en ciutadans

d’Alemanya de l’Est, sense que ells ho sa-bessin, durant els anys vuitanta, segons els arxius de la policia secreta (Stasi) de l’antiga Alemanya Oriental;

Per part d’El Salvador, que els arxius de Pro-Búsqueda, una ONG que intentava reunir famílies separades durant la guerra civil d’aquell país, eren considerats perillo-sos per a algú, ja que uns homes armats van penetrar en les seves oficines, van destruir el 80 % dels documents en paper i en van robar els ordinadors;

Per part dels Estats Units, que el Go-vern estava aplegant quantitats massives de dades de les comunicacions tant dels seus propis ciutadans com de persones re-sidents en d’altres països.

Examinem uns quants exemples de l’ús d’ar-xius per a cadascun dels casos esmentats.

Exercir els nostres dretsEn època d’eleccions, un ciutadà va al col-legi electoral i mostra un carnet d’identitat emès pel govern. Un funcionari localitza el seu nom en les llistes dels votants i li entre-ga la seva butlleta per emetre el vot.

Una dona divorciada es vol casar. Per aconseguir una llicència de matrimoni, necessita un document oficial que acrediti que el seu divorci és definitiu. Va a la seu del govern local, on se li dóna un document que certifica el seu estat civil.

Aquestes dues accions simples i ruti-nàries depenen dels arxius, de la mateixa manera que en depenen la nostra capacitat de comprar a crèdit (arxius bancaris), de fer la primera comunió (arxius eclesiàstics) o de demostrar a un contractista que tenim un títol universitari (arxius acadèmics).

Actualment, els drets humans es consideren en general o bé drets civils i polítics (és a dir, limitacions al poder de l’Estat, com per exemple la llibertat d’expressió) o bé drets econòmics i socials (és a dir, la demanda d’accions per part de l’Estat, com per exemple donar facilitats a tothom per accedir a l’educació). Nosaltres, com a individus i com a grups, exercim els nostres drets, els fem valer, els defensem i, amb l’ajuda d’advocats, actuem contra aquells que ens els trepitgen. Els arxius ens ajuden en totes aquestes activitats.

Els nostres drets L’ajuda dels arxius per fer-nos valer i defensar-nos

ar

ch

ivo histó

ric

o de la p

olic

ia na

cio

na

l de g

ua

tema

la.


>> Congrés Internacional sobre Arxius i Drets Humans. L’accés i la desclassificació dels documents, celebrat a Sarrià de Ter l’octubre de 2008. Ponència sobre l’Organització dels Arxius i Drets Ciutadans: el cas de l’Stasi alemanya, a càrrec de Günter Bormann, cap dels Serveis Jurídics de la Comissió Federal per als arxius de l’Stasi.

Poder votar o poder casar-se depèn dels arxius, de la mateixa manera que en depenen la nostra capacitat de comprar a crèdit o de demostrar que tenim un títol

Fer valdre els nostres dretsLa República de les Illes Marshall disposa d’un tribunal sobre demandes nuclears per compensar les persones afectades per les proves amb bombes atòmiques en superfície que els Estats Units van efectuar en aquelles illes durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial. Per fer valdre el seu dret a una compensació, una demandant aportarà arxius mèdics al tribunal per demostrar que la seva salut en va resultar afectada.

A Turquia, una dona d’origen armeni va voler inscriure el seu fill en una escola armènia. Necessitava un certificat en què constés que en el registre de minories del Directori de la Població, depenent del Go-vern, i que funciona des de 1923, el seu «codi d’origen ètnic» figurés com a armeni.

El Govern espanyol va anunciar el 2012 una reforma per accelerar el procés de na-turalització per a persones descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492.

Aquests sol·licitants de la ciutadania espa-nyola han de presentar un certificat expe-dit per la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya que confirmi el seu origen per tal de demanar un passaport espanyol.

En tots aquests casos, la persona ha d’emprendre un seguit d’accions més enllà del que és habitual per tal d’assegurar-se l’exercici dels seus drets.

Defensar els nostres dretsÉs un dret fonamental de les persones co-nèixer la veritat, especialment pel que fa a accions governamentals que els afecten directament, a elles o a les seves famílies. Tal com diu el Conjunt Actualitzat de Prin-cipis sobre la Impunitat, de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, «Tots els pobles tenen el dret inalienable de co-nèixer la veritat sobre fets passats referits a la comissió de crims atroços i sobre les cir-cumstàncies que van portar, mitjançant vi-

pere duran

dossier ELS ARXIUS


Les societats democràticament avan-çades tenen en el seu sistema d’arxius un dels principals elements de garan-

tia democràtica. Constitueixen la baula entre el bon govern i la defensa del drets del ciu-tadans, serveixen per millorar l’eficiència i eficàcia dels Estats i garanteixen que el dret a la informació sigui una realitat objectiva.

Tot i que és habitual associar l’arxiu als conceptes de patrimoni, identitat i memòria, és inqüestionable que es troba cada cop més vinculat als ideals de justícia i veritat. Aquest vessant dels arxius ha adquirit una especial rellevància i, des de la comunitat arxivística internacional, s’ha treballat per potenciar aquesta dimensió: el Consell Internacional d’Arxius (CIA) disposa d’un grup de treball específic sobre arxius de règims repressius, que va elaborar ja l’any 1995 un primer estu-di sobre el tema. L’any 2003, la taula rodona d’arxius del CIA va dedicar-se als arxius en la seva relació amb els drets humans.

Precisament, la defensa del drets hu-mans a través de la correcta gestió dels ar-xius i de la informació que contenen és, des de la seva mateixa creació l’any 1998, un dels objectius bàsics d’Arxivers sense Fronteres.

L’impuls i la participació en diferents pro-jectes solidaris arreu del món han permès con-tribuir a aquesta causa. Els diversos models de cooperació portats a terme, bàsicament a Amèrica Llatina i al nord d’Àfrica, han permès avançar en el coneixement de la veritat sobre l’actuació de règims repressius, i consolidar actuacions arxivístiques en països especial-ment castigats per l’actuació d’aquests règims dictatorials o que han patit situacions de perill o destrucció del seu patrimoni documental.

D’altra banda, el convenciment que calia mantenir aquesta dinàmica en el temps des dels mateixos països va impulsar-hi la crea-ció d’associacions d’Arxivers sense Fronte-res. Aquesta dinàmica ha donat lloc a la cre-ació d’AsF Internacional, que avui ja aplega un total de 13 països, en una xarxa d’arxivers solidaris única al món.

Ricard Ibarra és president d’Arxivers sense Fronteres.

Solidaritat arxivística per a la defensa dels drets humans

>> L’Arxiu Nacional de la República Àrab Saharauí Democràtica esdevé el principal referent de la identitat nacional del poble saharaui.

>>Tasques de digitalització a l’Arxiu Històric de la Policia Nacional de Guatemala. AsF forma part del Consell Consultiu Internacional de l’AHPN.

>> Treballs d’organització i tractament de la documentació de l’Arxiu Municipal de Fes (Marroc), que AsF va impulsar des de l’any 2005 al 2012.

ar

xive

rs

sen

se f

ro

nte

res

ar

ch

ivo h

istó

ric

o d

e la

po

lic

ia n

ac

ion

al

de

gu

ate

ma

laa

rxi

ver

s se

nse

fr

on

ter

es


Els tribunals –locals, internacionals– accepten com a proves una gran varietat d’arxius si és que poden ajudar a determinar la resolució d’un cas

olacions massives o sistemàtiques de drets humans, a la perpetració d’aquests crims». Aquest dret és col·lectiu («Com ens vam fi-car en aquest embolic?») i també individual («Què li va passar al meu germà, que va de-saparèixer durant la guerra?»).

La Comissió per a la Veritat i la Recon-ciliació al Canadà està investigant l’antic sistema d’Escoles Residencials Índies, els seus «efectes i conseqüències (que inclouen danys sistèmics, seqüeles intergeneracionals i l’impacte en la dignitat humana) i el llegat encara en funcionament de les escoles resi-dencials». Es calcula que uns 100.000 nens aborígens van ser separats de les seves fa-mílies i forçats a passar per alguna de les 130 escoles residencials, durant més d’un segle, des de la dècada de 1880 fins a l’any 1996. La majoria d’aquestes escoles estaven dirigides per organismes de l’Església Catòlica, una quarta part per l’Església Anglicana, i la resta pels Presbiterians i per l’Església Unida. Els arxius de totes aquestes esglésies, igualment com els del govern, són fonts d’informació vital per als treballs de la Comissió.

Les empreses tenen arxius crucials. El 2012, la xarxa nacional de ferrocarrils fran-cesa (Société Nationale des Chemins de fer Français) va digitalitzar i posar en la seva pàgina web pública tots els seus arxius del període de la Segona Guerra Mundial, per respondre a una demanda de les víctimes de la guerra pel paper que la companyia podia haver tingut en les deportacions als camps de concentració nazis.

Els arxius de les ONG són importants, també, com és el cas dels de Pro-Búsqueda a El Salvador, i que van ser destruïts.

Actuar contra qui ataca els nostres dretsEn la seva història del moviment internaci-onal a favor dels drets humans, Aryeh Ne-ier, antic director de Human Rights Watch i de l’American Civil Liberties Union, escriu que durant el segle xx «la idea que els tri-bunals havien de jugar un paper decisiu en la salvaguarda i l’expansió dels drets va arribar a ser acceptada en un nombre con-siderable de països».

Els tribunals –locals, internacionals, «híbrids» (com el Tribunal Especial per a Sierra Leone i les Cambres Extraordinàri-es als Tribunals de Cambodja)– accepten

com a proves una gran varietat d’arxius si és que poden ajudar a determinar la reso-lució d’un cas. L’octubre de 2010, per exem-ple, un tribunal de Guatemala va condem-nar dos policies per la «desaparició» d’un home durant la guerra civil d’aquell país. De les 750 proves presentades, més de 650 procedien dels mateixos arxius de la policia guatemalenca. El Tribunal Penal Internaci-onal per a Rwanda va obrir diligències con-tra els líders de l’emissora governamental Radio Télévision Libre des Mille Collines, per haver incitat al genocidi de 1994 amb les seves emissions. Les gravacions dels programes van constituir-ne una prova.

És clar, doncs, que les gravacions usa-des com a prova, les del procediment judi-cial i les de l’acusació i de la defensa són to-tes importants per entendre les violacions dels drets humans que van tenir lloc i que en fan responsables els instigadors.

Els arxivers i les institucions arxivís-tiques protegeixen materials que tenen a veure amb els drets humans i que són es-sencials per assegurar drets i beneficis. Els arxivers ordenen i classifiquen aquests ar-xius, defensen el dret a accedir-hi segons el que diuen els Principis d’Accés als Arxius, adoptats pel Consell Internacional d’Arxius l’agost de 2012, i fan que estiguin disponi-bles sense cap mena de discriminació.

Per ajudar els governs i les institucions no governamentals en la seva feina de pro-tegir la correcta activitat dels arxivers en su-port dels drets humans, el Grup de Treball per als Drets Humans del Consell Internaci-onal d’Arxius està treballant en l’esborrany dels Principis Bàsics del Paper dels Arxivers en Suport dels Drets Humans. Aquests Prin-cipis s’haurien de tenir en compte en el marc de la legislació nacional i la seva aplicació, i caldria que fossin respectats per les insti-tucions no governamentals que disposen d’arxius. Els punts d’aquest document se-ran debatuts en la trobada del Consell In-ternacional d’Arxius que tindrà lloc aquest 2014 a Girona, per tal d’elevar el nivell de consciència respecte a la importància dels arxius i dels arxivers en la tasca d’exercir, fer valdre i defensar els drets humans, i actuar en contra dels que els violen.

Trudy Huskamp Peterson és arxivera diplomada.

>> Documents d’identificació personal de l’exposició sobre els «Papers de Salamanca», que es va fer a Sarrià de Ter l’any 2008. La mostra explicava com es va efectuar la confiscació dels documents catalans i l’ús repressiu que en va fer el franquisme.


dossier ELS ARXIUS

>> Els documents desclassificats permeten explicar nous detalls de gran interès periodístic. EDUARDO MARTÍN DE POZUELO > TEXT

El periodisme d’avui té un excés de pressa, circumstància que s’afegeix a la por de la societat a la nostra pròpia història

Per a un periodista, la consulta d’arxius externs al seu propi mitjà és un fet poc habitual, gairebé excepcional. En el mo-ment que escric aquestes lí-

nies, a la fi de març de 2014, amb prou feines hi ha mitjans de comunicació a Catalunya, a Espanya i m’atreviria a dir que a gairebé tot Europa –excepte al Regne Unit i even-tualment a Alemanya i Itàlia–, que puguin finançar –i, si poden, que s’hi atreveixin– el salari d’un periodista que pretengui passar hores furgant en uns arxius a la recerca de no se sap què, però que en el pitjor dels casos serà antic i inservible i, en el millor, una font de problemes. Per què buscar si segurament no trobarà res, i tot és temps i diners per-duts? Que ho facin els historiadors! Aquest és el discurs no verbalitzat que impera en les redaccions, al qual cal afegir un «et pago

perquè portis notícies i no perquè et passis el dia ficat en un arxiu».

El periodisme d’avui té un excés de pres-sa, circumstància que s’afegeix a la por de la societat a la nostra pròpia història. No fos cas que no sigui tan bonica com ens la van expli-car o que no coincideixi amb els interessos dels que en mouen els fils! Memòria històri-ca? Magnífiques investigacions de premsa, ràdio i TV sobre el nostre recent passat han caigut en l’oblit. Un exemple que m’afecta: a La Vanguardia, jo mateix he reprès amb fonts verbals i documentals l’assumpte de les exe-cucions i desaparicions després de la Guerra Civil, diverses vegades. La reacció civil (en forma de cartes i trucades) a la publicació dels reportatges ha estat sempre de crítica contra el tema, mentre que els lectors a favor no han donat senyals de vida. Temor a la nos-tra història? Per a mi no n’hi ha dubte.

La consulta documental és un fet gairebé excepcional en el periodisme espanyol, a causa de la manca de suport de la societat civil i els desitjos d’immediatesa de les empreses mediàtiques, que busquen resultats ràpids i barats. Ara com ara, l’accés als arxius de l’Estat que poden tenir més interès periodístic no resisteix la més mínima comparació amb els dels Estats Units o els del Regne Unit.

El rar periodisme basat en documents desclassificatsInformar a partir dels arxius és encara un exercici complicat a l’Estat espanyol

per

e du

ra

n


>> Articles d’investigació,a partir de fonts verbals i documentals, publicats a La Vanguardia per l’autor d’aquest treball.

De fet, tot treball periodístic és susceptible de consulta documental, però això implica personal, temps i diners

Ni temps ni diners per consultar arxiusHi ha un mal periodisme escrit que pretén competir amb la ràdio i la televisió –mitjans als quals mira abans de decidir la seva por-tada– i n’hi ha un altre que simplement bus-ca donar suport a un missatge polític con-cret, de manera que s’apropa perillosament al concepte goebbelià de propaganda. En aquests casos, per què indagar durant hores en un arxiu si el resultat és incert i, a més, resulta més fàcil batejar un reportatge amb el segell «d’investigació». De fet, tot treball periodístic és susceptible de consulta docu-mental, però això implica personal, temps i diners, una implicació que xoca frontalment amb un «si amb el que tinc ja venc, per què indagar en uns avorrits arxius en els quals a priori no sembla que hi hagi res d’interes-sant per a la primera pàgina de demà?».

No hi ha temps per rebatre amb la me-mòria –eina i arma del periodista– el des-vergonyiment de moltes persones públi-ques. Només n’hi ha per sobreviure. És la trista caricatura d’un periodisme en el qual un tertulià de televisió, durant un programa en què tots criden alhora, mostra un mòbil,

i diu alguna cosa així com «he investigat i les meves fonts em diuen que la indivídua tal es va deixar la seva roba interior a casa de…». També hi ha periodistes de títol amb vocació d’ensenyar política als polítics, i que solen oblidar que hi ha ciutadans als quals els agradaria més confiar en algú que li expliqui amb honestedat què succe-eix, i que no s’excedeixi tot explicant el que s’imagina que succeeix o el que li agradaria que succeís. En aquests supòsits, un arxiu documental és un misteri sense resoldre ja que, com a molt, si hi ha papers pel mig, es tracta habitualment d’un informe filtrat o d’un dossier ja preparat. El cas és que, en-mig d’aquest dur panorama professional, hi ha moltíssima excel·lència periodística desaprofitada, i fins i tot alguns periodis-tes hem tingut el tremend privilegi –amb dificultats, però privilegi– de treballar per a mitjans que ens han fet costat pel que fa a la consulta documental. Hi ha mitjans, com La Vanguardia, que han comprès que investigar documentalment necessita un temps que no sempre dóna resultats peri-odístics immediats.

dossier ELS ARXIUS


Arran d’unes consultes a arxius de Washington, van aparèixer centenars de documents desclassificats que permetien explicar nous detalls del dictador Franco

Els explico la meva experiència de quatre dècades en aquest diari català de propietat privada. No sabria dir quina és la raó última d’aquest model de comportament tan inu-sual a Espanya que m’ha permès com a pe-riodista passar setmanes bussejant en arxius a la recerca de fets noticiables que afectessin el segle xx per després explicar-los als lectors. Ho he fet amb temes tan diversos com la Mà-fia, els desaparecidos a Xile i Argentina i fins amb l’enfonsament del Titanic. Ho he fet amb els afusellaments del franquisme després de la guerra espanyola o, simplement, per inda-gar sobre la nostra pròpia història, imaginant que amb sort trobaríem alguna cosa que des-coneixíem. I la veritat és que sempre ha apa-regut alguna cosa per explicar, i ha resultat que la Història ha estat notícia.

En essència, l’espai disponible per pu-blicar una notícia en un diari és molt limitat i està subjecte a allò que denominem actu-alitat, de tal manera que podria afirmar-se

que els últims fets que ha succeït desban-quen els anteriors. El cas és que succeeixen tantes coses i a tal velocitat que els perio-distes de qualsevol mitjà tenim la nostra bona dosi d’angoixa diària només per deci-dir quina notícia es publica i quina es deixa de banda. Totes no hi caben. Cal escollir. Així que, si els responsables dels mitjans de comunicació ja se senten desbordats pel que succeeix cada dia, imaginin-se què poden pensar quan un company els pro-posa escriure sobre fets que van succeir fa seixanta anys i dels quals se suposa que ja s’han escrit desenes de narracions.

Recerques amb premiUn any abans que es complissin els 30 anys de la mort de Franco, tots els diaris van co-mençar a pensar les pàgines especials per recordar i fins i tot explicar aquell període a les generacions que no el van viure. El resultat de la reflexió és que tots publica-ríem reportatges molt semblants. Va ser llavors quan vaig plantejar la possibilitat d’acudir a algun arxiu i, amb ulls de perio-dista, buscar documentació que oferís una perspectiva que diferenciés La Vanguar-dia dels altres mitjans. Un breu reflexió i unes consultes ens van empènyer cap a The National Archives and Records Admi-nistration (NARA), a Washington. Prepa-rem unes mil paraules clau (keywords) tals com «Franco», «Suñer», «nazis i Espanya» («Spain-Franco»), «Hitler», «Carrero Blan-co», la relació de ministres de Franco… La consulta va ser senzilla i sorprenent. Van aparèixer centenars de documents desclas-sificats que permetien explicar nous detalls del dictador. Però aquella recerca havia es-tat només una prospecció, com aquell que va un supermercat i repassa ràpidament les seccions, desorientat. Així que vam traduir professionalment gran part de la documen-tació trobada (molta estava en espanyol i d’altra en alemany, italià i francès), la vaig classificar cronològicament i també per temes, i d’allò va sorgir una nova llista de paraules clau amb molta més intenció que la primera. Nou rastreig en els NARA, més documents, més traduccions i el resultat va ser la publicació d’una sèrie de 60 reportat-ges sobre el franquisme en els quals expli-quem fets relatius a Espanya que van des de 1934 fins a la mort de Francisco Franco

pc

>> Diversos documents, algun de desclassificat, de l’arxiu de l’autor del reportatge, per a la seva consulta.


La memòria és una arma de llarg abast que, quan es desenterra, pot impedir que es repeteixin velles vileses i errors

el 1975. Va ser un èxit periodístic premiat internacionalment. Part de la mateixa do-cumentació va ser la font per a una altra sèrie més breu sobre Franco i per a un am-pli reportatge sobre el comportament clan-destí pro aliat de La Vanguardia durant la II Guerra Mundial, explicat a través de docu-ments dels serveis secrets angloamericans.

Mentre escrivia els reportatges vaig veure que quedava un buit sobre el qual no tenia documentació específica, per bé que n’havien aparegut algunes pistes inconne-xes. Em refereixo a l’Espanya de Franco i la seva relació amb els jueus i l’Holocaust. D’aquí va sorgir la idea o, més ben dit, la necessitat d’abordar l’assumpte. I llavors rastregem en els Arxius Nacionals del Reg-ne Unit (The National Archives o TNA) atès que les pistes procedien d’una notes xi-frades de l’ambaixador Jacobo Fitz-James Stuart i Falcó, XVII duc d’Alba, que va re-presentar el règim de Franco a Londres des de 1937 fins al 1945. En aquest cas les keywords de recerca es van centrar exclusi-vament en termes com «jueus», «Espanya», «Alemanya», «nazis», «Shoah», «refugi-ats»… cosa que va produir una allau d’in-formació enorme i desconcertant. La seva traducció, especialment la dels impactants documents alemanys nacionalsocialistes, van ser la base per a una altra sèrie de re-portatges en els quals presentem l’oculta complicitat activa i passiva del règim de Franco amb Hitler i l’Holocaust. Novament es fa el rastreig en arxius desclassificats. I el resultat és que la història recent explicada per periodistes –amb totes les limitacions que això implica– va ser notícia d’impacte internacional, i premiada, fins al punt que el tema segueix vigent amb fermesa en el moment d’escriure aquest text.

La conseqüència de tot això exposat és lògica: si fets del segle xix o del xx han po-gut ser notícia en el segle xxi és evident que els mitjans de comunicació tenim l’obli-gació professional de rastrejar allò que va succeir i explicar-ho. I el mateix argument es pot aplicar als poders públics, obligats a recopilar i preservar la nostra història do-cumental i posar-la al servei dels ciutadans amb la mateixa facilitat d’accés que els bri-tànics, per esmentar un exemple. Com vaig escriure en una altra ocasió, la memòria és una arma de llarg abast que, quan es de-

senterra, s’esgrimeix i s’usa amb rigor, pot impedir que es repeteixin velles vileses i errors, o aconseguir que es col·loquin en el seu lloc persones i fets. Crec que la investi-gació documental no és un terreny exclusiu per a historiadors. Descartar el periodista seria una falsa coartada i una sortida fàcil per a molts mitjans. No obstant això, i mal-grat que hem avançat en l’accés als arxius, encara queda camí per recórrer. Un exem-ple per acabar: no és possible investigar correctament l’anomenada «memòria his-tòrica» espanyola si sobre la carpeta dels sumaris de consells de guerra dels anys quaranta, i sense més pistes, només es pot llegir: «José Pérez y 39 más».

Eduardo Martín de Pozuelo i Dauner és periodista.

>> Document secret desclassificat pels EUA, en aquest cas de l’FBI. Les anotacions del text són dels responsables dels diferents departaments en què es treballà aquesta informació. Aquest document, localitzat per l’autor del reportatge, conté dades sobre les connexions entre el franquisme i els nazis.


dossier ELS ARXIUS

>> Digitalització documents essencials a l’arxiu administratiu de l’Arxiu General de la Diputació de Girona.

Un document no té un interès per ell mateix sinó que ho és només en la mesura que és útil

JOSEP MATAS > TEXT

Imaginem per un moment que te-nim un document important a les mans, per exemple una carta, un informe, un plànol, una fotografia o una escriptura notarial, i que tenim

la sorprenent capacitat de predir el futur i de saber que mai ningú el voldrà consultar; que, en el futur, amb tota certesa, ningú el voldrà llegir o veure. Aleshores el millor que podríem fer amb aquest document o, més ben dit, el que hauríem de fer de seguida, és eliminar-lo, per més important que sembli. Disculparà el lector aquest plantejament tan absurd que em serveix, però, per subratllar la importància del tema que em correspon tractar. La informació que generen les orga-nitzacions, els particulars o les administra-cions només té interès o valor si serveix, si ha de ser utilitzada per qui l’ha creat, o re-unit, o bé per altres persones. Un document

no té un interès per ell mateix sinó que ho és només en la mesura que és útil. D’aquí la importància dels serveis d’arxiu i dels seus esforços per posar a l’abast de la societat la documentació que custodien.

Un nou modelEn aquest àmbit, en el de la transparència i de la transferència d’informació a la so-cietat, estem entrant en un nou model, el quart d’una sèrie de models o paradigmes que podríem resumir o caracteritzar de la manera següent.Primer. Inicialment, en societats predemo-

cràtiques, la informació servia única-ment al poder.

Segon. En un segon moment es va admetre que els arxius s’obrissin parcialment als ciutadans, especialment la docu-mentació de caràcter històric.

La informació és poder, i si s’acumula en mans de les administracions públiques es desequilibra encara més el sistema de relacions entre els ciutadans i els poders públics. Es podria mesurar el grau d’evolució democràtica d’una societat computant la quantitat i la qualitat de la informació que efectivament es transfereix a la societat. En tot això els arxius juguen un paper determinant.

Transparència i transferència d’informació pública El paper dels arxius en l’equilibri democràtic de la quantitat i de la qualitat de la informació

per

e du

ra

n


>> Presentació del programa ACTUAL (Actes Unificades de l’Administració Local), un servei per als ajuntaments gironins de consulta, ús i arxiu de les actes del ple i de la junta de govern a través d’Internet.

La informació no és de l’administració que la genera sinó que és de la societat

Tercer. Més tard, la possibilitat de sol·licitar accés s’ampliaria a documents con-temporanis, però preservant interessos públics o de particulars.

i Quart. Avui comencem a avançar cap a un nou horitzó, un nou model que s’hauria de fonamentar en aquests tres principis:1 - La informació no és de l’administra-

ció que la genera sinó que és de la societat. L’administració no en pot fer qualsevol ús, ni un ús privatiu, sinó que és només la usu-fructuària. Pertany a la societat.

2 - La informació no l’ha de sol·licitar el ciutadà, sinó que l’administració l’ha de tenir a la seva disposició.

3 - La informació ha de ser accessible al ciutadà en formats que en facilitin la seva usabilitat, fins i tot la seva reutilització i ex-plotació: formats oberts, exportables, inter-canviables.

En aquest nou paradigma, l’administra-ció ja no ha de decidir o autoritzar la consul-ta sinó que l’accés a la informació per part

dels ciutadans passa a ser un aspecte subs-tancial i justificador de la pròpia existència del document. Deixa de ser un aspecte se-cundari o a plantejar o valorar posterior-ment. Els arxius i la gestió documental han de mirar ja cap a aquest nou horitzó. En re-alitat ha de ser un objectiu assumit per tota l’administració, però avançarem amb més o menys rapidesa en funció de la implicació dels arxivers i gestors documentals. Deia que han de mirar cap a aquest nou horitzó malgrat que en algunes administracions en-cara perduren actituds més pròpies dels mo-dels segon i –sap greu dir-ho– primer.

La informació és poderEn els temps actuals interessa molt parlar d’aquestes qüestions. Vivim en societats de-mocràtiques avançades en les quals, malgrat la seva maduresa, es constata una crisi en el sistema de representació política i un elevat grau d’escepticisme o de desconfiança en el paper dels poders públics i dels seus gestors.

pere duran

dossier ELS ARXIUS


Si la informació no s’obre i no es transfereix a la societat, les administracions acumularan encara més poder davant la ciutadania

La informació, com tantes vegades s’ha dit, és poder. Si la informació no s’obre i no es transfereix a la societat les administracions acumularan encara més poder davant la ciutadania, un desequilibri impropi de so-cietats democràtiques. En aquesta obertura i transferència convindria diferenciar dos aspectes o dues dimensions molt relaciona-des, com es veurà, però diferents:

Transparència. Que les administracions informin de quina documentació i dades tenen exactament, de com la utilitzen inter-nament, a què la destinen, quines dades es tenen de cada ciutadà i com es tracten, com es relacionen o creuen les dades, quina in-formació es conserva i quina s’elimina, o bé quina documentació es posa a l’abast dels ciutadans i quina es reserva, és un exercici de transparència, efectivament, que ja té un gran valor però que en el fons és incomplet, limitat, si no va acompanyat d’una bona pràctica en l’aspecte següent.

Transferència o comunicació. Que exis-teixi transparència no vol dir que estigui garantida la comunicació als ciutadans, l’accés efectiu per part d’aquests a la infor-

mació. Detalls aparentment menors limi-ten molt aquesta transferència. Ho fan per exemple l’exigència de formalitats excessi-ves i, sobretot, l’existència de terminis de resposta excessivament llargs. La millor llei de transparència pot fracassar si a la pràcti-ca el ciutadà ha de saltar, un rere l’altre, un seguit d’obstacles burocràtics.

La documentació posada al servei dels ciutadans ha de servir de base per a finali-tats molt diverses, entre les quals la parti-cipació ciutadana en els afers públics i el control de les administracions, la recerca, la defensa d’interessos i drets particulars dels ciutadans o la utilització amb finali-tats comercials. La informació pública po-sada efectivament, i intensament, al servei dels ciutadans ha d’actuar com a element equilibrador i regenerador de les relacions entre els ciutadans i els poders públics. Es podria mesurar el grau d’evolució de-mocràtica d’una societat computant la quantitat i la qualitat de la informació que efectivament es transfereix a la societat. I en tot això, no cal dir-ho, els arxius tenen un paper fonamental.

Josep Matas és advocat.

per

e du

ra

n

>> Sala de consulta de l’arxiu administratiu de l’Arxiu General de la Diputació de Girona.


La Generalitat regula i gestiona els arxius que té atribuïts en exclusiva amb una llibertat notòria, però igualment condicionada per la legislació de l’Estat

n les etapes en què Cata-lunya ha gaudit d’autono-mia, les seves institucions han estat titulars d’un bon nombre d’arxius i han dis-posat d’amplis poders per regular i gestionar aquests i

altres arxius. Però aquests poders sempre han estat envoltats de mancances importants.

La situació de partidaL’Arxiu de la Corona d’Aragó, un dels més rellevants, és un arxiu de titularitat estatal. El mateix passa amb l’Arxiu Reial de Barce-lona i, també, amb els arxius històrics pro-vincials i el Dipòsit d’Arxius de Cervera. La gestió d’aquests darrers fou traspassada a la Generalitat, però amb unes limitacions que han impedit gestionar-los de forma re-alment autònoma. A això cal sumar-hi el fet que l’Estat mai no ha arribat a crear l’Arxiu Històric Provincial de Barcelona, el dèficit d’inversió en els arxius de titularitat estatal

i l’existència de diversos fons documentals propis de Catalunya encara dipositats fora del seu territori.

La Generalitat regula i gestiona els ar-xius que té atribuïts en exclusiva amb una llibertat notòria, però igualment condici-onada per la legislació de l’Estat aplicable en àmbits directament relacionats amb els arxius, com ara el patrimoni històric o el règim propi de les Administracions públi-ques i del personal que hi presta serveis.

El cas és que la situació descrita no de-riva necessàriament de la Constitució i l’Es-tatut d’autonomia, sinó de l’aplicació con-creta que n’han fet les institucions centrals de l’Estat. Sota aquestes mateixes normes, el poder de la Generalitat sobre els arxius emplaçats a Catalunya o propis d’aquest territori podria haver arribat a cotes molt més elevades, inclosa la transferència dels fons propis custodiats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i la transferència total de la titula-ritat i la gestió dels arxius històrics provin-

Si Catalunya s’arriba a separar de l’Estat espanyol per constituir un nou estat, fins on s’eixamplarà el poder de les institucions catalanes sobre els arxius del país? Quines solucions caldrà aplicar als arxius de l’Estat espanyol i, en particular, als arxius de titularitat estatal situats a Catalunya?

Els arxius de la Catalunya independentImplicacions del procés d’independència sobre el sistema d’arxius

XAVIER BERNADÍ GIL > TEXT

>> Caplletra E de les Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona, escrites al segle XIV.

>> Llibre de Comptes donat per Jaume Padres, Notari y Procurador del Hospital, de tot lo bienni de 1684 y 1685. Fons Hospital de Santa Caterina. Arxiu General de la Diputació de Girona.

pere duran


dossier ELS ARXIUS

>> Sala de consulta de l’Arxiu Històric Provincial de Girona. Aquest arxiu és de titularitat estatal i actualment està gestionat per la Generalitat de Catalunya. La Diputació de Girona hi té dipositats els fons històrics del seu Arxiu General.

>> Lligall de pressupostos municipals de 1925. Fons Diputació de Girona. Arxiu General de la Diputació de Girona.

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, un dels més rellevants, és un arxiu de titularitat estatal

cials i del Dipòsit de Cervera. La manca de voluntat política de l’Estat per fer-ho possi-ble és el que explica que, en aquest i altres camps, les reivindicacions tradicionals del poble català no es podran assolir a l’empa-ra del sistema legal vigent, sinó únicament per altres vies que permetin superar-lo.

La sobirania arxivísticaLa independència de Catalunya tindria dues conseqüències principals en el camp dels arxius. En primer lloc, i pel que fa als arxius que actualment ja són de competència ex-clusiva de la Generalitat, passaríem d’una capacitat de decisió autònoma a un poder decisori pràcticament complet (només limi-tat per les normes internacionals o europees aplicables), l’exercici del qual podria tenir intenses repercussions en el sistema arxivís-tic català. D’entrada, les nombroses lleis de l’Estat que avui s’apliquen a tots els arxius deixarien d’aplicar-se als arxius catalans, al-menys després d’un període transitori que

permetés a les institucions del país dictar les normes pròpies que les haurien de substitu-ir. També podrien variar els nivells de govern i administració del territori (desaparició de les províncies, implantació de les vegueries, constitució d’altres entitats territorials) i el repartiment del poder sobre els arxius entre tots aquests nivells.

En segon lloc, l’accés de Catalunya a la condició d’Estat constituiria un supòsit de successió d’Estats (una part del territori d’un Estat se’n segrega per formar-ne un al-tre), procés que requereix iniciar una nego-ciació intensa i complexa per acordar, entre altres qüestions, el repartiment de tots els actius i els passius entre els dos Estats, inclo-sos els arxius i els fons documentals. Aquest repartiment es regeix per regles del Dret in-ternacional no del tot consolidades (princi-palment, per la Convenció de Viena de 1983 sobre el repartiment d’arxius), per la pràc-tica seguida en casos precedents i, princi-palment, per la voluntat política de les dues

pere duran

per

e d

ur

an


>> L’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) conté el fons documental de l’Arxiu Reial de Barcelona i els fons de les institucions de l’antiga Corona d’Aragó, entre d’altres. Actualment es troba al carrer dels Almogàvers de Barcelona però, anteriorment, des de la seva fundació l’any 1318 i fins al 1994, era al Palau del Lloctinent dins el Palau Reial Major de Barcelona.

L’accés de Catalunya a la condició d’estat iniciaria una negociació complexa per acordar el repartiment de tots els actius i els passius entre els dos Estats

parts, emmarcada en l’obligació d’ambdós Estats de negociar l’acord de bona fe.

La feblesa de les normes internacio-nals i la prevalença de la voluntat de les parts implicades no permeten determinar amb exactitud els arxius, els fons docu-mentals i els recursos associats que haurien de passar a Catalunya. Tanmateix, d’acord amb els principis i la pràctica internacio-nal, considerem que es podrien aplicar les solucions següents.

Entenem, així, que haurien de passar a Catalunya els edificis on es custodien ar-xius de titularitat de l’Estat (Corona d’Ara-gó, Dipòsit de Cervera, Arxius Provincials), els fons històrics dipositats en aquests ar-xius (sempre que siguin «fons propis» o que «concerneixin directament» el territori ca-talà) i els fons ubicats en arxius estatals fora de Catalunya (com els dipositats a l’Arxiu Històric Nacional i els que encara es troben pendents de restitució a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola). Catalunya tam-

bé tindria dret a rebre una part equitativa dels fons comuns o compartits amb la resta de l’Estat i la majoria dels fons custodiats per òrgans estatals, dins i fora de Catalu-nya, que afectin directament el seu territori o siguin necessaris per a la seva administra-ció. En molts casos convindria procedir a la digitalització de fons, per al seu intercanvi o ús compartit. En tots els casos caldria pre-veure el traspàs del personal directament afectat, així com la distribució dels recur-sos pressupostaris destinats als serveis d’arxius. També caldria tenir en compte el dèficit inversor de l’Estat en els arxius de la seva titularitat emplaçats a Catalunya.

En definitiva, l’operació no seria gens fàcil. Els beneficis tampoc no estan com-pletament perfilats, però la sobirania ar-xivística ens situaria davant d’una situació ben diferent a la que coneixem.

Xavier Bernadí Gil és professor de dret administratiu (UPF).

pere duran


dossier ELS ARXIUS

>> Arxiu General de la Diputació de Girona. Consulta en línia de les actes històriques del Ple digitalitzades.

JOAN SOLER JIMÉNEZ > TEXT

Els arxius ja no són estrictament cultura, ni volen seguir ancorats en una visió historicista o lligada als afers de la memòria

Els arxius ja no són estricta-ment cultura, ni la seva vo-cació és merament cultural, ni volen seguir ancorats en una visió historicista o lligada

als afers de la memòria. Aquesta rebel·lia, mostrada habitualment entre el col·lectiu professional, i mirada de transmetre entre la ciutadania en general, és el nostre punt d’atac cap a una innovació creativa en el sector dels arxius. Una innovació inelu-dible a fi i efecte de no haver de competir contra models disruptius que consideren la informació quelcom que està en una fase final de digitalització, arribant a un nou pa-radigma de predomini i imperi de la «dada» digital. Parlar del futur dels arxius vol dir parlar d’un pas endavant en la gestió de la informació, de la producció de documenta-ció de qualitat i autèntica, i de la distribució de coneixement per a usos ben diversos.

Dades, informació i documentsEls arxius del futur seguiran ocupant-se de documents, però també de dades i d’infor-mació. Existeix una genètica que relaciona els tres conceptes i que no permet dissoci-ar-los en el món real. Les dades combinades produeixen informació, i aquesta, fixada en un suport, esdevé document. Els arxius ens hem ocupat sempre de documents, però ara ens haurem d’ocupar de la informació i de les dades. Però no només de gestionar-ho, sinó sobretot de garantir-ne la qualitat i l’autenticitat. Perquè allò que diferencia els arxivers dels altres professionals que ges-tionen informació i exploten dades és que disposem dels mecanismes per demostrar en tot moment si allò que ve transmès als ciutadans, amb independència del canal que sigui, té o no té garantia de genuïnitat, si és atendible, si és la font bona, si és creïble i fiable, i si efectivament és allò que diu ser.

Preservació de la memòria digital. Compromís social i evolució positiva: i és que som més que cultura. A hores d’ara ja no hauria de ser agosarat parlar de futur quan parlem d’arxius i gestió de documents. Res ja no sembla indicar que els arxius siguin una cosa del passat i s’ocupin només del passat. Això ja no és així, i no ho és perquè els arxius han fet un immens esforç d’actualització i d’ampliació d’horitzons, funcions i competències.

Els arxius del futur Qualitat i autenticitat dels documents. Gestió eficient de la informació

per

e du

ra

n


>> Pergamins del fons de l’Hospital de Santa Caterina de l’Arxiu General de la Diputació de Girona.

Els arxius ens hem ocupat sempre de documents, però ara ens haurem d’ocupar de la informació i de les dades

Ho hem fet sempre en el món analògic, en el món «paper», però ara ho continuarem fent també en el món digital. I això té una incidència directa en l’ús que actualment i que en el futur es farà de les anomenades Dades Obertes. Res no tindrà valor per ser merament exposat a l’abast dels ciutadans. Un portal de la Transparència haurà de permetre veure l’original que n’ha produït el contingut exposat. Tot tindrà valor si n’és verificable el seu origen legítim.

Inocular eficiència des de les organitzacions a l’arxiu personalEls arxius del futur seran agents fonamentals en la transformació i millora de les organit-zacions. Afavoriran amb els seus mètodes la simplicitat administrativa, l’eficiència i l’efi-càcia de les activitats, i permetran disposar en tot moment d’aquella informació neces-

sària i útil. Evitaran el creixement exagerat dels documents, reduint-los a documents recapitulatius, enriquits en informació, per-tinents i ajustats a les necessitats. Potenci-aran les capacitats del reporting. Els arxius seran els garants d’una bona gestió de docu-ments, i d’una bona transició des de l’actual món híbrid, on conviuen paper i digital, cap a entorns plenament digitalitzats. L’ordre, el retrobament i la reutilització dels docu-ments i la seva informació és un objectiu de qualsevol organització, i també de qualsevol ciutadà que revisa la documentació que dis-posa a casa per posar ordre a les seves idees. I no cal ser gaire organitzat: només cal tenir algun tipus d’organització, disposar de «sis-tema», fins i tot aquell sistema anomenat or-dre del desordre; destinar-hi temps i, si cal, confiar en els professionals; organitzar, per retrobar, per reutilitzar. Hi ha algun plante-jament més sostenible?

pere duran

dossier ELS ARXIUS


Els arxius seran garants d’una bona gestió de documents, i d’una bona transició cap a entorns plenament digitalitzats

Preservar la memòria digitalEls arxius del futur preservaran la memò-ria del present, és a dir, de l’ara i del demà; s’ocuparan de la preservació digital dels nostres dies i dels que vindran. O és que es-tem disposats a oblidar tot el que ha passat i està passant en aquests darrers anys de penúries? Els arxius seran garantia de me-mòria de qualitat d’allò que ha succeït als nostres avantpassats i d’allò que ens està passant a nosaltres. I perquè això sigui així, cal un doble procés. D’una banda, una des-sacralització dels arxius. Això vol dir que els arxius del futur no seran concebuts com a «temples» sinó com a espais d’intercanvi lliure de coneixement. De l’altra, una apos-ta tecnològica decidida. Això vol dir que els arxius del futur s’adaptaran a les noves exi-gències del món digital, tant preservant allò que neix digital com procedint a digitalitzar tot allò que segles i segles de vida en societat ha produït en altres suports. I és que parlar

de present o de futur no vol pas dir deixar de banda el passat. Però el passat cal que sigui comunicat en el present amb claredat a fi i efecte que produeixi evolució positiva i ex-periències de coneixement que promoguin la innovació, la regeneració democràtica i el dinamisme social. Parlar de tecnologia vol dir potenciar un camí ineludible a fi i efec-te que no siguem contemplats com a mers museus de paper. Tots aquells que passin pels arxius ara i en el futur s’adonaran que la imatge clàssica de pols i paper vell és un lloc comú injust, no exempt d’un cert glamur, però allunyat clarament del que els arxius aportem i aportarem a la societat.

Un compromís més enllà de la cultura, un compromís socialLa societat, les persones, el país: som fonts d’informació que permetem la creació d’identitats. No d’una sola, sinó d’aquells qui la necessitin. En això som i serem plurals,

>> Els documents electrònics s’emmagatzemen en els repositoris de les institucions.

torkild retvedtmarc ferrés


La informació que custodiem als arxius no és només per a contemplació o consum cultural, sinó per a una reutilització social i compromesa

oberts, transversals i democràtics. Els valors que emanen de la informació que gestionem permeten que ens enriquim com a persones, que fomentem la cooperació en un món de-sigual i que compartim la millora i els bene-ficis. Sona bé. El que volem dir és que els ar-xius s’allunyaran de la cultura elevada, sense menystenir-la; popularitzaran els seus fons i informació, per compartir-los; promouran la creació de nous negocis i l’emprenedoria amb processos de reutilització de la infor-mació transparents i de qualitat; ajudaran els creadors, artistes i pensadors, però també els ciutadans mitjançant un accés obert a la do-cumentació; es guanyaran la transversalitat a les organitzacions per tenir la capacitat d’ofe-rir informació a qualsevol persona, col·lectiu o empresa que la necessiti per, com hem dit, promoure l’evolució positiva.

En conclusió, en un futur no gaire llu-nyà sortirem del jou actual dels departa-ments de Cultura que ens menystenen amb

els pressupostos més exigus, i prendrem possessió d’una posició més centralitzada i competitiva. I això passarà perquè la in-formació que custodiem no és només per a contemplació o consum cultural, sinó per a una reutilització social i comprome-sa. Aquest és el nostre compromís, i estem convençuts que així serà.

Joan Soler Jiménez és president de l’Associació d’Arxivers – Gestors

de Documents de Catalunya.

>> Sala de servidors del CERN (Suïssa).

torkild retvedt


dossier ELS ARXIUS

El olvido es como la carcoma. En el año 2008 salió a luz un informe en el cual se ponía de manifiesto que numerosos estudiantes alemanes, de la culta y mo-délica Alemania, creían que la Repú-

blica Democrática Alemana no había sido una dic-tadura. La historia prodiga este tipo de sarcasmos. Weimar, la pequeña ciudad de Goethe, epítome del conocimiento, estaba muy cerca de Buchenwald, uno de los mayores campos de concentración de todo el territorio alemán. La exuberante Viena de principios del siglo xx —la Viena de Ernst Mach, de Arnold Schönberg, de Freud, de Zweig, de Wittgenstein...— era también esa Viena en la que se incubaban los huevos de la serpiente, la misma ciudad en la que el joven pintor de acuarelas medio-cres no tardaría en abandonar su inofensiva afición para volcarse de lleno en la ética de la destrucción.

Resultan impactantes, esas fotografías de bañistas en la costa napolitana que, junto a los ca-dáveres hinchados de dos niñas gitanas que se han ahogado por no saber nadar, siguen tomando el sol plácidamente, como si nada. Incontestables son también las imágenes de bañistas en las Canarias untándose la protección solar en el cuerpo mientras a su lado desfila una legión de inmigrantes africanos agotados que acaban de llegar a la costa a bordo de una miserable patera. Hoy, como si la arena hubiera sepultado la arena, Cap d’Agde es conocido úni-camente por ser un importante centro de turismo sexual especializado en la modalidad swinger. Las playas de Argelès-sur-Mer ya han devorado el cam-po de concentración en el que miles de republica-nos catalanes y españoles encontraron su destino, porque la muerte y la atrocidad son un destino. El campo de concentración de Mauthausen presenta hoy la factura de un parque temático: materializa el triunfo de la historia como parte museística de la propia historia. Todos estos ejemplos constitu-

El ombligode AdánContra el olvido deliberado: archivos y literatura de la memoria

En el archipiélago de Svalbard, en Noruega, se ha construido un almacén preparado para resistir un holocausto. En su interior acorazado hay millones de semillas, conservadas a dieciocho grados bajo cero. En caso de destrucción masiva del planeta, este almacén se convertiría en el nuevo punto de partida para una civilización subsistente. Debemos imaginarnos los archivos y la literatura como semillas de la memoria y, por tanto, como principios de toda posibilidad de subsistencia civilizadora. Los archivos y la literatura de la memoria apuntan siempre a un intento de salvaguarda, de restauración, de verdad original. Lo que buscamos es, cómo no, el ombligo de Adán.

LLUÍS MUNTADA > TEXTO

yen réplicas de la incesante caída de los ideales de la Ilustración y la modernidad: las culturas más exuberantes y fuertes, bajo la mercadotecnia y las formas oficiales de la memoria, cultivan el olvido.

La literatura como forma activa de la memoria y como complemento de la archivísticaLa archivística, o la conservación de unos materia-les que deben constituir toda posibilidad de memo-ria, es una de las labores más cívicas y primordiales de todas las que puedan instituirse. Los archivos contienen datos materiales: fotografías, pergaminos, ilustraciones, objetos, escritos, correspondencia... En este sentido, hay una parte de la literatura que vigoriza la archivística, vivificándola y rubricándola con el espíritu de la imaginación real.

«La literatura no es más que un esfuerzo contra el olvido», escribe Josep Pla en el prefacio de Retrats de passaport. Si no tuviéramos miedo al olvido, puede que la literatura ni siquiera existiese. En el cuento La muralla y los libros, Jorge Luis Borges relata la empre-sa del emperador Qin Shi Huang, que, al tiempo que ordena edificar la muralla con la que pretende cerrar el vasto país de China, también decreta la destruc-ción de todos los libros anteriores a él. Abolir el pasa-do, la memoria del pasado, es el propósito de muchos tiranos. Jung Chang, en su inestimable libro Cisnes salvajes, explica como, a través de la Revolución Cul-tural, el dictador comunista Mao Tse-tung azuzó a las turbas para que destruyesen todos los vestigios del pasado. Y, así, hordas de estudiantes universita-rios abandonaron excitadas las aulas y salieron a la calle para destruir aleros de tejados, esculturas, pin-turas, escrituras miniadas, museos, libros y cualquier objeto antiguo que pudiese resultar sospechoso de reminiscencia y, por tanto, culpable de memoria, esto es, de involución.

Esbozar un mapa literario con relación a la lucha contra el olvido supondría caer de por sí en

Los archivos en las sociedades democráticas: memoria y futuro

Con motivo de la celebración del congreso «Archivos e industrias culturales», organizado por el Consejo Interna-cional de Archivos y el Ayuntamiento de Girona, que reúne simultáneamente tres encuentros internacionales en esta ciudad —la II Conferencia Anual de los Archivos, la IX Con-ferencia Europea de Archivos y las XIII Jornadas de la Ima-gen y la Investigación Histórica—, la Revista de Girona ha querido dedicar un dosier al mundo de los archivos y de la gestión de los documentos.

En este dosier presentamos siete artículos, escritos por otros tantos profesionales de campos tan diversos como el derecho, la filosofía, la literatura, el periodismo y la archivís-tica, que nos muestran como el concepto archivo tiene unas dimensiones y potencialidades, tanto sociales como profe-sionales, que van mucho más allá de su aspecto cultural como centros de conservación del patrimonio documental y de investigación histórica, hasta ahora el más conocido.

Los autores presentan los archivos desde ópticas muy diferentes: de la filosofía a la literatura de la memoria,

pasando por la creación y el arte contemporáneo, hasta llegar a contemplarlos como un reflejo de la madurez de las sociedades democráticas. Y esta óptica abarca múlti-ples puntos de vista, entre ellos los derechos humanos, la transparencia administrativa, el acceso y la desclasifica-ción de documentos, la difusión o la preservación y acce-sibilidad de los documentos digitales. Uno de los artículos incluso aborda las implicaciones del proceso independen-tista en el sistema de archivos de Cataluña.

Todo ello tiene sentido para hacer efectiva la reversión a la sociedad del inmenso conocimiento —datos, informa-ción y documentos— almacenado en los archivos y para mostrar la complejidad así como las posibilidades de ex-plotación de estos en numerosos ámbitos, y en primer lu-gar en el de las industrias culturales, que es, precisamente, el tema del congreso que Girona acogerá en octubre.

M. Assumpció Colomer Arcas es la jefa del Servicio de Archivos y Gestión de Documentos de la Diputació de Girona.


olvidos imperdonables. Por ello, me limitaré aquí a mencionar un único texto más, un texto impactante de Maurice Blanchot en el que se exalta un archivo que se funde con los magmas de la literatura, de la tierra y de la memoria. Blanchot habla de los pa-pelitos que se encontraron cerca de las cámaras de gas de los campos de concentración nazis. Algunos prisioneros habían enterrado esos papelitos con la esperanza de que, en el futuro, alguien descubriese sus mensajes y toda la humanidad pudiera intuir lo que había sucedido en el interior de los campos de concentración. En muchos de los mensajes se podía leer «Nunca lo sabréis», o «Nunca lo descubriréis». Con ello, el lenguaje se constituía en juez y reo del mismo juicio. Es decir, el lenguaje servía para apun-tar una experiencia del mal radical subrayando los límites de expresión de esa experiencia.

Y sin embargo, en medio de aquella necesidad de nombrar lo indecible se podía hallar un mensaje de esperanza, un mensaje que rezaba: «¡No olvidéis!».

Y no olvidaremos. No olvidaremos a los nave-gantes de la Odisea que sí olvidaron quiénes eran, el nombre de su patria e incluso su regreso al hogar. No olvidaremos que la cultura también genera sus propios mecanismos de anulación, de autoanula-ción. No olvidaremos que los archivos y la literatura son instrumentos de la conciencia, los únicos recur-sos contra la amnesia, el olvido deliberado y la nada.

Lluís Muntada Vendrell es escritor y doctor en Filosofía por la Universitat de Girona.

El artecontemporáneo mira hacialos archivos¿A qué se debe la reciente importancia de la noción de archivo para tantos artistas actuales y museos de arte contemporáneo?

Desde que el filósofo Jacques Derrida publicara en 1995, en francés, su libro Mal de archivo (Mal d’archive), la problemática y las discusiones en torno al archivo se han convertido en uno de los temas centrales de debate en la escena cultural contemporánea, y muy especialmente en el mundo del arte.

XAVIER ANTICH > TEXTO

De un tiempo a esta parte, llama poderosamente la atención la in-sistencia del mundo del arte con-temporáneo en la problemática del archivo. Artistas tan relevantes

en el panorama internacional como Hans-Peter

Feldmann, Tacita Dean, Harun Farocki, Christian Boltanski, Walid Raad, Antoni Muntadas, Fran-cesc Torres o Pedro G. Romero, entre muchísimos otros, han hecho del archivo el dispositivo central de sus prácticas artísticas; unas prácticas basadas en la recolección de materiales alusivos a episodios del pasado traumático o del pasado reciente, en la orga-nización y clasificación más o menos sistemática de esos materiales, en su reutilización y en su formali-zación, procesos todos ellos que se ajustan, aunque de una manera siempre muy peculiar y un tanto heterodoxa, a los principios del trabajo archivístico.

Por otra parte, durante la última década los museos de arte contemporáneo han dedicado es-fuerzos e iniciativas, en forma de exposiciones, se-minarios o publicaciones, a mostrar y analizar la relación entre la noción de archivo y determinadas prácticas artísticas recientes. En el año 2008, el In-ternational Center of Photography de Nueva York presentó una exposición titulada Fiebre de archivo. Usos del documental en el arte contemporáneo. El comisario de la muestra, Okwui Enwezor, sostenía que, a lo largo del siglo xx, algunos artistas se ha-bían dirigido al archivo fotográfico con el propósito de generar nuevas vías en las prácticas artísticas para pensar a través de los acontecimientos históri-cos, mientras que otros, más recientemente, habían fijado su atención en el archivo como lugar de ten-sión entre la memoria pública y la historia privada, o entre la evidencia de los hechos y los documen-tos que lo registran y le dan forma. Con ello, decía Enwezor, «el artista opera como el agente histórico de la memoria».

El origen del interés del arte por el archivoLa novedad del interés del arte contemporáneo por el archivo, a mi entender, guarda relación con dos fenómenos. Por una parte, con cierta reacción, des-de el mundo del arte contemporáneo, ante la noción de un arte moderno ensimismado y autista, desvin-culado de la realidad y de las problemáticas cotidia-nas. La evolución de buena parte del arte abstracto, nacido de las vanguardias y desplegado a lo largo del siglo xx, difundió la idea de un arte que se pre-tendía puro y autónomo y que, al no referirse a nada salvo a sí mismo, acababa configurando un lenguaje autorreferencial y unos problemas que, por ser pro-pios del arte, poco tenían que ver con los de la vida y la realidad de las sociedades. A partir de los años se-senta del siglo pasado, no obstante, buena parte de las prácticas artísticas empezó a rechazar esta auto-nomía y ensimismamiento e intentó, por vías muy diversas, establecer nuevas formas para acercarse a la realidad y para alimentarse de sus problemas. El arte, así, ha vuelto a preocuparse por el cuerpo, por la identidad, por el género, por la historia, por la sociedad y por los problemas que siguen plantean-do esos ámbitos. Precisamente en este contexto de interés por la realidad y por el aspecto documental del arte como forma de ocuparse de los problemas sociales e históricos surge con fuerza, en las dos úl-timas décadas, la noción de archivo.

Por otro lado, la preocupación por la memoria vuelve a estar ahora, con más intensidad que nunca, en el centro de gran parte de los debates contem-poráneos. Paul Ricœur se ha referido a una época marcada por el «frenesí documental», algo que no solo se da entre especialistas: desde Europa y África hasta Asia y Latinoamérica, se ha propagado una multiplicidad de debates que tienen que ver con las leyes de la memoria histórica y con el modo de

articular un relato contemporáneo respecto al pa-sado, sobre todo cuando este pasado, a consecuen-cia de unos sucesos traumáticos, corre el peligro de quedar sepultado en el olvido. Formulándolo como una paradoja, casi podríamos preguntarnos como colectividad si, en contra de lo que podría parecer, estamos olvidando demasiadas cosas y de ahí proviene el renovado interés por el archivo o si, por el contrario, es más bien la preocupación por archivarlo todo la que ha hecho surgir la sospecha de que quizá estemos en peligro de saturarnos de recuerdos, ahora que todo parece accesible —en ocasiones inoportunamente— con un simple clic en el ordenador. Detrás del interés del arte contem-poráneo por el archivo está también, a mi modo de ver, esta preocupación general por la memoria.

En ese sentido, el artista Isidoro Valcárcel Me-dina se preguntaba hace poco: «¿No será que en toda esta riada del archivo subyace cierto miedo a olvidar algo [...]?».

¿El museo como archivo?Finalmente, la noción de archivo está siendo utiliza-da también en la renovación de algunas estructuras museísticas. Sobre todo en dos aspectos: por un lado, para impugnar la historia hegemónica del arte, que ha fosilizado una especie de canon muy restric-tivo y ha condenado al ostracismo y a la invisibili-dad ciertas prácticas artísticas muy conectadas con distintos aspectos de la realidad histórica y social; y por otro lado, para modificar la naturaleza de los museos, aún hoy tan cargada de aura. A este respec-to, Manuel Borja-Villel, exdirector del MACBA y actual director del Museo Reina Sofía, ha escrito: «Coleccionar objetos significa a menudo transfor-marlos en mercancía, ¿Cómo exponerlos sin que sean fetichizados? ¿Cómo idear un museo que no monumentalice lo que explica? La respuesta pasa por pensar la colección en clave de archivo». Este es, posiblemente, el futuro que espera a los museos de arte contemporáneo: convertirse, como los archivos, en unas instituciones de las que sea posible extraer y actualizar nuevos relatos, nuevas historias y nue-vos sentidos para el presente de nuestro mundo.

Xavier Antich es filósofo.

.

Nuestros derechos

La ayuda de los archivos para hacernos valer y defendernos

Hoy en día, los derechos humanos se conciben en general o bien como derechos civiles y políticos (es decir, limitaciones al poder del Estado, como en el caso de la libertad de expresión), o bien como derechos económicos y sociales (esto es, la demanda de acciones por parte del Estado, como, por ejemplo, dar facilidades para que todo el mundo pueda acceder a la educación). Nosotros, como individuos y como


dossier ELS ARXIUS

Los tribunales —locales, internacionales o «híbridos» (como el Tribunal Especial para Sierra Leona y las salas extraordinarias de los juzgados de Camboya)— aceptan como pruebas una gran variedad de archivos, siempre que puedan ayudar a la resolución de un caso. En octubre de 2010, por ejemplo, un tribunal de Guatemala condenó a dos policías por la «desaparición» de un hombre du-rante la guerra civil de ese país; de las 750 pruebas presentadas, más de 650 procedían de los propios archivos de la policía guatemalteca. El Tribunal Penal Internacional para Ruanda abrió diligencias contra los máximos responsables de la emisora gubernamental Radio Télévision Libre des Mille Collines por haber incitado al genocidio de 1994 con sus emisiones; las grabaciones de los programas sirvieron para demostrarlo.

Resulta evidente, así pues, que la documen-tación utilizada como prueba, los autos procesales y los expedientes de la acusación y la defensa son, todos ellos, importantes para entender las violacio-nes de los derechos humanos que tuvieron lugar y permiten responsabilizar de estas a quienes las co-metieron.

Los archiveros y las instituciones archivísticas protegen materiales que guardan relación con los derechos humanos y que son esenciales para salva-guardar derechos y beneficios. Los archiveros orde-nan y clasifican estos archivos, respaldan el derecho de acceder a ellos conforme a los Principios de acceso a los archivos, adoptados por el Consejo Internacio-nal de Archivos en agosto de 2012, y los ponen a disposición de los interesados sin ningún tipo de discriminación.

Con objeto de ayudar a los gobiernos y a las entidades no gubernamentales en su labor de pro-teger la correcta actividad de los archiveros en pro de los derechos humanos, el Grupo de Trabajo de Derechos Humanos del Consejo Internacional de Archivos está trabajando en el borrador de los Prin-cipios básicos del papel de los archiveros en apoyo de los derechos humanos. Estos principios deberían tenerse en cuenta en el marco de la legislación nacional y en su aplicación, así como ser respetados por las enti-dades no gubernamentales que custodian archivos. El documento se debatirá en la reunión del Conse-jo Internacional de Archivos que tendrá lugar este año 2014 en Girona, con el propósito de elevar el nivel de conciencia respecto a la importancia de los archivos y de los archiveros para ejercitar, hacer va-ler y defender los derechos humanos así como para actuar contra todos aquellos que los violan.

Trudy Huskamp Peterson es archivera diplomada.

Solidaridad archivística para la defensa de los derechos humanos

Las sociedades democráticamente avanzadas tie-nen en su sistema de archivos uno de los principales elementos de garantía democrática. Estos sistemas constituyen el eslabón entre el buen gobierno y la defensa de los derechos de los ciudadanos, sirven para mejorar la eficiencia y la eficacia de los Estados

El Gobierno español anunció en 2012 una reforma destinada a acelerar el proceso de naturali-zación para las personas descendientes de los judíos expulsados de España en 1492. Los interesados en obtener la ciudadanía española por esta vía tienen que presentar un certificado que acredite su origen, expedido por la Federación de Comunidades Judías de España, para poder solicitar un pasaporte español.

En todos los casos mencionados, la persona debe realizar una serie de acciones que van más allá de lo habitual para asegurarse el ejercicio de sus derechos.

Defender nuestros derechosEs un derecho fundamental de las personas cono-cer la verdad, sobre todo en lo relativo a las acciones gubernamentales que las afectan directamente a ellas o a sus familias. Como se afirma en el Conjun-to de principios actualizado sobre la impunidad, de la Comisión de Derechos Humanos de las Naciones Unidas, «cada pueblo tiene el derecho inalienable de conocer la verdad sobre los acontecimientos pasados, así como sobre las circunstancias y las razones que llevaron, mediante la violación masiva y sistemática de los derechos humanos, a la perpe-tración de crímenes aberrantes». Este derecho es colectivo («¿Cómo nos metimos en este lío?»), pero también individual («¿Qué le ocurrió a mi hermano, que desapareció durante la guerra?»).

La Comisión de la Verdad y la Reconciliación del Canadá está investigando el antiguo sistema de internados para indios, sus «efectos y consecuen-cias (principalmente los daños sistémicos, las con-secuencias intergeneracionales y el impacto sobre la dignidad humana) y las secuelas permanentes de estos internados». Se calcula que durante más de un siglo, desde la década de 1880 hasta el año 1996, unos 100 000 niños aborígenes fueron apar-tados de sus familias y forzados a pasar por algu-no de los 130 internados del país. La mayoría de estos centros eran dirigidos por organismos de la Iglesia católica; aproximadamente una cuarta parte estaba a cargo de la Iglesia anglicana, y el resto, de los presbiterianos y la Iglesia Unida. Los archivos de todas estas iglesias, al igual que los gubernamen-tales, constituyen una fuente de información vital para los trabajos de la Comisión.

Las empresas también custodian archivos de importancia crucial. En 2012, la red nacional de ferrocarriles francesa (Société Nationale des Chemins de Fer Français) digitalizó y colgó en su página web pública todos sus archivos del periodo de la II Guerra Mundial para responder así a una demanda de las víctimas del conflicto bélico en re-lación con el papel que la compañía podría haber desempeñado en las deportaciones a los campos de concentración nazis.

También son importantes los archivos de las ONG, como los de Pro-Búsqueda en El Salvador, que fueron destruidos.

Actuar contra aquellos que atacan nuestros derechosEn su historia del movimiento internacional a favor de los derechos humanos, Aryeh Neier, exdirector de Human Rights Watch y de la American Civil Liberties Union, escribe que durante el siglo xx «la idea de que los tribunales debían desempeñar un papel decisivo en la salvaguarda y la ampliación de los derechos llegó a ser aceptada en un número con-siderable de países».

grupos, ejercitamos nuestros derechos, los hacemos valer, los defendemos y, con el apoyo de abogados, actuamos contra aquellos que los lesionan. Los archivos nos ayudan en todas estas actividades.

TRUDY HUSKAMP PETERSON > TEXTO

En 2013 supimos:Por parte de Alemania, que durante los años ochenta, según los archivos de la policía secreta (Stasi) de la an-tigua Alemania Oriental, compañías

farmacéuticas de Europa y Norteamérica proba-ron productos en ciudadanos de este país sin su conocimiento;

Por parte de El Salvador, que los archivos de Pro-Búsqueda, una ONG que intentaba reunir fa-milias separadas durante la guerra civil de ese país, eran considerados como peligrosos para alguien, ya que unos hombres armados entraron en sus ofi-cinas, destruyeron el 80 % de los documentos en papel y robaron los ordenadores;

Por parte de Estados Unidos, que el Gobierno estaba reuniendo cantidades masivas de datos de las comunicaciones tanto de sus propios ciudada-nos como de personas residentes en otros países.

Veamos algunos ejemplos de uso de archivos en cada uno de los casos mencionados.

Ejercer nuestros derechosEn época de elecciones, un ciudadano va a su co-legio electoral y muestra un carné de identidad ex-pedido por el gobierno. Un funcionario localiza su nombre en las listas de votantes y le entrega una papeleta para que emita su voto.

Una mujer divorciada quiere casarse. Para obtener una licencia de matrimonio, necesita un documento oficial que acredite que su divorcio es firme. Entonces acude a la sede del gobierno local, donde se le entrega un documento que certifica su estado civil.

Estas dos sencillas y rutinarias acciones depen-den de los archivos, como de ellos depende también nuestra capacidad de comprar a crédito (archivos bancarios), de recibir la primera comunión (archivos eclesiásticos) o de demostrar a un empleador que po-seemos un título universitario (archivos académicos).

Hacer valer nuestros derechosLa República de las Islas Marshall cuenta con un tri-bunal especializado en demandas nucleares para com-pensar a las personas afectadas por las pruebas con bombas atómicas en superficie que los Estados Uni-dos realizaron en este archipiélago durante el periodo posterior a la II Guerra Mundial. Para hacer valer su derecho a recibir una compensación, una demandante tendrá que presentar su historial médico al tribunal con objeto de demostrar que su salud resultó afectada.

En Turquía, una mujer de origen armenio qui-so inscribir a su hijo en una escuela armenia. Nece-sitaba un certificado mediante el cual se acreditase que en el registro de minorías de la Dirección de Población, dependiente del Gobierno y en funcio-namiento desde 1923, figuraba el armenio como su «código de origen étnico».


rior en casa de...». También hay periodistas de títu-lo con vocación de enseñar política a los políticos y que suelen olvidar que hay ciudadanos a los que les gustaría más confiar en alguien que les cuente con honestidad qué sucede y que les relate menos lo que imagina que sucede o lo que le gustaría que sucediera. En esos supuestos, un archivo documen-tal es un misterio sin resolver pues como mucho, si hay papeles de por medio, se trata habitualmente de un informe filtrado o de un dosier ya preparado. Y, en medio de ese duro panorama profesional, hay muchísima excelencia periodística desaprovechada, al tiempo que algunos periodistas hemos tenido el tremendo privilegio —con dificultades, pero privi-legio— de trabajar para medios que han apoyado la consulta documental. Medios como La Vanguardia, que han comprendido que investigar documental-mente precisa un tiempo que no siempre da resulta-dos periodísticos inmediatos.

Les cuento mi experiencia de cuatro décadas en este diario catalán de propiedad privada. No sabría decir cuál es la razón última de ese modelo de comportamiento tan inusual en España que me ha permitido, como periodista, pasar semanas bu-ceando en archivos en busca de hechos noticiables que afectaran al siglo xx para, luego, contarlo a los lectores. Lo he hecho con temas tan diversos como la mafia, los desaparecidos en Chile y Argentina y hasta el hundimiento del Titanic. Lo he hecho con los fusilamientos del franquismo tras la guerra española o, simplemente, para indagar acerca de nuestra propia historia, imaginando que con suerte hallaríamos algo que desconocíamos. Y lo cierto es que siempre ha aparecido algo que contar y ha re-sultado que la historia ha sido noticia.

En esencia, el espacio disponible para publi-car una noticia en un diario es muy limitado y está sujeto a lo que llamamos actualidad, de tal suerte que podría afirmarse que lo último que ha sucedi-do desbanca a lo anterior. El caso es que suceden tantas cosas y a tal velocidad que los periodistas de cualquier medio tenemos nuestra buena dosis de angustia diaria solo para decidir qué noticia se publica y cuál se queda fuera. Todas no caben. Hay que escoger. Y si los responsables de los medios de comunicación ya se sienten desbordados por lo que sucede cada día, imaginen qué pueden pensar cuan-do un compañero les propone escribir de hechos que sucedieron hace sesenta años y de los que se su-pone que ya se han escrito decenas de narraciones.

Investigaciones con premioUn año antes de que se cumplieran los treinta años de la muerte de Franco, todos los diarios comenza-ron a pensar en las páginas especiales para recordar e incluso explicar aquel tiempo a las generaciones que no lo vivieron. El resultado de la reflexión es que todos publicaríamos reportajes muy semejantes. Fue entonces cuando planteé la posibilidad de acu-dir a algún archivo y, con ojos de periodista, buscar documentación que ofreciera un ángulo que dife-renciase a La Vanguardia de los demás. Una breve reflexión y unas consultas nos empujaron hacia la National Archives and Records Administration (NARA), en Washington. Preparamos unas mil palabras clave (keywords) tales como Franco, Súñer, nazis y España (Spain-Franco), Hitler, Carrero Blan-co, la relación de ministros de Franco... La consulta fue sencilla y sorprendente. Aparecieron centenares de documentos desclasificados que permitían expli-car nuevos detalles del dictador. Pero aquella bús-

acceso a los archivos del Estado de mayor interés periodístico no resiste la más mínima comparación con los de Estados Unidos o los del Reino Unido.

EDUARDO MARTÍN DE POZUELO I DAUNER > TEXTO

Para un periodista, la consulta de archi-vos externos a su propio medio es un hecho poco habitual, casi excepcional. En el momento de escribir estas líneas, a finales de marzo de 2014, apenas

hay medios de comunicación en Cataluña, en Es-paña y me atrevería a decir que en casi toda Europa

—salvo el Reino Unido y, eventualmente, Alemania e Italia— que puedan y, si pueden, que se atrevan a financiar el salario de un periodista que pretenda pasar horas hurgando en unos archivos en busca de no se sabe qué, pero que en el peor de los casos será antiguo e inservible, y en el mejor, una fuente de problemas. ¿Para qué buscar, si tal vez no encuentre nada y sea tiempo y dinero perdido? ¡Que lo hagan los historiadores! Ese es el discurso no verbalizado que impera en las redacciones, al que hay que añadir un «te pago para que traigas noticias y no para que te pases el día metido en un archivo».

El periodismo de hoy tiene un exceso de prisa, circunstancia que se suma al temor de la sociedad a nuestra propia historia. ¡No vaya a ser que no sea tan bonita como nos la contaron o que no coinci-da con los intereses de los que mueven los hilos! ¿Memoria histórica? Magníficas investigaciones de prensa, radio y televisión sobre nuestro reciente pasado han caído en el olvido. Un ejemplo que me afecta: en La Vanguardia, yo mismo he retomado varias veces con fuentes verbales y documentales el asunto de las ejecuciones y desapariciones tras la Guerra Civil. En todas ellas, la reacción civil (en for-ma de cartas y llamadas) a la publicación de los re-portajes ha sido de crítica contra el tema, mientras que los lectores a favor no han dado señales de vida. ¿Temor a nuestra historia? Para mí no hay duda.

Ni tiempo ni dinero para consultar archivosHay un mal periodismo escrito que pretende com-petir con la radio y la televisión, medios que se obliga a comprobar antes de decidir su portada, y hay otro que simplemente busca apoyar un mensa-je político concreto, acercándose peligrosamente al concepto goebbeliano de propaganda. En esos casos, para qué indagar durante horas en un archivo si el resultado es incierto y, además, no cuesta nada bau-tizar un reportaje con el sello «de investigación». Sin embargo, todo trabajo periodístico es suscep-tible de consulta documental, pero eso implica per-sonal, tiempo y dinero; una implicación que choca frontalmente con un «si con lo que tengo vendo, ¿para qué indagar en unos aburridos archivos en los que a priori no parece que haya nada interesante para la primera página de mañana?».

No hay tiempo para rebatir con la memoria —herramienta y arma del periodista— el descaro de muchas gentes públicas. Solo lo hay para sobrevivir. Es la triste caricatura de un periodismo en el que un tertuliano de televisión, durante un programa en el que todos gritan al mismo tiempo, muestra un móvil y dice algo así como «he investigado y mis fuentes me dicen que fulanita se dejó su ropa inte-

y garantizan que el derecho a la información sea una realidad objetiva.

Aunque resulta habitual asociar el archivo a los conceptos de patrimonio, identidad y memoria, es incuestionable que, al mismo tiempo, está cada vez más vinculado a los ideales de justicia y verdad. Esta dimensión de los archivos ha ido adquiriendo especial relevancia, y desde la comunidad archivís-tica internacional se ha trabajado por potenciarla: el Consejo Internacional de Archivos (CIA), así, cuenta con un grupo de trabajo específico sobre archivos de regímenes represivos que ya en 1995 elaboró un primer estudio sobre el tema; en el año 2003, la mesa redonda de archivos del CIA tuvo como tema central la relación de los archivos con los derechos humanos.

Uno de los objetivos básicos de Archiveros sin Fronteras desde que se creó la organización, en 1998, ha sido precisamente la defensa de los dere-chos humanos a través de la correcta gestión de los archivos y de la información que estos contienen.

El impulso y la participación en diferentes pro-yectos solidarios de todo el mundo han permitido contribuir a esta causa. Gracias a los distintos mo-delos de cooperación llevados a la práctica, básica-mente en Latinoamérica y en el norte de África, se ha podido avanzar en el conocimiento de la verdad sobre la actuación de regímenes represivos y con-solidar actuaciones archivísticas en países especial-mente castigados por la actuación de estos regíme-nes dictatoriales o que han sufrido situaciones de peligro o destrucción de su patrimonio documental.

Por otra parte, el convencimiento de que esta dinámica debía mantenerse en el tiempo desde los propios países afectados impulsó la creación en ellos de asociaciones de Archiveros sin Fronteras. El movimiento dio lugar a la fundación de AsF Internacional, que en estos momentos reúne ya un total de trece países en una red de archiveros solida-rios única en el mundo.

Ricard Ibarra es presidente de Archiveros sin Fronteras.

El raro periodismo basado en documentos desclasificadosInformar a partir de los archivos es todavía hoy un ejercicio complicado en el Estado español La consulta documental es un hecho casi excepcional en el periodismo español debido a la falta de apoyo de la sociedad civil y a los deseos de inmediatez de las empresas mediáticas que buscan resultados rápidos y baratos. Hoy por hoy, el


dossier ELS ARXIUS

trando en un nuevo modelo, el cuarto de una serie de modelos y paradigmas que podríamos resumir o caracterizar de la siguiente manera:

Primero. Inicialmente, en las sociedades prede-mocráticas, la información estaba tan solo al servi-cio del poder.

Segundo. En un segundo momento se aceptó que los archivos se abriesen parcialmente a los ciu-dadanos, en especial la documentación de carácter histórico.

Tercero. Más tarde, la posibilidad de solicitar acceso se ampliaría a los documentos contemporá-neos, pero preservando los intereses públicos y los de los particulares.

Cuarto. Hoy empezamos a avanzar hacia un nuevo horizonte, un nuevo modelo que debería asentarse sobre estos tres principios:

1 - La información no es propiedad de la Ad-ministración que la genera, sino de la sociedad. La Administración no puede utilizarla para cualquier finalidad, ni tampoco hacer un uso privativo de ella; solo es la usufructuaria. La información pertenece a la sociedad.

2 - No es el ciudadano quien debe solicitar la información, sino la Administración quien ha de tenerla a su disposición.

3 - La información debe ser accesible para el ciudadano en formatos que mejoren su usabilidad y que incluso faciliten su reutilización y explotación: formatos abiertos, exportables, intercambiables.

En este nuevo paradigma, la Administración ya no debe decidir o autorizar la consulta, sino que el acceso a la información por parte de los ciuda-danos pasa a ser un aspecto sustancial y justifica-tivo de la propia existencia del documento. Este deja de ser un aspecto secundario o que habrá de plantearse o valorarse posteriormente. Los archivos y la gestión documental tienen que mirar ya hacia este nuevo horizonte. En realidad, debería ser un objetivo asumido por toda la Administración, pero avanzaremos con mayor o menor rapidez en fun-ción de la implicación de los archiveros y gestores documentales. Y digo que hay que mirar hacia este nuevo horizonte aunque en algunas Administracio-nes perduran todavía actitudes más propias de los modelos segundo y —duele tener que reconocer-lo— primero.

La información es poderEn los tiempos que corren interesa mucho hablar de estas cuestiones. Vivimos en sociedades demo-cráticas avanzadas en las que, pese a su madurez, se constata una crisis del sistema de representación política y un alto grado de escepticismo o de des-confianza hacia el papel de los poderes públicos y de sus gestores. La información, como tantas veces se ha dicho, es poder. Si la información no se abre y no se transfiere a la sociedad, las Administracio-nes acumularán un poder aún mayor frente a la ciudadanía, con lo que se generará un desequilibrio impropio de sociedades democráticas. En esta aper-tura y transferencia deberíamos distinguir dos as-pectos o dimensiones estrechamente relacionados entre sí, como se verá, pero, aun así, diferentes:

Transparencia. Que las Administraciones expli-quen qué documentación y qué datos poseen exac-tamente, cómo los utilizan internamente, a qué los destinan, qué información se guarda de cada ciuda-dano y cómo se trata, cómo se relacionan o cruzan los datos, qué información se conserva y qué parte

carpetilla de los sumarios de consejos de guerra de los años cuarenta, y sin más pistas, solo se puede leer: «José Pérez y 39 más».

Eduardo Martín de Pozuelo i Dauner es periodista.

Transparencia y transferencia de información pública

El papel de los archivos en el equilibrio democrático de la cantidad y la calidad de la información

La información es poder, y si se acumula en manos de las Administraciones Públicas se desequilibra aún más el sistema de relaciones entre ciudadanos y poderes públicos. El grado de evolución democrática de una sociedad se podría medir computando la cantidad y la calidad de la información que efectivamente se transfiere a aquella. En todo ello, los archivos desempeñan un papel determinante.

JOSEP MATAS > TEXTO

Imaginemos por un momento que tenemos un documento importante en las manos

—por ejemplo, una carta, un informe, un pla-no, una fotografía o una escritura notarial— y que poseemos la sorprendente capacidad de

predecir el futuro y, por tanto, de saber que nadie querrá consultarlo nunca, es decir, que en el futu-ro, con toda certeza, jamás habrá nadie que quiera leerlo o verlo. En ese caso, lo mejor que podemos hacer con ese documento o, para ser precisos, lo que deberíamos hacer enseguida es eliminarlo, por muy importante que nos parezca. El lector disculpará este planteamiento tan absurdo, que, sin embargo, me es útil para subrayar la importancia del tema que me corresponde tratar. La información que generan las organizaciones, los particulares o las Administracio-nes solo tiene interés o valor si sirve para algo, si debe ser utilizada por quien la ha creado o recopilado o bien por otras personas. Un documento carece de in-terés por sí mismo; es interesante solo en la medida en que es útil. De ahí la importancia de los servicios de archivo y de sus esfuerzos por poner al alcance de la sociedad la documentación que custodian.

Un nuevo modeloEn este ámbito, el de la transparencia y la transfe-rencia de información a la sociedad, estamos en-

queda había sido solo una cata, como el que va a un supermercado y repasa rápidamente las secciones, desorientado. Así que tradujimos profesionalmente gran parte de la documentación hallada (mucha es-taba en español y otra en alemán, italiano y francés), la clasifiqué cronológicamente y también por temas, y de ahí surgió una nueva lista de palabras clave con mucha más intención que la primera. Nuevo ras-treo en los NARA, más documentos, más traduc-ciones, y el resultado fue la publicación de una serie de sesenta reportajes sobre el franquismo en los que relatamos hechos relativos a España que van desde 1934 hasta la muerte de Francisco Franco, en 1975. Fue un éxito periodístico premiado internacional-mente. Parte de la misma documentación sirvió de fuente para otra serie más breve sobre Franco y para un amplio reportaje sobre el comportamiento clandestino proaliado de La Vanguardia durante la II Guerra Mundial, explicado a través de documen-tos de los servicios secretos angloamericanos.

Sucede que mientras escribía los reporta-jes percibí que quedaba un vacío sobre el que no tenía documentación específica, aunque habían aparecido algunas pistas inconexas. Me refiero a la España de Franco y su relación con los judíos y el Holocausto. De ahí surgió la idea o, mejor, la nece-sidad de abordar el asunto. Y entonces rastreamos en los Archivos Nacionales del Reino Unido (The National Archives, o TNA), dado que las pistas procedían de unas notas cifradas del embajador Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, XVII duque de Alba, quien representó al régimen de Franco en Londres desde 1937 hasta 1945. En este caso las keywords de búsqueda estuvieron exclusivamente referidas a conceptos como judíos, España, Alema-nia, nazis, Shoah, refugiados..., lo que produjo un aluvión de información enorme y desconcertante. Su traducción, especialmente la de los impactan-tes documentos alemanes nacionalsocialistas, fue la base para otra serie de reportajes en los que presentamos la oculta complicidad activa y pasiva del régimen de Franco con Hitler y el Holocausto. Nuevamente se hizo un rastreo en archivos descla-sificados y, como resultado, la historia reciente con-tada por periodistas —con todas las limitaciones que eso implica— fue noticia de impacto interna-cional y, asimismo, premiada hasta el punto de que el tema sigue vigente con firmeza en el momento de escribir este texto.

La consecuencia de lo expuesto es lógica: si hechos del siglo xix o del xx han podido ser no-ticia en el siglo xxi, es evidente que los medios de comunicación tenemos la obligación profesio-nal de rastrear en lo sucedido y de contarlo. Y el mismo argumento se puede aplicar a los poderes públicos, obligados a recopilar y preservar nuestra historia documental y a ponerla al servicio de los ciudadanos con la misma facilidad de acceso que los británicos, por citar un ejemplo. Como escribí en otra ocasión, la memoria es un arma de largo alcance que, cuando se desentierra, se esgrime y se usa con rigor, puede impedir que se repitan viejas fechorías o errores, o lograr que se coloquen en su lugar personas y hechos. Creo que la investigación documental no es un terreno exclusivo para his-toriadores. Descartar al periodista sería una falsa coartada y una salida fácil para muchos medios. Sin embargo, aunque hemos avanzado en el acceso a ar-chivos, aún queda camino que recorrer. Un ejemplo para acabar: no es posible investigar correctamente la llamada memoria histórica española si sobre la


el reparto de todos los activos y pasivos entre los dos Estados, incluidos los archivos y los fondos documentales. Este reparto se rige por reglas del Derecho internacional no del todo consolidadas (principalmente, la Convención de Viena de 1983 sobre el reparto de archivos), por la práctica seguida en casos precedentes y, ante todo, por la voluntad política de las partes, enmarcada en la obligación de ambos Estados de negociar el acuerdo de buena fe.

La debilidad de las normas internacionales y la prevalencia de la voluntad de las partes implicadas no permiten determinar con exactitud los archivos, los fondos documentales y los recursos asociados que deberían pasar a Cataluña. Pese a ello, consi-deramos que, conforme a los principios y la práctica internacionales, podrían aplicarse las soluciones que exponemos a continuación.

Entendemos, así, que deberían transferirse a Cataluña los edificios en los que se custodian archi-vos de titularidad estatal (Corona de Aragón, De-pósito de Cervera, archivos provinciales), los fondos históricos depositados en estos (siempre que se tra-te de «fondos propios» o que «conciernan directa-mente» al territorio catalán) y los fondos ubicados en archivos estatales de fuera de Cataluña (como los depositados en el Archivo Histórico Nacional y los que aún se hallan pendientes de restitución en el Archivo General de la Guerra Civil Española). Ca-taluña también tendría derecho a recibir una parte equitativa de los fondos comunes o compartidos con el resto del Estado así como la mayoría de los fondos custodiados por órganos estatales, de den-tro y fuera de Cataluña, que afecten directamente a su territorio o sean necesarios para su adminis-tración. En muchos casos convendría proceder a la digitalización de fondos con vistas a su intercambio o uso compartido. Además, tendría que preverse el traspaso del personal directamente afectado así como la distribución de los recursos presupuesta-rios destinados a los servicios de archivos. Y, final-mente, habría de tomarse en consideración el déficit inversor del Estado en los archivos de su titularidad emplazados en Cataluña.

La operación, en definitiva, no sería nada fácil. Los beneficios tampoco están completamente perfila-dos, pero la soberanía archivística nos colocaría ante una situación muy diferente de la que conocemos.

Xavier Bernadí Gil es profesor de derecho administrativo (UPF).

Los archivosdel futuroCalidad y autenticidad de los documentos. Gestión eficiente de la información

Preservación de la memoria digital. Compromiso social y evolución positiva. Y es que somos más que cultura. A estas alturas ya no debería parecernos aventurado hablar de futuro en relación con los archivos y la gestión de

y otros archivos. Pero dichos poderes siempre han estado rodeados de carencias importantes.

La situación de partidaEl Archivo de la Corona de Aragón, uno de los más relevantes, es de titularidad estatal, al igual que el Archivo Real de Barcelona y, asimismo, los archivos históricos provinciales y el Depósito de Archivos de Cervera. La gestión de estos últimos se traspasó a la Generalitat, pero con una serie de limitaciones que han impedido gestionarlos de forma realmente autónoma. A ello hay que sumarle el hecho de que el Estado nunca llegó a crear el Archivo Histórico Provincial de Barcelona, el déficit de inversión en los archivos de titularidad estatal y la existencia de varios fondos documentales propios de Cataluña aún depositados fuera de su territorio.

La Generalitat regula y gestiona los archivos que tiene atribuidos en exclusiva con una libertad notoria, pero igualmente condicionada por la le-gislación estatal aplicable en ámbitos directamente relacionados con los archivos, como, por ejemplo, el patrimonio histórico o el régimen propio de las Ad-ministraciones Públicas y del personal que presta sus servicios en ellas.

El caso es que la situación descrita no deriva necesariamente de la Constitución y del Estatuto de Autonomía, sino de la aplicación concreta que de estos instrumentos han hecho las instituciones centrales del Estado. Bajo estas mismas normas, el poder de la Generalitat sobre los archivos em-plazados en Cataluña o propios de este territorio podría haber alcanzado cotas mucho más elevadas, incluida la transferencia de los fondos propios cus-todiados en el Archivo de la Corona de Aragón y la transferencia total de la titularidad y la gestión de los archivos históricos provinciales y del Depósito de Cervera. La falta de voluntad política del Estado por hacerlo posible es lo que explica que, en este y en otros campos, las reivindicaciones tradicionales del pueblo catalán no puedan realizarse al amparo del sistema legal vigente, sino tan solo por otras vías que permitan superarlo.

La soberanía archivísticaLa independencia de Cataluña tendría dos con-secuencias principales en materia de archivos. En primer lugar, y con relación a los archivos que actualmente ya son de competencia exclusiva de la Generalitat, pasaríamos de una capacidad de decisión autónoma a un poder decisorio práctica-mente pleno (limitado tan solo por las normas in-ternacionales o europeas aplicables) cuyo ejercicio podría tener repercusiones de hondo calado en el sistema archivístico catalán. De entrada, las nume-rosas leyes del Estado que hoy son válidas para to-dos los archivos dejarían de aplicarse a los archivos catalanes, al menos tras un periodo transitorio que permitiese a las instituciones del país dictar nor-mas propias con que sustituirlas. También podrían variar los niveles de gobierno y administración del territorio (desaparición de las provincias, implan-tación de las veguerías, constitución de otras enti-dades territoriales) así como el reparto del poder sobre los archivos entre dichos niveles.

En segundo lugar, el acceso de Cataluña a la condición de Estado constituiría un supuesto de sucesión de Estados (una parte del territorio de un Estado se segrega de este para formar otro), pro-ceso que requiere entablar una negociación profun-da y compleja para acordar, entre otras cuestiones,

se elimina o cuál es la documentación que se pone a disposición de la ciudadanía y cuál se reserva su-pone un ejercicio de transparencia, en efecto, que ya tiene un gran valor pero que, en el fondo, es in-completo, limitado, si no se acompaña de una buena práctica en el siguiente aspecto.

Transferencia o comunicación. Que exista trans-parencia no significa que esté garantizada la comu-nicación a los ciudadanos, el acceso efectivo a la in-formación por parte de estos. Detalles en apariencia menores limitan considerablemente esta transfe-rencia. Detalles como, por ejemplo, la exigencia de formalidades excesivas y, sobre todo, unos plazos de respuesta demasiado largos. La mejor ley de trans-parencia puede fracasar si en la práctica el ciuda-dano tiene que saltar toda una serie de obstáculos burocráticos, uno tras otro.

La documentación puesta al servicio de los ciu-dadanos debe servir de base para fines muy variados, entre ellos la participación ciudadana en los asuntos públicos y el control de las Administraciones, la in-vestigación, la defensa de intereses y derechos par-ticulares de los ciudadanos o el uso con finalidades comerciales. La información pública puesta intensa y efectivamente al servicio de los ciudadanos tiene que actuar como un elemento equilibrador y rege-nerador de las relaciones entre estos y los poderes públicos. El grado de evolución democrática de una sociedad se podría medir computando la cantidad y la calidad de la información que realmente se trans-fiere a aquella. Y en todo ello, qué duda cabe, los archivos tienen un papel fundamental.

Josep Matas es abogado.

Los archivos de la Cataluña independiente

Implicaciones del proceso de independencia para el sistema de archivos

Si Cataluña llega a separarse de España para constituir un nuevo Estado, ¿hasta dónde se ampliará el poder de las instituciones catalanas sobre los archivos del país? ¿Qué soluciones habrá que aplicar a los archivos del Estado español y, en particular, a los archivos de titularidad estatal situados en Cataluña?

XAVIER BERNADÍ GIL > TEXTO

En las etapas en que Cataluña ha disfru-tado de autonomía, sus instituciones han sido titulares de un buen número de archivos y han contado con amplios poderes para regular y gestionar estos


dossier ELS ARXIUS

les y democráticos. Los valores que emanan de la información que gestionamos permiten que nos enriquezcamos como personas, que fomentemos la cooperación en un mundo desigual y que compar-tamos la mejora y los beneficios. Suena bien. Pero lo que queremos decir es que los archivos se alejarán de la cultura más elevada, aunque sin despreciar-la; popularizarán sus fondos e información para compartirlos; promoverán la creación de nuevos negocios y el emprendimiento mediante procesos de reutilización de la información transparentes y de calidad; ayudarán a los creadores, los artistas y los pensadores, pero también a los ciudadanos, mediante un acceso abierto a la documentación; se ganarán la transversalidad en las organizaciones por tener la capacidad de ofrecer información a cualquier persona, colectivo o empresa que la ne-cesite con el objetivo, como hemos dicho antes, de promover la evolución positiva.

En conclusión: en un futuro no muy lejano nos desharemos del actual yugo de los departamentos de Cultura que nos menosprecian con los presu-puestos más exiguos, y asumiremos una posición más centralizada y competitiva. Y esto ocurrirá porque la información que custodiamos no sirve solo para la contemplación o el consumo cultural, sino también para una reutilización social y com-prometida. Este es nuestro compromiso, y estamos seguros de que así será.

Joan Soler Jiménez es presidente de la Asociación de Archiveros-Gestores

de Documentos de Cataluña.

ciones. Con sus métodos favorecerán la simplicidad administrativa, la eficiencia y la eficacia de las activi-dades, y permitirán disponer en todo momento de la información que resulte necesaria y útil. Evitarán el crecimiento desmesurado de la documentación mediante su reducción a documentos recapitula-tivos, enriquecidos en información, pertinentes y ajustados a las necesidades planteadas. Potenciarán las capacidades del reporting. Los archivos serán los garantes de una buena gestión de los documentos y de una correcta transición desde el actual mun-do híbrido, en el que el papel convive con lo digital, hacia unos entornos plenamente digitalizados. El orden, la facilidad de localización y la reutilización de los documentos y de su información son un ob-jetivo para cualquier organización, y también para todo ciudadano que quiera revisar la documen-tación que guarda en su casa con el propósito de poner en orden sus ideas. Y no es imprescindible ser muy organizado: basta con seguir algún tipo de método, esto es, contar con un «sistema» —incluso el que podríamos denominar orden del desorden—, destinarle tiempo y, si es necesario, confiar en los profesionales. Organizar para volver a encontrar, para reutilizar. ¿Existe un planteamiento más sos-tenible que este?

Preservar la memoria digitalLos archivos del futuro preservarán la memoria del presente, es decir, la del ahora, y también la del mañana; se ocuparán de la preservación digital de nuestros días y de los que vendrán. ¿O acaso esta-mos dispuestos a olvidar todo lo que ha pasado y sigue pasando en estos últimos años de penurias? Los archivos serán garantía de memoria de calidad de lo que les ocurrió a nuestros antepasados y de lo que estamos viviendo nosotros. Y para que esto sea así, es necesario que se produzca un doble proceso. Por un lado, la desacralización de los archivos, esto es, que los archivos del futuro no se conciban como «templos», sino como espacios de libre intercambio de conocimiento. Y por otro lado, una apuesta de-cidida por la tecnología; los archivos del futuro ha-brán de adaptarse a las nuevas exigencias del mun-do digital, y eso implica no solo preservar aquello que ya nace digital, sino también digitalizar lo que siglos y siglos de vida en sociedad han producido en otros soportes. Porque hablar de presente o de futuro no significa dejar de lado el pasado. Eso sí: el pasado se tiene que comunicar con claridad en el presente, para que produzca una evolución positiva y experiencias de conocimiento capaces de promo-ver la innovación, la regeneración democrática y el dinamismo social. Hablar de tecnología supone po-tenciar un camino ineludible si no queremos que se nos vea como meros museos de papel. Todos aquellos que pasen por los archivos ahora y en el futuro se darán cuenta de que la clásica imagen de polvo y papel viejo es un lugar común injusto, no exento de cierto glamour, pero claramente alejado de la realidad de lo que los archivos aportamos y aportaremos a la sociedad.

Un compromiso que va más allá de la cultura: un compromiso socialLa sociedad, las personas, el país: todos somos fuentes de información que posibilitan la creación de identidades. No de una única identidad, sino de una para todos aquellos que la necesiten. En eso somos y seremos plurales, abiertos, transversa-

documentos. Ya nada parece indicar que los archivos sean algo del pasado y se ocupen solo del pasado. Hoy ya no es así, y no lo es porque los archivos han hecho un esfuerzo ingente de actualización y ampliación de horizontes, funciones y competencias.

JOAN SOLER JIMÉNEZ>TEXTO

Los archivos ni son ya estrictamente cul-tura, ni tienen una vocación meramen-te cultural ni quieren seguir anclados en una visión historicista o ligada a los asuntos de la memoria. Esta rebelión,

que se observa habitualmente entre el colectivo pro-fesional y se intenta transmitir a la ciudadanía en general, representa nuestro punto de partida para abordar una innovación creativa en el sector de los archivos. Una innovación ineludible para no tener que competir contra los modelos disruptivos que consideran la información como algo que se en-cuentra en una fase final de digitalización, a punto de alcanzar un nuevo paradigma de predominio e imperio del «dato» digital. Hablar del futuro de los archivos significa hablar de un paso adelante en la gestión de la información, de la producción de documentación de calidad y auténtica, y de la dis-tribución de conocimiento para usos muy variados.

Datos, información y documentosLos archivos del futuro seguirán ocupándose de do-cumentos, pero también de datos y de información. Existe una genética que relaciona los tres conceptos entre sí y que no permite disociarlos en el mundo real. Los datos combinados producen información, y esta, una vez fijada en un soporte, se convierte en documento. Los archivos nos hemos ocupado siempre de documentos, pero ahora tendremos que encargarnos también de la información y los datos. Y no se trata solo de gestionarlos, sino también, y por encima de todo, de garantizar su calidad y au-tenticidad. Porque lo que nos diferencia a los archi-veros de los demás profesionales que gestionan in-formación y explotan datos es que disponemos de los mecanismos necesarios para demostrar en todo momento si lo que se transmite a los ciudadanos, sea cual sea el canal utilizado para ello, tiene o no garantía de autenticidad, si es atendible, si procede de la fuente correcta, si es creíble y fiable y si, efec-tivamente, es aquello que dice ser. Así lo hemos he-cho siempre en el mundo analógico, en el mundo «papel», y ahora seguiremos haciéndolo también en el mundo digital. Y eso incide directamente en el uso que actualmente y en el futuro se hará de los llamados datos abiertos. Nada tendrá valor por el mero hecho de ser expuesto sin más al alcance de los ciudadanos. Un portal de la transparencia habrá de permitir ver el original a partir del cual se ha generado el contenido expuesto. Todas las cosas tendrán valor únicamente si es posible verificar su origen legítimo.

Inocular eficiencia desde las organizaciones al archivo personalLos archivos del futuro serán agentes fundamenta-les en la transformación y mejora de las organiza-

pc


Neglect is like woodworm. In 2008 a report came to light revealing that many German students, from cultured and exemplary Ger-many, believed that the GDR had

not been a dictatorship. History abounds with such sarcasm. Weimar, the small town of Goethe, the epitome of knowledge, was very close to Buchenwald, one of the largest concentration camps of all Ger-many. Ebullient early 20th century Vienna —the Vienna of Ernst Mach, Arnold Schoenberg, Freud, Zweig, and Wittgenstein— was also the Vienna in which the serpent’s eggs hatched and the same city in which a young painter of mediocre watercolours was soon to give up his harmless pastime in order to devote himself fully to the ethics of destruction.

It is shocking to see the photographs of bath-ers on the Neapolitan coast continue to sunbathe placidly regardless of the presence alongside them of the bloated corpses of two gypsy girls who drowned as they did not know how to swim. Equal-ly appalling are the images of bathers in the Canary Islands, smearing sun cream on their bodies while a legion of exhausted African immigrants, recently disembarked from a wretched raft, parades beside them. Today, as if sand had been buried by sand, Cap d’Agde is known only as a large swingers’ cen-tre for sexual tourism. The beaches of Argelès-sur-Mer have now swallowed the concentration camp in which thousands of Catalan and Spanish Re-publicans reached their final destination, because death and atrocity are a destination. The concen-tration camp of Mauthausen currently resembles a theme park, embodying the triumph of history as a museum of history itself. All these examples are replicas of the unstoppable decline of the ideals of the Enlightenment and modernity: the most buoy-ant and strongest cultures, through marketing and official forms of memory, encourage neglect.

Literature as an active form of memory and complement to archive and record-keepingArchive and record-keeping or the conservation of materials that represent the only way of remember-ing is one of the most civic and essential tasks of any that can be undertaken. Archives contain informa-tion in the form of diverse materials: photographs, scrolls, illustrations, objects, written documents, cor-respondence, etc. Some literature therefore encour-ages archive keeping, enlivens it and stamps it with a spirit of real imagination.

“Literature is nothing other that an attempt not to forget” wrote Josep Pla in the preface of Retrats de passaport. If we were not afraid of forgetting, literature may not even exist. In the tale entitled La muralla y los libros, Jorge Luis Borges tells of how Emperor Qin Shi Huang commanded the building of the wall with which he intended to close off the vast country of Chi-na, and meanwhile also decreed the destruction of all books that had gone before him. Abolishing the past, or the memory of the past, is what many tyrants try to do. Jung Chang, in his invaluable book Wild Swans, tells of how, through the Cultural Revolution, the Communist dictator Mao Tse-tung incited mobs to destroy any vestige of the past. Hordes of exci ted stu-dents thus abandoned university classrooms and took to the streets to destroy the eaves of roofs, sculptures, paintings, illuminated manuscripts, museums, books and any ancient object suspected of encouraging remi-niscence and, therefore, guilty of memory or, in other words, involution.

Sketching a literary map of the struggle not to forget would itself involve unforgivable oversights. I shall therefore just mention one more text: an impres-sive text by Maurice Blanchot in which an archive that merges with the magmas of literature, of land and of memory is exalted. Blanchot tells of the notes that were found near the gas chambers in Nazi concentra-tion camps. Prisoners had buried these notes in the

Adam’s navel Against deliberate neglect: archives and literature of memory

In the Svalbard archipelago (Norway) a vault has been designed and built to resist global catastrophe. Its reinforced interior contains millions of seeds, kept at a temperature of eighteen degrees below zero. In the event of mass destruction of the planet, this store would become the new starting point for any surviving civilisation. Archives and literature should also be considered as seeds of memory and, therefore, a starting point for any possible civilising subsistence. Archives and literature of memory always indicate a commitment to safeguarding, to restoration, and to original truth. What they represent is none other than Adam’s navel.

LLUÍS MUNTADA > TEXT

Archivesin democratic societies: memory and future

On the occasion of the congress “Archives and cultural industries”, organised by the International Council on Archives and Girona City Council, which is simultaneously hosting three international meetings in the city —the 2nd Annual Conference of the International Council on Archives, the 9th European Conference on Archives and the 13th Image and Research Seminar—, the Revista de Girona is dedicating a dossier to the world of archives and documentary management.

This dossier features seven articles written by the same number of professionals in fields as diverse as law, philosophy, literature, journalism and record keeping. This is an indication that the archive concept has both social and professional scope and potential over and above its hitherto best-known cultural aspects of conserving documentary heritage and of historical research.

The authors present the concept of archives from very different perspectives: from philosophy, creation

and contemporary art, to the literature of memory and an under standing of archives as a reflection of the maturity of democratic societies. Such an approach encompasses multiple points of view that cover human rights, administrative transparency, access to and declassification of documents, dissemination or the preservation and accessibility of digital documents. One of the articles even tackles the implications of the independence process in the archive system of Catalonia.

The intention is therefore to revert to society the immense knowledge (data, information and documents) stored in archives and to show the complexity and the potential uses they offer in many areas, primarily in the cultural industries, which is precisely the subject of the congress to be held in Girona next October.

M. Assumpció Colomer Arcas, head of the Archive and Documentary Management Service of Diputació de Girona.


dossier ELS ARXIUS

hope that in the future someone would discover their messages and humanity as a whole would sense what had occurred inside the camps. Many of the messages read: “You will never know” or “You will never dis-cover”. Language thus acted as judge and defendant at the same trial. Language was, in other words, used to record an experience of radical evil by underlining the limits of expression of that experience.

However, in the midst of that need to name what was unspeakable, there came a message of hope, a message that read: “Do not forget!”

And we shall not forget. We shall not forget the mariners from the Odyssey who did forget who they were, the name of their country and even to return home. We shall not forget that culture also yields its own mechanisms of annulment or self-cancellation. We shall not forget that archives and literature are tools of awareness and the only remedies against am-nesia, deliberate neglect and oblivion.

Lluís Muntada Vendrell, writer and doctor in philosophy from

the University of Girona.

Contemporary art looks to archives What lies behind the importance recently attached to the notion of archives by so many of today’s artists and contemporary art museums?

Since the philosopher Jacques Derrida published his book Archive Fever (Mal d’archive) in French in 1995, archive-related matters and debate have become one of the core themes of discussion on the contemporary cultural scene, and very particularly in the art world.

XAVIER ANTICH > TEXT

For some time now, the contemporary art world’s focus on the issue of archives has been very striking. Such interna-tionally acclaimed artists as Hans-Peter Feldmann, Tacita Dean, Harun Farocki,

Christian Boltanski, Walid Raad, Antoni Muntadas, Francesc Torres and Pedro G. Romero have made archives the focal point of their artistic practices; practices based on the collection of materials that al-lude to episodes of traumatic past or recent past, on the organisation and roughly systematic classification of these materials, on their reuse and on the way in which they formally appear, all of which are processes that complement the principles of archival work, even if in a very peculiar and somewhat heterodox way.

Over the last decade, moreover, contemporary art museums have made efforts and taken initia-

tives in the form of exhibitions, seminars and pub-lications, to display and analyse the relationship between the notion of archives and certain recent artistic practices. In 2008, the International Center of Photography of New York presented an exhibi-tion entitled Archive Fever: Uses of the Document in Contemporary Art. The curator, Okwui Enwe-zor, argued that throughout the twentieth century some artists had used photographic archives in order to generate new channels in artistic practices to think through historical events, while others more recently have turned their attention to ar-chives as a place of tension between public memory and private history, or between the evidence of the facts and the documents that record and mould them. Thus, according to Enwezor, “the artist serves as the historic agent of memory”.

The origin of Art’s interest in archives Recent interest of contemporary art in archives, I believe, is linked to two phenomena. It is, first, a kind of reaction by the contemporary art world to the notion of an autistic, self-absorbed modern art, disconnected from reality and everyday prob-lems. The evolution of much abstract art, born of the avant-gardes and emergent throughout the twentieth century, gave rise to the idea of pure and independent art and that did not refer to anything other than itself and therefore ended up establish-ing self-referential language and problems intrinsic to art itself and therefore largely unconnected with life and social reality. From the 1960s onwards, however, many artistic practices began to reject this independence and self-absorption and attempted, through a variety of channels, to establish new ways of approaching reality and of drawing from its problems. Art, therefore, renewed its concern with the body, identity, gender, history, society and the problems that continue to be posed by these matters. It is precisely against this background of interest in reality and in the documentary aspect of art as a way of dealing with the social and historical problems that the notion of archives has emerged strongly in the last two decades.

Concern for memory has meanwhile once again, and more intensely than ever, become the focal point of much contemporary debate. Paul Ricœur has referred to an era marked by “documen-tary frenzy”, something not only applicable among the specialists: from Europe and Africa to Asia and Latin America, a host of debates have arisen regarding the laws of historical memory and how to articulate a contemporary account of the past, particularly when this past, as a result of traumatic events, runs the risk of being buried in oblivion. If it is formulated as a paradox, we could almost ask ourselves collectively whether, in contrast with what may seem to be the case, we are forgetting too many things and hence the renewed interest in archives, or whether, rather, a concern for record-ing everything has given rise to the suspicion that we may be in danger of becoming saturated with memories, now that everything seems accessible

—sometimes inappropriately so— with a simple click of a computer mouse. Behind the interest of contemporary art in archives, in my opinion, there also lies this general concern with memory.

The artist Isidoro Valcárcel Medina therefore recently asked: “Could it be that behind this whole flood of archives there lies a certain fear of forget-ting something [...]?”.

Museums as archives?Lastly, the notion of archives is also being used in the renovation of some museum structures, mainly with regard to two aspects: the first involves chal-lenging the hegemonic history of art, which has fos-silised a very restrictive type of canon and has os-tracised and made invisible some artistic practices closely connected with different aspects of histori-cal and social reality; and, second, changing the na-ture of museums, which even today are surrounded by aura. Manuel Borja-Villel, former director of MACBA and current director of the Reina Sofía Museum, therefore wrote: “Collecting objects often means transforming them into merchandise. How can they be exhibited without being fetishized? How to create a museum that does not monumen-talise what it explains? The answer lies in conceiv-ing the collection as an archive.” This is possibly the future awaiting contemporary art museums: to become, like archives, institutions from which it is possible to borrow and update new accounts, new stories and new meanings for today’s world.

Xavier Antich, philosopher.

Our rightsThe help of archives in asserting and defending our rights

Human rights today are generally understood as either civil/political rights (i.e. restrictions on the power of the state or freedom of speech for example) or economic/social rights (i.e. requests for state action such as the provision of educational opportunities for all). We, as individuals and as groups, exercise, assert, and defend our rights and, with the help of lawyers, prosecute those who abuse them. Archives help us to do all of these things.

TRUDY HUSKAMP PETERSON > TEXT

In 2013, we learned:From Germany, that according to the ar-chives of the secret police (Stasi) of the former East Germany, pharmaceutical com-panies in Europe and North America tested

products on unsuspecting East Germans during the 1980s;

From El Salvador, that someone considered the archives of Pro-Búsqueda, an NGO seeking to reunite families separated during the country’s civil war, to be a threat because armed men broke into its office, destroyed 80% of the files on paper and stole the computers;

From the United States, that the government was collecting massive amounts of communica-


tions data on both its citizens and persons living in other countries.

Let us look at a few examples of the use of archives in such situations.

Exercising our rightsAt election time, a citizen goes to the polling place and shows a government-issued identification card. A polling officer finds her name on the electoral register, whereupon she casts her vote.

A divorced woman wants to get married. In order to get a marriage license, she needs an official document showing that her divorce is final. She goes to her local government, which gives her a document certifying her divorce.

These two simple, routine actions depend on records, as do our capacity to buy something on credit (business records), to receive first communion (church records) or to prove possession of a univer-sity degree to an employer (educational records).

Asserting our rightsThe Republic of the Marshall Islands has a Nuclear Claims Tribunal to provide compensation to per-sons who were harmed by the above-ground nu-clear tests conducted by the United States on the Islands in the post-World War II period. To prove entitlement to compensation, claimants should bring medical records to the Tribunal to show how their health has suffered.

In Turkey, a woman of Armenian ancestry wanted to enroll her child at an Armenian school; she needed a certificate stating that in the govern-ment Population Directorate’s registry of minori-ties, kept since 1923, her “ancestry code” was listed as Armenian.

In 2012, the Spanish government announced a reform to speed up the naturalisation process for persons of Jewish descent expelled from Spain in 1492. Applicants for Spanish citizenship must present a certificate issued by the Federation of Jewish Communities of Spain confirming their an-cestry in order to claim a Spanish passport.

In each of these cases, the person must take a series of steps that go beyond habitual procedure, in order to ensure that she can exercise her rights.

Defending our rightsPeople have a fundamental right to know the truth, particularly about government actions that directly affect them or their loved ones. As the United Nations’ Human Rights Commission’s Updated Set of Principles on Impunity states: “Every people has the inalienable right to know the truth about past events concerning the perpetration of heinous crimes and about the circumstances and reasons that led, through massive or systematic violations of hu-man rights, to the perpetration of those crimes.” This is both a collective right (“How did we get into this mess?”) and an individual right (“What happened to my brother who disappeared during the war?”).

Canada’s Truth and Reconciliation Commis-sion is researching the former Indian Residential School system, its “effect and consequences (includ-ing systemic harms, intergenerational consequences and the impact on human dignity) and the on going legacy of the residential schools.” An estimated 100,000 First Nations children were taken from their families and forced to attend 130 residential schools for over a century, starting in the 1880s and ending in 1996. The majority of the schools

were run by Roman Catholic organisations, about a quarter of the schools by the Anglican Church, and the remainder by Presbyterians and the United Church. Records of all these churches, as well as records of the government, are vital resources for the work of the Commission.

Businesses have vital archives; in 2012 the French national railroad, Société Nationale des Chemins de Fer Français, digitised and put all its records from the World War II period on its public website, in response to a demand from war victims that it account for its role in deportations to Nazi concentration camps.

Records of NGOs, such as the records of Pro-Búsqueda in El Salvador that were destroyed, are also important.

Prosecuting abusers of our rightsIn his history of the international human rights movement, Aryeh Neier, the former director of both Human Rights Watch and the American Civil Liberties Union, writes that during the twentieth century “the idea that courts should play a leading role in safeguarding and expanding rights came to be accepted in a substantial number of countries.”

Courts –domestic, international, “hybrid” (such as the Special Court for Sierra Leone and the Extra-ordinary Chambers in the Courts of Cambodia)– accept a great variety of archives as evidence if they help to determine the outcome of cases. In October 2010, for example, a court in Guatemala convicted two policemen for the “disappearance” of a man dur-ing Guatemala’s civil war; of the 750 pieces of evi-dence introduced, over 650 came from Guatemala’s own police archives. The International Criminal Tri-bunal for Rwanda brought a case against the lead-ers of the government-owned radio station Radio Télévision Libre des Mille Collines, whose broad-casts encouraged the 1994 genocide; the recordings of the broadcasts were used as evidence.

Clearly, records used as evidence, records of court proceedings and the records of both prosecu-tion and defense all help to understand breaches of human rights that occurred and to hold the perpe-trators accountable.

Archivists and archival institutions protect records that document human rights and play a key role in securing rights and benefits. Archivists order and classify these archives, defend the right of access to them in accordance with the Principles of Access to Archives adopted by the International Council on Archives in August 2012, and make the archives available on a non-discriminatory basis.

To assist both governments and non-government institutions in their task of ensuring that archivists duly fulfill their role in support of human rights, the Human Rights Working Group of the International Council on Archives is drafting a statement of Basic Principles on the Role of Archivists in Support of Human Rights. These principles should be taken into account within the framework of national legislation and prac-tice and should be respected by non-governmental institutions that keep archives. They will be discussed at the 2014 meeting of the International Council on Archives in Girona with a view to raising awareness of the importance of archives and archivists in the ex-ercise, assertion and defense of human rights and to prosecuting those who violate them.

Trudy Huskamp Peterson, certified archivist.

Archival solidarity for the defence of human rights

The archive system of democratically advanced societies is one of their major guarantees of democracy. These systems represent the link be-tween good governance and the defence of citizens’ rights. They also help to improve the efficiency and effectiveness of States and to ensure that the right to information is an objective reality.

Although it is common to associate archives with the concepts of heritage, identity and memory, they are also indisputably becoming increasingly associated with the ideals of justice and truth. This dimension of archives has gained special relevance, and efforts have been made by the international archival community to encourage it: the International Council on Archives (ICA) therefore has a specific working group for the archives of repressive regimes that back in 1995 drafted an initial study on the subject; in 2003, the core theme of the ICA roundtable on archives was the relationship between archives and human rights.

One of the basic objectives of Archivists with-out Borders, since the organisation was created in 1998, has, precisely, been to defend human rights through the proper management of archives and of the information they contain.

The momentum and participation in different solidarity projects around the world have helped this cause. As a result of the different models of cooperation put into practice (mainly in Latin America and in North Africa), progress has been made in uncovering the truth about the acts of re-pressive regimes and in consolidating archival work in countries that are particularly affected by the measures implemented by these dictatorial regimes or that have suffered threats to or destruction of their documentary heritage.

The determination to ensure that this dynamic is maintained over time in the countries affected led to the creation within them of Archivists without Borders associations. The movement prompted the establishment of AwB International, which currently brings together a total of thirteen countries in the world’s only network of solidarity archivists.

Ricard Ibarra, president of Archivists without Borders.

Uncommon journalism based on declassified documents Reporting based on archivesis still a complicated exercise in Spain

Consulting documentation is a virtually exceptional practice in Spanish journalism because of a


dossier ELS ARXIUS

market and quickly stares disoriented at so many sections. We thereupon professionally translated much of the documentation found (a lot was in Spanish and some in German, Italian and French), and classified it chronologically and also themati-cally. This generated a new list of keywords that was a lot more specific than the initial list. A fresh search at the NARA then yielded more docu-ments, more translations and the publication of a series of sixty reports on the Franco regime in which we related facts about Spain from 1934 until the death of Francisco Franco in 1975. It was an internationally acclaimed journalistic success. Some of the same documentation was used as a source for another shorter series on Franco and for an extensive report on the clandestine pro-Allied support of La Vanguardia during World War II, explained through Anglo-American secret service documents.

While writing the reports I realised that there was still a void for which I had no specific docu-mentation, despite the emergence of some uncon-nected trails. This void was Franco’s Spain and his relationship with the Jews and the Holocaust. This led to the idea, or rather the need, to address the issue. We then scanned UK National Archives, as the trails originated from encrypted notes of am-bassador Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, 17th Duke of Alba, the representative of the Franco regime in London from 1937 to 1945. Here, the search keywords were exclusively related to con-cepts like Jews, Spain, Germany, Nazis, Shoah, and refugees, etc. This yielded a huge and bewildering barrage of information. Its translation, especially the shocking German National Socialist docu-ments, provided the basis for another series of re-ports in which we presented the covert active and passive complicity of Franco’s regime with Hitler and the Holocaust. We ran a fresh scan of declas-sified archives and, as a result, recent history as told by journalists —with all the inherent limita-tions involved therein— was internationally news-worthy and acclaimed to such an extent that the subject remains solidly topical even now.

There is a logical result to all the above: if events from the 19th or 20th centuries have made the news in the 21st century, the media are there-fore clearly professionally obliged to find out what happened and to tell it. The same argument can be applied to the public authorities, which are re-quired to compile and preserve our documentary history and make it available to the public with the same ease of access as the British have, to give an example. As I wrote on another occasion, mem-ory is a long-range weapon that when unearthed, wielded and used rigorously, can prevent former misdemeanours or mistakes from being repeated, or can put people and events in their place. I do not think that documentary research is the sole terrain of historians. Excluding journalists would be an unwise move and an easy way out for many media. Even though we have made progress in ac-cessing archives, there is still some way to go. Here is one example to end: what is known as Spanish historical memory cannot be properly investigated if the file on the summary court martial proceed-ings from the 1940s only reads “José Perez and 39 others”.

Eduardo Martín de Pozuelo i Dauner, journalist.

so left her underwear at the house of ...”. There are also qualified journalists with a vocation for teach-ing politics to the politicians and who tend to for-get that there are people in the public who would prefer to trust someone who tells them honestly what is happening rather than what they imagine is happening or what they would like to see hap-pen. In such cases, a documentary archive is an unsolved mystery that, at most, if there are papers in-volved, is usually a leaked report or a ready prepared dossier. In the midst of this difficult professional panorama, a great deal of journalistic excellence is wasted, although some journalists do have had the tremendous privilege—with difficulties granted, but a privilege nonetheless— to work for media that have supported the consultation of documents. Such media, like La Vanguardia, have real ised that documentary research requires time and does not always yield immediate journalistic results.

I am recounting my experience from four dec-ades on this privately owned Catalan news paper. I cannot explain the reason behind a model of conduct, so unusual in Spain, which has allowed me, as a journalist, to spend weeks delving into ar-chives in search of newsworthy events that affected the twentieth century, and then tell readers about them. This I have done with such diverse issues as the mafia, the “disappeared” in Chile and Argentina and even the sinking of the Titanic. I covered the summary executions of the Franco regime after the Spanish Civil War and also simply investigated our own history in the hope that we would come across something about which we were unaware. The truth is that something to tell has always emerged and as a result history has made the news.

The space available for publishing a story in a newspaper is essentially very limited and subject to the requirements of what we call news. It can there-fore be said that the most recent events to have hap-pened push previous events out of the way. Indeed, so many events are happening so fast that journal-ists from any media experience a large dose of daily distress simply deciding what news to publish and what to leave out. There is not enough space for it all. A choice must be made. If editors already feel overwhelmed by what is happening every day, ima-gine what they might think when a colleague sug-gests writing about events that occurred sixty years ago about which dozens of accounts have probably been written already.

Investigations with a reward A year before the thirtieth anniversary of Franco’s death, all the newspapers began to design special pages to recall and even explain those times to generations that had not experienced them. The result was that we were all going to publish very similar stories. I therefore raised the possibility of visiting an archive and, from a journalist’s per-spective, looking for documentation to provide an angle that would differentiate La Vanguardia from the others. Brief reflection and a few enquiries led us to the National Archives and Records Admin-istration (NARA) in Washington. We prepared around a thousand keywords such as Franco, Suñer, Nazis and Spain (Spain-Franco), Hitler, Carrero Blanco, and a list of Franco’s ministers, etc. It was a simple search that yielded hundreds of declassi-fied documents featuring new information about the dictator. That search, however, was just a taste and resembled someone who goes into a super-

lack of support from civil society and the demands for immediacy from media companies as they seek faster and cheaper results. Today, access to Spanish State archives of greatest interest for journalists is in no way comparable to the situation in the United Sates or in the United Kingdom.

EDUARDO MARTÍN DE POZUELO > TEXT

For journalists, consulting archives out-side their own medium is a very rare and almost exceptional thing to do. As of the time of writing this, in late March 2014, there are few media in

Catalonia, in Spain, and I would dare say in most of Europe —except the UK and possibly Germany and Italy— that can, and if they can, dare to cover the salary of a journalist who envisages spending hours rummaging through archives in search of who knows what, which at worst could be old and useless, and at best, a source of problems. Why look, if you might not find anything and it means wast-ing time and money? Let the historians do it! This is the unspoken rule prevailing in newsrooms, as well as: “I pay you to bring news and not to spend the day with your head in files”.

Journalism today is in too much of a hurry and this situation adds to society’s fear of its own his-tory. It might not be as pretty as we have been told or may not suit the interests of those who pull the strings! Historic memory? Great press, radio and television investigations into our recent past have fallen into neglect. One example that affects me at La Vanguardia and that I have dealt with several times with verbal and documentary sources is the matter of executions and disappearances after the Civil War. Each time, public reaction (in the form of letters and calls) to the publication of the reports has been to criticise the subject, while supportive readers have shown no signs of life. Do we fear our history? I have no doubt whatsoever.

Neither time nor money to consult archives Some bad written journalism tries to compete with radio and television, media that are consulted be-fore deciding on the front pages, while some simply seeks to support a particular political message, thus dangerously approaching Goebbels-type propa-ganda. In such cases, why spend hours researching in an archive if the outcome is uncertain and when, moreover, it takes no effort at all to stamp a report with the label “investigation”. Although all journalism should involve investigation, that means staff, time and money; circumstances that clash head on with the idea that “if what I have already sells, then why investigate boring files that appear not to contain anything interesting for tomorrow’s front page?”.

There is no time to use memory—a journal-ist’s tool and weapon— to counter the audacity of many public figures. There is only time to survive. It is a sad caricature of journalism when a com-mentator on a television talk show upon which everyone is shouting at the same time, holds up a mobile and utters something like “I have done some research and my sources tell me that so and


and effectively available to the citizenry should provide balance and help foster relations between them and the public authorities. The degree of democratic evolution of a society may be measured by calculating the quantity and quality of informa-tion that is actually transferred to the public. As far as this is concerned, archives, beyond all doubt, play a key role.

Josep Matas, lawyer.

The archives of independent Catalonia

Implications of the independence process for the archive system

If Catalonia should separate from Spain to form a new State, how far will the power of Catalan institutions be extended over the country’s archives? What solutions should be applied to the archives of Spain and, in particular, Spanish archives kept in Catalonia?


In the periods that Catalonia has enjoyed autonomy, its institutions have owned a large number of archives and have had broad powers to regulate and manage these and other archives. These powers have, how-

ever, always had major limitations.

The starting situation The Archive of the Crown of Aragon, one of the most important archives, is State-owned, like the Royal Archive of Barcelona and also the provincial historical archives and Cervera Archive Repository. Although management of the latter was transferred to the Government of Catalonia, there are a number of limitations that have prevented them from being administered with any true independence. In ad-dition, the Spanish authorities never did create the Provincial Historical Archive of Barcelona, there is an investment deficit in State-owned ar-chives, and several documentary collections owned by Catalonia are still deposited outside its territory.

The Government of Catalonia regulates and manages the archives exclusively conferred to it with remarkable freedom, but is likewise condi-tioned by State legislation applicable in fields di-rectly related to archives, such as historic heritage or the regime applicable to public authorities and the personnel who provide their services to them.

The fact is that the situation described is not necessarily a result of the Constitution and the Catalan Statute of Autonomy, but of the specific use that Spanish State institutions have made of these instruments. Under the same rules, the power

1 - Information is not owned by the Authority that generates it, but by society. The Authority may not use it for any purpose, nor make exclusive use of it; the Authority is only the usufructuary. The information belongs to society.

2 - It is not the public who should request the information, but rather the Authority that must make it available.

3 - Information should be accessible to the public in formats that enhance its usability and even facilitate its reuse and exploitation: open, ex-portable, interchangeable formats.

In this new paradigm, it is not the Authority that should decide or authorise the enquiry; public access to information, rather, should become a sub-stantial and justifying argument for the very exist-ence of the document. This is no longer a second-ary aspect, nor one for subsequent consideration or assessment. Archive and documentary management should already be directed towards this new horizon. The objective should indeed be assumed throughout the Authority, although the speed of progress will depend on the involvement of archivists and records managers. It is necessary to head towards this new horizon even though in some authorities there still remain attitudes more typical of the second and, very regrettably, first models.

Information is powerIn this day and age these matters are of great sig-nificance. We live in advanced democratic societies in which, despite their maturity, crisis in the sys-tem of political representation and a high degree of scepticism or mistrust regarding the role of public authorities and their administrators have become apparent. Information, as it is often said, is power. If information is not made available and not trans-ferred to society, the authorities will accumulate even more power over the citizenry, which will yield an improper imbalance in democratic societies. As regards this availability and transfer, two aspects or dimensions should be distinguished. As we shall see, these are both very closely related to one an-other yet also different:

Transparency. Explanations by the authori-ties of the exact documentation and information they possess, how they use it internally, its purpose, what information is stored on each citizen and how it is processed, how information is correlated or cross-referenced, what information is preserved and what is eliminated, and what documentation is made available to the public and what information is reserved, do, in fact, involve an exercise in trans-parency that is of great value in itself yet ultimately is incomplete and limited, unless accompanied by the following good practice.

Transfer or communication. The existence of transparency does not guarantee communication to the public or their effective access to the information. Apparently minor details restrict this transfer con-siderably. Details could include, for example, exces-sive red tape and, particularly, too lengthy response times. Even the best transparency law can fail in practice if the public has to overcome a whole series of bureaucratic obstacles, one after another.

Documentation available to the public should provide a basis for varied purposes, including citi-zen participation in public affairs and control of the authorities, research, defence of the public’s in-dividual interests and rights, and use for commer-cial purposes. Public information made intensely

Transparency and transfer of public information

The role of archives in the democratic balance of the quantity and quality of information

Information is power, and if it builds up in the hands of the public authorities, the relations between citizens and government grow even more unbalanced. The degree of democratic evolution of a society can be measured by calculating the quantity and quality of information actually transferred to the public. Archives play a crucial role in this.

JOSEP MATAS > TEXT

Suppose for a moment that we are in pos-session of an important document —a letter, a report, a plan, a photograph or a notarial deed, for example— and we have the amazing ability to predict the

future and therefore to know that no one will ever want to consult it. In other words, we know for cer-tain that in the future nobody will ever want to read or to see it. In that case, the best thing to do with the document or what we should do straight away, to be more precise, is destroy it, however important it may appear to be. Readers will excuse such absurd conjecture, even though it is useful to underline the importance of the subject in question. The informa-tion generated by organisations, individuals and the authorities is only of interest or value if it is to be used by whoever created or compiled it or by other people. Intrinsically, documents are of no interest; they are of interest only insofar as they are useful. Hence the importance of archive services and of their work in making the documentation they keep available to society.

A new modelAs far as transparency and the transfer of infor-mation to society are concerned, we are adopting a new model, the fourth in a series of models and paradigms that can be summarised or characterised as follows:

First. Initially, in pre-democratic societies, in-formation was only available to those in power.

Second. Later, it was accepted that archives, especially documentation of a historical nature, should be made partially available to the public.

Third. Requests for access were thereupon ex-tended to contemporary documents, albeit preserv-ing public and individual interests.

Fourth. Today we are starting to move towards a new horizon, or a new model that should be based on the following three principles:


dossier ELS ARXIUS

when combined produce information, and that, once given a format, becomes a document. Ar-chives have always dealt with documents, but now we will also have to take care of information and data. This does not only mean managing them, but also, and above all, ensuring their quality and au-thenticity. What differentiates us archivists from other professionals who manage information and use data is that we have the mechanisms necessary to demonstrate at all times whether what is being transmitted to the public, whatever the channel used to do so, bears or does not bear a guarantee of authenticity, whether it is worthy of consideration, whether it comes from the correct source, whether it is credible and reliable and, effectively, whether it is indeed what it claims to be. This is what we have always done in the analogue world, or on

‘paper’, and shall now likewise continue to do in the digital world. This has a direct influence on the use we now make and shall make in the future of what are known as open data. Nothing will be deemed of value simply because it is made available to the public. A transparency portal must provide a view of the original from which the content made avail-able has been generated. Everything will only be considered of value if its legitimate origin can be verified.

Giving organisation-type efficiency to personal filesThe archives of the future will be key agents in transforming and improving organisations. Their methods will be used to foster administrative sim-plicity, efficiency and effectiveness of activities, and to allow for the constant availability of necessary, useful information. They will prevent paperwork from growing excessively by reducing it to summa-rised documents, with enriched information, rel-evant and tailored to the needs that arise. They will enhance reporting capabilities. Archives will guar-antee good documentary management and a proper transition from the current hybrid world in which paper and digital archives coexist, to fully digitised environments. Order, ease of localisation and the reuse of documents and information are an objec-tive for any organisation, and also for any citizens wishing to review the documentation they have at home to keep their ideas in order. What is more, being organised is not essential: the only thing nec-essary is to follow some type of method or to apply a “system”—which we could call disorderly order—, to give it time and, if necessary, to trust profession-als. This involves organising with a view to relocat-ing or to reusing. Can there be a more sustainable approach than this?

Preserving digital memoryArchives of the future will preserve memory of the present or, in other words, memory both of today and of tomorrow; they will tackle the digital pre-servation of both the current moment and of times to come. Or would we perhaps be willing to forget everything that has happened and is still happen-ing in these recent years of hardship? Archives will guarantee quality memory of what happened to our ancestors and what we ourselves are experiencing. This will require a dual process to occur. First, ar-chives must be demystified, which means not con-sidering the archives of the future as ‘temples’, but rather as places for the free exchange of know ledge. Second, a firm commitment to technology is neces-

many cases collections should be digitised with a view to exchanging or sharing them. The transfer of staff directly affected and the distribution of budgetary resources assigned to archive services should also be contemplated. Lastly, Spain’s investment deficit in its own archives kept in Catalonia should also be taken into consideration.

The process, in short, would not be easy. The benefits are not completely clear either, although archival sovereignty would place us in a very differ-ent situation from that with which we are familiar.

Xavier Bernadí Gil, lecturer in administrative

law (UPF).

Archives of the futureQuality and authenticity of documents. Efficient management of information

Preservation of digital memory. Social commitment and positive evolution. We are indeed more than just culture. By now it should no longer seem risky to refer to the future in terms of archives and documentary management. Nothing now appears to indicate that archives are something of the past and only deal with the past. This is no longer the case since archives have taken great pains to update and expand horizons, functions and powers.

JOAN SOLER JIMÉNEZ > TEXT

Archives are no longer strictly culture, nor have a merely cultural vocation or a desire to remain either bound to a historicist perspective or associated with matters of memory. This rebel-

lion, which is often observed among professional archivists and is being conveyed to the general pub-lic, represents our point of departure for addressing creative innovation in the archives sector. This inno-vation is essential unless we are to compete against the disruptive models that consider information as something currently in its final phase of digitisation, about to establish a new paradigm of dominance and rule of digital “data”. Any reference to the fu-ture of archives involves taking a step forward in the manage ment of information, the production of quality and authentic documentation, and the dis-tribution of knowledge for very varied uses.

Data, information and documentsArchives of the future will deal not only with doc-uments, but also with data and information. The three concepts are genetically related and cannot therefore be dissociated in the real world. Data

of the Government of Catalonia over the archives kept within Catalonia or from its territory could have been much greater, and include the transfer of own collections kept in the Archive of the Crown of Aragon and the total transfer of the ownership and management of historical provincial archives and the archives from the Cervera Repository. The Spanish State’s lack of political will to make this possible indicates that in this and in other fields, the traditional claims of the people of Catalonia will not be answered under the current legal system, but only through the use of other channels.

Archive sovereigntyCatalan independence would have two main im-plications for archives. First, for archives that are currently the exclusive jurisdiction of the Govern-ment of Catalonia, there would be a change from an autonomous level decision-making capacity to virtually full decision-making power (limited only by applicable international or European standards), the exercise of which could have a profound impact on the Catalan archive system. To start with, the numerous Spanish laws now valid for all archives would no longer apply to Catalan archives, at least after a transitional period that would allow the country’s institutions to establish their own rules to replace them. The levels of government and ad-ministration of the territory (disappearance of the provinces, implementation of vegueria jurisdiction-al districts, constitution of other territorial institu-tions) and the distribution of power over archives among these levels could also vary.

Second, Catalonia’s assumption of statehood would involve a situation of succession of States (a part of the territory of a State secedes from it to form another State). This is a process that requires deep and complex negotiations in order to agree, among other matters, on the division of all assets and liabilities between the two States, including archives and collections of records. Distribution is governed by rules of international law that are not entirely consolidated (primarily the 1983 Vienna Convention on the allocation of archives), by pre-cedent in former cases and, above all, by the politi-cal will of the parties, resulting from the obligation of both States to come to agreement in good faith.

The weakness of international standards and the significance of the will of the parties involved do not allow for accurate establishment of which archives, documentary collections and associated resources should pass to Catalonia. We do none-theless consider that, in accordance with interna-tional principles and practice, the following solu-tions could be implemented.

We understand that the buildings in which State-owned archives are kept (Crown of Aragon, Cervera Repository, provincial archives), the his-torical collections deposited therein (provided they are Catalonia’s “own collections” or that they

“directly concern” its territory) and the collections located in State archives outside Catalonia (such as those deposited in the National Historical Ar-chive and those still pending return in the General Archive of the Spanish Civil War) should be trans-ferred to Catalonia. Catalonia will also be entitled to receive an equitable share of the collections that are common or shared with the rest of Spain, as well as most of the collections kept by State bodies, inside and outside Catalonia, that directly affect its territory or are necessary for its administration. In


sary; archives of the future will have to adapt to the new demands of the digital world, and that means not only preserving what has been produced in digital format, but also digitalising what society for centuries has been producing in other formats. Ref-erence to present or future does not mean letting go of the past, although the past does clearly need to be communicated in the present, to yield posi-tive evolution and experiences of know ledge that can encourage innovation, democratic regeneration and social dynamism. Any reference to technology means taking an unavoidable path, unless we want to be considered as mere paper museums. Anyone who visits an archive, both now and in the future, will realise that the traditional image of dust and old paper is an unfair stereotype, albeit not without a certain glamour, but clearly far from the reality of what we at archives contribute and will contribute in the future to society.

Not only a commitment to culture, but also a social commitmentWe as society, people, and the country as a whole are all sources of information that enable the crea-tion of identities: not just one single identity, but an identity for everyone who needs one. In so doing we are and shall be pluralistic, open, crosscutting and democratic. The values emanating from the information we manage will enable us to become enriched as people, to encourage cooperation in an unequal world and to share the improvement and the benefits. It sounds good. What we mean, how-ever, is that archives will step away from high cul-ture and, without spurning it, will popularise their collections and information with a view to sharing them; they will encourage the creation of new busi-nesses and entrepreneurship through processes for the reuse of transparent and quality information; they will help not only creators, artists and thinkers,

but also the public at large through open access to documentation; they will prompt a cross-discipli-nary approach in organisations by having the capac-ity to provide information to any person, group or company that needs it in order, as mentioned above, to encourage positive evolution.

In conclusion, in not too distant a future, we shall shake off the current yoke of departments of Culture who belittle us with the meanest of budgets, and shall assume a more centralised and competitive position. This will happen because the information we keep will not only be used for con-templation or cultural consumption, but also for social and committed reuse. This is our pledge and we are sure that this is how the future will be.

Joan Soler Jiménez, chairman of the Association of Archivists-Records

Managers of Catalonia.

adrian grycuk / torkild retvedt / elisabeth von janota-bzowski / pep caballé


dossier ELS ARXIUS

L’oubli ronge la mémoire, comme les vers rongent le bois. En 2008, un rapport a vu le jour et révélé que de nombreux étudiants de l’Allemagne cultivée et modèle pensaient que la

République démocratique allemande n’avait pas été une dictature. L’histoire prodigue ce genre de sarcasmes. Weimar, la petite ville de Goethe, épi-tomé de la connaissance, se trouvait à deux pas de Buchenwald, un des plus grands camps de concentration de tout le territoire allemand. L’exu-bérante Vienne du début du xxe siècle – la Vienne d’Ernst Mach, d’Arnold Schönberg, de Freud, de Zweig, de Wittgenstein… – était aussi celle où incubaient les œufs du serpent, celle où un jeune peintre d’aquarelles médiocres n’allait pas tarder à abandonner son inoffensif hobby pour s’adonner à l’éthique de la destruction.

Impressionnants, ces clichés de vacanciers sur la côte napolitaine qui continuent impassiblement à prendre le soleil, comme si de rien n’était, près des cadavres boursouflés de deux enfants gitanes qui se sont noyées faute de savoir nager. Incontestables, elles aussi, ces images prises aux Canaries, où l’on voit des baigneurs s’enduire de crème solaire tandis que défile non loin une cohorte d’immi-grants africains épuisés qui viennent d’accoster à bord d’un pitoyable rafiot. Aujourd’hui, comme si le sable avait enseveli le sable, Le Cap d’Agde n’est connu que pour être un important centre de tourisme sexuel spécialisé dans la modalité swinger. Les plages d’Argelès-sur-Mer ont dévoré le camp de concentration où des milliers de répu-blicains catalans et espagnols trouvèrent leur des-tinée, car la mort et l’atrocité sont une destinée. Le camp de concentration de Mauthausen présente aujourd’hui la facture d’un parc thématique : il matérialise le triomphe de l’histoire en tant que

part muséale de l’histoire elle-même. Ces exemples constituent autant de répliques à l’incessante chute des idéaux des Lumières et de la modernité : sou-mises à la mercatique et aux formes officielles de la mémoire, les cultures les plus exubérantes et fortes cultivent l’oubli.

La littérature comme forme active de la mémoire et comme complément de l’archivistique L’archivistique, ou la conservation de matériaux devant constituer toute possibilité de mémoire, est un des travaux les plus civiques et primordiaux qui puissent être institués. Les archives contiennent des données matérielles : photographies, parchemins, illustrations, objets, écrits, correspondance… À cet égard, une partie de la littérature renforce l’archivis-tique, en la vivifiant et en la confirmant par l’esprit de l’imagination réelle.

« La littérature n’est qu’un effort contre l’oubli », écrit Josep Pla dans la préface de Retrats de passa-port (Portraits de passeport). Si nous ne craignions pas l’oubli, la littérature n’existerait peut-être même pas. Dans la nouvelle intitulée La muraille et les livres, Jorge Luis Borges relate l’entreprise de l’em-pereur Qin Shi Huang, lequel, tout en ordonnant de construire la muraille où il prétend enfermer les immensités de la Chine, décrète aussi la destruction de tous les livres antérieurs à son règne. Abolir le passé, la mémoire du passé, tel est le propos de nombreux tyrans. Jung Chang, dans son inestimable livre Lescygnes sauvages, explique comment, moyennant la Révolution culturelle, le dictateur communiste Mao Zedong incita les foules à détruire tous les vestiges du passé. Des hordes d’étudiants aban-donnèrent alors les salles de classe et sortirent en masse dans les rues pour abattre auvents de toitures, sculptures, peintures, calligraphies, musées, livres et

Le nombril d’AdamContre l’oubli délibéré : archives et littérature de la mémoire

Dans l’archipel de Svalbard, en Norvège, un entrepôt conçu pour résister à un holocauste a été construit. À l’intérieur de sa cuirasse, des millions de graines sont conservées à moins dix-huit degrés. En cas de destruction massive de la planète, cet entrepôt deviendra le nouveau point de départ de ce qui subsistera de la civilisation. Nous devons nous représenter les archives et la littérature comme des graines de la mémoire et, par conséquent, comme le début de toute possibilité de subsistance civilisatrice. Les archives et la littérature de la mémoire visent toujours à tenter de sauvegarder, de restaurer, de préserver une vérité originelle. Ce que nous cherchons, excusez du peu, c’est le nombril d’Adam.

LLUÍS MUNTADA > TEXTE

Les archives dans les sociétés démocratiques : mémoire et avenir

À l’occasion du congrès « Archives et industries cultu-relles », organisé par le Conseil international des archi-ves et la Mairie de Gérone, qui réunit simultanément trois rendez-vous internationaux dans cette ville –la IIe Confé-rence annuelle des archives, la IXe Conférence européen-ne des archives et les XIIIes Journées de l’image et de la recherche historique–, la Revista de Girona a souhaité con-sacrer un dossier au monde des archives et de la gestion documentaire.

Dans ce dossier, nous présentons sept articles, écrits par autant de professionnels de domaines aussi divers que le droit, la philosophie, la littérature, le journalisme et l’archivistique, qui nous montrent qu’il y a dans le concept d’archives des dimensions et des potentiels, sociaux et pro-fessionnels, qui vont bien au-delà de leur aspect culturel en tant que centres de conservation du patrimoine documen-taire et de recherche historique, soit le plus connu jusqu’ici.

Les auteurs présentent les archives depuis des op-tiques très différentes : de la philosophie à la littérature de

la mémoire, en passant par la création et l’art contempo-rain, y voyant même un reflet de la maturité des sociétés démocratiques. Et cette optique embrasse de multiples points de vue, entre autres les droits de l’homme, la trans-parence administrative, l’accès et la déclassification des documents, la diffusion ou la préservation et l’accessibilité des documents numériques. Un des articles aborde même les implications du processus indépendantiste sur le sys-tème des archives de Catalogne.

Tout ceci a un sens pour restituer réellement à la so-ciété l’immense somme de connaissances – données, in-formations et documents – emmagasinées aux archives et pour en montrer la complexité, ainsi que les possibilités d’exploitation dans de nombreux domaines, en premier lieu celui des industries culturelles, soit précisément le thème du congrès que Gérone accueillera en octobre.

M. Assumpció Colomer Arcas dirige le service Archives et Gestion documentaire de la Diputació de Girona.


au centre d’une grande part des débats contem-porains. Paul Ricœur s’est référé à une époque marquée par la « frénésie documentaire », quelque chose qui ne se produit pas qu’entre spécialistes : de l’Europe et l’Afrique à l’Asie et l’Amérique latine, se sont propagés de multiples débats ayant à voir avec les lois de la mémoire historique et la façon d’articuler un récit contemporain par rapport au passé, surtout lorsque ce passé, en raison d’événements trauma-tiques, court le risque d’être enseveli dans l’oubli. Pour le formuler comme un paradoxe, on pourrait presque se demander, en tant que collectivité, si contrairement aux apparences nous ne sommes pas en train d’oublier trop de choses et si c’est de là que provient le regain d’intérêt pour les archives, ou si, au contraire, c’est plutôt le souci de tout archiver qui a suscité le soupçon que nous risquions une overdose de souvenirs, maintenant que tout paraît accessible – parfois de manière inopportune – avec un simple clic d’ordinateur. Derrière l’intérêt de l’art contemporain pour les archives, il y a aussi, à mon sens, ce souci général pour la mémoire.

À cet égard, l’artiste Isidoro Valcárcel Me-dina se demandait il y a peu : « N’y aurait-il pas, dans cette inondation d’archives, une crainte sous-jacente d’oublier quelque chose […] ? ».

Le musée comme archives ?Finalement, la notion d’archives est utilisée égale-ment pour renouveler certaines structures mu-séales. Principalement dans deux aspects : d’une part pour contester l’histoire hégémonique de l’art, responsable d’avoir pétrifié une certaine concep-tion très restrictive, et condamné à l’ostracisme et à l’invisibilité des pratiques artistiques très liées à divers aspects de la réalité historique et sociale ; et d’autre part pour modifier la nature des musées, aujourd’hui encore tellement chargée d’aura. À cet égard, Manuel Borja-Villel, ex-directeur du MACBA et directeur actuel du Musée Reina Sofía, a écrit : « Collectionner des objets signifie souvent les transformer en marchandises ; comment les ex-poser sans les fétichiser ? Comment concevoir un

Depuis quelque temps, l’intérêt que suscite la problématique des archives au sein du monde de l’art contemporain attire puissamment l’attention. De grands artistes de

la scène internationale tels que Hans-Peter Feld-mann, Tacita Dean, Harun Farocki, Christian Bol-tanski, Walid Raad, Antoni Muntadas, Francesc Torres ou Pedro G. Romero, entre de très nombreux autres, ont fait des archives le dispositif central de leurs pratiques artistiques ; des pratiques basées sur le recueil de matériaux faisant allusion à des épisodes du passé traumatique ou récent, sur l’organisation et la classification plus ou moins sys-tématique de ces matériaux, sur leur réutilisation et leur mise en forme, autant de processus conformes, encore que de manière toujours très particulière et tant soit peu hétérodoxe, aux principes du travail archivistique.

Par ailleurs, durant la dernière décennie, les musées d’art contemporain ont consacré des efforts et des initiatives, sous forme d’expositions, de sé-minaires ou de publications, à montrer et analyser le rapport entre la notion d’archives et certaines pratiques artistiques récentes. En 2008, l’Inter-national Center of Photography de New York a présenté une exposition intitulée Fièvre d’archives. Utilisations du documentaire dans l’art contemporain. Le commissaire de l’exposition, Okwui Enwezor, soutenait qu’au long du xxe siècle certains artistes s’étaient intéressés aux archives photographiques dans le but d’engendrer de nouvelles voies en ma-tière de pratiques artistiques pour penser à travers les événements historiques, tandis que d’autres, plus récemment, avaient fixé leur attention sur les archives comme lieu de tension entre la mémoire pu-blique et l’histoire privée, ou entre l’évidence des faits et les documents qui l’enregistrent ou lui donnent forme. Ce faisant, disait Enwezor, « l’artiste agit comme un agent historique de la mémoire ».

L’origine de l’intérêt de l’art pour les archives La nouveauté de l’intérêt de l’art contemporain pour les archives tient à mon avis à deux phéno-mènes. D’un côté, une certaine réaction, de la part du monde de l’art contemporain, vis-à-vis de la notion d’art moderne autiste et replié sur lui-même, coupé de la réalité et des problématiques quotidiennes. L’évolution d’une bonne part de l’art abstrait, né des avant-gardes et déployé au long du xxe siècle, a diffusé l’idée d’un art qui se voulait pur et autonome et qui, ne se référant à rien si ce n’est à lui-même, finissait par configurer un langage auto-référentiel et des problèmes qui, étant intrinsèques à l’art, n’avaient somme toute pas grand-chose à voir avec ceux de la vie et de la réalité des sociétés. À partir des années 60 du siècle dernier, pourtant, une bonne partie des pratiques artistiques a commencé à rejeter cette autonomie et ce repli sur soi, pour tenter, par des voies très diverses, d’établir de nou-velles formes d’approche de la réalité et de se nourrir de ses problèmes. L’art s’est ainsi réintéressé au corps, à l’identité, au genre, à l’histoire, à la société et aux problèmes que continuent de poser ces domaines. C’est justement dans ce contexte d’intérêt pour la réalité et pour l’aspect documentaire de l’art comme façon de traiter les problèmes sociaux et historiques qu’a surgi avec force, dans les deux dernières dé-cennies, la notion d’archives.

Par ailleurs, la préoccupation pour la mémoire revient maintenant, avec plus d’intensité que jamais,

tout objet ancien susceptible d’enserrer une rémi-niscence, et par conséquent coupable de mémoire, autrement dit d’involution.

Ébaucher une carte littéraire en relation avec le combat contre l’oubli supposerait en soi de tomber dans des oublis impardonnables. Aussi me borne-rai-je ici à mentionner un seul texte marquant où Maurice Blanchot exalte une archive qui se fond aux magmas de la littérature, de la terre et de la mémoire. Blanchot parle des petits papiers trouvés près des chambres à gaz des camps de concentra-tion nazis. Des prisonniers les avaient enterrés dans l’espoir qu’ils soient un jour découverts et que toute l’humanité puisse comprendre ce qui s’était passé à l’intérieur des camps. Sur nombre d’entre eux on pouvait lire ceci : « Jamais vous ne saurez », ou « Jamais vous ne le découvrirez ». En l’occurrence, le langage se faisait juge et partie du même procès. Autrement dit, le langage servait à pointer une ex-périence du mal radical en soulignant les limites d’expression d’une telle expérience.

Et pourtant, au cœur même de ce besoin de nommer l’indicible, gisait un message d’espoir, un message qui disait : « N’oubliez jamais ! ».

Et nous n’oublierons pas. Nous n’oublierons pas les navigateurs de l’Odyssée, qui s’oublièrent eux-mêmes, oublièrent jusqu’au nom de leur patrie et même leur retour au foyer. Nous n’oublierons pas que la culture engendre ses propres mécanismes d’annulation, d’auto-annulation. Nous n’oublierons pas que les archives et la littérature sont des ins-truments de la conscience, les seuls recours contre l’amnésie, l’oubli délibéré et le néant.

Lluís Muntada Vendrell est écrivain et docteur en philosophie

de l’Université de Gérone.

L’art contemporain regarde du côté des archives

À quoi faut-il attribuer le récent engouement de tant d’artistes et de musées d’art contemporain pour la notion d’archives ?

Depuis que le philosophe Jacques Derrida a publié en 1995 son ouvrage Mal d’archive, la problématique et les discussions autour des archives sont devenues l’une des questions centrales de débat de la scène culturelle contemporaine, et tout particulièrement du monde de l’art.

XAVIER ANTICH > TEXTE

emr

e ha

san a

kb

ayr

ak


dossier ELS ARXIUS

quelque 100 000 enfants indigènes ont été séparés de leur famille et forcés d’intégrer l’un des 130 pen-sionnats du pays. La plupart de ces établissements étaient dirigés par des organismes de l’Église ca-tholique ; environ un quart dépendait de l’Église anglicane, et le reste des presbytériens et de l’Église unie. À l’instar des archives gouvernemen-tales, les archives de toutes ces églises constituent une source d’informations vitale pour les travaux de la Commission.

Les entreprises conservent elles aussi des ar-chives d’importance cruciale. En 2012, la Société nationale des chemins de fer français a numérisé et accroché sur son site web public toutes ses ar-chives datant de la période de la Seconde Guerre mondiale, afin de répondre à une demande des victimes du conflit quant au rôle que la compagnie avait pu jouer lors des déportations dans les camps de concentration nazis.

Les archives des ONG ont aussi leur impor-tance ; à preuve celles de Pro-Búsqueda au Salvador, qui ont été détruites.

Agir contre ceux qui attaquent nos droits Dans son histoire du mouvement international en faveur des droits de l’homme, Aryeh Neier, ex- directeur de Human Rights Watch et de l’American Civil Liberties Union, écrit qu’au xxe siècle, « l’idée que les tribunaux devaient jouer un rôle décisif en matière de sauvegarde et d’extension des droits a fini par être acceptée dans un nombre considérable de pays ».

Les tribunaux – locaux, internationaux ou « hybrides » (comme le Tribunal spécial pour la Sierra Léone et les chambres extraordinaires des tri-bunaux cambodgiens) – acceptent comme preuves une grande variété d’archives, à condition qu’elles puissent contribuer à résoudre une affaire. En oc-tobre 2010, par exemple, un tribunal du Guatemala a condamné deux policiers pour la « disparition » d’un homme pendant la guerre civile de ce pays ; sur les 750 preuves présentées, plus de 650 provenaient des archives de la police guatémaltèque. Le Tribu-nal pénal international pour le Rwanda a ouvert des procédures contre les plus hauts responsables de la chaîne de diffusion gouvernementale Radio Télévision Libre des Mille Collines, pour avoir incité au génocide de 1994 par leurs émissions ; les enregistrements des programmes ont servi à le démontrer.

Il est donc évident que la documentation uti-lisée comme preuve, les actes de procédure et les dossiers de l’accusation et de la défense ont tous leur importance pour comprendre les violations des droits de l’homme qui se sont produites, et qu’ils permettent d’en attribuer la responsabilité à ceux qui les ont commises.

Les archivistes et les institutions archivistiques protègent des matériaux qui entretiennent un rapport avec les droits de l’homme et sont essen-tiels à la sauvegarde des droits et des bénéfices acquis. Les archivistes ordonnent et classent ces archives, soutiennent le droit à y accéder conformé-ment aux Principes d’accès aux archives, adoptés par le Conseil international des archives en août 2012, et les mettent à la disposition des intéressés sans discrimination aucune.

Afin d’aider les gouvernements et les orga-nismes non gouvernementaux dans leur tâche de protection du travail des archivistes en faveur des droits de l’homme, le Groupe de travail des droits

vrée par le gouvernement. Un fonctionnaire trouve son nom sur les listes électorales et lui remet des bulletins afin qu’il puisse voter.

Une femme divorcée souhaite se marier. Pour obtenir la licence correspondante, elle a besoin d’un document officiel prouvant que son divorce a été prononcé. Elle se rend donc au siège du gouverne-ment local, où on lui remet un document attestant son état civil.

Ces deux simples actions de routine dépendent des archives, comme en dépend également notre ca-pacité à acheter à crédit (archives bancaires), à faire la première communion (archives ecclésiastiques) ou à démontrer à un employeur qu’on est titulaire d’un diplôme universitaire (archives académiques).

Faire valoir ses droits La République des Îles Marshall compte un tri-bunal spécialisé dans les demandes nucléaires afin d’indemniser les victimes des essais atomiques en surface exécutés par les États-Unis dans cet ar-chipel pendant la période qui a suivi la Seconde Guerre mondiale. Pour faire valoir son droit à rece-voir une indemnisation, le demandeur doit présen-ter son dossier médical au tribunal et faire la preuve que sa santé a été affectée.

En Turquie, une femme d’origine arménienne a voulu inscrire son fils dans une école arménienne. Elle avait besoin pour cela d’un certificat attestant que le « code d’origine ethnique » figurant à son nom au registre des minorités de la Direction de population, dépendant du gouvernement et en acti-vité depuis 1923, était bien « arménien ».

Le gouvernement espagnol a annoncé en 2012 une réforme destinée à accélérer le processus de na-turalisation pour les descendants des Juifs expulsés d’Espagne en 1492. Les personnes désireuses d’ob-tenir la nationalité espagnole par cette voie, et de pouvoir demander un passeport, doivent présenter un certificat attestant leur origine, délivré par la Fé-dération des communautés juives d’Espagne.

Dans tous les cas susmentionnés, pour s’assu-rer de pouvoir exercer ses droits, la personne doit effectuer une série de démarches allant bien au-delà de l’habituel.

Défendre ses droits Connaître la vérité, surtout en ce qui a trait aux actions gouvernementales qui les concernent di-rectement, elles ou leurs proches, est un droit fon-damental des personnes. Tel qu’il est affirmé dans l’Ensemble de principes actualisé pour la lutte contre l’impunité de la Commission des droits de l’homme des Nations unies, « Chaque peuple a le droit ina-liénable de connaître la vérité sur les événements passés relatifs à la perpétration de crimes odieux, ainsi que sur les circonstances et les raisons qui ont conduit, par la violation massive ou systématique des droits de l’homme, à la perpétration de ces crimes ». Ce droit est collectif (« Comment nous sommes-nous mis dans cette galère ? »), mais aussi individuel (« Qu’est-il arrivé à mon frère, disparu pendant la guerre ? »).

La Commission de vérité et réconciliation du Canada enquête sur l’ancien système de pen-sionnats pour Indiens, sur ses « effets et consé-quences (notamment les séquelles systémiques, les conséquences intergénérationnelles et les effets sur la dignité humaine) et les séquelles permanentes dues à ces pensionnats ». On calcule que, durant plus d’un siècle, entre les années 1880 et 1996,

musée qui ne monumentalise pas ce dont il parle ? La réponse passe par le fait de penser la collection en termes d’archives ». C’est vraisemblablement l’avenir qui attend les musées d’art contemporain : devenir, à l’instar des archives, des institutions dont il soit possible de tirer et d’actualiser de nouveaux récits, de nouvelles histoires et de nouvelles signifi-cations pour le présent de notre monde.

Xavier Antich est philosophe.

Nos droitsL’aide des archives pour faire valoir nos droits et les défendre

Aujourd’hui, les droits de l’homme sont généralement perçus soit comme des droits civils et politiques (c’est-à-dire des limites au pouvoir de l’État, comme dans le cas de la liberté d’expression), soit comme des droits économiques et sociaux (i.e., requérir de l’État certaines actions, comme, par exemple, faire en sorte que tout le monde puisse avoir accès à l’éducation). En tant qu’individus et en tant que groupes, nous exerçons nos droits, nous les faisons valoir, nous les défendons et, avec l’appui d’avocats, nous agissons contre ceux qui leur portent atteinte. Les archives nous aident dans le cadre de toutes ces actions.

TRUDY HUSKAMP PETERSON > TEXTE

En 2013, nous apprenons :Du côté de l’Allemagne, que selon les archives de la police secrète (Stasi) de l’ancienne RDA, dans les années 80, des compagnies pharmaceutiques

d’Europe et d’Amérique du Nord ont testé des produits sur des citoyens de ce pays, à l’insu de ceux-ci ;

Du côté du Salvador, que les archives de Pro-Búsqueda, une ONG tentant de réunir des familles séparées pendant la guerre civile de ce pays, ont été considérées comme dangereuses pour quelqu’un ; en effet, des hommes armés ont pénétré dans ses bureaux, détruit 80 % des documents papier et volé les ordinateurs ;

Du côté des États-Unis, que le gouvernement est en train de rassembler des masses de données sur les communications, de ses propres citoyens comme de personnes résidant dans d’autres pays.

Voyons quelques exemples d’utilisation d’ar-chives dans chacun des cas mentionnés ci-dessus.

Exercer ses droits En période d’élections, un citoyen se rend à son bureau de vote et montre une carte d’identité déli-


de sources verbales et documentaires, sur la ques-tion des exécutions et des disparitions après la guerre civile. À chaque fois, la réaction citoyenne (sous forme de lettres et d’appels) à la publica-tion des reportages a consisté à critiquer le fait de traiter ce thème, tandis que les lecteurs favorables n’ont donné aucun signe de vie. Peur de notre his-toire ? Pour moi, c’est absolument certain.

Pas de temps ni d’argent pour consulter des archivesUn mauvais journalisme écrit existe, qui prétend concurrencer la radio et la télévision, médias qu’il se sent obligé de consulter au moment de décider de ce qui va faire la une du journal ; un autre, aussi mauvais, se borne à soutenir un message politique concret, se rapprochant ainsi dangereusement de la conception goebbelsienne de la propagande. Dans ces cas, pourquoi consulter des heures durant des archives si le résultat est incertain, d’autant plus s’il ne coûte rien d’étiqueter un reportage du label « investigation » ? Cependant, tout travail journalis-tique est susceptible de comporter une consultation documentaire, mais cela demande du personnel, du temps et de l’argent, ce qui se heurte frontalement au refrain suivant : « Si nous vendons avec ce que nous avons, pourquoi nous livrer à d’ennuyeuses re-cherches dans des archives où, à première vue, il ne semble pas qu’il y ait quoi que ce soit d’intéressant pour la une de demain ? ».

Il n’y a plus de temps pour démentir – grâce à la récupération de la mémoire, outil et arme du journaliste – l’impudence de nombre de femmes et d’hommes publics. Il en reste seulement pour essayer de survivre. C’est la triste caricature d’un journalisme dans lequel un débatteur habitué des plateaux télévisés, lors d’une émission pendant la-quelle tous crient en même temps, brandit un por-table et déclare quelque chose comme « J’ai fait des recherches et mes sources me disent qu’une telle a laissé ses sous-vêtements chez… ». Il y a également des journalistes, ou prétendus tels, dont la vocation est d’enseigner la politique aux femmes et hommes politiques, et qui ont tendance à oublier qu’il y a des citoyens qui préféreraient se fier à quelqu’un qui leur décrirait honnêtement les évènements réels et non pas ce qu’il en a imaginé ou ce qu’il aimerait mieux qu’ils soient. Dans leur esprit, une archive documentaire est un mystère qu’on ne peut éclaircir car, au mieux, si des papiers sont concernés, il s’agit généralement d’un rapport fuité ou d’un dossier déjà manipulé. Et si au milieu de ce cruel panorama professionnel on trouve beaucoup d’excellent jour-nalisme inutilisé, certains d’entre nous, journalistes, avons eu le fabuleux privilège – pas facile à exercer, ce privilège, mais vraiment un privilège – de tra-vailler pour des médias soutenant la recherche do-cumentaire, comme c’est le cas de La Vanguardia. Ils ont compris que faire de l’investigation documen-taire demande du temps, et que cela ne donne pas toujours des résultats journalistiques immédiats.

Je vous relate mon expérience de quatre dé-cennies au sein de ce quotidien catalan privé. Je serais incapable de vous dire la raison majeure de ce modèle de comportement si inusuel en Espagne et qui m’a permis, comme journaliste, de passer des semaines à fouiller des archives à la recherche de faits pouvant donner lieu à de véritables informations concernant le xxe siècle, pour, ensuite, les présenter aux lecteurs. Je l’ai fait avec des thèmes aussi divers que la mafia, les disparus au Chili et en Argentine, et même le

Le journalisme basé sur les documents déclassifiés : un phénomène peu fréquent Informer en se servant des archives reste aujourd’hui en Espagne un exercice compliqué

Dans le journalisme espagnol, la consultation de documents n’est pas loin d’être exceptionnelle : cela est dû au manque de soutien de la société civile et au désir d’immédiateté des entreprises médiatiques qui recherchent des résultats rapides et bon marché. Aujourd’hui, l’accès aux archives nationales qui présentent le plus grand intérêt journalistique ne souffre pas la moindre comparaison avec ce qui se passe aux États-Unis ou au Royaume-Uni.

EDUARDO MARTÍN DE POZUELO > TEXTE

Pour un journaliste, la consultation d’ar-chives extérieures à son propre média est peu habituelle, presque excep-tionnelle. Au moment d’écrire ces lignes, fin mars 2014, c’est à peine s’il existe

en Catalogne, en Espagne et j’irai jusqu’à dire dans presque toute l’Europe – à l’exception du Royaume-Uni et, éventuellement, de l’Allemagne et de l’Italie – des médias qui peuvent et, s’ils le peuvent, qui pren-nent le risque de payer un salaire à un journaliste pré-tendant passer des heures à fouiller dans des archives à la recherche d’on ne sait quoi, ce qui, dans le pire des cas, se révèlera dépassé et inutilisable, et dans le meilleur des cas, une source de problèmes. Pourquoi chercher, au risque de ne rien trouver et de perdre ainsi du temps et de l’argent ? Que les historiens le fassent ! Tel est le discours implicite qui règne dans les rédactions, auquel il faut rajouter ceci : « On te paye pour ramener des informations et pas pour passer ton temps à fouiller dans des archives ».

Le journalisme actuel est beaucoup trop pressé, à quoi vient s’ajouter la peur de notre société quant à sa propre histoire. Et si elle n’était pas aussi belle qu’on nous l’a raconté ? Et si elle ne correspondait pas aux intérêts de ceux qui tirent les ficelles ? De remarquables investigations de presse, de radio et de télévision portant sur notre passé récent sont ainsi tombées dans l’oubli. En voici un exemple, qui me concerne directement : dans La Vanguardia, je suis moi-même revenu à plusieurs reprises, à partir

de l’homme du Conseil international des archives s’emploie à rédiger le brouillon des Principes élé-mentaires du rôle des archivistes au profit des droits de l’homme. Ces principes devraient être pris en compte dans le cadre de la législation nationale et de son application, mais aussi être respectés par les organismes non gouvernementaux qui conservent des archives. Le document sera débattu lors de la réunion du Conseil international des archives qui se tiendra courant 2014 à Gérone, avec pour objet de sensibiliser davantage quant à l’importance des archives et des archivistes pour exercer, faire valoir et défendre les droits de l’homme, ainsi qu’agir contre tous ceux qui leur portent atteinte.

Trudy Huskamp Peterson est archiviste diplômée.

Solidarité archivistique au service de la défense des droits de l’homme

Les sociétés démocratiques modernes trouvent dans leurs systèmes d’archives un élément majeur de garantie démocratique. Ceux-ci font en quelque sorte office de chaînon entre la bonne gouvernance et la défense des droits des citoyens, contribuant à améliorer l’efficience et l’efficacité des États, et garan-tissant la réalité objective du droit à l’information.

S’il est habituel d’associer les archives aux notions de patrimoine, d’identité et de mémoire, il est indubitable, en même temps, qu’elles sont de plus en plus liées aux idéaux de justice et de vérité. Cette dimension des archives a progressivement acquis un certain poids, et la communauté archi-vistique internationale s’est employée à la soutenir : le Conseil international des archives (CIA) compte ainsi un groupe de travail spécifique sur les archives des régimes répressifs qui, dès 1995, a élaboré une première étude sur la question ; en 2003, la table ron-de des archives du CIA a pris pour thème central le rapport des archives avec les droits de l’homme.

Un des principaux objectifs d’Archivistes sans Frontières, depuis la création de l’organisation en 1998, a justement été la défense des droits de l’homme moyennant la bonne gestion des archives et des informations qu’elles contiennent.

Le soutien et la participation à différents projets solidaires dans le monde entier ont permis de contri-buer à cette cause. Grâce aux différents modèles de coopération mis en pratique, essentiellement en Amé-rique latine et en Afrique du Nord, on a pu mieux connaître la vérité sur les exactions des régimes répres-sifs, et consolider certaines actions archivistiques dans des pays spécialement frappés par les excès de ces régi-mes dictatoriaux ou dont le patrimoine documentaire était menacé ou en danger de destruction.

Par ailleurs, la conviction, au sein des pays affectés, qu’il fallait que cette dynamique se prolonge dans le temps y a impulsé la création d’associations d’Archivistes sans Frontières. Le mouvement a donné lieu à la fondation d’AsF In-ternational, qui rassemble aujourd’hui un total de treize pays au sein d’un réseau d’archivistes soli-daires unique au monde.

Ricard Ibarra est Présidentd’Archivistes sans Frontières.


dossier ELS ARXIUS

relations entre citoyens et pouvoirs publics. Le degré d’évolution démocratique d’une société pourrait se mesurer à la quantité et à la qualité de l’information qui s’y transfère, ce en quoi les archives jouent un rôle déterminant.

JOSEP MATAS > TEXTE

Imaginons un instant que nous ayons un document important entre les mains – une lettre, un rapport, un plan, une photographie ou un acte notarié par exemple – et que nous soyons dotés de la capacité surprenante de

prédire l’avenir et, partant, de savoir que jamais per-sonne ne voudra le consulter, autrement dit que nul ne souhaitera jamais le lire ou y jeter un œil. Dans ce cas, ce que nous avons de mieux à faire avec ce document ou, soyons précis, ce que nous devrions faire aussitôt serait de l’éliminer, malgré l’importance qu’il nous semble revêtir. Le lecteur pardonnera cette hypothèse absurde au plus haut point qui va me servir, malgré tout, à souligner l’importance du thème que je dois traiter. L’information qu’engendrent les organisations, les particuliers ou les administrations n’a d’intérêt ou de valeur que si elle sert à quelque chose, si elle doit être utilisée par qui l’a créée ou recueillie, ou encore par quelqu’un d’autre. Un document est dénué d’intérêt en lui-même : il n’est intéressant que dans la mesure où il est utile. D’où l’importance des services d’archives et de leurs efforts pour placer à la portée de la société la documentation dont ils ont la garde.

Un nouveau modèleSur ce terrain, celui de la transparence et du transfert d’information vers la société, nous sommes face à un nouveau modèle, le quatrième d’une série de modèles et de paradigmes que nous pourrions résumer ou caractériser de la manière suivante :

Premier. Initialement, dans les sociétés prédé-mocratiques, l’information n’était au service que du pouvoir.

Second. Dans un second temps, on a accepté que les archives s’ouvrent partiellement aux citoyens, en particulier la documentation à caractère historique.

Troisième. Plus tard, la possibilité de sollici-ter l’accès aux archives s’est élargie aux documents contemporains, en tenant compte de la préserva-tion des intérêts, publics et particuliers.

Quatrième. Nous commençons à avancer vers un nouvel horizon, un nouveau modèle qui devrait reposer sur ces trois principes :

1 - L’information n’appartient pas à l’adminis-tration qui l’engendre, mais à la société. L’adminis-tration ne peut pas l’utiliser pour n’importe quelle finalité, ni en faire un usage privatif ; elle n’en a que l’usufruit. L’information appartient à la société.

2 - Ce n’est pas au citoyen de solliciter l’infor-mation, mais c’est à l’administration de la tenir à sa disposition.

3 - L’information doit être accessible au ci-toyen dans des formats qui en améliorent l’utilisa-tion, voire qui en facilitent la réutilisation et l’exploi-tation : formats ouverts, exportables, échangeables.

Dans ce nouveau paradigme, l’administration n’a pas à décider d’autoriser ou non la consultation, l’accès des citoyens à l’information étant devenu un aspect substantiel et justificatif de l’existence même

les Archives nationales du Royaume-Uni (The Natio-nal Archives, ou TNA), vu que les pistes procédaient de notes chiffrées de l’ambassadeur Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, 17e duc d’Albe, représentant du régime de Franco à Londres de 1937 à 1945. Dans ce cas, les keywords de recherche se référèrent exclusivement à des concepts comme Juifs, Espagne, Allemagne, nazis, Shoah, réfugiés…, ce qui entraîna une avalanche d’in-formation, énorme et déconcertante. Les traductions, spécialement celles des terribles documents allemands nationaux-socialistes, constituèrent la base d’une autre série de reportages dans lesquels nous présentions la complicité occulte, active et passive, du régime de Franco avec Hitler et l’Holocauste. Et de nouveau, une exploration d’archives déclassifiées : comme résul-tat, l’histoire récente contée par des journalistes – avec toutes les limites que cela implique – est devenue une information de portée internationale, primée pour cela. Une thématique toujours intensément d’actualité au moment même où j’écris ces mots.

La conséquence de ce qui précède est logique : si des faits des xixe et xxe siècles ont pu se révéler être des informations au xxie siècle, il est évident que, dans les médias, nous avons l’obligation professionnelle d’explorer ce qui arrive et de le raconter. Et on peut appliquer le même argument aux pouvoirs publics, tenus de rassembler et préserver notre histoire docu-mentaire et de la mettre au service des citoyens avec les mêmes conditions d’accès qu’en Grande-Bretagne par exemple. Comme je l’ai écrit en d’autres occasions, la mémoire est une arme de grande portée qui, quand elle est déterrée, maniée et utilisée avec rigueur, peut empêcher que se reproduisent certains méfaits ou certaines erreurs et remettre à leur place certaines personnes et certains faits. Je crois que l’investigation documentaire n’est pas un territoire réservé aux histo-riens. En écarter le journaliste serait un faux alibi et une échappatoire facile pour beaucoup de médias. Ce-pendant, même si nous avons progressé quant à l’accès aux archives, il reste du chemin à faire. Pour terminer, un exemple : il n’est pas possible d’enquêter correcte-ment sur la fameuse mémoire historique espagnole si sur les dossiers d’instruction des conseils de guerre des années 40, et sans plus d’indication, on ne lit que cette seule mention : « José Pérez et 39 autres ».

Eduardo Martín de Pozuelo i Dauner est journaliste.

Transparence et transfert d’information publique

Le rôle des archives dans l’équilibre démocratique de la quantité et de la qualité de l’information

Information égale pouvoir : plus elle s’accumule entre les mains des administrations publiques, plus encore se déséquilibre le système de

naufrage du Titanic. Je l’ai fait avec les exécutions sous le franquisme après la guerre civile espagnole ou, simplement, pour enquêter sur notre histoire, dans l’espoir de trouver des éléments méconnus. Une chose est certaine, à chaque fois est apparu quelque chose d’utile à raconter : l’histoire est devenue information.

Par nature, l’espace disponible pour publier une information dans un quotidien est très limité et soumis à ce qu’on appelle l’actualité, de telle sorte que ce qui vient d’arriver élimine ce qui le précédait. En effet, tant de choses arrivent, et si vite, que les journa-listes – de quelque média que ce soit – avalent quoti-diennement une sérieuse dose d’angoisse, rien que pour décider de l’information à publier et de celle à laisser de côté. Il n’y a pas de place pour tout. Il faut choisir. Et si les responsables des médias se sentent déjà débordés par ce qui arrive chaque jour, imaginez donc ce qu’ils peuvent penser quand un collègue leur propose d’écrire sur des faits survenus il y a soixante ans et dont on peut supposer qu’ils ont déjà donné lieu à des dizaines de narrations écrites.

Recherches récompensées par un prixUn an avant le trentième anniversaire de la mort de Franco, tous les quotidiens ont commencé à penser aux pages spéciales destinées à rappeler l’époque fran-quiste et à l’expliquer aux générations qui ne l’avaient pas vécue. Résultat de cette réflexion, tous les quoti-diens allaient publier des reportages très semblables. C’est alors que j’envisageai la possibilité de recourir à des archives et, grâce à un regard de journaliste, d’y chercher une documentation offrant un angle d’attaque qui différencierait La Vanguardia des autres médias. Une brève réflexion et quelques consultations nous amenèrent jusqu’à la National Archives and Records Administration (NARA), à Washington. Nous préparâmes quelque mille mots-clefs (keywords) comme Franco, Suñer, nazis et Espagne (Spain-Franco), Hitler, Carrero Blanco, la liste des ministres de Franco… La consultation fut simple et surprenante. Appa-rurent alors des centaines de documents déclassifiés qui permettaient d’éclaircir de nouveaux détails au su-jet du dictateur. Mais cette recherche n’avait été qu’un premier aperçu, à la façon de quelqu’un qui, dans un supermarché, désorienté, fait le tour rapide des rayons. Nous nous employâmes donc à traduire sérieusement une grande partie de la documentation rencontrée (souvent en espagnol, mais également en allemand, italien et français), puis je l’ordonnai chronologique-ment et aussi par thèmes, ce qui fit surgir une nouvelle liste de mots-clefs, beaucoup plus fine que la première. Nouvelle exploration des NARA, de nouveaux do-cuments, de nouvelles traductions, et le résultat : une série de soixante reportages sur le franquisme dans lesquels nous présentions des faits relatifs à l’Espagne de 1934 à la mort de Francisco Franco, en 1975. Ce fut un succès journalistique primé internationalement. Une partie de cette documentation servit pour une série plus brève sur Franco et pour un grand repor-tage sur le comportement clandestin pro-allié de La Vanguardia pendant la Deuxième Guerre mondiale, expliqué grâce à des documents des services secrets anglo-américains.

Il se trouve qu’en rédigeant les reportages, je m’aperçus qu’il restait un vide à combler, à propos d’une question sur laquelle je n’avais pas de documen-tation spécifique, si ce n’est quelques pistes qui n’abou-tissaient à rien. Je me réfère à l’Espagne de Franco et à sa relation avec les Juifs et l’Holocauste. L’idée, ou plus exactement la nécessité d’aborder ce sujet surgit de ce constat. Et nous voilà en train d’explorer


de volonté politique de l’État pour ce faire explique que, dans ce domaine et d’autres, les revendications traditionnelles du peuple catalan ne puissent se réaliser dans le cadre du système légal en vigueur, mais seulement par d’autres voies permettant de le contourner.

La souveraineté archivistique L’indépendance de la Catalogne aurait en ma-tière d’archives deux principales conséquences. En premier lieu, en relation avec les archives qui sont actuellement placées sous la compétence exclusive de la Généralité, on passerait d’une capacité de décision autonome à un pouvoir décisionnel pra-tiquement total (uniquement limité par les règles internationales et européennes applicables) dont l’exercice pourrait avoir des répercussions qui ébran-leraient profondément le système archivistique cata-lan. D’entrée de jeu, les nombreuses lois de l’État qui sont aujourd’hui valables pour toutes les archives cesseraient de s’appliquer aux archives catalanes, au moins après une période transitoire susceptible de permettre aux institutions du pays de dicter à la place leurs propres règles. Les niveaux de gouver-nement et d’administration du territoire pourraient également varier (disparition des provinces, im-plantation de vigueries, constitution d’autres entités territoriales), de même que la répartition du pouvoir sur les archives entre ces niveaux.

En second lieu, l’accès de la Catalogne à la condition d’État constituerait un cas de succession d’États (une partie du territoire d’un État fait sé-cession pour en former un autre), processus qui requiert d’entamer une négociation profonde et complexe pour décider, entre autres questions, de la répartition de tous les actifs et passifs entre les deux États, y compris les archives et les fonds do-cumentaires. Cette répartition est soumise à des règles de droit international qui ne sont pas encore entièrement fixées (principalement la Convention de Vienne de 1983 sur la répartition des archives), à la pratique suivie dans des cas antérieurs et, surtout, à la volonté politique des parties, avec pour cadre l’obligation des deux États de négocier l’accord de bonne foi.

La faiblesse des règles internationales et la prévalence de la volonté des parties concernées ne permettent pas de déterminer exactement quelles archives, quels fonds documentaires et quelles ressources associées devraient passer en Catalogne. En dépit de cela, nous considérons que, conformé-ment à la pratique et aux principes internationaux, les solutions exposées ci-après pourraient s’appliquer.

Nous estimons notamment que devraient être transférés à la Catalogne les bâtiments où sont conservées des archives appartenant à l’État (Cou-ronne d’Aragon, Dépôt de Cervera, archives provin-ciales), les fonds historiques déposés dans ceux-ci (dès l’instant qu’il s’agit de « fonds propres » ou « concernant directement » le territoire catalan) et les fonds situés dans des archives nationales hors de Catalogne (tels ceux déposés aux Archives his-toriques nationales et ceux qui doivent encore être restitués par les Archives générales de la guerre civile espagnole). La Catalogne devrait également recevoir une part équitable des fonds communs ou partagés avec le reste de l’État, ainsi que la plupart des fonds conservés par des organes nationaux, dans et hors de Catalogne, qui concernent directe-ment son territoire ou sont nécessaires à son admi-nistration. Dans bien des cas, il faudrait procéder à

Les archives de la Catalogne indépendante

Implications du processus d’indépendance pour le système d’archives

Si la Catalogne se séparait un jour de l’Espagne pour constituer un nouvel État, jusqu’où le pouvoir des institutions catalanes sur les archives du pays s’étendrait-il ? Quelles solutions faudrait-il appliquer aux archives de l’État espagnol et, en particulier, aux archives nationales conservées en Catalogne ?


Durant les périodes où la Catalogne a été autonome, ses institutions ont été titulaires de bon nombre d’archives et ont bénéficié de très larges pouvoirs pour réglementer

et administrer celles-ci et d’autres archives. Mais ces pouvoirs ont toujours été assortis de carences importantes.

La situation de départLes Archives de la Couronne d’Aragon, parmi les plus importantes, appartiennent à l’État au même titre que les Archives royales de Barcelone, les archives historiques provinciales et le Dépôt d’ar-chives de Cervera. La gestion de ces dernières a été transmise à la Généralité, avec cependant une série de limitations qui ont empêché de les administrer de manière réellement autonome. Il faut ajouter à cela le fait que l’État n’est jamais parvenu à créer les Archives historiques provinciales de Barcelone, le déficit d’investissement dont souffrent les archives nationales et l’existence de plusieurs fonds docu-mentaires propres à la Catalogne mais encore dépo-sés hors de son territoire.

La Généralité réglemente et gère les archives qui lui sont attribuées en exclusivité avec une liberté notoire, qui reste toutefois soumise à la législation nationale applicable aux domaines directement liés à ce secteur, comme, par exemple, le patrimoine historique ou le régime propre aux administrations publiques et au personnel qui y travaille.

Le fait est que la situation décrite ne découle pas forcément de la Constitution et du Statut d’au-tonomie, mais plutôt de l’application concrète que les institutions centrales de l’État ont fait de ces instruments. Selon ces mêmes règles, le pouvoir de la Généralité sur les archives conservées en Cata-logne ou sur celles propres à ce territoire pourrait être beaucoup plus fort, et comprendre notamment le transfert des fonds catalans gardés aux Archives de la Couronne d’Aragon et le transfert total de la propriété et de la gestion des archives historiques provinciales et du Dépôt de Cervera. Le manque

du document. Cela cesse d’être un aspect secondaire. Cela cesse aussi d’être un aspect à traiter ou à envi-sager plus tard. Les archives et la gestion documen-taire doivent dès maintenant fixer ce nouvel horizon. En réalité, cela devrait devenir un objectif assumé par toute l’administration, mais nous avancerons plus ou moins vite en fonction de l’implication des archivistes ou des gestionnaires de documents. Et si j’insiste en répétant qu’il faut fixer ce nouvel ho-rizon, c’est que dans certaines administrations per-durent des attitudes plus proches des deuxième et

– cela fait mal de le reconnaître – premier modèles.

L’information, c’est du pouvoirÀ l’époque actuelle il importe que ces questions soient débattues. Nous vivons au sein de sociétés démocra-tiques avancées dans lesquelles, malgré leur maturité, on assiste à une crise du système de représentation politique et à un degré élevé de scepticisme ou de méfiance vis-à-vis du rôle des pouvoirs publics et de leurs gestionnaires. L’information, comme cela a été dit souvent, c’est du pouvoir. Si l’information ne s’ouvre pas ou n’est pas communiquée à la société, les admi-nistrations accumuleront un pouvoir encore plus fort face aux citoyens, ce qui engendrera un déséquilibre impropre à des sociétés démocratiques. Dans cette ouverture et ce transfert, nous devrions distinguer deux dimensions ou aspects étroitement liés entre eux, comme on le verra, mais, malgré tout, bien différents :

Transparence. Que les administrations expliquent quelles documentations et données elles dé tiennent exactement, à quoi celles-ci servent en interne, quelles informations concernant chaque citoyen sont conservées et comment elles sont traitées, comment les données sont-elles reliées et croisées, quelles in-formations sont gardées et quels éléments en sont éliminés, quelle est la documentation mise à dispo-sition des citoyens et celle qui ne l’est pas…, tout ceci suppose en effet un exercice de transparence d’une grande valeur, certes, mais qui, au fond, reste incom-plet et limité tant qu’il ne s’accompagne pas d’une bonne mise en pratique du principe suivant.

Transfert ou communication. Qu’il y ait de la trans-parence ne signifie pas que la communication aux ci-toyens et l’accès effectif à l’information soient garantis par les administrations. De petits détails, en apparence du moins, limitent considérablement ce transfert. Des détails comme, par exemple, l’exigence de formalités excessives et, surtout, des délais de réponse trop longs. La loi de transparence la meilleure peut échouer si, dans la pratique, le citoyen doit se livrer à une intermi-nable course d’obstacles bureaucratiques.

La documentation mise au service des citoyens doit être la base permettant de poursuivre un grand nombre de finalités les plus diverses, comme la participation citoyenne aux affaires publiques et le contrôle des administrations, la recherche, la défense des intérêts et des droits particuliers des citoyens, ou son utilisation à fins commerciales. L’informa-tion publique mise effectivement et intensément au service des citoyens doit agir comme un élément d’équilibre et de régénération des relations entre ces derniers et les pouvoirs publics. On pourrait estimer le degré d’évolution démocratique d’une société en mesurant la quantité et la qualité de l’information communiquée réellement à celle-ci. Et dans tout cela, les archives jouent un rôle évidemment décisif.

Josep Matas est avocat.


dossier ELS ARXIUS

d’une mémoire de qualité, concernant ce qu’ont vécu nos ancêtres et ce que nous sommes en train de vivre. Et pour qu’il en soit ainsi, un double processus doit intervenir. D’une part, la désacralisation des archives, c’est-à-dire que les archives de l’avenir soient conçues non pas comme des « temples », mais comme des espaces d’échange de connaissances. D’autre part, un pari résolu pour la technologie ; les archives de l’avenir devront s’adapter aux nouvelles exigences du monde numérique, et ceci implique non seulement de préserver ce qui naît déjà sous cette forme, mais encore de numériser ce que des siècles et des siècles de vie en société ont produit sur d’autres supports. Car parler de présent ou d’avenir ne signifie pas laisser le passé de côté. En revanche : le passé doit être transmis avec clarté dans le présent, pour que se produisent une évolution positive et des expériences de connaissance capables de promouvoir l’innova-tion, la régénération démocratique et le dynamisme social. Parler de technologie suppose de dégager un chemin inéluctable si nous ne voulons pas être per-çus comme de simples musées de papier. Toute per-sonne qui passe ou passera désormais par les archives se rendra compte que l’image classique de poussière et de vieille paperasse est un lieu commun injuste, non exempt d’un certain charme, mais clairement éloigné de la réalité, de ce que les archives apportent et apporteront à la société.

Un engagement qui va au-delà de la culture : un engagement socialLa société, les personnes, le pays : tous sont des sources d’information qui facilitent la création d’identités. Non pas d’une identité unique, mais d’une identité pour tous ceux qui en ont be-soin. En cela, nous sommes et resterons pluriels, ouverts, transversaux et démocratiques. Les valeurs qui émanent des informations que nous gérons nous permettent de nous enrichir humainement, d’inciter à la coopération dans un monde d’inégali-tés et de partager améliorations et bénéfices. La for-mule est belle. Mais j’ai envie de dire que les archives prendront leurs distances de la culture la plus élevée, sans la mépriser pour autant ; qu’elles popularise-ront leurs fonds et leurs informations afin de les partager ; qu’elles encourageront la création de nou-velles activités et entreprises au moyen de processus transparents et de qualité de réutilisation d’infor-mations ; qu’elles aideront les créateurs, les artistes et les penseurs, mais aussi les citoyens, par le biais d’un accès ouvert à la documentation ; qu’elles instaureront la transversalité dans les organisa-tions, par leur capacité à offrir des informations à quiconque, personne, collectif ou entreprise, qui en aurait besoin, avec pour objectif, comme je le disais auparavant, de promouvoir l’évolution positive.

Pour conclure : dans un avenir pas très lointain, nous nous débarrasserons du joug des ministères de la Culture qui nous méprisent en nous accordant les budgets les plus minces, et nous assumerons une position davantage centralisée et compétitive. Ceci se produira parce que les informations dont nous avons la garde ne servent pas uniquement à la contemplation ou à la consommation culturelle, mais peuvent aussi être réutilisées socialement et de manière engagée. Tel est notre engagement, et nous sommes certains qu’il en sera ainsi.

Joan Soler Jiménez préside l’Association des archivistes-gestionnaires

de documents de Catalogne.

Données, informations et documents Les archives de l’avenir continueront de s’occuper de documents, mais aussi de données et d’informations. Il existe entre ces trois concepts une parenté géné-tique qui empêche de les dissocier dans le monde réel. Les données combinées produisent de l’infor-mation et, une fois fixée sur un support, celle-ci se transforme en document. Les archivistes, qui se sont toujours occupé de documents, doivent désormais prendre en charge informations et données. Et il ne s’agit pas seulement de les gérer, mais encore et surtout d’en garantir la qualité et l’authenticité. Car ce qui distingue les archivistes des autres profession-nels chargés de gérer de l’information et d’exploiter des données, c’est qu’ils disposent des mécanismes nécessaires pour prouver à tout moment si les maté-riaux transmis à la société civile, quel que soit le canal employé pour cela, ont ou non une garantie d’authen-ticité, sont dignes d’intérêt, proviennent d’une source sûre, sont crédibles et fiables et, enfin, sont effecti-vement ce qu’ils prétendent être. C’est ce que nous avons toujours fait dans le monde analogique, dans le monde du « papier », et c’est ce que nous continue-rons de faire dans le monde numérique. Ceci a une incidence directe sur l’utilisation qui est et sera faite à l’avenir de ce qu’il est convenu d’appeler données ou-vertes. Rien n’aura de valeur pour le simple fait d’être exposé, sans plus, à la portée des citoyens. Un portail de la transparence devra permettre de voir l’original à partir duquel a été produit le contenu exposé. Toutes les choses n’auront de valeur que dans la mesure où l’on pourra en vérifier l’origine légitime.

Inoculer de l’efficacité aux archives personnelles depuis les organisations Les archives de l’avenir seront pour les organisations des vecteurs de transformation et d’amélioration fon-damentaux. Avec leurs méthodes, elles favoriseront la simplicité administrative, l’efficience et l’efficacité des activités, et elles permettront de disposer à tout moment des informations qui pourront s’avérer né-cessaires et utiles. Elles éviteront la croissance dé-mesurée de la documentation en la réduisant à des documents récapitulatifs, enrichis d’informations, pertinents et adaptés aux nécessités posées. Elles renforceront les capacités de reporting. Les archives seront les garantes d’une bonne gestion documen-taire et d’une transition correcte entre le monde hybride actuel, où le papier coexiste avec le numé-rique, et des environnements entièrement numérisés. L’ordre, la facilité de localisation et la réutilisation des documents et de leurs informations sont un objectif pour toute organisation, mais aussi pour tout citoyen désireux de vérifier la documentation qu’il conserve chez lui, afin de mettre de l’ordre dans ses idées. Et il n’est pas indispensable d’être très organisé : il suffit de suivre une méthode, c’est-à-dire de disposer d’un « système » – y compris celui que nous pourrions baptiser ordre du désordre –, de lui consacrer du temps et, si nécessaire, de faire confiance aux pro-fessionnels. Organiser pour retrouver, pour réutiliser. Existe-t-il un objectif plus durable ?

Préserver la mémoire numérique Les archives de l’avenir préserveront la mémoire du présent, c’est-à-dire celle de maintenant, et aussi celle de demain ; elles se chargeront de la préser-vation numérique de notre temps et des temps à venir. Ou serions-nous prêts à oublier tout ce qui s’est passé ces dernières années de pénurie, et tout ce qui continue de se passer ? Les archives seront garantes

la numérisation de fonds en vue de leur échange ou de leur utilisation partagée. De plus, il faudrait pré-voir le transfert du personnel directement concerné, ainsi que la distribution des ressources budgétaires destinées aux services des archives. Enfin, il faudrait prendre en compte le déficit d’investissement de l’État dans les archives situées en Catalogne qui lui appartiennent.

En somme, l’opération ne serait pas du tout aisée. Les bénéfices n’en sont d’ailleurs pas non plus complètement nets, mais la souveraineté archivis-tique nous placerait devant une situation entière-ment différente de celle que nous connaissons.

Xavier Bernadí Gil est professeur de droit

administratif (UPF).

Les archives de l’avenirQualité et authenticité des documents. Gestion efficiente des informations

Préservation de la mémoire numérique. Engagement social et évolution positive. Car nous sommes davantage que de la culture. À ce stade, il ne devrait plus paraître audacieux de parler d’avenir quand on parle d’archives et de gestion documentaire. Rien ne semble indiquer aujourd’hui que les archives appartiennent au passé et ne s’occupent que du passé. Ce n’est en effet plus le cas, et ça ne l’est plus parce que les archives ont fait un immense effort pour mettre à jour et élargir leurs horizons, leurs fonctions et leurs compétences.

JOAN SOLER JIMÉNEZ > TEXTE

Les archives ne relèvent plus de la culture au sens strict ; elles n’ont pas une vo-cation purement culturelle, ni ne sou-haitent rester attachées à une vision historiciste ou liée aux choses de la mé-

moire. Cette rébellion, qu’on observe généralement parmi les professionnels et que l’on tente de trans-mettre au grand public, sera notre point de départ pour aborder une innovation créative dans le secteur des archives. Une innovation incontournable si l’on ne veut pas entrer en concurrence avec les modèles disruptifs selon lesquels l’information se trouverait en phase finale de numérisation, sur le point d’at-teindre un nouveau paradigme de prédominance et d’empire de la « donnée » numérique. Parler de l’ave-nir des archives revient à parler d’un pas en avant en matière de gestion de l’information, de production de documentation authentique et de qualité, et de distri-bution de connaissances pour des usages très divers.

Medio: EL PUNT AVUI CULTURA

Fecha: 10/10/2014

Página: 10 Documento: 1/2

Autor: JOAN VENTURA

Valor (vpe): 11.433,76€

Difusión: 14.589

Audiencia: 58.356

Ocupación aprox. (%) : 100,00

Medio: EL PUNT AVUI CULTURA

Fecha: 10/10/2014


Autor: JOAN VENTURA

Valor (vpe): 11.433,76€

Difusión: 14.589

Audiencia: 58.356


Medio: DIARI DE GIRONA

Fecha: 11/10/2014


Autor: QUIM CURBET

Valor (vpe): 423,56€

Difusión: 6.031

Audiencia: 24.124


Medio: DIARI DE GIRONA

Fecha: 12/10/2014


Autor: GIRONA I DDG

Valor (vpe): 124,51€

Difusión: 6.031

Audiencia: 24.124


Medio: EL PUNT AVUI COMARQUES GIRONINES

Fecha: 13/10/2014


Autor: MAR VICENTE

Valor (vpe): 3.145,62€

Difusión: 10.580

Audiencia: 42.320


ACN

Normasdeparticipación

Girona,capitalmundialdelsarxiusduranttresdiesMésde900personesde90nacionalitatsdiferentsassisteixenalCongrésd'ArxiusiIndústriesCulturals

Durantlaprimerajornadadelcongréss'hareiv indicatelpapercabdaldelsarxiuscomaeinaperalconeixementdelpassati,sobretot,"peresdev enirelpatrimonidelf utur".Enaquestalínia,l'alcaldedeGirona,CarlesPuigdemont,haasseny alatdurantlapresentacióquel'AjuntamentdeGironas'adheririaenelpled'aquestv esprealaDeclaracióUniv ersaldelsArxius."Aixòsuposaunamostramésenelcompromísdelaciutatenlapreserv ació,laposadaenv aloriladif usiódeladocumentacióquehihaalsnostresarxius",hamanif estatl'alcalde.

Latranscendènciadelpaperdelsarxiv ersenlapreserv aciódelpatrimoniidelamemòriacol·lectiv atambéhaestatuneixcentraldelesinterv encionsdel'oberturadelcongrés.ElconsellerdeCultura,FerranMascarell,s'hiharef eritquanhadestacatqueunpaís"necessitaunbonsistemad'arxiusperpoderdesplegar-seambunaidentitatoberta,pluralidemocràtica".

LacentralitatdeGironaenelmóndelsarxiusdurantaquestsdiess'haposatdemanif esttambéenlesparaulesdelpresidentdel'InternationalCouncilonArchiv es(ICA),MartinBerendse,quehaposatèmf asienelf etque,durantunasetmana,Gironaserà"lacapitalmundialdeconeixementenmatèriad'arxius".Tambéhainterv ingutenlainauguracióelpresidentdelaDiputaciódeGirona,JoanGiraut,queharemarcatqueelsgironins"podenestarorgullososdelariquesadocumental"delsseusarxius.Perlasev abanda,elcapdelServ eideGestióDocumental,ArxiusiPublicacionsdel'AjuntamentdeGirona,JoanBoadas,haressaltatquel'èxitdeconv ocatòriad'aquestcongrés"posaenev idèncialav italitatilav oluntatdetranscendirdelanostraprof essió":

Elsarxiusilacuina

Elxef delrestaurantelCellerdeCanRoca,JoanRoca,haestatl'encarregatdepronunciarlaconf erènciainauguraldelcongrés,titulada'Arxius,creacióiexcel·lència'Rocaharemarcatlaimportànciade"l'ingredientdelamemòria"dinslasev acuina."Peranosaltreslamemòriaésunpuntdepartidacreatiu,lanostramemòriailesnostresv iv ènciessónuncúmuld'inf ormacióimportantíssimapercrearplatsnousitambéperquèpuguemaconseguiremocionarelclientqueestàassegutataulasif emquepuguitrobarenlanostrapropostagastronòmicaalgunelementquelirecordiunmoment,unasituacióounllocdeterminat",hamanif estatelcuiner.

Elxef delsegonmillorrestaurantdelmónhaexplicatqueuncophancreatunplat,elf otograf ien,n'escriuenlareceptadef initiv aihiaf egeixeninf ormacionsdiv erses.Tambéhaasseguratquedinselcellerdelrestauranthihaungranarxiuenf ormadecarta,amb3.500ref erènciesalacartadev insimésde40.000ampolles.

PoweredbyLivefyre

Girona|13/10/2014-18:23h

Lunes,13deoctubre2014

Girona

Regístrategratis Suscríbete LeeLaVanguardiaen

Medio:

Fecha:

Documento:

lavanguardia.com

13/10/2014

1/1

Valor (vpe):

Audiencia:

Enlace

6.941,00€

55.088,00 u.u.d

http://www.lavanguardia.com/local/girona/20141013/54417074301/girona-capital-mundial-dels-arxius-durant-tres-dies.html


Fecha: 14/10/2014


Autor: XAVIER CASTILLÓN

Valor (vpe): 6.016,26€

Difusión: 10.580

Audiencia: 42.320



Fecha: 14/10/2014


Autor: XAVIER CASTILLÓN

Valor (vpe): 6.016,26€

Difusión: 10.580

Audiencia: 42.320


La bona notícia és que tots elsmuseus de la ciutat, inclosa laCasa de Cultura -que, de fet, és perdeBnició l’antítesi d’un museu-s’han posat d’acord a l’hora d’il·lus-trar amb diferents exposicions elCongrés d’Arxius i Indústries Cul-turals que es va celebrar a Gironaentre l’ i d’octubre passat; lamala notícia és que hom no pot

deixar de tenir la sensació queseguim de rebaixes, és a dir, ques’aproBta qualsevol excusa pertreure la pols als magatzems mu-nicipals amb l’objectiu-no decla-rat- de retallar-li encara més re-cursos a una cultura tan aprima-da que corre el risc de morir d’i-nanició.

Sigui com sigui, es tracta d’ex-posicions molt notables que per-segueixen un B absolutament lloa-

ble. En paraules dels responsablesde la mostra de la Casa de Cultu-ra: «Documents de Girona, -. Arxius, memòria i futur pre-senta una selecció de l’extraordi-nària riquesa documental dels di-versos arxius de la ciutat de Giro-na que conserven milers de qui-lòmetres de documents, del pas-sat i del present, que són testimo-ni i prova de la gestió dels nostresafers com a societat i que, alhora,

han esdevingut o esdevindran lanostra memòria». L’objectiu, endarrera instància, és «acostar el pú-blic al lloc i als objectes de treballdels arxivers: a l’organització i di-fusió del patrimoni documentalcustodiat durant generacions, te-nint en compte que el nivell de ci-vilitat i cultura d’una societat s’ex-pressa, també, a partir de la pos-sibilitat que la ciutadania té d’ac-cedir als seus documents».

En aquest sentit, segur que elsbibliòBls que passin per la Casa deCultura aquests dies es podranllepar els dits: començant per undocument signat el mes de juny del a Tours sur Marne (es tractad’un pergamí del fons de la Mitrade l’Arxiu Diocesà), passant pelsmapes de carreteres i ferroceris dela província de Girona del segleXIX, Bns a multitud de cartes i te-legrames, tot plegat, com dèiem,permetrà que els visitants prenguinconsciència de la naturalesa es-sencialment documental de lanostra civilització. Ja ho va deixarescrit el Blòsof Paul Ricoeur: «L'ar-xiu es presenta així com un lloc fí-sic que allotja el destí d'aquestamena de petjada que, amb totacura, nosaltres distingim de la pet-jada cerebral i de la petjada afec-tiva, és a dir, la petjada documen-tal. Per això l'arxiu no és només unlloc físic; és també un lloc social».Bona mostra d’això són les pro-postes del Museu d’Història (La Gi-rona del ), del Museu dels Ju-

eus (Pergamins de venda de la dar-rera sinagoga de Girona), del Mu-seu del Cinema (L’invent del CineNIC), del Museu d’Arqueologia(El Mestre de Cabestany) o, demanera molt especial, del Museud’Art, que aproBta l’avinentesa permostrar una la realitat documen-tal que, per raons d’espai i mèto-de, normalment roman oculta a lesmirades dels visitants normals.

Fundació Fita

El desert galerístic que afecta laciutat fa que encara sigui més en-comiable iniciatives com la duta aterme pels responsables de laFundació Fita: la mostra Tacte illum de l’artista Víctor Masferrer(guanyadora de la Beca-AjudaJoan Pujol Sureda per a Joves Ar-tistes) proposa un recorregut pro-fundament metalingüístic que re-Cexiona, de manera rigorosa peròtambé poètica, sobre la naturale-sa de les imatges i de la nostra fas-cinació per la mirada. L’altra Fun-dació que encara es manté activaés la Valvi: la seva aposta per les B-res d’enguany és Moisès Sidrach(Lladó, -), un pintor au-todidacte, fonamentalment Bgu-ratiu i molt inCuït pels corrents ar-tístics del seu moment, sobretotper l’expressionisme alemany.

En l’àmbit català, Sidrach va for-mar part del grup més jove de l’es-cola empordanesa, juntamentamb Felip Vilà, Miquel Capallera,Josep Maria Joan, Joan Paradís, Alí-

EUDALD CAMPS| GIRONA

Els arxius protagonitzenla majoria d’exposicions

Durant els dies de Festa Major tots els museus de la ciutat oferiran tot tipus de propostes artístiques�

Fires de Girona�SUPLEMENT ESPECIAL

2120

[email protected] - 24/10/2014 09:40 - unknown

cia Viñas, Josep Ministral i OlgaTorras. A nivell galerístic, com dè-iem, el paisatge no pot ser més de-solador. La bona notícia, en tot cas,és que Girona acaba de duplicar elseu nombre de galeries: ha passatde tenir-ne una (El Claustre) acomptar-ne dues.

La nouvinguda es diu Art enBrut: el full de ruta d’aquesta Ga-llery-Shop és, segons els seus res-

ponsables, «el d’explotar des de di-ferents perspectives el terreny del’art. La idea és crear el focus d’a-tenció en les exposicions col·lec-tives, i en aquest sentit poder gau-dir també d’obra de col·leccionsparticulars. Oferir un ampli ven-tall d’opcions comercials com ellloguer de l’espai per exposar, l’or-ganització de subhastes, i la taxa-ció i catalogació d’obra pictòrica».

Destaca el fet que Art en Brutocupa un establiment ben cone-gut per molts gironins ja que va serpensat i creat el per l’excep-cional i polifacètic artista banyo-lí Lluís Güell (-). I, ésclar, El Claustre: la gran veteranai gran supervivent del daltabaix ge-neralitzat recupera a Jordi Jubany(Mataró, ), un pintor Bgura-tiu que representa a la perfecció la

BlosoBa de la casa que l’acolliràaquestes festes. A banda d’altresexposicions més o menys inte-ressants com la de Méliès a Cai-xafòrum o la de Tonyi Barbero allocal dels Amics del Museu d’Artde Girona, és molt recomanable elprojecte que La Demarcació de Gi-rona del COAC presenta amb l'ex-posició d'Anna i Eugeni Bach: estracta d’un nou cicle expositiu

que, en paraules seves, neix «ambl’objectiu de donar a conèixer di-ferents maneres d’imaginar, pro-jectar, composar, mesclar, cons-truir, materialitzar i produir unaobra. És una nova manera d’obrirmires i travessar coneixement en-tre disciplines, al mateix temps quepermet integrar l’arquitectura al’escena cultural de la ciutat de Gi-rona».

D’esquerra a dreta: Façana d’Art en Brut, un nou espai

galerístic a la ciutat. Detall d’alguns documents exposats a la

Casa de Cultura. Una de les sorpreses més interessants és la

que proposa el Col·legi d’arquitectes. Una de les obres que

Víctor Masferrer presenta a la Fundació Fita. Un visitant

escolta l’audioguia al Museu d’Art de Girona

DIARI DE GIRONA

Diari de Girona �

DIVENDRES, 24 D’OCTUBRE DE 2014

[email protected] - 24/10/2014 09:40 - unknown


Fecha: 31/10/2014


Autor: MIGUEL FARAÑAS

Valor (vpe): 1.067,54€

Difusión: 10.580

Audiencia: 42.320


- 9 -

48 | Comarques Gironines | GIRONÈS EL PUNT AVUI

DIUMENGE, 2 DE NOVEMBRE DEL 2014

Fires de Girona 2014

El dia 25 de gener de 1284,el rei Pere II va atorgarl’anomenat “privilegi d’enProvençal” a través delqual establia en vint-i-uncapítols la modalitat d’or-ganització política, fiscal,econòmica, jurídica i mili-tar de la ciutat de Girona.Aquesta data marca l’ori-gen de l’administració mu-

nicipal gironina. Set se-gles després, l’Arxiu Muni-cipal –que com bé indica elseu nom, no només és l’ar-xiu de l’Ajuntament– acu-mula milers de documentsque preserven la memòriai suposen un valuós testi-moni de la història local.Coincidint amb la re-

cent celebració a Gironadel congrés internacionalArxius i Indústries Cultu-rals, l’Ajuntament de Gi-

rona, mitjançant el Ser-vei de Gestió Documen-tal, Arxius i Publicacions(Sgdap), ha publicat Latria de l’arxiver, de JoanBoadas, el tradicional lli-bre de Fires dedicat en-guany a reivindicar aquestpatrimoni documentalque ofereix un recorregutque travessa gairebé milanys de la història de Giro-na i permet fer-se una ideade la diversitat de testimo-

nis documentals que l’ar-xiu conserva. El llibre, querecull una selecció de lesjoies del patrimoni docu-mental gironí conserva-des a l’arxiu, permet res-seguir la història de la ciu-tat, des de l’edat mitjanafins a l’actualitat. Enaquest, s’hi troben repro-duïts documents tex-tuals, gràfics o iconogrà-fics de gran valor, com arael document més antic

que es conserva a l’arxiu,un pergamí datat l’11 demarç de 1075, o el Llibredel sindicat remença de1448, recentment inscrital Registre de la Memòriadel Món de la Unesco.Conscients de l’arbitra-

rietat inherent en tota tria,els encarregats de la selec-ció de documents, JoanBoadas i Anna Gironella,han elaborat una mostraque reflecteix la diversa

procedència i heterogene-ïtat documental que pre-serva un arxiu que custo-dia més d’un centenar defons documentals. Entreaquesta selecció, s’hi tro-ben des de fons personals–com ara els del metge Jo-sep Pascual i Prats, la pri-mera donació de la qual esté constància, el 1931–fins a familiars, d’entitats oempreses. Molts d’aquestsprocedeixen de municipisagregats a la ciutat Palau-sacosta, Sant Daniel i San-ta Eugènia, el 1963.El volum deixa palesa la

tasca de l’arxiver, aquellaque va més enllà de conser-var i difondre el passat.“Perquè allò realment certés que als arxivers ens pre-ocupa molt el futur delnostre present, però tam-bé vetllem pel futur delnostre passat”, reivindicaJoan Boadas. n

J. Camps LinnellGIRONA

a Coincidint amb les Fires, l’Ajuntament de Girona publica ‘La tria de l’arxiver’, de Joan Boadasa El llibre és una selecció de les joies del patrimoni documental gironí conservades a l’Arxiu Municipal

La història de Girona, através dels seus documents

Gravat de la visita del rei Ferran VII a Girona (1816). A la dreta, un gravat del Ter pel seu pas per Pont Major el 1870, i una imatge virtual de l’Onyar en un futur possible n SGDAP

El Cor Maragall va oferirahir al migdia el seu ja clàs-sic concert gratuït de Fi-res, a la sala simfònica del’Auditori de Girona. Percelebrar el seu 35è aniver-sari, la formació dirigidaper Sara Pujolràs va inter-pretar l’obra Festino nella

sera del giovedì grassoavanti cena, op. 18, com-posta pel bolonyès Adria-no Banchieri el 1608, comuna invitació a la gran fes-ta del carnaval venecià. Elcor es va vestir de gala pera l’ocasió, acompanyat al’escenari per professors ialumnes de música antigadel conservatori de Giro-na. Tota una celebració.

D’altra banda, avui co-mençarà a la sala de cam-bra de l’Auditori una novaedició del cicle Girona Co-ral, amb l’actuació del Corde la Diputació de Girona(12 h). Aquest mes tambécantaran al mateix cicle laCoral Preludi (dia 9), elCor de la Universitat deGirona (dia 16) i la CoralXàntica (dia 23). n

El Cor Maragall convidala ciutat a una gran festaRedaccióGIRONA

El Cor Maragall, durant la seva actuació d’ahir a l’Auditori n JORDI RIBOT / ICONNA


Fecha: 05/11/2014


Autor: REDACCIÓN

Valor (vpe): 2.142,07€

Difusión: 10.580

Audiencia: 42.320


- 8 -

comunicacio2

Rectángulo