Al novembre recordem a:

PIER PAOLO PASOLINI

GEORGE BERNARD SHAW

LUÍS CERNUDA

ARTHUR RIMBAUD

GUILLAUME APOLLNAIRE

MONTSERRAT ROIG

RAMÓN MENÉNDEZ PIDAL

MARCEL PROUST

LEV NIKOLAEVICH TOLSTOÏ

HEINRICH VON KLEIST

JACK LONDON

ALDOUS HUXLEY

ANDRÉ MALRAUX

GLORIA FUERTES

WASHINGTON IRVING

OSCAR WILDE

FERNANDO PESSOA

AL MES DE NOVEMBRE RECORDEM A:

1 PIER PAOLO PASOLINI

Escriptor i autor cinematogràfic italià.

Bolonya, 5 de març de 1922 — Roma, 2 de novembre de 1975 Influït per Gramsci, intentà d’empeltar un filologisme d’ascendència hermètica en el tronc de l’ideologisme marxista. Crític, narrador i poeta, lluità per la revaloració del fet de creació popular i, sobretot, del dialecte (de primer, el friülès), com a expressió d’una realitat. En són testimoni diversos estudis crítics, històrics i estilístics (Passione e ideologia, 1960), antologies (Poesia dialettale del Novecento, 1952; Canzoniere italiano, 1955; Poesia popolare italiana, 1960) i les novel·les (Ragazzi di vita, 1955; Una vita violenta, 1959). En les novel·les, però, l’autor recorre a l’argot del subproletariat dels suburbis de Roma i n'ofereix, tot i l’intent de popularisme, una versió intel·lectualista que perpetua l’esteticisme i el decadentisme que es proposava de combatre. Allà on s’aparta de qualsevol mimesi artificiosa i resta en el pla de la llengua comuna és on el poeta obté els èxits més notables (Le ceneri di Gramsci, 1957; L’usignolo della Chiesa Cattolica, 1958; Poesia in forma di rosa, 1964), quan es pregunta pel sentit suprem de la vida que, malgrat la tèrbola sensualitat de la qual procedeix i les contradiccions inevitables, traspua un fons religiós. Això encara es palesa en les últimes obres: Teorema (1968), Trasumanar e organizzar (1971), Empirismo eretico (1972). Com a autor cinematogràfic, Pasolini s’inicià amb Bolognini i Fellini abans de firmar obres pròpies. Havent adquirit un llenguatge cinematogràfic autònom i original, donà a conèixer, successivament, Accattone (1961), Mamma Roma (1962, descripció vivíssima de la tragèdia de la immigració), La ricotta (1963), Il Vangelo secondo Matteo (1964, on accentuà la visió ‘social’ d’aquest evangeli), Uccellaci e uccellini (1966), Edipo re (1967), Porcile (1969), Medea (1970, amb la incorporació de Maria Callas), Il Decamerone (1971), I racconti di Canterbury (1972), Il fiore delle mille e una notte (1973) i Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975), que pot ésser considerada el seu testament cinematogràfic i polític. Morí assassinat.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0049312.xml

A la biblioteca trobaràs:

DVD Edi. Pasolini, Pier Paolo. Edipo Rey (enregistrament de vídeo).

N837 Pas. Pasolini, Pier Paolo. Escritos corsarios.

DVD Eva. Pasolini, Pier Paolo. El Evangelio según San Mateo (enregistrament de vídeo).

T 837 Pas. Pasolini, Pier Paolo. Fabulación.

DVD Mil. Pasolini, Pier Paolo. Las mil y una noches (enregistrament de vídeo)

910.4 (54) Pas. Pasolini, Pier Paolo. El olor de la Índia

T 837 Pas. Pasolini, Pier Paolo. Orgía.

P 837 Pas. Pasolini, Pier Paolo. La religión de mi tiempo.

N Pas. Pasolini, Pier Paolo. Una vida violenta.

2-GEORGE BERNARD SHAW

Dramaturg, crític i assagista irlandès en llengua anglesa. Dublín, 26 de juliol de 1856

Nascut en el si d’una família anglicana irlandesa, Shaw fou un autodidacte, atesa la seva precària situació econòmica. Instal·lat a Londres (1872) i decidit a dedicar-se a la literatura, passà llargues hores instruint-se a la biblioteca del British Museum. Entrà a formar part de la Fabian Society el 1884, on romangué tota la vida i de la qual fou un brillant orador i divulgador. És possible que l’encàrrec que rebé de fer crítiques literàries (a la Pall Mall Gazette ) , d’art (a World ) , de música (a Star ) i sobretot de teatre (aSaturday Review ) el 1895 decidís la seva carrera de dramaturg (havia començat com a novel·lista, sense gaire fortuna). Apassionat admirador d’Ibsen, la seva primera peça teatral, Widowers’ Houses (1892), es pot considerar plenament ibseniana i preludi dels seus Unpleasant Plays (obres teatrals desagradables, perquè, segons ell, el públic es veu forçat a veure les coses desagradables de la societat). Seguiren els Pleasant Plays (obres agradables), la més famosa de les quals és Candida (1895). Ja de ple en el teatre, cal dir que el seu matrimoni amb Charlotte Payne-Townshend (1898) fou decisiu, atesa la fortuna personal i l’extrema dedicació a la seva persona per part de la seva muller. L’element de crítica social i comèdia mai no manca en les seves peces posteriors, com The Devil’s Disciple(inclosa a Three Plays for Puritans , 1901) i Man and Superman (1903), potser l’obra amb més caràcter de pamflet socialista. Així també a Pygmalion (1913), on emprèn una de les crítiques més lúcides sobre el classisme de la societat anglesa. Entre les seves darreres obres, Saint Joan (1923) és considerada com la millor de la seva producció. El 1925 li fou concedit el premi Nobel de literatura. Com a assagista polític sobresurt The Intelligent Woman's Guide to Socialism and Capitalism (1928, revisada el 1937 incloent-hi un estudi sobre el comunisme i el feixisme). Figura discutida encara avui dia i atacada per tots costats, hom el considera un excel·lent i popular autor teatral.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0062456.xml

A la biblioteca trobaràs:

T 841 Sha. Shaw, Bernard. Arms and the man.

T 841 Sha. Shaw, Bernard. El deixeble del diable. Santa Joana.

T 841 Sha. Shaw, Bernard. Santa Joana.

T 841 Sha. Shaw, Bernard. Santa Juana

3-LUIS CERNUDA

Poeta i crític

Sevilla, 1902 — Mèxic, 1963

A la Universitat de Sevilla conegué Pedro Salinas, que el posà en contacte amb Emilio

Prados i Manuel Altolaguirre, els quals dirigien la revista “Litoral”. Com a suplement

d’aquesta revista aparegué el seu primer recull de poemes, Perfil del aire(1927). Fou

lector a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc (1928-29). Del 1929 el 1938 residí a

Madrid, on col·laborà a les Misiones Pedagógicas de la República i publicà més

poesia: Égloga, Elegía, Oda (1927-28), Un río, un amor (1929), Los placeres

prohibidos (1931), Donde habite el olvido (1932-33) i Invocaciones (1934-35). Tots

aquests títols són inclosos a la primera edició de La realidad y el deseo(1936).

Superats els motlles “classicistes” de joventut, transformà l’aportació del surrealisme i,

dins un erotisme fervorós, es destaca la constant reflexiva, com a tret personal.

Defensor de la causa republicana durant la guerra civil, el 1938 s’exilià al Regne Unit,

passà després als EUA i, finalment, a Mèxic. Féu tres edicions posteriors de La

realidad y el deseo, on foren integrades Las nubes (1937-40), Como quien espera el

alba (1941-44), Vivir sin estar viviendo (1944-49), Con las horas contadas(1950-56)

i Desolación de la quimera (1956-62). La subjectivitat i la realitat hi alternen i hi

contrasten. L’expressió esdevé sàviament prosaica i reflecteix, com cap altra de les

poètiques de la “generació del 27”, el joc dialèctic entre interioritat i exteriorització. Cal

remarcar les influències de Bécquer (visibles en els poemes en prosa d'Ocnos, 1942,

1949, 1963), de Hölderlin (de qui traduí poemes a “Cruz y Raya”), dels romàntics

anglesos i de Robert Browning. Escriví un altre volum de prosa poètica: Variaciones

sobre un tema mexicano (1957). La seva contribució crítica inclou, entre

altres, Estudios sobre poesía española contemporànea (1957) iPoesía y

Literatura (1960 i 1964). És un recull de proses el volum Crítica, ensayos y

equivocaciones (1970).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0017107.xml

A la biblioteca trobaràs:

P 834 Cer. Cernuda, Luís. Antología

P 834 Cer. Cernuda, Luís. Antología personal

P 834 Cer. Cernuda, Luís. Desolación de la quimera

P 834 Cer. Cernuda, Luís. Historial de un libro (la realidad y el deseo)

P 834 Cer. Cernuda, Luís. Luís Cernuda para niños

P 834 Cer. Cernuda, Luís. Las nubes; desolación de la quimera

P 834 Cer. Cernuda, Luís. La realidad y el deseo

4-ARTHUR RIMBAUD

Poeta francès

Charleville, 20 d’octubre de 1854 — Marsella, 10 de novembre de 1891

Educat severament, manifestà aviat una rebel·lia i un inconformisme totals. Dotat d’una

rara precocitat intel·lectual, a 14 anys componia poemes de gran perfecció inspirats en

Victor Hugo i Baudelaire, els quals admirà sempre. Contrari a Napoleó III, celebrà la

caiguda del II Imperi i l’aparició de la Commune (1871), i fugí de casa amb intenció

d’arribar a París. En aquesta època començà la seva revolució poètica, caracteritzada

per la ruptura formal amb qualsevol concepte de moral tradicional, amb la religió i amb

la literatura. El fruit serà un dels seus poemes més colpidors: Bateau ivre. Anà a París

(1871), on es lliurà, amb Verlaine, amb qui mantingué relacions homosexuals, a la vida

bohèmia. Junts viatjaren per Anglaterra i Bèlgica, però a Brussel·les, després d’una

greu ruptura, fou ferit pel seu amic d’un tret de pistola. En Une saison en Enfer (1873)

el poeta fa un comiat de la poesia, de les seves rebel·lions i al·lucinacions. Tanmateix,

tot això reapareix, i força accentuat, en Illuminations , poemes en prosa, la majoria

escrits entre el 1874 i el 1875, que representen el final de l’evolució poètica de l’autor.

Aquestes dues darreres obres han estat traduïdes al català per J.Palau i Fabre (1966).

Després del 1875, deixà absolutament d’escriure i emprengué una llarga sèrie

d’aventures i viatges que el portaren a molts països, entre ells Java, Aràbia i Abissínia.

A Abissínia es lliurà a tota mena de negocis, entre ells el contraban d’armes. Havent

tornat a França per un tumor en el genoll, a Marsella li amputaren la cama, i morí

mesos després. El mateix any aparegué el primer recull de la seva obra poètica, al

qual succeïren diverses edicions completes. La poesia de Rimbaud és plena d’imatges

al·lucinants. Aquestes visions, primerament literàries ( Bateau ivre , per exemple),

seran després autènticament viscudes, i els dos plans, visionari i real, es fondran d’una

manera perfecta en les seves Illuminations . Rimbaud creà un llenguatge poètic

riquíssim de sensacions, amb metàfores desconcertants i una màgica sonoritat.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0055712.xml

A la biblioteca trobaràs:

P 831 Rim. Rimbaud, Arthur. Iluminaciones

P 831 Rim. Rimbaud, Arthur. Oeuveres completes: poésie, prose et correspondance

P 831 Rim. Rimbaud, Arthur. Poesías completas

P 831 Rim. Rimbaud, Arthur. Una temporada en el infierno. Iluminaciones

P 831 Rim. Rimbaud, Arthur. Les ungles del guant, ronda de Rimbaud: tria de poemes

5-GUILLAUME APOLLINAIRE

Nom emprat pel poeta avantguardista francès Wilhelm-Albert-Wladimir-Apollinaris Kostrowitzky.

Roma, 26 d’agost de 1880 — París, 9 de novembre de 1918

Fill natural d’un noble italià i d’una polonesa, cursà estudis incomplets a causa de la vida atzarosa i viatgera de la seva mare, amb la qual, el 1899, s’instal·là a París. El 1903 fundà la revista “Le Festin d’Esope”, on publicà les primeres proses deL’enchanteur pourrissant (1909). El 1904 conegué Picasso i Max Jacob; a través dels seus amors amb Marie Laurencin s’integrà al món artístic. El 1909 rebé l’encàrrec de dirigir dues col·leccions de texts satírics i llibertins —ocupació que mantingué fins a la fi de la seva vida—, on reedità Sade, en aquells moments completament oblidat. Publicà Hérésiarque et Cie (1910) i Le bestiaire (1911), però fins l’aparició d'Alcools(1913) no començà a ésser considerat com un dels grans poetes francesos de tots els temps. Trencà amb Marie Laurencin poc abans de publicar Méditations esthétiques (1913), el primer llibre dedicat als pintors cubistes. Es declarà futurista i, a partir del 1914, escriví nombrosos cal·ligrames. En esclatar la Primera Guerra Mundial demanà autorització per a incorporar-se al front. El 1916, un tros de metralla el ferí al cap i hagué d’ésser trepanat, episodi que es reflectí a la nombrosa iconografia ja clàssica d’un Apollinaire amb el cap embenat. Mobilitzat encara, però ja reincorporat a la vida parisenca, estrenà Les mamelles de Tirésias (1917) i publicàCalligrammes (1918), on recollí la major part dels poemes escrits al front. El 1918 es casà amb Jacqueline Kolb i morí el 9 de novembre del mateix any, víctima de l’epidèmia de grip. Molt de temps després de la seva mort foren publicades, entre d’altres obres inèdites, Ombre de mon amour (1947) i Le guetteur mélancolique(1952). L’obra d’Apollinaire no és comprensible sense explicar el profund lligam que la uneix amb l’esperit i els grans trasbalsos històrics del seu temps: es trobà al centre de la crisi política i estètica de començament de segle. La seva poesia és, alhora, el reflex d’un món que s’acaba i del començament d’una nova etapa. A cavall d’aquests dos mons, Apollinaire trencà amb les formes poètiques clàssiques, tot conservant, però, el sentit de la musicalitat dels simbolistes i el llenguatge viu i desimbolt de la tradició popular i de Villon. Lírica i imaginativa, elegíaca i barroca, l’obra d’Apollinaire assenyala, més que no pas cap altra del seu temps, les contradiccions i les tensions del canvi històric. Apollinaire ha tingut una gran influència sobre la poesia contemporània: se'n troben nombroses reminiscències a la poesia catalana, especialment formals (cal·ligrames de Salvat-Papasseit i de Josep Maria Junoy) i temàtiques (Bestiari, de Pere Quart). Com

Baudelaire, Apollinaire es dedicà sovint a comentar l’art del seu temps i influí poderosament sobre els artistes. Començà publicant articles sobre art el 1902 a “L’Européen”, i un estudi sobre el museu germànic de Nuremberg. Vinculat encara a idees més o menys tradicionals, el fet de viure molt de prop l’aparició del fauvisme i del cubisme i la seva amistat amb els promotors en feren el primer i el més brillant exegeta d’aquests corrents. D’altra banda, influí molt en l’interès per l’art dels negres i pel del douanier Rousseau. Fou un dels descobridors de Picasso, sobre el qual escriví a “La Plume” (1905). Arribà a sistematitzar-se al llibre Les Peintres cubistes (1903) i comprengué el pas d’un art d’imitació a un art de concepció. Fou amic de Chirico, i s’interessà pel naixent surrealisme, del qual inventà el nom (1917).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0004512.xml

A la biblioteca trobaràs:

P 831 Apo. Apollinaire, Guillaume. El bestiari o la rua d’Orfeu.

N Apo. Apollinaire, Guillaume. Las once mil vergas.

N 831 Apo. Apollinaire, Guillaume. El paseante de las dos orillas.

6-MONTSERRAT ROIG

Escriptora.

Barcelona, 13 de juny de 1946 —Barcelona, 10 de novembre de 1991

Filla de Tomàs Roig i Llop. Llicenciada en filosofia i lletres, fou lectora de castellà a la

Universitat de Bristol. Guanyà el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó(1971),

on, amb tècniques realistes i psicològiques, descriu la generació universitària nascuda

a la postguerra, tema que és ampliat i contrapuntat històricament a la

novel·la Ramona, adéu (1972). El 1976 guanyà el premi Sant Jordi de novel·la amb El

temps de les cireres (1977), a la qual seguiren L’hora violeta (1980), L’òpera

quotidiana (1982) i La veu melodiosa(1987) i els relats El cant de la joventut (1989).

També fou autora de notables obres d’assaig històric, com la biografia Rafael Vidiella,

l’aventura de la revolució (1976) iEls catalans als camps nazis (1977), premi Crítica

Serra d’Or, sobre la dona, com¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres hacia un nuevo

humanismo (1982), o d’altres obres com L’agulla daurada (1985), sobre una estada a

la ciutat de Leningrad,Barcelona a vol d’ocell (1987), en col·laboració amb X.

Miserachs, i L’autèntica història de Catalunya (1991), en col·laboració amb el dibuixant

Cesc, i el recull de proses Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991). En

el camp del periodisme, col·laborà a Serra d’Or amb entrevistes que aplegà a Retrats

paral·lels(1975 i 1976), a Destino , Tele-exprés i Triunfo , entre d’altres publicacions, i

també a la televisió, on es destaquen les entrevistes amb el títol genèric

de Personatges , algunes de les quals foren també publicades. Les col·laboracions

periodístiques dels darrers anys al diari Avui es publicaren pòstumament en el

recull Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0056497.xml

A la biblioteca trobaràs:

N Roi. Roig, Montserrat. L’Agulla daurada.

9 (46.71) “19” Ces. Roig, Montserrat. L’autèntica història de Catalunya: una petita

nació situada al nord-est d’Espanya

N Roi. Roig, Montserrat. El cant de la joventut

N (43) Roi. Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis

N 833 Roi. Roig, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida: sobre el

plaer solitari d’escriure i el vici compartit

N Roi. Roig, Montserrat. L’hora violeta

9 (4) “19” Roi. Roig, Montserrat. La lluita contra l’oblit: escrits sobre la deportació

T 833 Roi. Roig, Montserrat. Mateix paissatge

N 833 Roi. Roig, Montserrat. Melindros

9 (47) Roi. Roig, Montserrat. Mi viaje al bloqueo

N 833 Roi. Roig, Montserrat. Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietar i obert

1900-1991

N Roi. Roig, Montserrat. Ramona, adéu

GN Roi. Roig, Montserrat. Ramona, adéu

T 833 Roi. Roig, Montserrat. Reivindicació de la senyora Clito Mestres; seguit de El

mateix paisatge

N Roi. Roig, Montserrat. El temps de les cireres

7-RAMÓN MENÉNDEZ PIDAL

Filòleg i historiador.

La Corunya, 1869 — Madrid, 1968 Doctor en filosofia i lletres per Madrid (1893), es consagrà a l’estudi de l’èpica

medieval (Poema del Cid, 1895; Leyenda de los Infantes de Lara, 1896). Catedràtic a

la Universitat de Madrid (1899), emprengué l’estudi rigorós de les cròniques medievals

(Crónicas generales de España, 1898), s’interessà pels aspectes sincrònics de la

llengua i s’inicià en la dialectologia (Notas sobre el bable, 1899), que ja mai més no

deixà de banda. La seva gran obra, Cantar de Mio Cid, en tres volums (1908-12),

recuperà el poema per al futur i constitueix un estudi capital de la llengua castellana de

l’època; tornà a tractar sovint del tema del Cid (1913, 1929, 1948, 1950 i 1963).

Fundador de la Revista de Filología Española (1914), membre (1901) i director (1916)

de l’Academia Española, aquest any fou elegit acadèmic de l’Academia de la Historia.

El 1918 entrà en la polèmica sobre el futur de la llengua a l’Amèrica Llatina, i afirmà

que el castellà s’hi mantindrà —com ho féu el llatí— en llengües nacionals, a causa de

les diferents condicions del món actual, la interrelació entre els estats i la velocitat dels

mitjans de comunicació (Castilla, 1944; Presente y futuro de la lengua española,

1964). Quant a la poesia lírica tradicional i alRomancero (Flor Nueva de Romances

Viejos, 1928), defensà la teoria de l’autor col·lectiu i inicià el mètode cartogràfic per al

seu estudi. Cal destacar també la seva obra Orígenes del español (1926), ampliació

del Manual de gramática histórica española (1904), estudi lingüisticoliterari i

sociohistòric de la cultura hispanoromànica dels primers segles, els orígens de la qual

féu remuntar al s. IX. Durant la guerra civil de 1936-39 es refugià a Cuba i a Nova

York. Reelegit president de l’Academia Española (1947), inicià la publicació de

la Historia de España, que dirigia. Els darrers anys publicà treballs sobre toponímia i

formes dialectals a Lleó, Navarra i Galícia i estudis sobre l’època de la reconquesta, la

poesia tradicional i les cròniques americanes.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0041928.xml

A la biblioteca trobaràs:

9 (46) Men. Menéndez Pidal, Ramón. Los españoles en la historia

P 834 Flo. Menéndez Pidal, Ramón. Flor nueva de romances viejos

834.35 “11/14” Men. Menéndez Pidal, Ramón. Poesía juglaresca y juglares. Orígenes

de las literaturas románicas

8-MARCEL PROUST

Escriptor francès.

París, 10 de juliol de 1871 — París, 18 de novembre de 1922

Fill d’una família benestant, estudià a Salamanca. Beneficiat de la catedral de Còrdova, acomplí missions per Galícia, Navarra i les dues Castelles. Una amonestació episcopal (pel fet de tractar amb comediants, d’anar als toros i d’escriure versos profans) i les justificacions que hi oposà li confereixen una imatge de clergue refinat, culte i vagament mundà. A partir del 1603 residí a Valladolid, aleshores seu de la cort. Maldà per fer-se una situació econòmica sòlida, però no hi reeixí, ni pel fet d’haver estat nomenat capellà de Felip III. El 1626, ja malalt, tornà a Còrdova. La seva obra, ultra dues desafortunades peces de teatre (Las finezas de Isabel, 1613, i El doctor Carlino), respon a tendències oposades: poesies breus de caràcter popular (letrillas, romances i sonets) i poemes artificiosos d’estil obscur i difícilment intel·ligibles (Fábula de Polifemo y Galatea, 1612; Las soledades, 1613; Panegírico al duque de Lerma, 1617). Deixà un epistolari de 124 cartes. Llevat de les 37 composicions incloses per Pedro Espinosa a Flores de poetas ilustres (1605) i d’alguna altra, els escrits de Góngora romangueren inèdits en vida de l’autor. Això no obstant, assolí un notable prestigi i el reconeixement d’humanistes destacats. Malgrat edicions anteriors, com la de Juan López de Vicuña (1627), prohibida per la inquisició, i la de Gonzalo de Hoces (1633), l’obra de Góngora no fou presentada d’una manera satisfactòria fins el 1921, per Foulché-Delbosc, que seguia el manuscrit d’Antonio Chacón (1628). A partir d’aquesta edició, hom pot establir que les composicions de caràcter popular són una constant al llarg de la vida del poeta i que, a les composicions barroques, cultistes i minoritàries, intensificà els trets estilístics a partir de temes semblants; en ambdós casos es tracta de peces de lirisme estilitzat i de greu evocació, d’homenatge, de recreació històrica o mitològica, o bé de caràcter satíric. La Fábula de Polifemo y Galatea, narració, en octaves reials, dels amors d'Acis i Galatea, és plena de metàfores, forçades pels esquemes de la sintaxi llatina i per la hipèrbaton. A Las soledades, amb menys nucli argumental, es fa encara més palesa l’obsessió per la forma. Sembla que els versos que han romàs d’aquesta obra corresponen a la primera part (Soledad de los campos) i a un fragment de la segona (Soledad de las riberas) d’un gran poema inacabat, el qual devia incloure dues parts més (Soledad de las selvas i Soledad del yermo). Avui hom admet que l’estil de Góngora, malgrat les polèmiques que provocà, sobretot amb Juan de Jáuregui, Francisco de Quevedo i

Lope de Vega, és el resultat de l’evolució de formes expressives adoptades pels poetes cultes castellans del s XVI, com Garcilaso de la Vega i Fernando de Herrera.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052869.xml

A la biblioteca trobaràs:

NF Pro. Proust, Marcel. A la recherché du temps perdu.

N Pro. Proust, Marcel. A l’ombra de les noies en flor

N Pro. Proust, Marcel. Un amor de Swann

NF Pro. Proust, Marcel. Un amour de Swann

N Pro. Proust, Marcel. Combray

N Pro. Proust, Marcel. Noms de lloc: el nom

N Pro. Proust, Marcel. Pel cantó de Swann

N Pro. Proust, Marcel. Por el camino de Swann

028 Pro. Proust, Marcel. Sobre la lectura

N Pro. Proust, Marcel. El temps retrobat

9-LEV NIKOLAEVICH TOLSTOÏ

Escriptor rus.

Nikolajevsk, 10 de gener de 1883 —Moscou, 29 de desembre de 1945

Contrari a la revolució, emigrà. El 1923 tornà a l’URSS, i participà activament en la construcció de la cultura soviètica. Entre les seves obres més importants figuren la novel·la històrica P'otr I (‘Pere I’, 1929, premi Stalin 1941) i la trilogia Khoždenie pomukam (‘La marxa dels turments’, 1927-41, premi Stalin 1943), veritable crònica de la revolució i la guerra civil. És autor, també, de la novel·la autobiogràfica D’etstvo Nikity(‘La infància de Nikita’, 1920) i de l’obra dramàtica Ivan Groznyj (‘Ivan el Terrible’, 1943, premi Stalin 1946).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0066341.xml

A la biblioteca trobaràs:

N Tol. Tolstoi, Lev N. Ana Karénina. Novela en ocho partes.

I *** Tol. Tolstoi, Lev N. Contes II

(92) Tol. Tol. Tolstoi, Lev N. Correspondencia

N Tol. Tolstoi, Lev N. Diable

(92) Tol. Tol Tolstoi, Lev N. Diarios: 1987-1894

082 Bib Tolstoi, Lev N. El domini de les tenebres: drama en cinc actes

JN Tol. Tolstoi, Lev N. Fàbulas

N Tol. Tolstoi, Lev N. Felicitat conjugal; el diable

N Tol. Tolstoi, Lev N. Guerra I Pau

N Tol. Tolstoi, Lev N. Guerra y Paz

N Tol. Tolstoi, Lev N. Historia de un caballo

I ** Tol. Tolstoi, Lev N. Karma

N Tol. Tolstoi, Lev N. La llegada del rey. Libro primero de Merlín.

GN Tol. Tolstoi, Lev N. La Mort d’Ivan llitx

N Tol. Tolstoi, Lev N. La Muerte de Ivan Llich; historia de un caballo

N Tol. Tolstoi, Lev N. El pare Sergi

261 Tol. Tolstoi, Lev N. El reino de Diós está en vosotros

N Rel. Tolstoi, Lev N. Relatos célebres sobre la música

JN Tol. Tolstoi, Lev N. Relatos de Yasnaia Polánia: (cuentos para niños y el prisionero

del Cáucaso)

N Tol. Tolstoi, Lev N. Resurección

I ** Tol. Tolstoi, Lev N. El sabater Martí Avdieitx

10-HEINRICH VON KLEIST

Escriptor alemany. Frankfurt de l'Oder, 18 d’octubre de 1777 — Wannsee, Potsdam, 21 de novembre de 1811

Fill d’un oficial de l’exèrcit, abandonà la carrera de les armes i es dedicà a la filosofia,

en la qual fou molt influït pel pensament kantià. Viatjà per França i Suïssa, però tornà

al seu país, on fruí d’una certa posició, fins que, en ocasió de la invasió francesa

(1806), fou empresonat. Establert, finalment, a Dresden, amb els anys remogué el

caliu de la seva antiga dèria suïcida: juntament amb Henriette Vogel, la muller d’un

amic seu, de la qual hom diu que estava enamorat, se suïcidà. Romàntic d’esperit i de

sensibilitat, però clàssic per l’estil i la composició dels seus drames ( Die Familie

Schroffenstein, 1803, Das Käthchen von Heilbronn i Penthesilea, 1808), assolí una

gran popularitat, incrementada amb l’aparició de novel·les ( Die Marquise von O,

Michael Kohlhaas, 1810 —traduïda al català per J. Ernest Martínez i Ferrando—) i

comèdies ( Der zerbrochene Krug, 'El càntir trencat’, 1808).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0035767.xml

A la biblioteca trobaràs:

N Kle. Kleist, Heinrich von. Miquel Kohlaas

11-JACK LONDON

Nom amb què és conegut John Griffith, novel·lista nord-americà.

San Francisco, 12 de gener de 1876 — Glen Ellen, Califòrnia, 22 de novembre de

1916

Treballà en diversos oficis i viatjà molt; a The Son of the Wolf (‘El fill del llop’, 1900)

parla de la febre de l’or, i a The Call of the Wild (‘La crida del salvatge’, 1903) i White

Fang (‘Ullal blanc’, 1906), de la seva actitud davant la vida. A The Iron Heel (‘El taló de

ferro’, 1907) fou influït per Nietzsche, i The People of the Abyss (‘La gent de l’abisme’,

1903), influïda per Marx, reflecteix la vida dels suburbis de Londres. The Seawolf (‘El

llop de mar’, 1904) i South Sea Tales (‘Contes de la mar del sud’, 1911) són narracions

sobre la seva vida a la mar.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0038387.xml

A la biblioteca trobaràs:

JN Lon. London, Jack. Amor a la vida I altres relats.

441.2 Lon. London, Jack. Casa de Mapuhi.

JN Lon. London, Jack. Colmillo blanco.

I *** Lon. London, Jack. Colmillo blanco.

LF Lon. London, Jack. La crida del bosc.

92 (Lon) Lon. London, Jack. En ruta; seguido de escritos políticos.

C Cha. London, Jack. Encender una hoguera.

92 (Lon) Lon. London, Jack. Escritos politicos.

JN Lon. London, Jack. Fer una foguera.

441.2 Lon. London, Jack. Hacer una hoguera.

441.2 Lon. London, Jack. The house of Mapuhi

JN Lon. London, Jack. Ullal blanc

441.2 Lon. London, Jack. White fang.

441.2 Lon. London, Jack. The wit of Porportuk

12-ALDOUS HUXLEY

Escriptor anglès.

Godalming, Surrey, 26 de juliol de 1894 — Hollywood, 22 de novembre de 1963

Membre d’una família de tradició intel·lectual, estudià a Eton i a Oxford i el 1915 es

graduà en anglès. Conreà el periodisme i la poesia, residí a Itàlia (1923-30) i, des del

1937, a Califòrnia. Es féu famós amb novel·les que satiritzaven els ambients

intel·lectuals anglesos, com Crome Yellow (1921) i Those Barren Leaves (1925) i,

sobretot, Point Counter Point (1928), més ambiciosa i complexa, i en el qual la sàtira

va cedint lloc a preocupacions més filosòfiques, que palesen una desconfiança en

l’optimisme a ultrança del racionalisme i el cientifisme. Aquesta crítica culminarà en la

novel·la Brave New World (1932), antiutopia en la qual la societat i els individus són

dominats per una oligarquia tecnològica. Posteriorment, el seu creixent desengany de

la tradició intel·lectual occidental el portà a interessar-se pel misticisme i la filosofia i

les religions orientals. D’aquestes influències en resultaren novel·les com ara Eyeless

in Gaza (1936), The Genius and the Goddess (1955), i Island (1962), i nombrosos

assaigs sobre temes filosòfics, històrics i científics: A Perennial

Philosophy (1946), Science, Liberty and Peace (1946), The Doors of Perception(1954),

exposició de les seves experiències amb drogues al·lucinògenes, Brave New World

Revisited (1958),

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0033261.xml

A la biblioteca trobaràs:

441.2 Hux. Huxley, Aldous. Brave new world.

N 841 Hux. Huxley, Aldous. Carretera enllà.

616.892 Hux. Huxley, Aldous. Cielo e infierno.

616.892 Hux. Huxley, Aldous. La experiencia del éxtasis 55-63. Pioneros del amanecer

psiconáutico.

21 Hux. Huxley, Aldous. La filosofía perenne: una interpretació dels grans místics

d’orient i occident.

JN Hux. Huxley, Aldous. Un món feliç.

N Hux. Huxley, Aldous. Un mundo feliz. Una visita a un mundo feliz.

N Hux. Huxley, Aldous. Nueva visita a un mundo feliz.

616.892 Hux. Huxley, Aldous. Las puertas de la percepción. Cielo e infierno

N 841 Hux. Huxley, Aldous. Si mi biblioteca ardiera esta noche: ensayos sobre arte,

música, literatura y otras drogas.

T 841 Hux. Huxley, Aldous. La sonrisa de la Gioconda.

13-ANDRÉ MALRAUX

Escriptor i polític francès. París, 3 de novembre de 1901 — Créteil, Illa de França, 23 de novembre de 1976

Les seves obres reflecteixen la seva ideologia filocomunista dins el marc d’uns fets inspirats generalment en experiències seves: les viscudes a la Xina, a La tentation de l’Occident (1926), Les conquérants (1928) i La condition humaine (1933, premi Goncourt), que tracta dels problemes de la consciència moderna sobre la vida i la mort, en els camps polític i moral; les viscudes a la Guerra Civil Espanyola de 1936-39, en la qual participà, amb els republicans, a L’espoir (1937) (en féu un film: Sierra de Teruel ); i les viscudes dins la resistència francesa, durant la Segona Guerra Mundial, a La lutte avec l’ange (1943, amb el títol de Les noyers d’Altenburg , únic fragment que en restà després de la seva destrucció pels nazis). Després de la guerra fou ministre d’informació (1945-46) i d’afers culturals (1959-69), es dedicà a recerques estètiques ( La psychologie de l’art , 1947-49; Métamorphose des dieux , 1957; etc), i redactà les seves memòries: Antimémoires (1967) i Les chênes qu'on abat (1971)..

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0039605.xml

A la biblioteca trobaràs:

NF Mal. Malraux, André. La condition humaine

92 (Law) Mal. Malraux, André. El demonio del absoluto

NF Mal. Malraux, André. L’Espoir

N Mal. Malraux, André. Vida de Napoleón. Contada por él mismo

14-GLORIA FUERTES

Escriptora castellana. Madrid, 28 de juliol de 1917 — Madrid, 27 de novembre de 1998

S'inicià publicant poesies i contes a la revista Maravillas. El reconeixement i la difusió

de la seva obra, bàsicament poètica, prové sobretot de la seva dedicació al públic

infantil: Canciones para niños (1952), Pirulí, versos para párvulos (1955), Canguro

para todo (1967), La oca loca (1968, premi internacional Andersen de literatura infantil)

i Cómo atar los bigotes del tigre (1969), El cuarto del bebé (1997), són alguns dels

seus reculls. La seva poesia més adreçada als adults participa igualment d’un estil

directe i comunicatiu, així com d’un vessant imaginatiu: Isla ignorada (1950), Antología

y poemas del suburbio (1954), Todo asusta (1958), ...Que estás en la tierra (1962),

Poeta de guardia (1968), Historia de Gloria (1980), Pecábamos como ángeles

[gloripoemas de amor] (1997), etc.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0028431.xml

A la biblioteca trobaràs:

IP 834 Fue. Fuertes, Gloria. 4 poemas de Gloria Fuertes y una calabaza vestida de luna.

IP 834 Fue. Fuertes, Gloria. Los buenos salvajes.

T 834 Fue. Fuertes, Gloria. El caserón de la loca.

I 398.6 Fue. Fuertes, Gloria. Chupachús: chistes, acertijos y canciones.

I ** Fue. Fuertes, Gloria. Coleta payasa, ¿que pasa?

IP 834 Fue. Fuertes, Gloria. Diccionario estrafalario.

P 834 Fue. Fuertes, Gloria. Garra de la guerra.

IP 834 Fue. Fuertes, Gloria. El gran libro de los animales: antología.

P 834 Fue. Fuertes, Gloria. Historia de Gloria: amor, humor y desamor.

P 834 Fue. Fuertes, Gloria. Obras incompletas.

P 834 Fue. Fuertes, Gloria. Poeta de guardia.

I ** Fue. Fuertes, Gloria. Las preguntas y respuestas de Gloria.

IP 834 Fue. Fuertes, Gloria.¿Qué patas tiene el tiempo!

15-WASHINGTON IRVING

Escriptor nord-americà. Nova York, 3 d’abril de 1783 — Nova York, 28 de novembre de 1859

Amb el pseudònim de Dietrich Knickerbocker publicà A History of New York (1809), on evocava amb fantasia i humor la vida dels colons d’origen holandès. Recorregué Anglaterra i visità Catalunya. Del 1842 al 1846 fou secretari d’ambaixada i ambaixador a Madrid. Escriví Conquest of Granada (1829), Companions of Columbus (1831), Washington (1855-59) i The Alhambra Tales (1832), la seva obra més famosa.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0033914.xml

A la biblioteca trobaràs:

N Irv. Irving, Washington. Cuentos de la Alhambra

441.2 Irv. Irving, Washington. Legend of Sleepy Hollow

441.2 Irv. Irving, Washington. Little Britain

JN Irv. Irving, Washington. La llegenda d’Sleepy Hollow; Rip Van Winkle

JN Mej. Irving, Washington. Los mejores relatos históricos; antología

JN Irv. Irving, Washington. Rip Van Winke

441.2 Irv. Irving, Washington. Rip Van Winke and the legend of Sleepy Hollow

16-OSCAR WILDE

Dramaturg, novel·lista, poeta i assagista irlandès en llengua anglesa. Dublín, 16 d’octubre de 1854 — París, 30 de novembre de 1900

Estudià al Trinity College de Dublín, i més tard a Oxford, on sobresortí en els estudis clàssics. El 1878 guanyà el premi Newdigate. Dotat d’un domini excepcional del llenguatge, el seu estil brillant, que es reflectí tant en l’obra literària com en assaigs i articles en la premsa, aviat li reportà una notable popularitat. Adoptà unes maneres afectades i frívoles que escandalitzaren la societat victoriana, la qual criticà amb ironia i mordacitat. Això i l’hedonisme amoralista que professava obertament li crearen nombrosos enemics. Fou un decidit partidari del corrent estètic de l’art per l’art del final del segle XIX, que difongué en nombrosos escrits i conferències com les que féu als EUA i al Canadà el 1882. El 1884 es casà amb Constance Lloyd, de la qual tingué dos fills.

Especialment conegut com a dramaturg, en aquest gènere destaquen les obres Lady Windermere's Fan (1892), que el consagrà, Salomé (1892), escrita en francès i base de l’òpera de R. Strauss, A Woman of No Importance (1893), An Ideal Husband (1895) i la seva obra mestra, The Importance of Being Earnest (1895). Escriví una única novel·la, The Picture of Dorian Gray (1891), titllada d’immoral. El 1895 fou acusat d’homosexualitat pel pare del seu amant lord Alfred Douglas i, després de tres judicis, fou condemnat a dos anys de treballs forçats, que complí a la presó de Reading, on escriví The Ballad of Reading Gaol (1898), que descrivia les condicions inhumanes del règim penitenciari, i l' Epistola: In carcere et vinculis , o De profundis (versió completa, 1960), sèrie de retrets al seu amant i, indirectament, a ell mateix per haver-se deixat portar fins al desastre. És també autor de diverses narracions i contes ( Lord Arthur Savile's Crime , 1891), i de narracions infantils, d’un cert to socialista, com The Happy Prince (1888). En sortir de la presó s’exilià a França i adoptà el nom de Sebastian Melmoth.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0072193.xml

A la biblioteca trobaràs:

N 841 Wil. Wilde, Oscar. L’ànima de l’home

N 841 Wil. Wilde, Oscar. El arte de conversar

P 841 Wil. Wilde, Oscar. La balada de la cárcel de Reading

441.2 Wil. Wilde, Oscar. The Canterville ghost

JN Wil. Wilde, Oscar. Casa de granadas.

JN Wil. Wilde, Oscar. El crim de Lord Arthur Savile I altres relats

441.2 Wil. Wilde, Oscar. Crimen de Lord Arthur

N Wil. Wilde, Oscar. Cuadro de Dorian Gray

N Wil. Wilde, Oscar. Cuentos completos

N 841 Wil. Wilde, Oscar. De profundis

JN Wil. Wilde, Oscar. El fantasma de Canterville

I * Wil. Wilde, Oscar. El gegant egoista

I ** Wil. Wilde, Oscar. El gigante egoísta

IC Wil. Wilde, Oscar. El gigante egoísta; el niño de las estrellas

IE Wil. Wilde, Oscar. The happy prince and other tales

T 841 Wil. Wilde, Oscar. La importancia de llamarse Ernesto

T 841 Wil. Wilde, Oscar. Un marido ideal; La importancia de llamarse Ernesto

T 841 Wil. Wilde, Oscar. Una mujer sin importancia; Salomé

IC Wil. Wilde, Oscar. Niño de las estrellas

N 841 Wil. Wilde, Oscar. Paradoja y genio; (aforismos)

441.2 Wil. Wilde, Oscar. The picture of Dorian Gray

P 841 Wil. Wilde, Oscar. Poemas

P 841 Wil. Wilde, Oscar. Poesías completas

N Wil. Wilde, Oscar. El príncep feliç

I *** Wil. Wilde, Oscar. El príncipe feliz

JN Wil. Wilde, Oscar. El príncipe feliz y otros cuentos

C Cul. Culbard, Ian. El retrat de Dorian Gray: novel·la gràfica

441.2 Wil. Wilde, Oscar. The selfish Giant

T 841 Wil. Wilde, Oscar. Teatro completo

N Wil. Wilde, Oscar. Teleny o el reverso de la medalla

17-FERNANDO PESSOA

Poeta portuguès.

Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935

Establert amb la família a l’Àfrica del sud —el seu padrastre era cònsol a Durban—, estudià a la Universitat de Cape Town (1903-04). Dominà l’anglès tan bé com el portuguès i, en anglès, li foren publicats 35 Sonnets (1913), Antinous (1918), Inscriptions (1921) i Epithalamium (1921), aplegats després a Poemas Ingleses, amb traducció portuguesa de J. de Sena. El seu bilingüisme pot ésser una de les claus de la seva personalitat disgregada. Tornà a Lisboa (1905), on llegí Schopenhauer i Nietzsche, els postsimbolistes i els portuguesos Antero de Quental i Cesário Verde. Des del 1908 visqué obscurament, amb una peculiar ineptitud per a la vida sentimental, com a traductor de texts comercials anglesos. Els seus primers treballs en portuguès —hi començà a escriure el 1908— foren els assaigs de crítica apareguts a la revista A Águia (1912). El 1914 entrà en contacte amb els avantguardistes portuguesos —Sá-Carneiro, Almada, sobretot—, i sorgiren els seus principals heterónimos (Alvaro de Campos, Alberto Caeiro i Ricardo Reis). Coeditor d'Orpheu, revista avantguardista, s’interessà per la teosofia i l’esoterisme: ell mateix es descobrí mèdium i pensà a establir-se com a astròleg. Es relacionà també amb el grup de Presença. L’únic llibre en portuguès que publicà en vida fou Mensagem (1934), poemes de nacionalisme místic, profecia de futura grandesa lusitana. A partir del 1941 han anat apareixent les seves obres completes (onze volums fins el 1974), revelació d’un dels grans poetes del s. XX. El problema clau de la seva poesia és el dels heterónimos, que no són pseudònims, sinó personatges reals distints d’ell. Per a crear la pròpia imatge, li cal crear personatges distints, imaginant-ne la biografia i l’horòscop, independitzant-los, per elaborar després una obra poètica distinta de la pròpia, fins al punt que el Pessoa que publica amb el seu propi nom és també un heterònim. Entre els diversos heterònims hi ha relacions d’afinitat i de rebuig i derivacions que impliquen una relació de magisteri: Alberto Caeiro, “mestre” de R. Reis i d’A. de Campos, és poeta instintiu, sensualista, antimetafísic i oposat a la interpretació del real per mitjà de la intel·ligència; Ricardo Reis, hel·lenista, “pagà de caràcter”, centra la seva poesia en una imatge anticipada de la mort; Campos és el menys intel·lectual, enginyer naval cantor de la trepidació industrial a la manera de Whitman, decau al capdavall en una actitud de tedi autodestructiu. Els poemes que signà amb el propi nom i des de la pròpia personalitat transparenten un gust per la poesia popular. Altres heterónimos no reeixiren perquè no pogueren independitzar-se prou de la personalitat del poeta: el

prosista Bernardo Soares, el doctrinari António Mora, el doutor Quaresma, del qual es val per a escriure estranyes novel·les policíaques. El problema dels heterónimos deriva de la tendència orgànica i constant vers la despersonalització i vers la simulació que ell mateix considera com a clau del propi caràcter, i constitueix el testimoni de la pròpia crisi personal i, alhora, el reflex de l’època que li tocà de viure. Amb caràcter pòstum, a més de les seves obres completes, hom ha recopilat les seves Páginas de Estética e de Teoria e Crítica Literárias (1967), Páginas íntimas e de autointerpretação (1966), Textos Filosóficos (1968), O livro do desassossego (1982) i Faust (1987). Una part considerable de la seva obra és encara inèdita.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0050557.xml

A la biblioteca trobaràs:

P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Antología poética: el poeta es un fingidor

N Pes. Pessoa, Fernando. Autobiografies

N Pes. Pessoa, Fernando. El banquer anarquista

N 835 Pes. Pessoa, Fernando. Diarios

N 835 Pes. Pessoa, Fernando. L’educació de l’estoic

P 835 Pes. Fernando Pessoa: selección poética

N Pes. Pessoa, Fernando. L’hora del diable i altres ficcions

N 835 Pes. Pessoa, Fernando. Libro del desasosiego

N 835 Pes. Pessoa, Fernando. Llibre del desassossec: compost per Bernardo Soares,

ajudant de comptable de la ciutat de Lisboa

P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Mensaje=mensagem

P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Odes de Ricardo Reis

P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Poemes d’Alberto Caeiro

P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Poemes d’Álvaro de Campos

P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Poesía

N Pes. Pessoa, Fernando. Quaresma, descifrador: relatos policíacos

T 835 Pes. Pessoa, Fernando. Teatro completo