Diari de les idees

Núm. 56

(29 de maig-2 de juny 2017)

RESUM D’IDEES

La démocratie participative est une tentative de réponse de la part des autorités publiques à la montée de ces conflits et à la contestation de plus en plus fréquente et de plus en plus forte du bien-fondé et de la légitimité des décisions publiques.

Loïc Blondiau, “Où va la démocratie participative?”, Slate.fr, 29 de maig de 2017

If you want to be part of the solution, the road ahead is clear: Recognize you’re the enemy they need; show concern, not contempt, for the wounds of those that brought 

Andrés Miguel Rondón, “How to culture jam a populist in four easy steps”, OpenDemocracy, 26 de maig 2017

L’estat sempre troba l’estrès del seu compromís democràtic en la qüestió territorial. És on la democràcia no ha arribat del tot. Per això dic que la nostra missió és estendre la democràcia a la qüestió territorial espanyola. Acabi com acabi. Tant si acaba amb el sí a la independència com amb un no.

Jordi Graupera, Entrevista, Vilaweb, 29 de maig 2017

La postérité s'étonnera sans doute que les démocraties aient inventé tant de fascismes et de menaces fascistes après que les fascismes ont été vaincus. C'est que, si la démocratie tient dans l'antifascisme, il lui faut vaincre un ennemi sans cesse renaissant

Jean-Marie Pottier, “Un spectre plane sur la politique mondiale, celui du fascisme”, Slate.fr, 29 de maig de 2017

Not seeing race does little to dismantle racist structures or improve the lives of people of colour. In order to do so, we must see race. We must see who benefits from their race, who is affected by negative stereotyping of theirs, and on whom power and privilege is bestowed – not just because of their race, but also their class and gender. Seeing race is essential to changing the system.

Reni Eddo-Lodge, “Why I’m no longer talking to white people about race”, The Guardian, 30 de maig de 2017

1

La démocratie participative est une tentative de réponse de la part des autorités publiques à la montée de ces conflits et à la contestation de plus en plus fréquente et de plus en plus forte du bien-fondé et de la légitimité des décisions publiques.

Loïc Blondiau, “Où va la démocratie participative?”, Slate.fr, 29 de maig de 2017, http://www.slate.fr/story/142472/ou-va-la-democratie-participative

Professeur de science politique à l'université Paris I Panthéon-Sorbonne, chercheur au Centre européen de sociologie et de science politique (CESSP/CNRS), Loïc Blondiaux est un spécialiste reconnu de la démocratie participative en France, mais aussi en Finlande, en Italie, au Canada, au Chili et aux États-Unis (autant de pays où il a enseigné).

Il a publié notamment La Fabrique de l'opinion. Une histoire sociale des sondages (Seuil, 1996) et Le Nouvel esprit de la démocratie. Actualité de la démocratie participative (Seuil, 2008). Il s'entretient ici avec Damien Augias, responsable du pôle politique de Nonfiction, à propos des pratiques actuelles et à venir de démocatie participative, en particulier au niveau local.

Nonfiction: L'actualité de la démocratie locale est marquée par le phénomène NIMBY («Not in my backyard»), par une importance accrue des riverains dans les procédures de débat public… La démocratie participative telle qu’elle existe aujourd’hui en France n’est-elle pas surtout la somme des intérêts particuliers, plutôt que le triomphe de l’hypothétique intérêt général, toujours difficile à définir ?

Loïc Blondiaux: L’une des raisons pour lesquelles la démocratie participative s’est développée depuis une quinzaine d’années est bien la nécessité pour les autorités de canaliser les conflits autour de projets au niveau local en particulier. Et on peut, en effet, analyser la démocratie participative comme une tentative de réponse de la part des autorités publiques à la montée de ces conflits et à la contestation de plus en plus fréquente et de plus en plus forte du bien-fondé et de la légitimité des décisions publiques.

Le politiste allemand Herbert Kitschelt a parlé au sujet de ces stratégies déployées en réponse à l’émergence de conflits environnementaux de «concessions procédurales», au sens où, plutôt que de satisfaire les demandes citoyennes sur le fond, elles préfèrent leur concéder de nouveaux espaces d’expression.

Or, c’est bien la capacité des autorités publiques à revendiquer le monopole de la fabrication des décisions publiques qui est remise en cause. On voit de plus en plus la définition de l’intérêt général défendue par l’État contestée au nom d’autres définitions de l’intérêt général qui ne se pensent pas comme moins légitimes a priori. Le temps n’est plus où il était possible pour les décideurs de disqualifier en bloc leurs contradicteurs en leur reprochant de défendre de simples «intérêts particuliers» ou d’être atteints du trop fameux syndrome NIMBY (Not in My Back Yard).

2

Ce qui est en jeu, derrière la plupart des conflits sociaux ou environnementaux, comme dans le cas de l’aéroport Notre-Dame-des-Landes, c’est la possibilité de penser en France le processus de décision et donc d’identification de ce que peut l’intérêt général sur une question donnée comme une construction collective et non comme un passage en force.

En matière de démocratie participative, même s’il est toujours difficile de parler de «modèles», peut-on raisonnablement comparer les pays nordiques (Finlande, Islande, Danemark…), très faiblement peuplés et homogènes d’un point de vue socio-économique, à un pays comme la France?

Il me semble qu’il est trop facile de pointer l’absence de «culture de la participation» comme la cause principale de la faible diffusion de la concertation dans notre pays ou, en tous les cas, de considérer notre «culture politique», comme définitivement incompatible ou d’emblée inconciliable avec la démocratie participative. Bien entendu, c’est un fait historique que dans les pays scandinaves, le rapport que les citoyens entretiennent avec les élus est tout à fait différent du nôtre: la distance y est moins marquée, le recours au dialogue avec toutes les composantes de la société y est plus systématique et au final s’y déploie une conception bien plus horizontale et égalitaire des relations politiques que celle qui prévaut traditionnellement en France.

Mais il me semble que, pour démentir de ce qui est présenté souvent comme une «fatalité» ou un destin historique, il convient peut-être de forcer les choses en commencer par changer les institutions et les règles plutôt que les mentalités. C’est sur ce pari qu’a reposé la loi introduisant la parité en politique au début des années 2000. C’est ce pari qu’il faut tenter en introduisant de nouveaux mécanismes de participation citoyenne dans nos institutions. Avec l’espoir qu’ils contribueront à diffuser sur la durée de nouveaux réflexes, puis de nouvelles représentations de la citoyenneté. C’est ce pari qu’ont les républicains de 1848 en mettant en place le suffrage universel masculin alors que beaucoup jugeaient le peuple trop immature pour bien s’en servir. C’est la raison pour laquelle je pense qu’il ne convient pas d’attendre une improbable «révolution des mentalités» pour introduire nouvelles possibilités de participation citoyenne.

Quand on connaît le «modèle suisse» de démocratie participative (voire directe dans certains petits cantons), on est frappé par deux phénomènes: d’une part, un nombre très élevés de «votations» (y compris d’initiative populaire) qui n’empêche pas une très forte abstention, d’autre part, un poids très important des lobbies économiques (bancaires en particulier) dans le processus de décision… Sans contester le caractère démocratique de ce système politique, ne voit-on pas que les deux effets (abstention et poids des groupes d’intérêt), contre lesquels doit normalement lutter la démocratie participative, se trouvent ici particulièrement présents?

Oui, c’est vrai, le niveau de participation moyen aux votations suisses est particulièrement faible: bon an mal an, la moitié du corps électoral se déplace (ou vote par correspondance) en moyenne. Et ce taux baisse d’année en année. Mais cette situation est à comparer avec le système politique français, dans lequel le taux de participation aux élections baisse également et dépasse de plus en plus rarement la moitié du corps électoral pour les élections locales par exemple, y compris au niveau municipal où le taux d’abstention a atteint un niveau record en 2014 (plus de 36%

3

auxquels il faut ajouter les quelques 8 à 9% de personnes qui ne sont pas inscrites sur les listes électorales).

Finalement, cette faible participation n’est pas l’apanage de la démocratie suisse. Et il faut rappeler ce qui est l’un des caractères constitutifs des comportements politiques en démocratie: les citoyens ne s’expriment ou ne se déplacent pour aller voter que dès lors qu’ils ont le sentiment que cela en vaut la peine. La participation citoyenne en démocratie est toujours intermittente. Au-delà de l’effet de lassitude, créé par la multiplication des scrutins en Suisse, qui est réel, il est normal que les Suisses ne se sentent pas également concernés par tous les sujets.

Sur le poids des lobbies, vous avez tout à fait raison. On l’observe évidemment en Suisse, mais aussi dans les États américains qui pratiquent la démocratie directe et l’initiative populaire, et c’est effectivement l’une des principales pathologies de toutes les démocraties. Le poids de l’argent et acteurs économiques les plus puissants y est de plus en plus fort et pèse sur les référendums comme ils pèse sur le fonctionnement ordinaire de la démocratie représentative. De ce point de vue, cette dernière ne fait pas forcément beaucoup mieux que la démocratie directe si l’on en juge par le poids disproportionné des groupes d’intérêt au Parlement et par l’emprise des acteurs économiques sur le pouvoir politique.  

Budgets participatifs sur le modèle de Porto Alegre, open government et open data sur le modèle américain… Tous ces bouleversements, que certains qualifient encore aujourd’hui de «gadgets démocratiques», sont-ils en train de bouleverser notre système institutionnel traditionnel?

Clairement, ma réponse est négative. Les dispositifs existants de démocratie participative ne sont pas en mesure aujourd’hui de bouleverser les équilibres généraux de notre système politique. Ils interviennent le plus souvent à la marge du processus de décision et les plus innovants d’entre eux n’ont guère d’influence sur les élus. Mais nous sommes aujourd’hui au début d’un lent processus d’acculturation à ces démarches et d’acclimatation à l’idée que les citoyens peuvent légitimement contribuer à la décision. Force est de constater qu’aujourd’hui certaines villes font preuve d’un très grand volontarisme politique dans ce domaine, à toutes les échelles, de la ville de Paris jusqu’au petit village de Saillans dans la Drôme qui se veut un laboratoire de pratiques politiques nouvelles.

Mais il ne serait pas réaliste de dire que la démocratie participative constitue aujourd’hui une composante importante du fonctionnement de nos démocraties et qu’elle est capable de concurrencer en quoi que ce soit les logiques de la démocratie représentative. C’est par doses relativement homéopathiques que la démocratie participative s’introduit dans nos systèmes politiques même si depuis quelques années le processus s’accélère. 

4

Avec le déploiement du numérique dans la société, on parle de plus en plus d’un tournant pour la démocratie participative, avec notamment l’émergence des «civic tech». Comment contrôler et encourager ce mouvement? Pensez-vous qu’il est nécessaire et bénéfique? 

Les civic tech constituent une réalité qui renvoie à un ensemble d’innovations, d’initiatives, de propositions politiques qui recouvrent des réalités très différentes, pouvant aller d’applications numériques qui facilitent le dialogue entre citoyens et élus jusqu’à des solutions bien plus révolutionnaires pour la sphère politique, visant par exemple à remplacer les parlementaires actuels par des élus s’engageant à suivre les voix des internautes et des membres de la communauté.

Une grande diversité d’intentions et de solutions politiques se cachent derrière cette étiquette générale de «civics tech». Plusieurs de ces initiatives, à l’instar de Voxe.org, de Stig, de Parlements et citoyens, de Democracy OS ou de Regards Citoyens et bien d’autres, offrent des débouchés nouveaux à la demande de transparence ou de participation exprimée par une fraction croissante de citoyens. 

Mais ces civic techs présentent aussi certaines limites qu’il convient d’affronter et qui tiennent à leur transparence, à leur sécurité ou à la représentativité sociologique de leurs utilisateurs. Elles sont toutes largement perfectibles mais participent à ce vaste mouvement d’innovation démocratique qui caractérise la période actuelle. En ces temps de crise politique majeure, l’imagination démocratique est de retour et c’est une bonne nouvelle.

5

If you want to be part of the solution, the road ahead is clear: Recognize you’re the enemy they need; show concern, not contempt, for the wounds of those that brought 

Andrés Miguel Rondón, “How to culture jam a populist in four easy steps”, OpenDemocracy, 26 de maig 2017https://www.opendemocracy.net/transformation/andr-s-miguel-rond-n/how-to-culture-jam-populist-in-four-easy-steps

The whole world’s eyes are on Washington today, and not in a good way. As Venezuelans, we’re looking North with more trepidation than most, even though—in fairness—the panic over Trump-as-a-northern-Hugo Chávez is premature. A politician is to be judged by what they do in office, not by what they say before they get there. Beating Chávez’s historic economic demolition of the richest oil country in the world, during the biggest oil bonanza ever—leaving behind an inflation-ridden, bullet-stricken, hungry, ailing country—is quite an ask. But let’s see what happens.

Because in one way, Trump and Chávez are identical: they are masters of Populism.The recipe is universal. Find a wound common to many, someone to blame for it and a good story to tell. Mix it all together. Tell the wounded you know how they feel. That you found the bad guys. Label them: the minorities, the politicians, the businessmen. Cartoon them. As vermin, evil masterminds, flavourless hipsters, you name it. Then paint yourself as the saviour. Capture their imagination. Forget about policies and plans, just enrapture them with a good story. One that starts in anger and ends in vengeance. A vengeance they can participate in.

That’s how it becomes a movement. There’s something soothing in all that anger. Though full of hatred, it promises redemption. Populism can’t cure your suffering, but it can do something almost as good—better in some ways: it can build a satisfying narrative around it. A fictionalized account of your misery. A promise to make sense of your hurt. It is them. It’s been them all along.

For all those who listen, Populism is built on the irresistible allure of simplicity. The narcotic of the simple answer to an intractable question. The problem is now made simple. The problem is you.

How do I know? Because I grew up as the ‘you’ Trump is about to turn you into. I was cast in the role of the enemy in the political struggle that followed the arrival of Chávez, and watched in frustration year after year as the opposition tried and failed to do anything about the catastrophe unfolding all around. Only later did I realize this failure was, in a significant way, self-inflicted.

And so, some advice:

1. Don’t forget who the enemy is.

Populism can only survive amid polarization. It works through caricature, through the unending vilification of a cartoonish enemy. Pro tip: you’re the enemy. Yes, you, with the Starbucks cup. Trump needs you to be the enemy just like all religions need a demon. As a scapegoat. “But facts!” you’ll say, missing the point entirely.

6

What makes me the enemy, you may ask? In their mind it’s very simple: if you’re not among the victims, you’re among the culprits. In your case, you’re that modern bogeyman called the liberal urbanite hipster who thinks all cultures and religions are valid and equally worthy, who thinks of the working-class disparagingly. You are, in short, ‘a citizen of nowhere’ whose utopia is a massive, world-wide kumbaya with carrot chips, no church, and no soul either.

It’s silly, I know. Especially because you do care. As did I, a teenage CIA agent bent on feeding the serfs at my feudal estate with dog food. However, as long as you don´t recognize the problem is not the message, but the messenger, you will be wasting your time.

Your focus has to be on erasing the cartoon you’ve been drawn into. Scrambling it. Undermining it.

2. Show no contempt.

Your organizing principle is simple: don’t feed polarization, disarm it.

This means leaving the theater of injured decency behind.

The Venezuelan Opposition struggled for years to get this. It wouldn’t stop pontificating about how stupid it all is. Not only to their international friends, but also to the Chavista electoral base itself.

“Really, this guy? Are you nuts? You must be nuts.” We’d say.

The subtext was clear: Look, children—he will destroy the country. He’s blatantly siding with the bad guys: Fidel, Putin, the white supremacists or the guerrillas. Besides, he’s clearly not that smart. He’s threatening to destroy the economy too. He clearly has no respect for democracy. For the intelligentsia. We, who work hard and know how to do business. We, who’ve researched this, thought about this, grasped this. In history, in economics, in diplomacy, in accounting. Now, learn this word. Repeat after me: fascism.

I heard variations on this so many times growing up that my political awakening was set off by the tectonic realization that Chávez, however evil, was not actually a stupid man.“Don’t listen to them, folks”, says the populist. “Stop letting them think they can school and fool you. The only true fact is that the enemies are few and that they lie. Let’s show them they’re the ones who are wrong. They’re the ones who are stupid. They’re scared! Or, worse, fearing justice! They think only about themselves. Turn off the TV. Listen to me.”

You’ve just lost the first battle. Instead of fighting polarization, you’ve played into it.In which case, try again, seriously, because by all means…

3. Don’t try to force him out.

Our Opposition tried every single trick in the book. Coup d’etat? Check. Ruinous oil strike? Check. Inviting international intervention? You guessed it. Want to know how

7

they did that last one, by the way? By removing themselves from the ballot in a parliamentary election. Yes, they just handed Chavismo full congressional power as some sort of ‘diplomatic statement.’ Honest to God.

Look, they were desperate. If anything, history has proven they were right to be desperate. If any of those plans had gone well, bear with me for a second, Venezuela wouldn’t be in the shit-show it’s in right now. Lives would have been saved. Many more improved.

But we failed. Because we lost sight that a hissy-fit is not a strategy. The people on the other side, and crucially independents, will rebel against you if you look like you’re losing your mind. Worst of all, you will have proved yourself to be the very thing you’re claiming to be fighting against: an enemy of democracy. And all the while you’re just giving the populist and his followers enough rhetorical fuel to rightly call you a saboteur, an unpatriotic schemer, for years to come.

To a big chunk of the population, the Venezuelan opposition is still that—a spoiled, unpatriotic, schemer. It’s taken many furious years for its politicians to wash away those stains. It sapped the opposition’s effectiveness for the years when we’d need it most.All non-democratic channels are counter-productive: you lower your message, and give the populist rhetorical fuel.

4. Find a counter-argument (no, not the one you think).

Don’t waste your time trying to prove that this ‘ism’ is better than that one. Ditch all the big words. Why? Because, again, the problem is not the message but the messenger. It’s not that Trump supporters are too stupid to tell right from wrong, it’s that you’re much more valuable to them as an enemy than as a compatriot.

The problem is tribal. Your challenge is to prove that you belong in the same tribe as them: that you are American in exactly the same way they are.

In Venezuela, we fell into the abstraction trap in a bad way. We wrote again and again about principles, about the separation of powers, about civil liberties, about the role of the military in politics, about corruption and economic policy. But it took our leaders ten years to figure out they needed to actually go to the slums and to the countryside. And not for a speech or a rally, but for game of dominoes or to dance salsa—to show that they were Venezuelans too, that they had tumbao and could hit a baseball, could tell a joke that landed. That they could break the tribal divide, come down off the billboards and show that they were real. And no, this is not populism by other means. It is the only way of establishing your standing. It’s deciding not to live in an echo chamber. To press pause on the siren song of polarization.

You will not find that pause button in the cities or the university campuses. You will find it precisely where you’re not expected.

Only then will your message land.

8

There’s no point sugar coating: the road ahead is tough and the pitfalls are many. It’s way easier to get this wrong than to get it right, and the chances are that the people getting it wrong will drown out those getting it right.

But if you want to be part of the solution, the road ahead is clear: Recognize you’re the enemy they need; show concern, not contempt, for the wounds of those that brought Trump to power; by all means be patient with democracy and struggle relentlessly to free yourself from the shackles of the caricature the populists have drawn of you.

It’s a tall order. But the alternative is worse. Believe me, I know: I’m from Venezuela.

9

L’estat sempre troba l’estrès del seu compromís democràtic en la qüestió territorial. És on la democràcia no ha arribat del tot. Per això dic que la nostra missió és estendre la democràcia a la qüestió territorial espanyola. Acabi com acabi. Tant si acaba amb el sí a la independència com amb un no.

Jordi Graupera, Entrevista, Vilaweb, 29 de maig 2017, http://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-graupera-espanya-haura-de-demostrar-que-governa-catalunya-per-dret-de-conquesta/

Una de les veus que més han defensat la via del referèndum des del 27-S ha estat la del periodista i filòsof Jordi Graupera. Des de Nova York, participa en els debats polítics de Catalunya a través de les tertúlies de ràdio i dels articles d’opinió en diversos mitjans del país. Hem entrevistat Graupera quan falten quatre mesos exactes per al referèndum d’independència. Volem que expliqui una cosa que denuncia als seus articles: quines són aquestes forces que maniobren contra el referèndum des de les files sobiranistes. També volem saber quina creu que és la millor estratègia per a arribar a fer el referèndum i com pensa que s’ha de reaccionar a l’estratègia repressiva de l’estat. Parlem amb Graupera d’aquesta última oferta de diàleg enviada al govern espanyol i, finalment, de les seves ambicions polítiques. Explica que vol presentar-se a les eleccions si hi ha unes condicions determinades. Escoltem-lo.

—Escriviu articles on escampeu sospites i acusacions sobre unes forces dins les files de l’independentisme que volen evitar el referèndum. Però no dieu cap nom. Per què? Qui hi ha darrere d’aquests interessos?

—No es tracta d’escampar sospites, sinó que recullo un seguit d’informacions que m’arriben de diverses fonts que vénen de tots els partits independentistes que hi ha al parlament i també d’alguns de no independentistes. Són coses que la gent t’explica a partir de converses que tenen i reunions amb tensió. Si no hi poso noms i cognoms és perquè no ho puc confirmar ni en tinc cap prova gràfica ni de vídeo. I moltes d’aquestes coses me les diuen extraoficialment. Quan em diuen algun nom, me’l diuen amb petició de confidencialitat. Deontològicament, faig allò que he de fer.

—Això pot dur confusió i desconfiança, aleshores.

—No es tracta només d’explicar que aquest debat dins l’independentisme existeix. És un debat que de vegades és benintencionat. Hi ha gent que creu honestament que l’estratègia correcta és una altra. Estan convençuts que el referèndum no es podrà fer. I, per tant, pensen en les alternatives. I després hi ha gent que té una manera d’actuar més cínica. I, en aquest sentit, miro

10

d’explicar que dins l’independentisme encara hi ha una cultura política –que és com ha funcionat el país els darrers quaranta anys– que fa que gent que és independentista acaba defensant una estratègia molt diferent.

—Sempre hi ha gent per a tot. La qüestió no és si es pot confiar en els qui tenen el timó?

—Tinc molt poc interès en la qüestió de la confiança. Penso que el debat on sovint som arrossegats quan ens fan aquestes preguntes és en si confiem en els polítics o no. I aquest debat per mi és equivocat. Especialment si som periodistes o columnistes, no té gaire sentit preguntar-se si confies o no, perquè la nostra feina és desconfiar. Hem d’assumir que els actors polítics tenen unes ideologies i uns interessos col·lectius a llarg termini i, després, també tenen uns interessos individuals i de partit a curt termini. És comprensible i humà. Però la nostra missió com a periodistes no és decidir si es pot confiar en un polític o no, sinó que hem d’avaluar els fets i les forces que els determinen.

—Pot ser que el govern faci coses que no pot explicar i és en aquest sentit que s’apel·la a la confiança. No es tracta d’actes de fe, sinó d’astúcia davant un adversari que et vol liquidar.

—És correcte. El nostre cas incentiva això que expliqueu perquè es diu que hi ha coses que es fan però no es poden explicar. Per tant, ens diuen que hem de confiar en el govern… Però aquest argument és molt llaminer. Pot servir per a justificar moltes coses. La nostra missió és no conformar-nos-hi, amb aquest argument. Sobretot quan hem vist que es feia servir des del 2010 sobre les estructures d’estat. Cada vegada que una persona nova arriba a un departament del govern et diu que no hi ha pràcticament res fet. L’exemple clar és la hisenda catalana, que en teoria es fa des del 2010. No es podia fer el 9-N fins que no s’hagués preparat no sé què… No es podien fer les plebiscitàries fins que no s’hagués preparat no sé quina altra cosa… Hem d’esperar divuit mesos perquè hem de tornar a preparar no sé què més… I anem avançant i el més calent és a l’aigüera.

—Penseu que ens han enganyat?

—Suposant que això fos sempre veritat, suposant que sempre que ens diuen que no es pot explicar alguna cosa és perquè activaria l’actuació de l’estat espanyol, la nostra missió continuaria essent un incentiu. Nosaltres hem de demostrar que l’actitud de l’electorat català, del periodisme català i dels intel·lectuals catalans és més perillosa que no la de l’estat. Quan el polític es troba entre la paret del seu electorat i l’espasa de l’autoritarisme de l’estat, ha d’entendre

11

que cedir a l’autoritarisme és pitjor que trair els interessos dels seus electors. Per tant, la nostra missió és ‘keep them honest’.

—Forçar-los? Que notin la pressió?

—Que allò que diguin sigui veritat. Que cada vegada que ens diuen ‘fem coses que no podem explicar’, com que no podem comprovar que sigui veritat i és raonable que no ens ho vulguin explicar –tots els estats fan coses secretes–, la nostra missió és situar-nos intel·lectualment de tal manera que incentivi que això sigui cert sempre.

—No penseu que pot ser que hi hagi gent que ho veu diferent i que no vol menys la independència?

—Jo vull defensar que hi ha gent que honestament creu que el referèndum no és possible o, fins i tot, que no és desitjable i que, per tant, creu que per a aconseguir la independència cal una altra via. A mi em sembla que és un raonament que es pot fer des de l’honestedat, de la racionalitat, de les probabilitats… El principi de la democràcia és que tothom està equivocat. Com que tots ens equivoquem, allò que cal exigir és que aquestes idees siguin a l’espai públic. I aleshores, entre tots ens cobrim els punts cecs.

—Hi ha la capacitat d’impedir el referèndum, arribats on hem arribat?

—És impossible de saber. No podem saber si hi ha la possibilitat d’impedir el referèndum. Sí que podem saber quin cost té no fer el referèndum. Si l’estat espanyol es decideix per la repressió física –que és l’opció més extrema–, és la seva pròpia destrucció. L’estat espanyol no podrà sobreviure a l’aniquilació de la voluntat democràtica d’una de les seves nacions en el context d’avui. Això era possible l’any 1936 per moltes raons. Per exemple, que les desigualtats econòmiques de l’estat espanyol eren tan radicals que la democràcia era molt inestable. I allò era possible als anys trenta perquè era un període en què les democràcies liberals estaven sota sospita. I es pot dir això mateix de la Primera República, o de l’estatut de Núria, o dels anys cinquanta del segle XIX, o de les intervencions dels diputats catalans, valencians i balears a les Corts de Cadis, o del 1714, o del 1659 o del 1640.

—Voleu dir que el context ara ho impedeix?

—I tant. Són contextos en què la repressió forta era més possible i en què Espanya podia sobreviure. De fet, va sobreviure gràcies a la repressió i la imposició de la seva voluntat amb violència i la

12

connivència d’una part de la societat catalana. Però en el context actual, que l’estat intentés frenar per la força la voluntat democràtica dels catalans implicaria admetre que governa Catalunya per ocupació. Per dret de conquesta. Ara no vivim en una dictadura.

—…

—Ja no som en el franquisme. No vivim a Turquia. La gent és lliure. Pot pensar. Pot reaccionar. La repressió física és un cost massa elevat que Espanya no pot pagar. Però la repressió física no és l’única possible. Hi ha més maneres d’intervenir en el referèndum, com demanava l’editorial d’El País. L’acció judicial, l’airejament dels casos de corrupció a la premsa i la coacció que se’n deriva, l’extorsió personal com va passar amb els banquers d’Andorra…

—Tot això fa temps que funciona.

—Són accions que són a mig camí i que tenen una certa possibilitat d’èxit. L’única manera que no tinguin possibilitats d’èxit és que els polítics estiguin compromesos de manera salvatge a fer un referèndum i que la gent que fem d’intermediaris entre la política i el discurs públic –que som tu i jo– creem les condicions perquè la força d’aquesta repressió de baixa intensitat no sigui tan efectiva.—I aquestes forces internes de l’independentisme –cíniques o benintencionades– que dieu tenen capacitat d’èxit?

—Jo crec que el referèndum és decisiu per a aconseguir la independència. També per a aconseguir uns espais de llibertat dins la societat catalana. Crec que no fer el referèndum també condemna Espanya a estar en mans de les seves mans més autoritàries. La possibilitat d’èxit d’aquesta gent dins les files independentistes que no vol el referèndum existeix. És més possible que probable. La seva estratègia implica construir un relat que faci que el xoc entre Catalunya i l’estat espanyol porti a una situació en què la solució passi per un espai on intervinguin només els intermediaris. És a dir, els polítics. Però la força del referèndum és que pren el control dels polítics i el dóna a la gent.

—El poder per al poble?

—El referèndum dóna la força a la gent i no als polítics. Nosaltres –periodistes, polítics, intel·lectuals i la gent– hem de buscar alternatives a la repressió. Aquesta ha de ser la nostra obsessió. No pot ser que davant la repressió ens dediquem a cercar alternatives al referèndum. Un polític català del govern, dels de ben amunt, em deia: ‘No cal que tanquin tots els col·legis. Si tanquen deu col·legis a deu poblacions de l’àrea metropolitana, el referèndum no serà vàlid.’

—No hi esteu d’acord?

13

—Primer, que això no és veritat. Si l’estat espanyol et reprimeix i la seva actuació invalida uns vots, aquells vots no es poden comptar i disminueix el cens. Però els vots lliures alliberen els vots esclaus. I si cal, ja farem un altre referèndum quan siguem lliures per si ens volem reincorporar a Espanya, si hi ha cap partit amb prou força que ho vulgui. Però a més, tenim solucions per això. De la mateixa manera que el Palau Robert va estar obert un mes pel 9-N, es poden col·locar urnes al Pati dels Tarongers o a l’hemicicle del Parlament de Catalunya. I dónes una setmana o quinze dies perquè la gent que no ha pogut votar ho pugui fer. O, senzillament, desvies la gent dels col·legis afectats als altres de més a prop.

—L’obsessió és fer-lo peti qui peti?

—La victòria real és que puguis fer el referèndum. Si demostrem que som capaços d’organitzar un referèndum malgrat aquesta repressió de baixa intensitat, ja haurem guanyat, encara que el resultat sigui negatiu. Si es trasllada a la ciutadania la legitimitat de fer això i la capacitat o efectivitat de poder-ho fer, aleshores la gent anirà a votar. Perquè la gent vol prendre decisions per ella mateixa.

—També he entès que critiqueu que es traslladi una certa responsabilitat als ciutadans i a la seva mobilització i no tanta als polítics i institucions… És així?

—Hi ha unes tasques que corresponen als polítics i unes tasques que corresponen a la gent. I no s’han de confondre les unes amb les altres. He sentit polítics que diuen que això ho arreglarà la gent. Que la gent haurà de sortir al carrer. Que caldrà que la gent acampi. I que la gent haurà de fer tot de coses revolucionàries. Però no som a la Unió Soviètica de la Perestroika, no és la Turquia d’Erdogan, ni és Maidan, a Ucraïna. O no ho és encara. Espanya és una democràcia. I és missió dels nostres polítics i del seu aparell institucional –que és molt fort, té molts mecanismes, i és la raó per la qual som una comunitat que es pot autogovernar– posar les condicions necessàries perquè la ciutadania es pugui expressar democràticament i pacíficament.

—Aquest és el seu compromís, no?

—Aquesta és la seva missió històrica: fer possible l’autodeterminació. No és la seva missió com a independentistes, ni com a catalans. És la seva missió com a espanyols. En el pacte que vam fer en la transició, acceptem que les normes amb què ens regim són les democràtiques. I d’això en som responsables tots. També els polítics catalans i els independentistes. És un contracte. I la seva responsabilitat exigeix fer possible que això sigui veritat. I si encara no ho és, és perquè a l’estat espanyol hi ha gent que traeix aquests principis democràtics. És la nostra missió com a espanyols, que estimem la nostra vida i estimem

14

la vida dels altres espanyols. Nosaltres som els únics que podem fer estendre el principi democràtic a la qüestió territorial. Aquesta és la nostra missió. Si els polítics traslladen aquesta missió a la gent, s’espolsen la responsabilitat per poder bastir l’argument que no som majoria. I el problema no és aquest.

—Quin és?

—És la manca de garanties democràtiques que l’estat espanyol té en l’estructura i que els polítics catalans, com a polítics de l’estat, han de posar damunt la taula per fer possible aquest exercici de democràcia. De la mateixa manera que la decisió dels ciutadans no poden prendre-la els polítics i per això cal fer un referèndum, la responsabilitat dels polítics de fer-ho possible no pot recaure en els ciutadans.

—Acabeu de dir que Espanya és una democràcia. Deveu parlar des d’un punt de vista formal o nominal…

—La democràcia no és com estar embarassada, que ho estàs o no i no hi ha punt mitjà. La democràcia és una qüestió de grau. De la mateixa manera que no diríem que la revolució americana no va portar a una democràcia amb la constitució americana, en aquell moment hi havia tres milions i mig d’esclaus als Estats Units. Podríem dir que la democràcia americana no va començar fins que Lincoln no va fer la Proclamació d’Emancipació, o hauríem de dir que va començar amb les lleis civils dels anys seixanta del segle passat, o fins que els gais no es van poder casar. En cadascun d’aquests estadis, la democràcia evoluciona i millora. Però és innegable que l’estadi anterior també és democràtic. Això mateix passa a l’estat espanyol.

—Aquí anem enrere.

—És una democràcia en molts sentits. És un estat de dret, té uns principis democràtics a la constitució, hi ha eleccions, hi ha un sistema judicial polititzat en els afers polítics però normal en els afers ordinaris… L’estat sempre troba l’estrès del seu compromís democràtic en la qüestió territorial. És on la democràcia no ha arribat del tot. Per això dic que la nostra missió és estendre la democràcia a la qüestió territorial espanyola. Acabi com acabi. Tant si acaba amb el sí a la independència com amb un no.

—Clavegueres de l’estat, Operació Catalunya, CNI, la mentida constant als mitjans…

—És cert. No ens trobem davant del joc net del Regne Unit. Ni tan sols amb la tolerància de Canadà. Ens trobem amb una cosa més autoritària. Ho he denunciat infinites vegades. La premsa no és lliure. La premsa deshumanitza una part de la societat espanyola, que som

15

nosaltres. I això és molt greu i completament antidemocràtic. Ara, nosaltres no podem assumir-ho. Quan ho assumeixes, incentives que sigui possible. Ho normalitzes. Nosaltres hem d’apel·lar als millors àngels de la naturalesa d’Espanya. I els millors àngels són en les seves lleis, en els principis democràtics que la infonen. És cert que juguem el partit contra un catenaccio. Però no podem respondre amb un altre catenaccio. La resposta és el joc d’associació. I han de ser ells que han de demostrar que estan disposats a pagar el preu de la repressió per mantenir l’estat. Hauran de demostrar que governen Catalunya per dret de conquesta.

—Considereu que Espanya no pot pagar la factura de la repressió?

—Jo crec que no. Espanya és una democràcia. No tan sols en el sentit que les seves lleis i la seva constitució ho digui, també perquè la societat espanyola és una societat democràtica. Encara que hi hagi gent d’ultradreta i gent disposada a cedir en qüestions democràtiques per defensar la unitat d’Espanya, la matèria social, poblacional, ideològica, literària… o el vehicle de les raons públiques que fem servir per relacionar-nos són raons de democràcia. I això fa inviable una repressió d’alta intensitat. Ara és inviable. Perquè hi ha Europa, hi ha l’economia, la globalització, les desigualtats socials ja no són les dels anys trenta, la democràcia encara és forta a Occident… i per la naturalesa dels espanyols i la força dels catalans. Que som més forts que no ens pensem. I Barcelona, que és una ciutat molt poderosa a Europa. Tot això fa inviable una repressió que pugui frenar un intent decidit i real d’autodeterminar-nos.

—Què en penseu de l’última oferta que va fer la setmana passada el govern a Madrid?

—Pensat en abstracte, no ho veig pas malament. No em sembla malament anar a Madrid a explicar res. O anar a Sevilla o on sigui. I sobretot explicar que volem fer un referèndum d’autodeterminació i que preferim fer-lo articulat també amb les forces de l’estat. Això no fa mal a ningú. Em sembla més discutible l’obertura a negociar-ho tot sense condicions. En el discurs que vam veure l’altre dia a Madrid hi havia certs canvis respecte de discursos anteriors fets a Espanya. Hi havia una defensa del dret inalienable d’autodeterminació. La van fer Puigdemont i Junqueras. I crec que aquest és el punt d’unió entre ells dos. Està molt bé. Ens ha costat molt de posar l’autodeterminació al centre del debat públic. I això té efectes molt positius.

—I què trobeu discutible?

—La qüestió de la data i la pregunta no correspon al president –amb tot el respecte que li tinc–, sinó que correspon al parlament. El parlament va decidir i va aprovar la proposta de fer el referèndum a la tardor, entre el setembre i l’octubre. Per tant, això ens lliga a tots.

16

Si l’estat espanyol vol fer un referèndum d’autodeterminació de Catalunya i vol coordinar-lo condicionant la data i la pregunta, és feina seva de posar l’oferta sobre la taula. I aleshores, el parlament ha de decidir com s’entra en la negociació i què està disposat a acceptar. Però és molt important entendre això.

—Expliqueu-vos.

—No és perquè jo faci de mestretites. És una qüestió d’entendre que el parlament representa la voluntat del poble de Catalunya d’autodeterminar-se. I cal ser molt respectuós amb això. De la mateixa manera que en aquella conferència es va donar per fet que guanyaria el sí en el referèndum. I em sembla un error. Hem de protegir els votants del no. Jo defenso la llibertat de la gent de Catalunya. Independentment de si la volen fer servir per a coses que a mi no m’agradin. Per això, la Generalitat ha de posar finançament per a les campanyes del sí i del no. Hi ha d’haver espais publicitaris per a la campanya del no.

—En la defensa del referèndum, he notat que es menystenia el 9-N. No trobeu que va ser positiu?

—El 9-N expressa el millor i el pitjor del procés. El millor perquè van sortir a votar dos milions tres-centes mil persones. I dues-centes cinquanta mil persones van sortir a votar que no. Per l’amor del Sant Crist! Bé, van votar sí-no o no sé què… que és votar que no, en realitat. Va demostrar que es pot organitzar una votació amb garanties. Va demostrar que, si organitzes un operatiu d’aquesta mena, l’estat no té instruments per a reprimir-lo. Va demostrar que l’interès internacional és evident i fort. Va demostrar que la gent votant és una imatge d’una potència bestial. Ens va demostrar que es pot fer. I no des del punt de vista pràctic o logístic. Sinó des del punt de vista moral o psicològic.

—I la cosa pitjor?

—Una mica més i el 9-N liquida la idea del referèndum. Perquè observeu que quan es va tornar a posar la idea del referèndum damunt la taula se’ns deia que seria un altre 9-N. El 9-N es va convertir en un argument per a negar la idea del referèndum. També perquè anava carregat d’eufemismes. També perquè seguia l’estratègia de reservar el gran conflicte per al final. Jo crec que aquest és el gran error del procés. I per això es va fer una pregunta absurda, que no significava res. Calia incloure-hi Unió i Iniciativa, se’ns va dir. El 9-N va ser un instrument que hi va haver la temptació de fer-lo servir políticament. Això vol dir construir un relat d’heroïcitat i de legitimitat a favor d’alguns actors. El 9-N es va fer servir per a moltes coses menys per fer la independència.

—I ara són perjudicials, aquestes coses?17

—El fet d’haver utilitzat el 9-N per a coses que no tenen a veure amb la independència ha alimentat relats que dificulten l’avenç en aquest moment. Com el discurs dels comuns sobre el referèndum pactat, la cosa aquesta del Pacte Nacional pel Referèndum i totes les ambigüitats que, amb l’ajuda dels teus articles i dels meus, ens anem intentant treure de sobre. Per tant, el 9-N és un moment molt important de la història recent de Catalunya però que té un poder negatiu des del punt de vista polític. I ho dic amb dolor de la meva ànima. Perquè jo vaig anar a votar, em vaig emocionar, tinc la foto… Va ser un moment de notar que es podia ser independentista amb normalitat votant en una urna.—Com va l’organització de la Nova Dreta Independentista?

—[Riu.] Ho haureu de preguntar a qui l’organitzi. No ho sé… Això forma part del debat petit. Un debat pensat per legitimar i deslegitimar discursos sense haver-los de combatre amb arguments. És una manera de no debatre idees. És una manera de col·locar una etiqueta estigmatitzadora, la dreta, que està molt deslegitimada en l’imaginari català per raons de la dictadura. A través d’un dogmatisme imposat, volen coartar la llibertat de dir coses. En certa part, dono la benvinguda a aquesta maniobra perquè vol dir que som importants. És senyal que la gent que se’ns col·loca en aquest univers diem coses que tenen importància tenint en compte que tenim poca influència directa, perquè bàsicament ens dediquem a ajuntar lletres i penjar-les a internet.

—Molesteu?

—Penso que la gent de l’esquerra que ha posat en circulació aquesta maniobra i aquestes etiquetes afavoreix el contrari d’allò que persegueix. Aquests que vénen de la tradició anticonvergent més forta –i que algunes de les seves crítiques a Convergència són justes i reals i s’han demostrat més certes que no semblaven– per la via d’atacar la gent de la nostra actitud titllant-nos de problema i barrejant-nos amb freaks d’internet i trolls diversos –i comparant-nos de manera analfabeta amb moviments feixistes– acaben protegint la vella guàrdia i l’entramat d’interessos de la dreta catalana. Ens desarmen davant aquesta vella guàrdia. Atacant-nos a nosaltres, faciliten que aquells continuïn manant i tenint més influència. Amb una expressió pròpia d’alguns que han maniobrat contra nosaltres, em sembla un clar tret al peu.

—Us veurem fent política aviat?

—Em semblaria poc honest de dir que no m’hi dedico a hores d’ara. Escriure articles, participar en manifestacions, signar o escriure manifestos i participar en la societat civil és fer política. Fer política és prendre partit. I no prendre partit també és fer política.

18

—Política institucional i anant a eleccions, volia dir.

—De manera immediata o a curt termini, no ho veig possible. M’agradaria anar a unes llistes electorals. Perquè sempre he volgut participar, influir i canviar la realitat per fer un país millor. I les institucions són una via normal. La vull provar en algun moment de la meva vida. Em presentaré a unes eleccions si hi ha un seguit de condicions. Ara mateix no hi són. Per tant, no ho veig possible a curt termini. Aquesta pregunta me l’ha fet molta gent. També me l’he feta jo mateix moltes vegades. Però des que em vaig instal·lar a Nova York vaig abandonar una vocació definitòria de la meva personalitat i només m’interessen els projectes concrets. Si hi hagués un seguit de circumstàncies, m’agradaria molt de participar en un projecte polític determinat.

—Quines són aquestes condicions?

—Hauria de ser un projecte amb una substància en què jo pogués participar d’una manera determinant. O bé un moviment ciutadà apartidista muntat sobre idees i compromisos que ara mateix no són al centre de la política catalana. Amb gent que cerqui una manera no dogmàtica d’aproximar-se a la política. Amb una defensa de la llibertat profunda que s’expressa no tan sols en qüestions d’identitat nacional i de drets col·lectius sinó també en idees d’igualtat, de sobirania econòmica i personal, d’autonomia moral, i aprofundiment espiritual o, si voleu, intel·lectual. Si hi hagués aquestes circumstàncies amb un moviment ciutadà que poguéssim articular un grup de gent per entrar a les institucions i augmentar el pluralisme de la política catalana, m’agradaria molt. No és cap secret per a ningú que tinc aquesta mirada sobre el país. Però ara no hi són, aquestes circumstàncies i, a més, sóc a Nova York.

—Què requereix, l’articulació d’aquest moviment ciutadà?

—Tinc al cap l’experiència d’haver participat en qüestions socials i polítiques. Des d’allò més parroquial o el moviment d’esplais i el moviment escolta fins a associacions ambientals, d’ajuda mútua, de protecció d’infants en exclusió, associacions d’intervenció política, grups de gent amb qui hem posat sobre la taula idees, manifestos, sindicats d’estudiants… La riquesa associativa de Catalunya és molt gran i m’hi sento molt identificat. Jo crec que hi ha la possibilitat generacional, intel·lectual i política de dur endavant idees de manera diferent sense seguir la cadena de comandament i els deutes de tota la vida.

19

La postérité s'étonnera sans doute que les démocraties aient inventé tant de fascismes et de menaces fascistes après que les fascismes ont été vaincus. C'est que, si la démocratie tient dans l'antifascisme, il lui faut vaincre un ennemi sans cesse renaissant

Jean-Marie Pottier, “Un spectre plane sur la politique mondiale, celui du fascisme”, Slate.fr, 29 de maig de 2017, http://www.slate.fr/story/145815/spectre-fascisme

Aux États-Unis, le «f word» est un euphémisme pour désigner le mot «fuck». Récemment, un autre «f word» qui brûle la langue est venu hanter les médias américains: celui de fascisme ou fasciste, régulièrement appliqué à Donald Trump avant comme après son élection. En décembre dernier, le chroniqueur politique Michael Kinsley ouvrait ainsi une tribune publiée par le Washington Post sur ces mots abrupts: «Donald Trump est un fasciste.» Début mai, le journaliste de la chaîne de gauche MSNBC Chris Matthews réagissait au vidage du directeur du FBI James Comey en lâchant: «Je crois qu'il est approprié de parler ce soir d'un petit parfum de fascisme.»

Nous voyons du fascisme dans tous les séismes politiques de notre époque. En juin 2016, Lawrence Rosenthal, chercheur américain spécialiste des droites radicales, se demandait ainsi si, comme l'ascension de Trump, le «oui» au Brexit n'était pas l'indice d'une société en voie de fascisation. Plus récemment, le mot a évidemment ressurgi avec l'accession de Marine Le Pen au second tour de la présidentielle, notamment dans la presse étrangère. En février, Jean-Luc Mélenchon avait d'ailleurs gagné en appel le procès pour injure que lui avait intenté en 2011 la présidente du Front national, dont il avait déclaré: «Pourquoi voulez-vous que le peuple français soit le seul peuple qui ait envie d’avoir un fasciste à sa tête?» Le tribunal a accordé un quitus au dirigeant de la France insoumise, estimant que ses propos, «outrageants» pour sa rivale, ne dépassaient cependant pas «les limites admissibles de la liberté d’expression».

Ce qui ne veut donc pas dire qu'ils ont une pertinence politique: appliquer le qualificatif de «fasciste» au FN actuel est très critiqué par beaucoup de spécialistes de la formation frontiste qui, à l'image du chercheur en science politique Joël Gombin dans son livre  Le Front national, jugent que «la référence au fascisme ou au nazisme s'agissant du FN, fréquente dans certains milieux militants, ne peut qu'en obscurcir la compréhension. Le FN, en tant que parti, n'a aujourd'hui aucun rapport avec le (néo)fascisme ou le (néo)nazisme –ce qui n'empêche qu'on ait pu y trouver, voire qu'on y trouve encore, des individus néofascistes ou néonazis».

Ce printemps, l'éditeur et cinéaste engagé Gérard Mordillat a réédité un texte théorique sur le fascisme publié en 1932 par Benito Mussolini, estimant qu'«il constitue assurément un document indispensable pour la connaissance de l'histoire contemporaine mais [...] est aussi une œuvre de propagande dont l'esprit de violence n'est pas étranger à l'époque actuelle». L'utilisation à tout bout de champ du terme de fascisme est symptomatique de notre fascination apeurée pour une époque, les années 1930, dont nous croyons apercevoir le retour cyclique. À tort? «Peut-être faudrait-il bannir, au moins temporairement, le mot “fascisme” de notre vocabulaire politique»: signé de l'historien britannique Stuart Woolf,le constat date déjà de près d'un demi-siècle. Et indique bien les limites de l'utilisation d'un mot qui, désignant au départ

20

un régime bien précis –l'Italie de Mussolini entre 1922 et 1945– a ensuite essaimé, d'abord géographiquement (l'Allemagne de Hitler, l'Espagne de Franco, le Portugal de Salazar...), puis temporellement: dans les années 1980, Zeev Sternhell avait causé une vive polémique en théorisant une origine française du fascisme, au début du XXe siècle.

Un objet mal défini

Selon le spécialiste des droites extrêmes Nicolas Lebourg, également chroniqueur pour Slate, le fascisme est «un objet souple, fluide, sans texte fondateur ni dogme» et «le définir a donc toujours été un défi»: «Le fascisme se veut hors de définition, il refuse d’être un “isme” comme les autres.» Et se révèle donc une catégorie bien commode pour les militants désireux de disqualifier leur adversaire ou pour les médias, comme l'expliquait au moment de l'éviction de James Comey l'historienne Ruth Ben-Ghiat, qui travaille actuellement sur un livre intitulé Strongmen: From Mussolini to Trump:

«Souvent, les médias me poussent à étiqueter Trump comme fasciste. Je n'ai jamais fait cela, car l'objectif de Trump n'est pas d'établir un État à parti unique. [...] Ce qu'il y a avec les dirigeants autoritaires aujourd'hui, [...] c'est qu'ils n'ont pas besoin de disposer d'une dictature dans le sens classique du terme pour accomplir leurs buts. Vous pouvez intimider les gens. Vous pouvez tenter de contrôler la presse. Vous pouvez attaquer la justice, les médias, les institutions, tenter de les vider de leur sens, sans avoir à interdire des parties à la façon traditionnelle du fascisme.»

Pour tenter d'adapter ce concept aux réalités de la politique de 2017, des chercheurs ont imaginé le concept de «post-fascisme», d'ailleurs revendiqué par certains hommes politiques comme l'Italien Gianfranco Fini, qui transforma le parti néofasciste MSI en Alliance nationale: «Le fascisme est mort en 1945, moi je suis né en 1952. Je suis un post-fasciste.»

En 2000, le Hongrois Gaspar Miklos Tamas, résistant au communisme devenu un opposant de Viktor Orban, avait esquissé dans la Boston Review ce «post-fascisme» qui distinguerait les formations nostalgiques du fascisme des années 30 (comme, aujourd'hui, la CasaPound en Italie, le Jobbik en Hongrie ou Aube dorée en Grèce) de partis politiques qui auraient rompu, au moins en surface, avec cet héritage. Pour lui, ce post-fascisme désigne «une galaxie de politiques, pratiques, routines et idéologies qui peuvent être observées partout dans le monde contemporain», galaxie respectueuse en façade du jeu électoral et du gouvernement représentatif, mais qui, «sans Führer, sans parti unique, sans SA ou SS, renverse la tendance, née des Lumières, à assimiler la citoyenneté à la condition humaine»:

«Diviser en deux la communauté civique et humaine, c'est du fascisme. C'est pourquoi l'expression, même si elle est déroutante, doit être ressuscitée.»

Couper le cordon

Le concept est repris ces jours-ci par l'historien italien Enzo Traverso, professeur à l'université de Cornell, qui vient de publier Les Nouveaux visages du fascisme, un livre d'entretiens avec Régis Meyran. «Je parle de post-fascisme pour définir une nébuleuse qui est fédérée par un certain nombre de traits communs, l'islamophobie, la xénophobie, le racisme et une critique radicale de l'Union européenne et du

21

mondialisme», explique le chercheur, qui voit dans ce «post-fascisme» un contemporain du «présentisme», d'une époque sans «horizon d'attente», là où le fascisme des années 1930 se présentait comme une utopie en soi et aussi comme un rempart à l'utopie bolchevique.

«Ce qui me frappe, ajoute-t-il, c'est une métamorphose qui traverse la culture des droites radicales: cette volonté d'apparaître respectables en coupant le cordon qui les liait à leur matrice fasciste, comme le fait le Front national, en affichant leur respect d'un cadre démocratique institutionnel. Le FN est aujourd'hui autre chose que la fédération qu'il était au départ associant catholiques réactionnaires, nostalgiques de Vichy et l'Algérie française, une tradition bien française du nationalisme... Cela ne le rend pas pour autant moins dangereux. Penser le fascisme au XXIe siècle signifie penser quelque chose qui n'est pas la reproduction du fascisme tel que l'on a connu dans les années 30.»

L'emploi du mot «post» signe bien pourtant l'ambiguïté du concept, qui place les extrémismes contemporains à la fois dans le prolongement du fascisme et dans son «après», et est assez flexible pour être employé, par exemple, à propos d'un dirigeant post-communiste comme Vladimir Poutine. Le post-fascisme peut assez vite être raccordé à d'autres étiquettes tout aussi accueillantes et régulièrement maltraitées. L'historien américain Federico Finchelstein, qui publiera à la rentrée From Fascism to Populism in History, le relie ainsi à celui de populisme, au sens d'un mouvement prétendant représenter un peuple monolithique, uni derrière son leader. «Il s'agit d'une reformulation du fascisme dans le respect des règles du jeu démocratique, explique-t-il. Le premier post-fasciste était Juan Peron qui, après la Seconde Guerre mondiale, a compris qu'il fallait aller au-delà du fascisme et accepter le règne de la démocratie. Marine Le Pen a fini par tirer la même conclusion que Peron: pour réussir dans un monde où le fascisme a été défait, il faut s'engager en politique à la manière populiste.»

«Ce que nous voyons dans ces dirigeants, ajoute-t-il à propos des «post-fascistes» contemporains, ce sont des échos du fascisme, mais ces échos ne veulent pas dire que ces personnes sont fascistes. Elles ont un arrière-plan fasciste.» Des «échos», un «arrière-plan»: un vocabulaire qui signe bien les mille et une précautions de rigueur avant d'employer le terme «fasciste» à propos de la politique contemporaine. L'historien Timothy Snyder estime que notre recours à ce terme prouve que nous manquons de catégories pour penser l'existence d'alternatives à la démocratie libérale que nous pratiquons depuis au moins soixante-dix ans, et bien plus aux États-Unis: lui estime prudemment que Trump affiche des comportements  «fascisants» , comme sa «confrontation frontale avec la vérité» ou son attitude martiale lors de ses meetings.

«Ur-fascisme»

De même qu'on peut adopter des comportements populistes sans être un populiste, on peut exhiber des traits fascistes sans être un fasciste. Lors de l'arrivée au pouvoir de Trump, puis de l'accession de Marine Le Pen au second tour, un texte de 1995 d'Umberto Eco a beaucoup circulé en ligne: l'auteur du Nom de la rose y analysait ce qu'il appelle le «ur-fascisme», le fascisme éternel, «un ensemble d'habitudes culturelles, d'instincts obscurs et de penchants insondables» qu'il résumait en pas moins de... quinze

22

critères possibles, pas forcément spécifiques au fascisme et parfois contradictoires entre eux. On y trouvait le culte de l'homme (ou de la femme) d'action, la peur de la différence, l'appel aux frustrations de la classe moyenne, le nativisme, l'usage d'une novlangue orwellienne... Ce qui ne suffit pas pour autant automatiquement à faire du dirigeant qui en adopte une un fasciste:comme l'expliquait aussi Eco, le fascisme est une idéologie «sans quintessence», définie par son flou, «un collage de différentes idées philosophiques et politiques, un essaim de contradictions».

Ce qui en a fait une des plus accueillantes auberges espagnoles politique des XXe et XXIe siècles. Une invective qui, contrairement à des concepts plus savants et plus appropriés à notre monde actuel, vient naturellement aux lèvres des manifestants ou sous le pinceau du militant qui grave un slogan dans la pierre: imagine-t-on des foules hurler contre Trump, Le Pen ou Orban en les qualifiant spontanément de «nationaux-populistes», d'«illibéraux»ou de «néo-autoritaires»? On a pu dire du terme qu'il avait une valeur «affective», manière de dire que quand les fascistes n'existent pas, ou moins, ou plus, nous nous faisons obligation de les inventer: comme l'assénait, un an avant sa mort, l'historien libéral François Furet, «la postérité s'étonnera sans doute que les démocraties aient inventé tant de fascismes et de menaces fascistes après que les fascismes ont été vaincus. C'est que, si la démocratie tient dans l'antifascisme, il lui faut vaincre un ennemi sans cesse renaissant».

23

Not seeing race does little to dismantle racist structures or improve the lives of people of colour. In order to do so, we must see race. We must see who benefits from their race, who is affected by negative stereotyping of theirs, and on whom power and privilege is bestowed – not just because of their race, but also their class and gender. Seeing race is essential to changing the system.

Reni Eddo-Lodge, “Why I’m no longer talking to white people about race”, The Guardian, 30 de maig de 2017, https://www.theguardian.com/world/2017/may/30/why-im-no-longer-talking-to-white-people-about-race

On 22 February 2014, I published a post on my blog. I titled it “Why I’m No Longer Talking to White People about Race”. It read: “I’m no longer engaging with white people on the topic of race. Not all white people, just the vast majority who refuse to accept the existence of structural racism and its symptoms. I can no longer engage with the gulf of an emotional disconnect that white people display when a person of colour articulates their experience. You can see their eyes shut down and harden. It’s like treacle is poured into their ears, blocking up their ear canals. It’s like they can no longer hear us.

“This emotional disconnect is the conclusion of living a life oblivious to the fact that their skin colour is the norm and all others deviate from it.

“At best, white people have been taught not to mention that people of colour are “different” in case it offends us. They truly believe that the experiences of their life as a result of their skin colour can and should be universal. I just can’t engage with the bewilderment and the defensiveness as they try to grapple with the fact that not everyone experiences the world in the way that they do.

“They’ve never had to think about what it means, in power terms, to be white, so any time they’re vaguely reminded of this fact, they interpret it as an affront. Their eyes glaze over in boredom or widen in indignation. Their mouths start twitching as they get defensive. Their throats open up as they try to interrupt, itching to talk over you but not to really listen, because they need to let you know that you’ve got it wrong.

“The journey towards understanding structural racism still requires people of colour to prioritise white feelings. Even if they can hear you, they’re not really listening. It’s like something happens to the words as they leave our mouths and reach their ears. The words hit a barrier of denial and they don’t get any further.

“That’s the emotional disconnect. It’s not really surprising, because they’ve never known what it means to embrace a person of colour as a true equal, with thoughts and feelings that are as valid as their own. Watching [the documentary] The Color of Fear by Lee Mun Wah, I saw people of colour break down in tears as they struggled to convince a defiant white man that his words were enforcing and perpetuating a white racist standard on them. All the while he stared obliviously, completely confused by this pain, at best trivialising it, at worst ridiculing it.

24

“I’ve written before about this white denial being the ubiquitous politics of race that operates on its inherent invisibility. So I can’t talk to white people about race any more because of the consequent denials, awkward cartwheels and mental acrobatics that they display when this is brought to their attention. Who really wants to be alerted to a structural system that benefits them at the expense of others?

“I can no longer have this conversation, because we’re often coming at it from completely different places. I can’t have a conversation with them about the details of a problem if they don’t even recognise that the problem exists. Worse still is the white person who might be willing to entertain the possibility of said racism, but who thinks we enter this conversation as equals. We don’t.

“Not to mention that entering into conversation with defiant white people is a frankly dangerous task for me. As the hackles rise and the defiance grows, I have to tread incredibly carefully, because if I express frustration, anger or exasperation at their refusal to understand, they will tap into their presubscribed racist tropes about angry black people who are a threat to them and their safety. It’s very likely that they’ll then paint me as a bully or an abuser. It’s also likely that their white friends will rally round them, rewrite history and make lies the truth. Trying to engage with them and navigate their racism is not worth that.

“Amid every conversation about Nice White People feeling silenced by conversations about race, there is a sort of ironic and glaring lack of understanding or empathy for those of us who have been visibly marked out as different for our entire lives, and live the consequences. It’s truly a lifetime of self-censorship that people of colour have to live. The options are: speak your truth and face the reprisals, or bite your tongue and get ahead in life. It must be a strange life, always having permission to speak and feeling indignant when you’re finally asked to listen. It stems from white people’s never-questioned entitlement, I suppose.

“I cannot continue to emotionally exhaust myself trying to get this message across, while also toeing a very precarious line that tries not to implicate any one white person in their role of perpetuating structural racism, lest they character-assassinate me.

“So I’m no longer talking to white people about race. I don’t have a huge amount of power to change the way the world works, but I can set boundaries. I can halt the entitlement they feel towards me and I’ll start that by stopping the conversation. The balance is too far swung in their favour. Their intent is often not to listen or learn, but to exert their power, to prove me wrong, to emotionally drain me, and to rebalance the status quo. I’m not talking to white people about race unless I absolutely have to. If there’s something like a media or conference appearance that means that someone might hear what I’m saying and feel less alone, then I’ll participate. But I’m no longer dealing with people who don’t want to hear it, wish to ridicule it and, frankly, don’t deserve it.”After I pressed publish, the blogpost took on a life of its own. Years later, I still meet new people, in different countries and different situations, who tell me that they have read it. In 2014, as the post was being linked to all over the internet, I braced myself for the usual slew of racist comments. But the response was so markedly different that it surprised me.

25

I was three years old when the black student Stephen Lawrence was murdered, and I was 22 when two of his killers were convicted and jailed. Stephen’s mother Doreen Lawrence’s struggle for justice stretched out alongside the timeline of my childhood. Reports of the case were some of the only TV news bulletins I remember absorbing as a child. A vicious racist attack, a black boy stabbed and bleeding to death, a mother desperate for justice. His death haunted me. I began to lose faith in the system.

I used to have a feeling, a vague sense of security in the back of my mind, that if I returned home one day to find my belongings ransacked and my valuables gone, I could call the police and they would help me. But if this case taught me anything, it was that there are occasions when the police cannot be trusted to act fairly.

On the evening of 22 April 1993, 18-year-old Stephen Lawrence left his uncle’s house in Plumstead, south-east London, with his friend Duwayne Brooks. As the two friends waited at a bus stop, Lawrence started crossing the road to see if the bus was coming. He didn’t make it to the other side. He was confronted by a gang of young white men around his age, who surrounded him as they approached. Lawrence was set upon, and stabbed repeatedly. Brooks fled, and Lawrence followed, running more than 100 metres before collapsing. He bled to death on the road.

A day after Lawrence’s death, a letter listing the names of the people who turned out to be the top suspects in the case was left in a telephone box near the bus stop. In the following months, that letter led to surveillance and arrests. Two people were charged. But by the end of July 1993, all the charges against them had been dropped. The Metropolitan police had concluded that evidence from Brooks, the only witness to the crime, was not reliable.

Four years later, an inquest delivered a verdict of unlawful killing in an “unprovoked racist attack”. After an official representation to the Police Complaints Authority from Lawrence’s parents, the Kent police force was tasked with launching an investigation into the Met’s conduct, in March 1997. The result, nine months later, would find “significant weaknesses, omissions and lost opportunities” in the way the Met dealt with the investigation of Stephen Lawrence’s death.

In July 1997, Jack Straw, who was then home secretary, announced that there would be a judicial inquiry into Lawrence’s death and the subsequent Met investigation. It was to be chaired by the high court judge Sir William Macpherson.

The Macpherson report was published in February 1999. It concluded that the investigation into the death of Stephen Lawrence “was marred by a combination of professional incompetence, institutional racism and a failure of leadership by senior officers”. This institutional racism, the report explained, is “the collective failure of an organisation to provide an appropriate and professional service to people because of their colour, culture, or ethnic origin. It can be seen or detected in processes, attitudes and behaviour which amount to discrimination through unwitting prejudice, ignorance, thoughtlessness and racist stereotyping which disadvantage minority ethnic people.”

Most importantly, the report described institutional racism as a form of collective behaviour, a workplace culture supported by a structural status quo, and a consensus often excused and ignored by authorities. Among its many recommendations, the report

26

suggested that the police force boost its black representation, and that all officers be trained in racism awareness and cultural diversity.

Kent police’s deputy chief constable Bob Ayling spoke to the BBC’s Newsnightprogramme that month, calling the Met’s original investigation into Lawrence’s death “seriously flawed”. Another key witness had come forward, Ayling revealed, but his testimony had been dismissed. Three phone calls had been made to the police by a woman who was believed to be close to one of the suspects, but her statements were not adequately followed up.

A review of forensic evidence eventually led to a new trial of those suspected of murdering Stephen Lawrence. On 4 January 2012, 19 years after Lawrence’s death, two out of the five suspected men were finally found guilty and sentenced for his murder. When Gary Dobson and David Norris killed Lawrence, they were teenagers. By the time they were jailed, they were adult men, in their mid- to late 30s. While Stephen Lawrence’s life ended at 18, theirs had continued, unhindered, in part aided by the police.

Both men received life sentences. When passing the sentence, Mr Justice Treacy described the crime as a “murder which scarred the conscience of the nation”. It was a monumental day for Britain, and long overdue. Many were left wondering how the police had failed so catastrophically, and why justice took so long to come.

For so long, the bar of racism has been set by the activity of white nationalists. Extremists are always roundly condemned by the big three political parties. The reactionary white pride sentiment, so often positioned in opposition to social progress, has never really gone away. It manifests in groups such as the National Front, the British National party and the English Defence League. Their political activity, whether it is storming down busy city streets in hoodies and balaclavas, or suited up and feigning respectability at their political conferences, has real-life consequences for people who are not white.

If all racism was as easy to spot and denounce as white extremism is, the task of the anti-racist would be simple. People feel that if a racist attack has not occurred, or the word “nigger” has not been uttered, an action can’t be racist. If a black person hasn’t been abused or spat at in the street, it’s not racist. But racism thrives in places where those in charge do not align themselves with white extremist politics. The problem must run deeper.

We tell ourselves that good people can’t be racist. We seem to think that true racism only exists in the hearts of evil people. We tell ourselves that racism is about moral values, when instead it is about the survival strategy of systemic power. When a large proportion of the population votes for politicians and political efforts that explicitly use racism as a campaigning tool, we tell ourselves that such huge sections of the electorate simply cannot be racist, as that would render them heartless monsters. But this isn’t about good and bad people.

The covert nature of structural racism is difficult to hold to account. It slips out of your hands. You can’t spot it as easily as a St George’s flag and a bare belly at an English Defence League march. It’s much more respectable than that.

27

I choose to use the word “structural” rather than “institutional” because I think it is built into spaces much broader than our more traditional institutions. Thinking of the big picture helps you see the structures. Structural racism is dozens, or hundreds, or thousands of people with the same biases joining together to make up one organisation, and acting accordingly. Structural racism is an impenetrably white workplace culture set by those people, where anyone who falls outside the culture must conform or face failure. “Structural” is often the only way to describe what goes unnoticed – the silently raised eyebrows, the implicit biases, snap judgments made on assumptions of competency.

In the same year I decided to no longer talk to white people about race, the British social attitudes survey recorded a significant increase in the number of people who were happy to admit their own racism. The sharpest rise, according to a Guardian report, was among “white, professional men between the ages of 35 and 64, highly educated and earning a lot of money”.

This is what structural racism looks like. It is not just about personal prejudice, but the collective effects of bias. It is the kind of racism that has the power to drastically affect people’s life chances. These highly educated, high-earning white men are very likely to be in positions that influence others’ lives – teaching, prosecuting, examining college applicants and hiring staff. They are almost certainly the kind of people who set workplace cultures.

They are unlikely to boast about their politics with colleagues or acquaintances because of the social stigma attached to holding racist views. Their racism is covert. It doesn’t reveal itself in spitting at strangers in the street. Instead, it lies in an apologetic smile while telling a non-white employee that they didn’t get the promotion. It manifests itself in a CV tossed in the bin because the applicant has a foreign-sounding name. Racism is woven into the fabric of our world. This demands a collective redefinition of what it means to be racist and what we must do to end it.

There is much evidence to show that your life chances are impeded if you are black in Britain. Between 2010-11, the Department for Education found that a black schoolboy in England was three times more likely to be permanently excluded from school, compared to the whole school population. Black school leavers were less likely to be accepted into a high-ranking Russell Group university than their white counterparts. In 2009, a study by the Department for Work and Pensions found that applications for jobs to a number of prospective employers were not treated equally: applicants with white-sounding names were called to interview far more often than those with African- or Asian-sounding names. Despite this, many insist that any attempt to level the playing field is special treatment.

Instead of being seen as a solution to a systemic problem, positive discrimination is frequently singled out as one of the signs of “political correctness gone mad”. Quotas introduced to balance unequal representation are usually bitterly contested. The method works a little bit like this: senior people in an organisation realise their workplace doesn’t reflect the reality of the world they live in (either because of internal or external pressure), so they implement recruitment strategies to redress the balance. Quotas have been suggested in many sectors, from politics to sport and theatre, and they are always followed by a backlash.

28

In 2002, the National Football League introduced measures to address the lack of black managers in American football. Named after the NFL’s diversity committee chair Dan Rooney – who died in April this year – the Rooney rule worked through a rather mild method of opening up opportunities for people of colour. When a senior coaching or operations position became available, teams were required to interview at least one black or minority ethnic person for the job. This was a shortlist requirement only. Teams were under no obligation to hire that person. The rule wasn’t a quota. Neither was it enforcing an all-black shortlist, or a rigid percentage target. Instead, it was a “softly-softly” attempt to rebalance the scales. The Rooney rule was implemented a year after it was introduced. A decade after the rule’s implementation, evidence showed that it was working. In those years, 12 new black coaches had been hired across the US, and 17 teams had been led by either a black or Latino coach, some even in quick succession. The general consensus was that the sport’s bosses had begun to see candidates that they wouldn’t have previously considered.

Around the time of the rule’s 10th birthday, its success in the US led to the idea being floated in British football. For some football bosses, it was a good way to finally leave the sport’s racist past behind, a way to heal the wounds caused by monkey noises and bananas thrown at black players. Greg Dyke, then chairman of the Football Association, confirmed to the BBC in 2014 that the FA’s inclusion advisory board was considering instituting some version of the rule. In British football, as of 2015, the statistics were pitiful. Despite black and minority ethnic players accounting for 25% of those in both divisions, there was only one black manager in the Premier League, and just six black managers in the English Football League. There were no black managers in Scotland’s top four divisions, and just one in the Premier League in Wales.

Still, the thought of implementing the Rooney rule in British football sent the nation into a spin. Karl Oyston, the chairman of Blackpool FC, called it “tokenism” and “an absolute insult”. Richard Scudamore, chief executive of the Premier League, introduced plans to develop a pool of black top-flight coaches instead, and called the Rooney rule unnecessary. The way it was spoken about, you would have thought that the FA was asking club owners to walk into their local supermarket and offer their highest-level jobs to the first black person they saw in the vegetable aisle. In 2016, the English Football League put forward proposals to make implementation of the Rooney rule mandatory. The Premier League chose not to entertain the idea – even on a voluntary basis.

Around the same time as Britain was debating the Rooney rule, a similar debate was taking place in the country’s boardrooms. Research in 2014 by an executive recruitment company found that more than half of FTSE 100 companies didn’t have a single person of colour at board level. In response, the then business secretary, Vince Cable, announced an optimistic plan to ensure that in just five years 20% of FTSE 100 directors would be from black and minority ethnic backgrounds.

In 2015, a London School of Economics report called for gender quotas in all senior public and private positions. When a survey in the same year showed that less than 20% of senior managers in the City of London were female, women in the financial sector began calling for quotas to tackle the problem. Similarly, in a 2013 survey, more than half of women working in construction – many of whom were employed by companies

29

in which women accounted for just 10% of the workforce – supported the idea of quotas.

But when it comes to race, the language is much less definitive. Instead of quotas – the progress of which can be easily statistically measured – the solutions posed are vague. In 2015, the head of Ofsted suggested that a programme of positive discrimination be applied to teaching recruitment, stressing that the ethnic mix of teachers in a given school should reflect that of its pupils. When he was head of the Greater Manchester police, Sir Peter Fahy called for a change in equality legislation so that police constabularies could use positive discrimination when hiring black police officers – he was sure to let it be known that it wasn’t about “targets”. The problem is that when there are no hard targets for programmes of positive discrimination, they will always run the risk of looking like they’re doing something without achieving much at all.

Positive discrimination initiatives are often vehemently opposed. Whenever I am invited to speak in panel discussions about race and representation, issues of meritocracy and quotas tend to be high on the audiences’ agenda. The main questions asked are: do quotas mean that women and people of colour are receiving special treatment denied to others, and shouldn’t we just judge candidates on merit alone? The prevailing view is that majority-white leaders in any industry have got there through sheer hard work alone.

At the core of such opposition is the belief that positive discrimination just isn’t fair – that whiteness isn’t, in and of itself, a leg-up in the world. But, if it isn’t, how do you explain the glut of middle-aged white men clogging the upper echelons of most professions? We do not live in a meritocracy, and to pretend that simple hard work is enough to elevate everyone to success is an exercise in wilful ignorance.

Opposing positive discrimination based on the fear of not getting the right people for the right jobs inadvertently reveals what you think talent looks like, the kind of person you think it resides within. If the current system worked correctly and hiring practices were genuinely successful, our workplaces would appear very different from how they do now.

There was once a time when even I thought that efforts to increase black representation were suspicious. I didn’t understand why there was a need for them. I could never understand why, when I was growing up, my mum told me to work twice as hard as my white counterparts. As far as I was concerned, we were all the same. When she forwarded me an application form for a diversity scheme at a national newspaper while I was at university, I felt angry, indignant and ashamed. At first I resisted applying for it at all. I felt that if I was going to compete with my white peers, I wanted to do it on a level playing field. After some cajoling on her part, though, I applied, got through to the interview stage, and eventually landed the internship.

At the time, internship schemes looking for black and minority ethnic participants seemed unfair to me, but once I got through the door, I realised why they were necessary: any black people I saw were far more likely to be doing the catering or cleaning than setting the news agenda.

30

Structural racism is about how Britain’s relationship with race infects and distorts equal opportunity. I think that we, as a nation, placate ourselves with the concept of meritocracy, and by insisting that we just don’t see race. This makes us feel progressive. But to claim not to see race is to demand compulsory assimilation. Colour-blindness does not accept the existence of structural racism or a history of white racial dominance. Indulging the myth that we are all equal denies the economic, political and social legacy of a British society that has historically been organised by race.

My blackness has been politicised against my will, because racism has given it meaning. This is a situation I didn’t choose, but I don’t want it wilfully ignored in an effort to instil some sort of precarious, false harmony. And, though many are happy to console themselves with a doctrine of colour-blindness, the huge differences in life chances between white and non-white people prove that while it may be preached by our institutions, it is not being practised.

Colour-blindness is used to silence talk about structural racism while we continue to fool ourselves with the lie of meritocracy. In 2014, I interviewed the black feminist academic Dr Kimberlé Crenshaw, who elaborated on the politics of colourblindness. “It’s this idea that, to eliminate race, you have to eliminate all discourse, including efforts to acknowledge racial structures and hierarchies and address them,” she said. “It’s those cosmopolitan-thinking, 21st-century, ‘not trying to carry the burdens of the past and you shouldn’t either’ [people].

“There are people who consider themselves left, progressive and very critical, who have convinced themselves that the only way to get beyond race is to stop talking about race. By taking this stance, they align themselves with the post-racial liberals and self-styled colour-blind conservatives.”

Colour-blindness is a childish, stunted analysis of racism. It starts and ends at “discriminating against a person because of the colour of their skin is bad”, without any accounting for the ways structural power works in these exchanges. This definition of racism is often used to silence people of colour when we attempt to articulate the racism we face. When we point this out, we are accused of being racist against white people, and the avoidance of accountability continues.

The reality is that, in material terms, we are nowhere near equal. This state of play is violently unjust. The difference that people of colour are all vaguely aware of from childhood is not benign. It is fraught with racism, racist stereotyping and, for women, racialised misogyny.

It is nigh-on impossible for children of colour to educate ourselves out of racist stereotyping, though if we accumulate enough individual wealth, we can pretend that we are no longer affected by it.

Not seeing race does little to dismantle racist structures or improve the lives of people of colour. In order to do so, we must see race. We must see who benefits from their race, who is affected by negative stereotyping of theirs, and on whom power and privilege is bestowed – not just because of their race, but also their class and gender. Seeing race is essential to changing the system.

31